GALVESTON, de Nic Pizzolatto (“True Detective”)

“Conduces por oscuras carreteras y te inventas un destino porque la clave es seguir moviéndose”.

El nihilisme i el romanticisme de qui no ho ha tingut gens fàcil, i sap que no se’n sortirà, però encara lluita. L’estètica corrupta dels patis del darrere, les autocaravanes rovellades, l’asfalt esquerdat de velles carreteres secundàries, les males herbes, els motels apartats, la malaltissa xafogor del sud, la humitat dels boscos, i les ombres i la bogeria que nien als pantans. I també unes pauses carregades de sentit i de misteri. I ninotets fets amb llaunes de cervesa esbudellades. I l’idioma secret que sorgeix de la manera com fumen (com subjecten el cigarret i com treuen el fum) alguns personatges: 

“Dio una calada al cigarrillo con actitud lacónica, una reticencia que sin duda había ensayado pero no dominaba”. 

Pizzolatto és tot això, i també petits detalls que fan que tot plegat sigui creïble, malgrat l’aire oníric d’algunes escenes, d’alguns paisatges i d’algunes rèpliques. El món possible que brolla de les seves paraules. La suor impregnada als llençols; l’aigua bruta, rosada, de quan et rentes amb sabó les mans ensangonades després d’una matança; ditades al vidre d'un cotxe; la nostàlgia i la devastació latents. I uns personatges magnètics que no sempre són el que semblen, però que justifiquen la novel·la, el relat, la sèrie. 

“Venimos aquí para contar historias, de modo que podamos manejar el pasado sin ser devorados por él”. 

Si vau gaudir “True Detective” (HBO), ja sabeu de què parlo, i ja podeu afanyar-vos a fer-vos amb Galveston, la primera novel·la del seu creador, Nic Pizzolatto (Nova Orleans, 1975), que torna a situar l’acció al sud dels EUA, tan adobat per a les trames més fosques: 

“En ese clima todo busca la sombra y por eso una cualidad básica del sur profundo es que aquí todo está semioculto”.

Galveston (Salamandra Black, 2014, en castellà i en català) és una fugida endavant en forma de road movie protagonitzada pel texà Roy Cady “Big Country”, un pinxo a sou a qui diagnostiquen càncer de pulmó i que, per si això fos poc, sospita que el seu cap, Stan Ptitko, vol liquidar-lo; això és el plantejament que podeu llegir a la contraportada, seguit de 282 pàgines que es consumeixen amb fruïció, una història de redempció, poètica i violenta, estranya, lírica, demolidora, LLEGIU-LA ja mateix: deixeu aquesta ressenya penjada i aneu a la llibreria. 

“A lo lejos, en el golfo, se levanta el viento y el cielo empieza a agitarse en un gigantesco y lento remolino”.

Però Galveston, insisteixo, més enllà d’una trama molt ben parida i proveïda de carrerons foscos i demolidors cops d’efecte, és també i sobretot l’estil Pizzolatto: pausat i hipnòtic, realista i oníric alhora, amb uns personatges amb unes bones històries al darrere, sobretot el protagonista, quin paio, en Roy Cady: de carn i ossos, carregat de contradiccions i de misteri, perillós, romàntic, fascinant, un supervivent. Com la noia, la Rocky, que també. I com l’interessantíssim ventall de secundaris. 

No costa entrar-hi, no costa creure’s els personatges i, sobretot, no costa gens que t’arrosseguin les dues narracions, 1987 i 2008, perquè en el llibre, com en la TV, també hi ha passat i present, i el pes dels interrogants que uneixen els dos moments narrats pel protagonista, una veu desdoblada per explicar una mateixa història en dos temps, que li funciona a la perfecció. 

“Hay ciertas experiencias a las que no puedes sobrevivir; después ya no existes de verdad, aunque hayas esquivado la muerte”.

Escriptor, guionista i productor executiu de “True Detective” (HBO), Pizzolatto havia publicat un llibre de relats, Between Here and the Yellow Sea (2006). Galveston és la seva espectacular i colpidora primera novel·la, traduïda de l’anglès per Mauricio Bach Juncadella (castellà) i Carles Andreu Saburit (català) i editada pel segell Salamandra Black.