“Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació”, i hi ha la fascinació que sentim per ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

“Sobirana, m’he replegat al centre de la teranyina i l’he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s’hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d’esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina.
–Una cervesa” (p.58).

Aranyes, gats, pardals, gossos, coloms, corbs, esquirols, gavines, formigues, rates... Els narradors triats per l’autor, aquestes veus originals i estranyes, fredes però properes, resulten ideals per contar una història tan crua i salvatge, tan tràgicament romàntica. Parlar-vos més d'aquestes veus i de l'ènessim canvi de narrador seria córrer el risc d'aixafar-vos la guitarra d'un final tan inesperat com incendiari.

Ànima (Periscopi, 2014) és una narració magnètica i duríssima, difícil d’empassar però fascinant, escrita per l’escriptor i dramaturg canadenc d’origen libanès, Wajdi Mouawad (Deir-el-Qamar, 1968), un paio amb un escarabat tatuat a la mà dreta, les històries del qual ens estripen, ens emocionen, ens capgiren: “Un artista és un escarabat que troba, entre els excrements de la societat, l’aliment necessari per produir obres que fascinen i commocionen”, que diu ell mateix.  

Mouawad és autor de la tetralogia de teatre èpic 'La sang de les promeses', que inclou Litoral, Incendis (que a casa nostra va ser dirigida per Oriol Broggi, amb Julio Manrique i Clara Segura al capdavant), Boscos i la més recent Cels (Broggi, també). Ànima és la seva segona novel·la, la primera que ens arriba traduïda (esperem que no sigui l’última) i arrenca, com no podia ser d’una altra manera, amb una escena colpidora: un home torna a casa una tarda i es troba la seva dona brutalment assassinada, algú l’ha esventrada a ganivetades i l’ha violada (sí, l'ordre, terrible, és aquest, i encara m'estalvio detalls):

“Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure...”, escriu Mouawad a la primera pàgina, i nosaltres, clavats a la cadira, ens hi endinsem, corpresos. És el mateix efecte que produeix el seu teatre. 

La malaltissa road movie (un viatge exterior, però també interior) a la recerca de l’assassí, en què es converteix la vida del protagonista a partir d'aquest principi estremidor, és la història que narren les bèsties esmentades. Però a mesura que avança la lectura, ens n'adonem que les bèsties no són només aquests animalons: "Jo m'he arraulit al fons d'aquell cau tan estrany i l'estupor m'ha petrificat quan he vist el que he vist i he entès el que he entès" (p.87).

Un exercici d’estil brutal i encertadíssim, doncs, la tria d’aquests narradors, que aporten perspectiva, poesia i una mirada d’estranyesa impagable -"L'he mirat. M'ha mirat. Li brollava groc de les parpelles mig closes. Dolor. He bordat" (p.54)-, i que, al mateix temps, li permeten a l'autor descriure coses que no diria amb un narrador convencional... fins al desenllaç, paralitzant i inoblidable, duríssim.

El tenia a la pila de lectures pendents, molt recomanat per alguns amics; va ser començar-lo i caure-hi de quatre grapes, subjugat. Mentre el llegia, autor i novel·la rebien el Premi Llibreter 2014 (reconeixement també per la bona feina de l’editorial Periscopi i la traductora Anna Casassas). Sé, doncs, que no estic sol en l’admiració a aquest narrador tràgic i apassionant. “Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació (...)” (p.75). Ara que ja l'he devorat sencer puc afirmar que sí, que si encara no l'heu llegit, no sè què espereu.

"Què té saber que sigui tan temible?", Sòfocles, citat per Mouawad.