Tothom té els seus assassins favorits, aquí hi són tots: 'Guía de la novela negra' d'Héctor Malverde

Sempre he pensat que el millor d’un llibre (o una de les coses que el fa imprescindible) és quan et connecta amb d’altres títols, quan et suggereix d’altres autors, que, alhora, et fan descobrir més universos literaris, efecte taca d’oli cultural, i així fins a la biblioteca infinita de què parlava Borges.

La Guía de la novela negra (errata naturae, 2010) és un d’aquests títols de feliç dispersió en múltiples direccions. De fet, em temo que ja va ser pensada precisament per això. És una petita Caixa de Pandora de gènere negre amb referències a 130 títols de 130 autors i autores de diverses èpoques, estils, influències i petjades.

Pot llegir-se d’una tirada, des de la primera pàgina fins a la 260, està tan ben escrita que aguantaria una lectura seguida. Però també es pot tenir com una obra de consulta: jo ho faig així. Que sento a parlar d’algun sospitós habitual o que vull refrescar què en diu Malverde d’aquest o d’aquell títol, trec la Guía de la novela negra de la lleixa, i busco a l’índex.

Héctor Malverde, quin paio (és un pseudònim, per cert): obre el llibre amb dues cites, una de Pessoa i una altra de Rita Hayworth. Et descol·loca i t’atrapa alhora. I continua, a la introducció, alabant escenes memorables de les pel·lis Grupo Salvaje, Gilda i Manhattan, i advertint:

“La Guía de la novela negra que el lector tiene en sus manos es mi apuesta personal en mitad de la jungla. Estoy seguro de que muchos otros exploradores habrán escogido otras sendas y empleado otros machetes. Que descansen en paz”. 

La prosa d’aquest Cicerone negre-criminal és així d’esmolada. “Tan simple y certero como un disparo a bocajarro en el pecho de un hombre”, que diu el mateix Malverde del mestre Edgar Allan Poe. Estil directe i proper: escriu en primera persona i critica (en positiu o negatiu) sense por. Erudit, gamberro, subjectiu i, sobretot, molt llegit.  

A la Guía de la novela negra hi trobareu des de “Los primeros en llegar a la escena del crimen” fins a “Los asesinos”, passant pels “sabuesos clásicos”, els “hardboiled”, els “detectives privados”, els “agentes de la ley” i “médicos, forenses y otros admirables intrusos”, entre d’altres.

Des d’Agatha Christie a Stieg Larsson, passant per Ellroy, Faulkner, Doyle, Nesbo, Thompson, Vian, González Ledesma, Camilleri o fins i tot Borges i Moore (l'Alan Moore dels còmics, sí, per From Hell: “El relato es largo y tortuoso, los dibujos generan una atmósfera angosta, asfixiante e irresistible”).

Resumint, un volum ideal per als amants d’aquest gènere tan ampli com ple de racons foscos i interessants. M’hi han fet pensar recentment els amics de l’EsparregueraNegra, i he cregut que estaria bé parlar-vos-en una mica.

Iggy Pop crucificat, rock & roll, el whisky de Harry Hole i les novel·les negres del noruec Jo Nesbo

“Un home que semblava haver estat crucificat una o dues vegades”. És Iggy Pop descrit per l’escriptor noruec Jo Nesbo (Oslo, 1960), en un moment de la novel·la negra L’estrella del diable (La Butxaca, 2012), en què el seu protagonista, l’inspector Harry Hole, es troba per casualitat un pòster de l’enigmàtic cantant, penjat en una de les parets de l’escenari d’un crim.

Aquí, Iggy Pop és només atrezzo, una imatge en un pòster, però la frase serveix per mostrar l’estil Nesbo. Punyent, visual, hipnòtic, violent, descarnat. Molts l’han descobert ara, arran de l’adaptació cinematogràfica de la crua i complexa Headhunters (Proa, 2012), la història d’un caçatalents que aprofita la informació que obté dels candidats que entrevista per robar-los les obres d’art, fins que un bon dia les coses se li torcen i agafen una deriva gore i negra, negríssima, com a les pel·lis dels germans Coen.

Però la carrera literària de Nesbo (crani rapat i aspecte de paio dur; exmilitar i exfutbolista; guitarrista, cantant i lletrista del grup de rock Di Derre) va començar l’any 97 quan va guanyar el premi a la millor novel·la negra noruega amb El ratpenat.

Arrencava així la sèrie de l’inspector Harry Hole, adscrit a la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, que continuaria amb El pit-roig, Nèmesi, L'estrella del diable, El redemptor i d’altres, encara per traduir. Hole és un personatge trencat però entranyable; alcohòlic i maldestre en l’esfera privada, hàbil i expeditiu a l’hora de resoldre els casos més complicats i escabrosos. D’aquells que no descansen fins que no són capaços de “veure tot el quadre”, descobrir què falla i atrapar el dolent.

Realisme i atmosferes opressives
Les trames del noruec atrapen i creen addicció, més que per trepidants, que també, per l’intrigant realisme amb què descriu els personatges, tant protagonistes com secundaris. Els dota d’humanitat, no els fa ni blancs ni negres, transiten una varietat infinita de grisos, els fa creïbles i, llavors, els porta al límit (i, amb ells, al lector).

La prosa de Nesbo, pes pesat nòrdic com el veterà Henning Mankell o el més recent i malaguanyat Stieg Larsson, està feta de frases tallants, paràgrafs que es resolen en poques línies (amb ecos de Hemingway, Ellroy, Chandler) i diàlegs versemblants. Influenciat pel cinema, l’autor té facilitat per les atmosferes opressives (tipus Polanski) que projecten l’estat d’ànim i les obsessions dels personatges, sovint mancats d’esperança i amb vides destrossades.

També són marca de la casa, com no podia ser d’una altra manera en un mestre del gènere negre, els girs inesperats i fins i tot les petites alteracions cronològiques tramposes, escenes fora de lloc (fora de temps) que deixen el lector bocabadat... i devorant pàgines; i un narrador en tercera persona, fred i distant, que planteja les escenes amb tanta precisió com naturalitat.

Diamants amb forma de pentacle
A L’estrella del diable, Hole (ampolla de Jim Beam, cigarrets Camel Light, Ford Escort blanc i rovellat, pistola Glock 21 i una ressaca contínua) s’enfronta a un assassí en sèrie que amputa un dit de la mà de les seves víctimes i els deixa un diamant vermell amb forma de pentacle sota la parpella.

Un cas que esclata en ple estiu, en un Oslo enganxifós, quan mig departament de policia està de vacances i en Harry lluita perquè la seva parella no l’abandoni, alhora que investiga la mort d’una policia amiga seva, amb qui seguia la pista d’un contrabandista d’armes.

Abusos sexuals a subordinats, perpetrats i silenciats per superiors; policies corruptes amb negocis tèrbols i policies que ja no confien en la justícia i decideixen aplicar-la pel seu compte; psicòpates egòlatres, metòdics i rebuscats; antiherois que miren de surar malgrat el naufragi col·lectiu i el whisky; i un desenllaç taquicàrdic.

 Jo Nesbo al balcó de casa seva, a Oslo / by Bain Hogg Jocelyn : photographer

Com escriu Héctor Malverde a la Guía de la novela negra (errata naturae, 2010), “Nesbo ha salido de Noruega, pero podría haber salido de la mismísima nada. La sensación de criatura única habría sido la misma (...) Desde 1997, se ha convertido en un fogonazo deslumbrante en la literatura europea negra y criminal. Aún no he escuchado ninguna de sus canciones”.

I és que no fa falta el rock & roll, en aquest cas; mentre tinguem un Harry Hole puntual, cada pocs anys, podrem anar tirant.