GALCERAN, L’HEROI DE LA GUERRA NEGRA, de Jaume Cabré

“El teu germà anava a recollir llenya i te l’has trobat amb l’esquena feta una nafra i les mosques xuclant-li la sang”. Galceran, l'heroi de la guerra negra (Laia, 1978; Proa, 1990) és una història de venjança, poètica i violenta, de poc més de vuitanta pàgines de pura acció, amb què Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de 1977, narrant la tràgica història del bandoler Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos.

Situada a la Catalunya de mitjan segle XIX (durant la segona carlinada) Galceran, l'heroi de la guerra negra és la segona novel·la que publicà Cabré. Abans havien aparegut els llibres de narracions Faules de mal desar (1974) i Toquen a morts (1977), i la novel·la coral Carn d’olla (1978). Però l’autor de Jo confesso començava ja a tenir esmoladíssim el seu estil característic: curós amb la llengua, la musicalitat de les paraules, el ritme de les frases; èpic i negre i, si cal, explícit...

"Callaven. Els unglots del cavall ressonaven en aquell retall de bosc rocós, com si la roca fos la pell tibant d'un tambor sinistre. Sobtadament, en Jaume Galceran trencà el silenci”

...i també la fusió entre diàlegs i acció, segons el moment, un recurs que ja emprava Mercè Rodoreda, entre d'altres, i que Cabré, admirador de la barcelonina, també ha fet marca de la casa:

“Na Galcerana sortia ara a l’enllosat i mirava el seu fill com s’allunyava. Cridà Jaume, fill, amb veu dèbil, i Galceran, no te’n vagis, amb veu afònica i inútil, que l’altre ja no la podia sentir (...) Una llagrimota xorca regalimà per la galta rebregada de la vella. No s’amoinà a eixugar-la”

Qui busqui recreació de la vida a les muntanyes, sempre emboscats i amb l’arma a punt dels saltabardisses mítics, la trobarà; qui cerqui una història de violència com si d’una Collita roja o un Acorralat a les Guilleries es tractés, també la tindrà; Galceran, l'heroi de la guerra negra és tota això, i més, servit en capítols curts, de ritme picat que, per força, no decau mai, amb combats cos a cos, emboscades i tretes de tota mena, traïcions i sang, molta sang.

“(...) i en Mitjagalta inflava el pit i deia està bé, ‪‎Galceran, m'has buscat i ja m'has trobat: quan vulguis, i tots dos homes treien de la faixa un ganivetot descomunal (...) i els dos oponents es miraven amb odi descosit i fitaven els moviments felins de l’adversari”

Ja sabeu que aquest 2014 estic fent el meu particular “Any Cabré”, llegint -gaudint, subratllant- tots els llibres (novel·les, assaigs, relats) de l’autor de Les veus del Pamano que puc. Ara que he passat uns dies al Berguedà, a la falda del Pedraforca, era el moment ideal per a aquesta novel·la curta genial i, malgrat la sagnant coreografia de mort que ofereix, antibel·licista:

“Ja no sé fer de pagès, creu-me: és massa sang per tornar a agafar l’aixada com no sigui per encertar-la al cap d’un traïdor”

Llegiu-la, si trobeu el moment. Té escenes memorables, de pel·lícula d’aventures, recreació històrica, violència i frases i paràgrafs per emmarcar, d’aquesta prosa rodona, vibrant i punyent de l’autor del Viatge d’hivern.