Negríssims, bellíssims i devastadors, els catorze relats del VIATGE D'HIVERN de Jaume Cabré

"Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir."

No ho sembla quan llegim el text de la contraportada, que ens parla de Schubert, Bach i Rembrandt i de passions humanes, però gairebé tots els relats del Viatge d’hivern d’en Jaume Cabré (Barcelona, 1947) són negres (‘Pac!’ és el millor relat breu de sicaris que he llegit mai), negríssims, de la mateixa manera que, massa sovint, quasi totes les notícies dels diaris i els telenotícies són successos. 

“–Jo sí que em vaig equivocar –va fer ella al cap de mil silencis.
(...)
No es miraven perquè els feia por el dolor agut i fi dels esguards.” 

Negríssims, bellíssims i devastadors 

Negríssims, perquè en catorze contes hi ha odi i cobdícia, enganys i punyalades de tot tipus, estomacades, trets, i molta, molta amargor. Bellíssims, perquè s’hi parla d’art (de pintura, de música... ) i d’allò intangible i, sovint, dolorós que el fa possible. (I d’amor; d’amor també, sobretot, vet aquí la devastació.) I devastadors, com deia, perquè exceptuant-ne algun de propòsit humorístic, la resta et colpegen molt fort al pit i et deixen sense alè. Tan durs, tan romàntics, tan extrems.

"Per això no va veure l'ull negre d'un silenciador d'arma curta que emergia entre les roses. La bala li entrà per la boca oberta; només s'havia sentit un 'pac!' somort, quasi dolç."

“El darrer, 'Winterreise', és com una música trista”, deia l’amiga i lectora voraç Àngels Freixa, mentre el llegíem gairebé en paral·lel, un diumenge plujós i gris de primavera. I no li faltava raó. L’últim relat del recull és d’una tristesa infinita, i d’un desenllaç corprenedor (i no és l'únic). 

“al final d’un llarg viatge a través de la desesperança”.

Ell sol ja justificaria el llibre sencer... si no fos perquè aquest Viatge d’hivern (Edicions 62, 2000) va molt més enllà de la suma dels catorze contes que el conformen, com ens advertia l’amiga Anna Maria Villalonga, que insistia que el llegíssim seguit per poder-ne copsar tot el sentit. 

Un tapís molt ben tramat

I no era cap tòpic (gràcies per insistir, Anna). Al llarg dels catorze relats del llibre, van traient el nas personatges, ara protagonistes, ara secundaris, així com objectes cobejats, accions recurrents i frases i màximes que ressonen durant 264 pàgines, que lliguen unes històries amb les altres. El que inicialment sembla un conjunt de narracions autònomes i distants, en l’espai (Viena, Treblinka, Oslo, Bòsnia, Barcelona, el Vaticà) i també en el temps, acaba convertint-se en un tapís molt ben tramat, unitari i continu, gairebé circular, no sempre evident però apassionant.

"Primer va assegurar-se la bossa al cinyell, després va treure l'estilet i l'enfonsà, entre capes i capes de roba, a l'estómac del (...) Tot va anar tan de pressa, que quan (...) era a terra, enfosquint la neu del seu voltant, encara no havia perdut el somriure irònic"

Així, la contemplació global dels catorze relats dibuixa davant nostre quelcom més gros, semblant a una novel·la narrada amb diferents veus, punts de vista i distàncies. Una experiència terriblement recomanable. No només pel què explica, sinó pel com; que, al cap i a la fi, estem parlant de la prosa del mestre Cabré: 

"a l'estil hi ha l'ànima. Un llibre ben escrit no pot quedar oblidat. T'estimo.

–Com ha dit?"

*Totes les cites en cursiva són del llibre ressenyat.