CUADERNO DE SARAJEVO, de Juan Goytisolo

“Vivir estas horas cruciales es un privilegio terrible (...) La tragedia de Bosnia es una vía única del conocimiento de las posibilidades de luminosidad e ignominia de la especie humana (...) Nadie puede salir indemne de un descenso al infierno de Sarajevo”.

L’estiu de 1993, quan encara tronen els obusos i xiulen les bales dels franctiradors, Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) visita Sarajevo, on es troba amb el seu amic el fotògraf Gervasio Sánchez i amb una intèrpret de nom tan poètic com simbòlic, tenint en compte el panorama, Alma.

El resultat d’aquest viatge a les entranyes d’un dels escenaris més castigats de les Guerres de Iugoslàvia són uns articles publicats a El País en el seu moment, i aquest llibret (136 pàgines) precís i explícit, reportatge literari i lliçó d’història contemporània, que inclou fotografies de Gervasio Sánchez, que vaig trobar fa poc en una llibreria de saldos i ja he devorat: Cuaderno de Sarajevo. Anotaciones de un viaje a la barbarie (El País/Aguilar, 1993). 

L’arribada a la capital bosniana amb un helicòpter Hèrcules de l’exèrcit francès, des d’Split, prefigura ja la visió de l’horror on ha anat a parar el barceloní: 

“Tranvías rojiblancos, inmóviles y acribillados de metralla, enmohecen junto a las aceras invadidas por hierbas y arbustos (...) Casi ninguna vivienda conserva sus ventanas intactas (...) el vano ha sido púdicamente cubierto con parches de plástico (...) el estruendo ocasional de los obuses, el silbido de balas de francotiradores recuerdan oportunamente al visitante que su martirio continúa”. 

A través de les anotacions del quadern, revivim el sopar de Goytisolo amb Susan Sontag, David Rieff i Annie Leibovitz, al desastrat menjador del mític hotel Holiday Inn de Sarajevo (que acollia la premsa durant el conflicte), sense electricitat, amb espelmes i “un fondo sonoro de obuses y ametralladoras” (...); “metàfora de la ciudad, prisión de lujo plantada en medio de un vasto campo de concentración de presos en régimen abierto”.

"L'Avinguda dels Franctiradors" / http://tomstoddart.com/

Seguim amb l’escriptor i, a bord d’un vehicle atrotinat, travessem a tota velocitat la Vojvode Putnika (que creua el barri modern de Sarajevo), tristament rebatejada com “l’Avinguda dels Franctiradors”, per culpa dels tiradors d’elit emboscats en edificis i turons propers que disparen preferentment contra dones i nens, i que fan que, “como dicen los sarajevitas, toda salida al exterior –y todo el mundo ha de salir en busca de agua, leña o comida– es jugar a la ruleta rusa”. 

Visitem l’hospital de Kosovo, el més ben dotat de la ciutat, on no funcionen ni els aparells més bàsics per falta d’electricitat i necessiten “urgentemente anestésicos, vendas, antibióticos, jeringuillas” i on trobarà, entre molts altres pacients d’urgència, dues dones “heridas por bombas de mortero” i una tercera “alcanzada en el cuello por la bala de un francotirador” quan anava a buscar aigua amb bidons. “Cada caso una historia, cada historia un horror”. 

D’això es tracta en aquest viatge d’anada i tornada, de testimoniar l’horror i topografiar-lo: a l’abans luxós, ara bombardejat hotel Europa, convertit en alberg de refugiats; a la cèlebre biblioteca de Sarajevo, reduïda a cendres pels ultranacionalistes serbis, milers de manuscrits àrabs, turcs i perses calcinats, “memoricidi” sagnant per esborrar la petjada islàmica, i un tristíssim i dramàtic etcètera d'indrets i persones marcades de per vida.

La prosa de Goytisolo en aquest document és curosa i precisa i amb la dosi justa de lirisme –“en medio de esa geografia de la desolación, un reloj ha inmovilizado sus agujas a las ocho en punto (¿de qué día, qué mes, qué año?)”– i de denúncia, a la Comunitat Europea i l’Organització de les Nacions Unides per la seva complicitat en la massacre (la neteja ètnica perpetrada pels Milosevic, Karadzic, Mladic), per no haver fet res per aturar-la perquè “sus intereses vitales no entran en juego”, perquè aquella terra és “un país sin pozos de petróleo”.