CREIXEN MALGRAT TOT LES TULIPES, de Sònia Moll

"Si bé està clar que sóc el que escric, no sempre estic com escric. Això volia deixar-ho clar, perquè hi ha gent que, després de llegir les tulipes, m’ha preguntat que com estava. I els haig de dir que tranquils, que no em tallaré les venes", diu, i somriu, el cabell curtet i “tota la llum als ulls” malgrat la tarda de tempesta.

La poeta, escriptora i filòloga Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) va ser l’autora convidada a l’última sessió d’un club de lectura en què participo, aquella tarda va ploure a bots i barrals a la ciutat, llamps i trons inclosos, i alguns (ella també) vam arribar xops a la cita.

Creixen malgrat tot les tulipes (Viena, 2013) era el llibre que havíem llegit aquell mes; tenir-ne la responsable a mà per parlar-hi va ser un regal possible gràcies a unes companyes del club, que la coneixen, que l’estimen, l’admiren i recomanen la seva obra. I no m’estranya.

La prosa de Moll, almenys la d’aquestes tulipes, pot ser tan crua com evocadora, tan tendra, tan oberta en canal i tan dolorosament íntima en la seva temàtica i en la primera persona de la narradora, que es veu que, massa sovint, l’autora ha de respondre a la pregunta de si el que hi llegim (el que hi vivim, hi patim, hi sentim) és autobiogràfic. 

“En podríem parlar molt de què vol dir autobiogràfic”, diu ella. “A mi el que realment em preocupa és si connecta o no amb experiències universals, com el desarrelament, la inseguretat, la inestabilitat o els lligams íntims que establim, amb la parella o amb d’altres persones”. I afegeix: “Perquè la vida és el que et passa, sí, però també el que recordes, i com ho recordes, el que somies, el que desitges o t’imagines que podria ser, allò que et fa por i allò que t’agradaria que et passés i no et passa”. 

Tant és en quina mesura pugui ser autobiogràfic o no, de fet, com vam dir aquell dia, això no se li pregunta ni a Roth, ni a Bukowski, ni a tants i tantes d’altres. Que al cap i a la fi, quan escrivim agafem tot allò que és experiència (viscuda, llegida, escoltada, robada) i mirem de fer-ne literatura. I el que compta és connectar amb el lector, remoure-li alguna cosa, aquí a dins, al pit, o a la panxa. I Moll ho aconsegueix: ens desperta sentiments alhora que ens embolcalla amb una prosa poètica (o poemes en prosa, segons el cas) que resulta tot un regal. 

I com a mostra, copio: 

“L’àvia s’empassava la tristesa sense mastegar-la, com una medicina amarga, i l’esclafava a l’infern de l’estómac amb una pedra de silenci” (p.112)

“Agafar-li la mà per omplir de llum la seva por de caure” (p.89)

“I escriuré més versos que seran ferides i seran refugi, i tornaré a somiar nits d’estiu a l’illa i concerts de festa major a l’envelat del barri. Riuré com ric en primavera, amb tota la llum als ulls. I nedaré nua al mar” (p.76) 

Una de les integrants del club va dir que havia plorat llegint-la. Un altre que, en alguns moments, llegia en veu alta i tot, per gaudir-ne també la musicalitat. Molts vam dir que mai no havíem llegit res semblant i que l’experiència havia sigut molt positiva. Que havia pagat la pena, travessar mitja ciutat sota la tempesta, per parlar una estona amb la Sònia Moll; conèixer la història d’uns bessons, i de la seva àvia, la seva mare i més personatges que protagonitzen Creixen malgrat tot les tulipes. 

*Sònia, que tant ens fa què va passar realment, de tot el que s’hi explica, creu-me: el que ens importa i ens commou és la vida que hi batega, ja des del principi, memorable: 

“Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare. No sé si ma mare sabia que la Mistral havia estimat durant anys una dona bellíssima que s’assemblava a Katherine Hepburn. Però no em vaig dir mai Gabriela perquè no vaig néixer sola. Érem dos, jo i un altre (...)”.

Un plaer de tarda, un plaer de lectura. Fins aviat.