Bolaño i el passejant solitari

Per a un fan de Roberto Bolaño (1953-2003) com jo, és bonic saber que un tal J. Benavente va compartir complicitats i aventures nocturnes i diürnes amb l’autor de 2666, quan aquest era només un jove detectiu salvatge anònim, en un pis minúscul del carrer Tallers de la Barcelona de finals dels setanta, principis dels vuitanta, i escrivia coses com ara “que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos ningún tipo de coartada (…). Yo sólo tengo estos versos. Nada queda sino nuestra ternura“.
La jota és de Jaume (no de Jordi). És l’escriptor Jaume Benavente (Barcelona, 1958) qui va compartir nits que es feien matinades que es feien matins massa clars i poesia i ambició literària amb el jove Bolaño i amb A. G. Porta i més colla, “personatges singulars, excèntrics i plens de vida, i alhora de dolor i de tristesa, entre els quals destacava la figura de Bolaño”, diu Benavente. I no som parents. Però és bonica, la coincidència.

Ell tot just publica la novel·la Somnis de Valparaíso (Bromera). Ens trobem a casa seva, a Sant Andreu, per un tema de feina i és allà on m’explica tot això i on em diu que no cal fer-ho gros, que aquella amistat, aquells anys bojos i fundacionals els atresora com el que són, un regal de la vida, que no cal fer-ne publicitat. Però veu els meus ulls brillants, de mitòman. I s’obre una mica.

Durant uns anys els seus camins van coincidir, m’explica, van ser molt amics i van compartir hores i hores de conversa, sobre literatura (“Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: eso es la literatura“, deia Bolaño) i sobre la vida. Abocats a Cortázar, Breton, Miller, Burroughs, Faulkner, Vallejo, Pound i els poetes elèctrics francesos, van arribar a escriure poemes junts: “un vers ell, un vers jo, que ell anomenava cadáveres exquisitos“. Benavente fins i tot s’havia quedat a dormir, a terra, a l’estudi de Tallers.

I un dia, el que més tard pariria Los detectives salvajes va revelar-li “que s’allunyava de la poesia per endinsar-se en la narrativa”. (Cosa que era certa i, alhora, no ho era: Bolaño era poeta fins i tot en prosa. “Ingeborg le preguntaba a Reiter por qué no escribía poesía y Reiter le contestaba que toda la poesía, en cualquiera de sus múltiples disciplinas, estaba contenida o podía estar contenida en una novela“, va escriure a 2666.)

També ells van acabar allunyant-se, després d’anys de camaraderia, mantenint sempre l’estimació mútua. Per sobre de tot, Benavente diu que d’aquell amic en conserva “la seva determinació a ser escriptor [“salir a pelear“], en paral·lel al seu enorme bagatge lector. Durant molt de temps va viure en solitud i de forma espartana, sense diners per a cap mena de comoditat, de vegades ni per al metge”. Hauria pogut abandonar. No va ser així: “La condició d’escriptor era l’eix central de la seva existència. Era una mena d’asceta, de monjo templer o de samurai literari, determinat a viure d’acord amb un codi d’honor personal i molt dur. L’escriptura donava sentit a la seva vida, fins i tot en els moments de més foscor.”

Vet aquí el llegat de l’amic. Persistir. “Jo em quedo amb això. I intento fer el mateix. En un altre camí i amb altres referències, però també convençut que l’escriptura és una pulsió, una necessitat. Art que interpreta el món i l’escriptor mateix”, diu el de Sant Andreu, i matisa que ell, més que com un detectiu salvatge, es veu com “un passejant solitari”. I tot encaixa. Benavente ha escrit llibres de viatges i de poesia, contes i novel·les. Novel·les en què el paisatge mai hi és perquè sí: “Els meus llibres no tenen el seu inici davant de l’ordinador a l’estudi de casa. Neixen del viatge i d’una forma de vagarejar a través del paisatge i d’identificació amb aquest, fins al punt que esdevé un personatge més, de vegades el principal.”

Abans de perdre’s per la ciutat protagonista de la seva última novel·la, abans de viure-la i d’amarar-se’n, Benavente, de Xile, en sabia ben poc, diu: “El que em quedava dels records de les converses amb Roberto Bolaño i Bruno Montané. Suposo que va ser justament això, sentir que era un lloc llunyà, fins i tot remot, el que va fer que anhelés contemplar el Pacífic i passejar pels carrers costeruts i desmanegats de Valparaíso”.

Bolaño va dir un dia que ja ho havia dit Borges, que en literatura hi havia quatre grans temes: l’amor, els viatges, la mort i el laberint. I va afegir que viatges i laberint podien arribar a confondre’s. Les ficcions de Jaume Benavente caminen per aquest caire. Bolaño va persistir (“Yo no duermo. Estoy despierto y sostengo mentalmente las alas del avión“) fins que el seu fetge va dir prou. Tenia només cinquanta anys.

L’enyorem. I el recordem. Llegint-lo i rellegint-lo. I veient-lo reflectit als ulls de qui el va conèixer.

Publicat a CATORZE

El virus del ‘sapere aude’

El primer que recordo quan penso en l’institut és una de les últimes coses que vaig fer-hi, que ni tan sols va ser dins l’edifici sinó en un bar. Concretament a l’entresolat —gairebé clandestí— del bar Yucatán, situat als baixos del primer edifici alt de Buenos Aires. Escampats sobre la taula, apunts i resums d’història, de filosofia, de literatura, els cafès amb llet i el tabac. Preparàvem la selectivitat repassant els temes en veu alta, explicant-nos-els entre nosaltres a través del fum i la penombra del local. També recordo un raig de sol heroic aconseguint penetrar fins on érem i fent ballar les partícules de pols davant nostre, i, entre pipada i pipada de Fortuna, fer anells de fum, posant els llavis així com qui xiula i bufant: anells de fum hipnòtics que solcaven l’aire per sobre la taula, sobrevolaven aquella paperassa i es desfeien abans de tocar paret, efímers.

Hi havia hores que no teníem classe, i classes que no teníem ganes de tenir, que és quan fèiem cap a l’entresolat del Yuca, que potser no estava prou ben il·luminat però tenia l’atmosfera ideal perquè no ens semblés que estàvem estudiant —això també ho recordo. I la complicitat d’aquells anys, que encara dura, i fer com si res no ens importés prou i, alhora, com si ens hi anés la vida. Els fonaments de l’adolescència, i la seva ranera. Ens hi jugàvem el futur, insistien els pares. I nosaltres, com si res, enfilant rajos de sol en anells de fum, parlant de Valle-Inclán i Max Estrella, d’Unamuno plantant-li cara a Millán-Astray, d’Orwell a Catalunya, de la CNT i el POUM, de Nietzsche certificant la mort de Déu, de la Rodoreda i de la Víctor, de l’imperatiu categòric kantià, i del sapere aude —llatinada incandescent. I potser barrejo cursos, em passa sovint, tot i no haver fumat gaires cargolats la meva memòria és de paper d’arròs. Però tot això hi era, a les nostres converses. Érem així. Com els detectius salvatges de Bolaño, com uns bolxevics de fireta planejant l’assalt al Palau d’Hivern de la vida adulta. Érem uns nanos que encara no havien sortit de l’ou. Ens fèiem grans i la festa tot just començava.

Però no ens enganyem, d’aquella època a l’institut també en recordo la por del principi, els mals de ventre literals, la inseguretat que em grimpava freda per l’esquena, els punts negres a la cara i l’absència de vida sexual que no fos pura autarquia. I aquells alumnes grans, no tots, per sort, que feien ràtzies a la classe de primer per atemorir-nos, obrir motxilles, trencar coses o llençar-les per la finestra, empentar-nos i vacil·lar-nos. No eren tots i no passava cada dia, però passava. Tot plegat, forja el caràcter, i les aliances que encara duren.

El primer que recordo quan penso en l’institut és aquell entresolat del Yuca, sí, però també els bancs de davant del pavelló i els esmorzars del Teca i la complicitat amb persones que encara tracto i amb d’altres que fa anys que no veig però que també m’han fet com sóc. I alguns professors. Nosaltres no teníem el Merlí que tenen ara a la tele però teníem l’Andrés Martínez i el Josep Bernaus, el Pepe: amb ells vaig aprendre que els conceptes no t’entren perquè algú ho vulgui sinó perquè algú sap interessar-t’hi, sap despertar-te la curiositat. Que només és capaç d’engrescar qui està engrescat, qui ho viu. I que la guspira és sempre la curiositat, que fa obrir llibres, fa preguntar, fa voler saber-ne més, i voler compartir-ho. El virus del sapere aude.

Per això quan l’Andrés va preguntar-me si li podia escriure quatre ratlles sobre el que recordo de l’institut, vaig dir que sí. I vaig tornar a l’entresolat.

***El passat divendres 4 de maig l’Institut Pompeu Fabra de Martorell va celebrar a El Progrés els seus primers cinquanta anys d’història amb una festa que va reunir alumnes, professors i direcció del present i del passat. També es va aprofitar la gala per presentar el llibre ‘Àlbum de memòries’, un recull coral d’experiències viscudes al llarg d’aquestes cinc dècades, a càrrec d’Andrés Martínez. Jo hi vaig col·laborar amb aquest text.  

Amb el codi del xip groc tatuat al quàdriceps

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Cap no és perquè sí. No són simples ornaments estètics, ni dibuixets triats d’un catàleg o buscats a internet. Tots tenen un significat especial, personal. Cadascun dels dotze tatuatges que llueix el Jorge parlen de fets que d’una manera o d’una d’altra li han marcat la vida –i la pell.

Una petita pilota de futbol, a l’espatlla, pel debut a Segona B amb el Sabadell. El nom de la seva filla, Ainhoa, al canell. Una filigrana tribal, a l’avantbraç, després que li maseguessin el turmell jugant a futbol i, malgrat tot (i gràcies al doctor Ramón Cugat), se’n sortís i pogués continuar practicant esport. El logotip de l’Ironman (una ema coronada per un punt) després del primer cop que va acabar aquesta dura prova, a Niça. Tres siluetes –una corrent, una pedalant, una nedant– que li recorden que, si l’any que ve pot participar i acabar l’Ultraman d’Austràlia i per tant guanyar-se la plaça, el 2017 serà al Pacífic, a l’Ultraman de Hawaii, “el somni –diu– de qualsevol triatleta”.

I així fins a dotze motius personals.

Marcats a la pell, amb agulla i pigments.

El tercer dels quals, un codi. Dues lletres, guionet, tres xifres, dues lletres: DZ-153YN, el codi del seu xip groc.

Jorge Martín Ubric (Terrassa, 1976) fa de comercial en una empresa de compravenda de furgonetes Califòrnia, i també de monitor i entrenador personal al Holmes Place de Balmes, Barcelona.

Apassionat dels triatlons, és un paio fibrat, fort i lleuger, bronzejat i simpàtic. Des del 2007, al quàdriceps dret hi du tatuat el codi del seu xip groc: “Així sempre el tinc a mà quan m’haig d’inscriure a una cursa”, diu.

Diu que molta gent li pregunta què significa i que sovint els pren el pèl i els contesta que és “el número de la cel·la de la presó o la matrícula d’una antiga Vespa”. Diu que n’hi ha que el prenen per boig.

Sap que en cas que perdi aquest xip groc que du marcat a la pell, el següent que adquireixi tindrà una altra numeració, i diu que no passa res, que tot el que ha competit –patit, lluitat, assolit– amb aquest xip, no s’oblida.

El Jorge té una filla de catorze anys que juga a futbol sala i una dona, la Montse, que també fa esport i que té molta paciència amb ell. A casa seva ho saben i ho entenen: d’això de nedar, pedalar i córrer ell n’ha fet una forma de viure, que li demana temps i forces. I fins i tot una habitació.

Una habitació plena de vambes, samarretes i bicicletes usades; desenes de dorsals cobrint les parets. Són –han estat– bons moments, que ell atresora i mostra amb orgull. Com els tatuatges.

Quan els de màrqueting parlen de fidelitzar clients, no s’imaginen que algú es tatuarà el codi del xip. Ell ho sap. Ha fet de comercial en diverses empreses de diversos sectors. I no se’n penedeix, diu que no ho va fer ni amb ànim de lucre ni per obtenir cap tipus de publicitat, que la motivació era personal: “Tot el que he fet amb aquest xip no s’esborrarà, són bons records que quedaran per sempre”.

Aprofito per preguntar-li, a ell que es dedica a entrenar corredors i triatletes, què els diria als que tot just comencen. Ho té claríssim: “T’has de deixar aconsellar i que et miri un metge; un bon pla d’entrenament i seguir la progressió, sense cremar-se, sense pressa, sabent sempre què fas”, diu.

“Fer esport –afegeix– és com tenir gossos, per força et fa millor persona. Rendeixes més a la feina, estàs millor amb la família”.

L’última visita de Josep Pla a Martorell

(Premi Vila de Martorell 2015 al millor article de divulgació. Publicat per Jordi Benavente a Núvol)

El dia abans que Josep Pla visités Martorell per última vegada, el Barça va clavar cinc gols al Real Madrid a domicili. El mític zero a cinc al Bernabéu, del diumenge 17 de febrer de 1974, amb dianes d’Asensi (2), Cruyff, Juan Carlos i Sotil. L’escriptor escoltà el partit per la ràdio, al menjador de Can Sunyer del Palau, terme de Sant Andreu de la Barca, la casa pairal de la família Santacana, segons explica el mateix Jaume Santacana, que aquella setmana va fer-li d’amfitrió i que matisa: “Dir que va escoltar-lo no és del tot exacte, perquè a en Pla no li interessava gens el futbol, però sí que vam tenir el partit de fons tota la sobretaula. I amb ell les sobretaules eren interminables: sabies quan començaves però mai quan acabaries, era curiós de mena, a vegades només ens fèiem preguntes, que ens responíem amb d’altres preguntes”. El locutor anava narrant la desfeta blanca, cantant el reguitzell de gols de l’equip blaugrana, mentre ells la feien petar, entaulats tranquil·lament, ben abastits de tabac, cafè i conyac. Santacana no recorda de què parlaven aquella tarda concretament (diu que tocaven tots els temes del món: “política, història, literatura, la pintura holandesa del XVII, els vins francesos, les dones, els vents, els pescadors, el bestiar; era un xerraire empedreït, i escoltava encara més”) però sí que recorda que Pla li gorrejava els Benson and Hedges, i que ell es deixava gorrejar de gust.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Mas Pla, Llofriu, 1969

Amb el anys, Jaume Santacana (Barcelona, 1950) acabaria dirigint documentals i tenint càrrecs de responsabilitat a Televisió de Catalunya i en diverses productores audiovisuals, però a finals de 1969 era tan sols un jove llicenciat en història de l’art i estudiant de cinema, que un bon dia es presentà al Mas Pla de Llofriu, acompanyat de Toni Garriga i Joan Baca, amb la intenció de rodar un documental en 16 mm sobre “el millor prosista en llengua catalana que ha existit mai”.

Anaven ben recomanats pel també escriptor Maurici Serrahima, oncle polític de Garriga i conegut de Pla, però l’empordanès, sec i sorrut, de seguida aixecà una mà autoritària que els féu callar de cop. “Santacana? No seràs pas dels Santacana de Martorell?”. I davant del sí del nouvingut, somrigué i pronuncià un mot enigmàtic: “Rubricatus”. I amb aquest mot –mig paraula màgica, mig sant i senya–, ell mateix desfermà els seus propis records: el més esquerp dels empordanesos s’estovà i retornà per uns moments als anys trenta.

Martorell, 1930

Jaume Santacana és descendent dels Santacana de l’Enrajolada de Martorell (avui convertida en casa museu), fundadors del Sindicat Vitivinícola del poble i de les caves Rubricatus, vet aquí el poder evocador del mot en qüestió. Quan li digué a Pla que Lluís Santacana era el seu pare, l’escriptor va tancar els ulls, foscos com dos traus antics, i començà a evocar el Martorell de principis dels trenta, en veu alta. Que si el seu amic Lluís i el vi blanc dels Santacana, que l’embogia; que si la fonda de l’estació de Martorell, on s’allotjà quan treballava en El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia (Llibreria Catalònia, 1931); que si el propi filòsof de la Torre de les Hores i la resta de tertulians de l’Ateneu, el Círcol i el Progrés; que si en Puig, el famós cambrer, amb els pantalons tocant-li l’aixella i que, li demanessis el que li demanessis, et portava sempre el que li donava la gana… Les credencials martorellenques obtingudes pel Santacana pare als anys trenta van obrir-li al Santacana fill, a finals dels seixanta, les portes del mas Pla i del seu il·lustre habitant, de bat a bat i per sempre. Passat el mes i escaig que va durar el rodatge del documental, ja eren amics i van començar a tractar-se amb regularitat.

Segons Santacana, en més d’una ocasió s’embarcaven tots dos en improvisades excursions a bord del Seat 600 del martorellenc, i voltaven pel país, sense rumb, sense pressa, embrancats en una conversa contínua i aturant-se només quan els ho manaven la gana, la set o algun paisatge voluptuós.

Al cap d’uns anys, Santacana convidà l’escriptor a passar uns dies amb ell i la seva dona a Can Sunyer, a cinc minuts de Martorell, i, el més sorprenent, Pla acceptà.

Can Sunyer del Palau, diumenge 17 de febrer de 1974

No era fàcil tenir-lo de convidat a casa. I això que Santacana diu que li ho posà tot molt planer, fins i tot va deixar que s’instal·lés al llit de matrimoni. Però és que Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) “vivia sense ordre ni concert, tenia uns horaris molt bèsties i anava molt a la seva. Era un paio difícil i també una mica misogin: la meva dona va haver d’aguantar-li més d’un estirabot aquells dies. Si no li agradaven uns espinacs, per exemple, era capaç de fotre-te’ls per barret”, diu Santacana.

S’enllitava de matinada, sovint saturat d’alcohol, i patia d’insomni. No es llevava gairebé mai abans del migdia, treballava (escrivia) a les tardes i, havent sopat, si tenia companyia, es quedava entaulat, conversant, fumant, bevent, fins a la matinada següent. I així dia rere dia. Ho explica ell mateix a La vida lenta (Destino, 2014).

Per això la sessió de fotos de l’endemà no estava programada al matí sinó passada l’hora de dinar, amb el sol baix d’hivern, el millor focus de llum natural del món.

Martorell, dilluns 18 de febrer de 1974

L’instint del retratista va fer-ho possible. El fotògraf Salvador Porta, assabentat de la presència a la comarca de l’autor dels Homenots, va aconseguir el telèfon de Santacana i s’hi va coordinar perquè, ja que eren al Palau, s’acostessin una estona al Pont del Diable, que aprofitaria per fer-los unes fotografies. Gràcies a la seva bona pensada, avui tenim aquestes valuoses imatges, l’únic testimoni del pas de Pla pel poble, en la seva darrera visita a Martorell. (Les altres fotos que se’n conserven són de 1930! D’aquells mesos d’estiu que l’empordanès va fer-hi vida per escriure el llibre sobre la filosofia de Pujols.)

Aquella tarda del febrer de 1974, Santacana va aparcar el 600 davant del Bar Manel. I no se’n recorda però diu que gairebé segur que van entrar-hi a saludar i a fer un cafetó –traguet de conyac inclòs– per animar la tarda. Als jardins del Pont del Diable, els esperaven el fotògraf Salvador Porta i l’historiador local Isidre Clopas.

“No sabíem que també venia en Clopas; tot un personatge”, evoca el fill de l’Enrajolada. “Va posar-li el cap com un bombo a en Pla, parlant-li sobre un llibre que acabava d’escriure. Era divertit veure’ls junts”.

Feia una tarda plàcida d’hivern, sense vent i amb bona llum. Santacana anava desabrigat i la seva dona, amb minifaldilla. Clopas era l’únic ben acotxat, amb un tres quarts sobre l’americana de pana. Pla duia camisa i jersei –ratat–, americana “color de gos com fuig” i la seva inseparable boina. “A l’hivern no se la treia mai, només quan entrava en alguna casa. El protegia del fred, sobretot quan escrivia al mas, a la sala de la llar de foc, que hi fotia un fred que matava”.

Van creuar el Pont del Diable tot passejant, fins a l’arc romà; mitja volta, i tornada cap al cantó martorellenc. Salvador Porta va retratar-los mentre xerraven a tocar de la font de l’Eudó. Cinc fotos en blanc i negre. Testimoni mut d’aquella jornada.

“Vist de lluny estant, amb la seva petita construcció sobre la punta de l’ametlla de l’arc central, sembla una joguina. És una pura delícia. Destruït durant la guerra civil, durant anys semblava que a Martorell li faltés alguna cosa. Per fortuna, ha estat reconstruït últimament”, havia escrit Josep Pla, a la seva Guia de Catalunya (Destino, 1971).

El veterà Ferran Porta confirma que va ser el seu pare (ja desaparegut, com Clopas i Pla) l’autor d’aquestes cinc imatges: les busca a l’arxiu del seu estudi de la Vila i les escampa sobre el taulell. I es lamenta: “A mi em devia tocar algun altre encàrrec, aquell dia, llàstima. Per això hi va anar el pare. No te’n puc explicar res més”.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Cinc fotos, doncs. Tres de grup: Jaume Santacana, Teresa Juncosa, Isidre Clopas i Josep Pla, conversant entre ells. I dues de l’historiador i l’escriptor; i d’aquestes dues, només una en què Pla mira directament a càmera. El rostre colrat, envellit, tancat. La mirada profunda i fosca, però franca. La mà dreta a la butxaca i l’esquerra, a mig aire, com si renyés o advertís el fotògraf per algun motiu ara ja indesxifrable –Santacana no se’n recorda. Potser li feia alguna conya a Porta. Potser li exigia que acabés, que ja n’estava fart de tot plegat, qui sap.

Hi havia dos Josep Pla, segons Santacana: un Pla dotat d’una sensualitat que li traspassava la pell i amb un grau de sensibilitat extrem, que podia emocionar-se quan et parlava d’Itàlia, quan recitava uns versos de Dant o evocava les potes d’un cavall pintat per Velázquez o el detall d’una escultura de Maillol. I també hi havia el personatge que ell mateix s’havia creat: el pagès murri, groller i malcarat, que tan aviat es feia el tímid com engegava la gent a passeig, sense més.

El Pla que mira a càmera en aquesta imatge sembla tan sols un Pla fatigat. Un home de setanta-sis anys, complex i viu, però cansat.

Dos anys després, entrevistat pel periodista Joaquín Soler Serrano a TVE, el mateix Pla mostraria les seves màcules sense pudor: “He viscut molt poc, jo. No tinc ni idea de res. No sé, per exemple, què és l’amor. M’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba. Però tractant-se d’éssers humans… Tinc una idea bastant contrària als éssers humans. No hi crec gaire i espero que els altres no hi creguin gaire, en mi. (…) Una cosa és la literatura i l’altra, la vida, que és molt més complicada”.

Clopas, Santacana, Juncosa i Pla. Foto Porta (Martorell)

La tarda del 18 de febrer de 1974, acabada aquella curta però històrica sessió de fotos a tocar del Llobregat, el grup va estar xerrant una estona més i, tot seguit, es va dissoldre.

Josep Pla no tornaria mai més a Martorell. Va morir set anys després, el dia de Sant Jordi de 1981, al seu mas de Llofriu.

Aquesta mateixa imatge en què l’autor d’El carrer estret mira a càmera –ens mira, emmarcat pel Pont del Diable i la muntanya del telègraf– va ser l’escollida, vint-i-tres anys després, per il·lustrar l’opuscle Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997). Tan sols se’n va eliminar la presència de Clopas, que va ser discretament fos a blanc, esborrat, coses de l’art de dissenyar portades.

Martorell, 1997, Any Pla, centenari del seu naixement

La responsabilitat de recollir en una petita publicació la relació de l’escriptor de Palafrugell amb el nostre poble van assumir-la l’historiador local Ferran Balanza i la filòloga martorellenca Teresa Amat, tots dos lectors i admiradors de l’obra de Pla. Inicialment van proposar a l’Ajuntament de fer un senzill full desplegable, però atesa la quantitat de material trobat, el tríptic projectat acabaria convertint-se en un opuscle de trenta-dues pàgines. Historiador i filòloga van emprendre aleshores “una feina de corcó per convèncer qui calia convèncer que era una cosa que s’havia de fer”, explica Amat. Tot seguit vindria la “feina de formigueta”. Encara no s’havien inventat ni el Google ni les bases de dades informatitzades, de manera que van haver de picar pedra a la manera tradicional: visitar arxius i hemeroteques i cremar-se les celles solcant l’obra completa de Pla a la recerca de la referència martorellenca. El resultat va ser Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997), només disponible a la biblioteca del poble, ja que l’edició està exhaurida. Inclou correspondència de l’escriptor al seu germà Pere i al filòsof de la Torre de les Hores (missives desaparegudes des d’abans que es constituís la Fundació Francesc Pujols i que, per tant, ja només es poden consultar en aquesta publicació, segons Amat); un article introductori signat per la pròpia filòloga; una cronologia i una relació de les obres planianes; i la reproducció d’un reportatge signat pel periodista Josep Maria Planes («Una tarda a Martorell, amb Francesc Pujols i Josep Pla»; setmanari Imatges, juliol de 1930) amb fotografies de l’època.

Finalment, l’opuscle també inclou els fragments de la Guia de Catalunya (Destino, 1971) en què Josep Pla parlava del nostre poble: “Martorell queda situat enmig d’aquesta creu de circumstàncies geogràfiques. És una població posada entre rius i ponts, entre carreteres i ferrocarrils, entre comarques i terres. És allò que s’anomena una població estratègica. (…) Albirem, al nord, el Montseny; a ponent, Montserrat, i, als peus de l’observador, serpeja, llangorós i cansat, el roig Llobregat”.

Sense perdre mai de vista l’emblemàtica muntanya: “Quan obro la finestra veig Montserrat. Al matí, sota el cel clar i l’aire límpid, la muntanya es dibuixa d’una manera precisa i exacta. ¿Hi ha cap més poble a Catalunya que, si obriu la finestra, us presenta Montserrat com posat en una safata?”.

I passejant, de nit, per l’horta de l’Anoia: “S’hi produeix, en la frescor d’aquestes terres humides, un aparatós raucar de granotes, que a la primavera es barreja amb els meravellosos i vellutats cants del rossinyol (…) Vaig poder veure el poble embolicat per la mòrbida i pàl·lida llum de la lluna, mentre en la llunyania xiulava una locomotora que semblava cansada”.

La “feina de corcó” de Balanza i Amat va acabar donant altres fruits: “Vam organitzar una conferència de Miquel Pairolí; vam portar l’obra de teatre A peu Pla, de Joan Riera i Martí Peraferrer, i l’espectacle de titelles Ex-pla-nades, de la companyia l’Estenedor; i, al final, l’Ajuntament va llançar la casa per la finestra i va inaugurar el carrer de Josep Pla i un monument en honor seu al nou barri de les Bòbiles”, resumeix Amat.