Una Rodoreda adolescent contra Primo de Rivera

Segons l’escriptora Cinta Arasa (Tortosa, 1978), “si no aprofitem el nostre propi univers èpic, acabarem bevent només del dels altres països, i una part de nosaltres desapareixerà”. Amb aquest esperit reivindicatiu i amb la intenció d’acostar la figura i l’obra de Mercè Rodoreda als joves, Arasa l’ha convertida en la protagonista adolescent de la seva última novel·la, Paraules, flors i pólvora (Animallibres), amb què, alhora, homenatja les persones que lluiten per la llengua i la cultura catalanes.

L’acció transcorre a la Barcelona del 1923. La Mercè té quinze anys i llegeix tot el que li cau a les mans. I també escriu un diari on anota coses que li passen o voldria que li passessin, coses que somia i coses que s’inventa. Però el mateix 1923, el militar espanyol Miguel Primo de Rivera va imposar-se amb un cop d’estat i “va deixar la nostra llengua relegada a l’àmbit domèstic”, recorda Arasa. Un fet real, que vertebra la novel·la. La Mercè acabarà enrolada en la resistència clandestina contra el Directori militar, ajudant a crear una revista en català.

Per poder bastir aquesta ficció en un marc històric, Arasa va documentar-se sobre l’època i va tornar a llegir-s’ho tot, de l’autora de La mort i la primavera i Mirall trencat. Els contes, les novel·les, epistolaris i biografies. Va assistir a conferències, cursos, seminaris, i va rastrejar les passes de la mare literària de la Colometa per tot Barcelona, i fins i tot per París. I va fer-ho amb la il·lusió, diu, de crear un pont entre els lectors joves d’avui i el mite en què entre tots hem convertit la Rodoreda: “Voldria sobretot despertar-los l’interès, perquè puguin acabar sentint el plaer de llegir-la”.

Ella va descobrir-la als onze anys, a la biblioteca de casa seva: va trobar un exemplar d’El carrer de les Camèlies, que no va durar-li ni dos dies. “Va ser un enamorament irracional, perquè amb onze anys en vaig entendre només una part, però a partir d’aquell moment vaig començar a demanar tots els seus llibres”, explica. I no està sola quan assegura que de seguida va seduir-la aquella manera de narrar, el magnetisme de qui afirmava que “una novel·la són paraules”. Tampoc no és l’única que, almenys al principi, va voler imitar-la.

Fins que amb els anys va entendre que “la màgia de la literatura és trobar la pròpia veu”, confessa Arasa. Ella va trobar-la, i no ha parat d’escriure i de publicar títols, sobretot de literatura infantil i juvenil (LIJ). Llicenciada en Ciències Polítiques i especialista en relacions internacionals, sosté que Mercè Rodoreda és “una de les més grans escriptores de la història de la literatura universal” i que “seria molt més reconeguda arreu del món, si fóssim un país amb estat”.

Al mateix temps diu que a Catalunya “tendim massa a sacralitzar persones, obres i fets històrics; i això és positiu quan serveix per preservar part del nostre patrimoni intangible. Però, a la Rodoreda, tenia la sensació que l’havíem posada en una espècie de vitrina”.

Amb Paraules, flors i pólvora, vol acostar-la a les generacions actuals. I ho fa convertint-la en una resistent clandestina contra la dictadura de Primo de Rivera. Ja ho va dir la mateixa Rodoreda, que “en català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”.

Publicat per Jordi Benavente a CATORZE. 

Llibres maleta (plens de records i llum)

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta", deia Serguei Dovlàtov, traduït per Miquel Cabal, a La maleta (LaBreu). Esclar que podria ser que l'escriptor rus exiliat a Queens, Nova York, senzillament s'ho hagués fet venir bé: el seu llibre –impregnat del laconisme irònic de qui va passar per la universitat i per la presó, va fer de periodista i de vigilant en un camp de treball, i va morir alcoholitzat poc abans de fer els 50– narra la història dels vuit objectes anodins (barret, mitjons, guants, jaqueta, etcètera) que Dovlàtov va endur-se de l'URSS en una maleta. Una excusa tan vàlida com una magdalena per tibar el fil de la memòria.

A Inventari de coses perdudes (Més Llibres, traduït per Maria Bosom), la berlinesa Judith Schalanksy invoca dotze coses desaparegudes, com els cants d'amor de la poeta Safo ("poemes mutilats que esperen que algú els completi"), el palau de l'RDA o una illa submergida per sempre més a l'oceà; i, amb aquesta excusa, posa en solfa vivències personals, assaig i ficció, per demostrar-nos que res desapareix del tot mentre en quedi el record. Més que maleta, aquest seria un llibre museu, en què cada peça inspira un relat tan emotiu com original: "L'endemà, al lloc on hi havia hagut l'atol, només devien flotar uns quants arbres morts sobre la superfície del mar, llisa com un mirall".

A Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, traduït per Marina Bornas), Stefanie Kremser hi consigna les vint-i-dues adreces de cinc països diferents, a banda i banda de l'Atlàntic, en què al llarg de cinc dècades ha tingut raspall de dents, i per tant residència. Són, doncs, unes memòries en trànsit en què aquesta rodamon privilegiada (perquè no ha hagut de fugir mai d'una guerra ni de la gana, com diu ella mateixa) s'interroga, literàriament, sobre per què escriu, i sobre qui és i d'on és, malgrat (o gràcies a) totes les vegades que ha triat fer les maletes. "De què em desprenc i conservo només en el record, i què m'emporto en el pròxim trasllat?"

Patti Smith diu a M Train (Lumen, en castellà) que el seu dilema sempre que se'n va de viatge és, precisament, decidir quins llibres fica a la maleta, a banda d'una Polaroid, un grapat de mitjons d'abelles i samarretes dels Electric Lady Studios. El seu és un llibre capsa de records i de lectures, amb els quals Smith fa el que vol. És a dir: fa literatura, de la bona. I és que tot li germina, a l'autora del Horses. A L'Any del Mico (Club Editor, traduït per Martí Sales) hi diu: "I em vaig veure amb en Sam a la seva cuina de Kentucky i xerràvem d'escriure. Al final, deia, tot és pinso per una història, és a dir, suposo, que tots som pinso".

I passa el mateix amb Mercè Ibarz ("llauradora de les lletres"), que ara, amb Labor inacabada, tanca el Tríptic de la terra, en una edició d'Anagrama que inclou La terra retirada (1993) i La palmera de blat. Com Patti Smith, Ibarz escriu en una culta i amena primera persona sobre experiències pròpies i generacionals, que barreja magistralment amb l'assaig fotogràfic, cultural i antropològic; des del seu poble natal, Saidí, a la Franja, fins a Barcelona, passant per Lleida. I domina, com Sebald, l'art de narrar fent marrada però sense perdre mai el fil. "I ara sé que escriure és una pagesia. (...) La mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure."

També hi ha llibres que més que maletes són com tot l'hangar de l'Àrea 51, on acaba l'Arca de l'Aliança, a la mítica pel·li d'Indiana Jones. Llibres com 2666 del Bolaño, els Diaris de Kafka o el Jo confesso del Cabré. I n'hi ha que són volcans, tan fascinants i tan capaços d'arrasar-ho tot: Teoría de la gravedad, de Leila Guerriero, per exemple. Però això ja seria tema per a una altra columna.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Pixar-nos de riure al Discmón (en català!)

Me l'imagino picant una nota de premsa on assegura que, només faltaria, tot està sota control. El Terry Pratchett periodista de trenta i pocs anys, responsable de comunicació de quatre centrals nuclears britàniques. Pencant. I alhora empescant-se la trama de The Colour of Magic (1983), la primera novel·la del Discmón, un món pla que vaga per l'univers portat per quatre elefants gegants que reposen les peülles sobre la closca de la Gran A'Tuin, una tortuga interestel·lar. Un món literalment fantàstic amb què Pratchett, tot talent i humor descordat, aconseguiria que milions de lectors es pixessin de riure. I el veneressin.

Han passat gairebé quaranta anys. En fa cinc que l'escriptor va morir, als 66, atacat per una malaltia neurodegenerativa. Els seus llibres s'han traduït a 41 idiomes. I se n'han venut més de 90 milions d'exemplars. Però Pratchett continuava inèdit en la nostra llengua... Fins ara. La Judit i el Sergio de Mai Més han decidit publicar tota la sèrie del Discmón en català: els 41 títols (quaranta-un!). Serà una feinada d'anys, admeten. Una tasca titànica. Però ells, que també són de celebrar el tiberi i que quan entren a la llibreria Gigamesh trepitgen terra sagrada, estan engrescadíssims. I com deia el mateix autor: "Un dels ingredients vitals de l'èxit és no saber que allò que proves de fer és impossible".

Compten amb els colors i la llum de l'art de Marina Vidal per a les cobertes i amb la voluntat zen del traductor Ernest Riera (Salinger, Twain, Chabon, DeLillo, O'Connor, Irving, Atwood), que assegura haver nascut precisament per traduir Pratchett al català. Publicaran dos o tres títols a l'any i comencen aquest novembre amb Guàrdies! Guàrdies!, el primer de l'arc de la Guàrdia Nocturna, i Igualtat de ritus, el primer del de les bruixes (indispensable al·legat feminista).

Són novel·les fruit de la ment d'un paio que va llegir El Senyor dels Anells d'una tirada als 13 anys i que, a partir d'aleshores, va devorar tot el que s'havia escrit abans i després de Tolkien, "a una velocitat que només es pot assolir a l'adolescència". Un paio capaç de definir el fantàstic (etiqueta que capgiraria fins a la hilaritat) com el gènere on hi ha "dracs, i personatges que utilitzen la màgia, i horitzons distants, i gestes, i cerques, i objectes de poder, i ciutats estranyes. La mena de paisatges i escenaris que tindríem aquí a la Terra si Déu hagués tingut prou pressupost". Un paio que acabaria sent sir.

Sàpiguen els de Mai Més que el nostre pressupost el tenen sencer. Més que mai, ens cal tota la fantasia possible i, sobretot, riure. I ja ho va dir George R. R. Martin (el de Joc de trons, sí): "Terry Pratchett va ser un dels millors escriptors de fantasia que han existit, i sens dubte el més divertit".

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Quan la lluna desapareix ('Satèl·lits')

Deia Bolaño que els relats s’han d’escriure de tres en tres o de cinc en cinc. I si t’hi veus amb cor, fins i tot de nou en nou o de quinze en quinze. Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) en va escriure vuit i els va reunir al llibre Satèl·lits (Males Herbes, 2019), cosits entre ells amb una estranya premissa: la lluna ha desaparegut. No hi és. I és possible que trigui anys a tornar. Molts anys. “La Terra ja no l’atrau”. Un dels personatges d’una de les històries mira per la finestra, i Solsona escriu: “Sembla que d’un moment a l’altre el color negre s’hagi de desbordar i rebentar els vidres i ofegar-nos”. Així de bé ho pela aquesta narradora, així d’inquietant. 

Per no parlar de com fixa els paràgrafs, com els talla, frase a frase en alguns casos (no sempre: són 221 pàgines i escull molt bé el moment), i el resultat és un efecte poètic (ritme i sentit) que també contribueix a l’atmosfera d’estranyesa del conjunt. Després hi ha la manera de narrar, en una tercera persona molt visual i precisa. Solsona té un màster d’escriptura cinematogràfica i és com si estiguéssim veient una pel·lícula. El Lynch de Mulholland Drive, el Von Trier de Melancolia, el Marques-Marcet d’Els dies que vindran. Satèl·lits va ser, de fet, una de les quatre obres seleccionades per la iniciativa TABOO’KS de l’ultim Festival de Sitges: hi ha productores de cinema fantàstic pensant-s’ho, i dits creuats a can Males Herbes.

I algú dirà: molt bé, això és el com, però de què va, de què parla exactament un cop desplegada la premissa de la desaparició del nostre satèl·lit natural, què en fa, Solsona, de tanta foscor. Mirar cap endins, esclar. Disseccionar sentiments. Radiografiar la incomunicació que ens corca. Mostrar els desitjos i els traumes i les pors que carretegem pel món. Narrar què fem quan ens quedem sols en la nit, o quan passen coses que no havien passat mai ni semblaven possibles. Això de la lluna, per exemple. O coses encara més terribles. 

publicat per Jordi Benavente a Catorze,

Dirty Works (editorial, adjectiu, culte)

Cases amb patis del darrere tronats i plens de males herbes. Caravanes rovellades amb forats de bala. Cabanes amb porxos corcats. Caçadors furtius, obrers alcoholitzats, majorets toxicòmanes, excombatents del Vietnam, predicadors que manipulen serps i cuiners de metamfetamines. Molta misèria i poca redempció. Dones independents, i armades. Personatges violents però entranyables del sud profund dels EUA, dels Apalatxes o de l'Oest Mitjà. Escòria blanca. 

L'editorial Dirty Works no enganya. Ofereix el que promet des del 2014: "grit lit, gòtic del sud, realisme brut, cervesa freda, litres de bourbon". Novel·les i reculls de relats secs, durs, virtuosos i colpidors, impecablement traduïts (al castellà) i amb elegants cobertes il·lustrades per El Ciento, blanc sobre negre rigorós. Amb autors com Harry Crews, Bonnie Jo Campbell, Tom Franklin, Alan Heathcock, Ann Pancake o Larry Brown (autor del títol que dona nom a l'editorial), entre d’altres. Hereus, tots ells, de la desesperança roent de Carver, de la violència atàvica de Faulkner.

Els responsables són dos paios que, més que com a editors, es veuen "com una banda d'atracadors de bancs o assaltants de diligències", planegen cada llibre "com si fos un robatori". L'escriptor i traductor Javier Lucini (la veu castellana dels dos títols de Chris Offutt a Sajalín) i el també escriptor i realitzador de documentals Nacho Reig. La mateixa complicitat desenganyada que gastaven els dos vells del relat El gran somni del paradís de Sam Shepard. Cada nit bevent al porxo, amb Stetsons o gorres de rednecks. Xerrant, renegant, o en silenci.

Són tan bons venent el que fan que s'han fet seu l'adjectiu dirty. Els que formem part del públic fidel que s'han guanyat en aquesta banda de l'Atlàntic, pensem en ells davant de qualsevol altra novel·la, pel·lícula, relat, cançó, sèrie o paisatge que tingui aquest mateix aire o aquests protagonistes que dèiem al principi, tan això... tan dirty.

Llegiu-ne, per començar, Érase un río, de la Campbell ("l'única beneficiària d'una beca Guggenheim que sap castrar porcs"). I ja m'ho direu. Cinc o sis trets a l'aire, i obro una altra llauna de cervesa.

publicat per Jordi Benavente a Catorze. 

NAM: La guerra del Vietnam en primera persona

Diu que va fer-ho per diners. A la introducció del llibre Nam, una ferotge història oral i coral de la guerra del Vietnam, que publica ara en castellà l’editorial Contra, l’escriptor Mark Baker afirma que, un cop acabat el conflicte, va entrevistar més de cent cinquanta homes i dones que hi havien estat, metges, infermeres i militars dels EUA, que hi havien lluitat, perdut amics, atès mutilats o comès tota mena d’atrocitats, i que va fer-ho, només, per diners. Perquè es guanya la vida com a escriptor. Però tot seguit afegeix, esclar, que no és tan senzill.

El també escriptor nord-americà Tim O’Brien, que a diferència de Baker, que va viure-ho com a estudiant des del moviment contestatari, sí que va combatre al Vietnam, diu que cada soldat experimenta una guerra diferent i que, quan s’acaba, és com si hi hagués hagut un milió de guerres, o almenys tantes com soldats. Aquesta és justament la idea que vertebra Nam (publicat als EUA el 1982): que cadascun d’ells té una peça del puzle. De fet Baker sosté que el llibre no revela “la veritat sobre el Vietnam”, però que la suma de totes les veus ens hi acosta. I afegeix una frase roent, que blinda els testimonis i encén el debat amb benzina: “Els aspectes apòcrifs d’aquests relats tenen més de recurs metafòric que d’engany”.

A Nam t’hi trobes l’imaginari que hem mitificat gràcies a pel·lícules com Apocalypse Now, Full Metal Jacket, Platoon, etcètera (les dues primeres comptaven amb l’assessorament de Michael Herr, autor de l’altre gran llibre crònica sobre el tema, Despatxos de guerra): rock’n’roll, amistat, jungla, arrossars, humitat, avorriment, helicòpters, drogues, napalm, i l’aventura malgrat tot. I també t’hi trobes inventariades quasi totes les atrocitats que van cometre-hi els soldats, explicades en primera persona, en una polifonia afinada pel narrador expert que és Baker. I el resultat és un enfilall de testimonis curts, de cinc línies, mitja pàgina, una pàgina sencera, tres com a màxim, servits a un ritme picadíssim, ta-ta-ta-ta-ta, com una metralladora: una tràgica epopeia de veus anònimes que repel i alhora fascina.

Nanos i delinqüents, tots al sac

Aquí, quan diem soldats volem dir nanos de divuit anys, encara tendres, i també delinqüents que s’allistaven per evitar la presó. I per atrocitats entenem per exemple el que allà en deien convertir-se en “doble veterà” violant i, tot seguit, matant una dona vietnamita. O la tècnica d’interrogatori de llançar un presoner des d’un helicòpter, en ple vol, perquè un altre presoner cantés, i després, igualment, llançar-lo també a ell. O gaudir, fins al punt que es fotien calents i tot, del fet cru de matar (“en comparació, estar col·locat no és res”). Sentir-se poderosos, armats com anaven, sentir-se déus, de tanta impunitat. Mataven sense pestanyejar, diuen, senzillament perquè ja no consideraven persona la persona que tenien davant.

No és un llibre per a estómacs delicats. Hi ha escenes grotesques. Però resulta honest: quasi tots es mostren penedits, angoixats, devastats. Botxins i alhora víctimes d’una guerra tèrbola, que va convertir-los en quelcom pitjor que un monstre: en éssers humans perpetrant monstruositats. L’escriptor Kiko Amat diu al pròleg que Nam “parla de classe social com cap altre llibre sobre guerra, i en aquest sentit va ser (i continua sent) revolucionari”. I detalla que van enviar-hi “l’escòria” (soldats “d’usar i llençar”), que dels dos milions i mig d’allistats, el 80% eren de classe treballadora, i que d’aquests, un de cada quatre vivia per sota el llindar de la pobresa.

A l’hora de la veritat, alguns testimonis van fer-se enrere, però Baker afirma que la majoria sentien l’obligació de contar-ho amb la màxima precisió “per honorar els amics caiguts i els ideals trencats”. Un recorda que als nouvinguts, per endurir-los i evitar que “es caguessin de por” quan entressin en combat i veiessin morts, els obligaven a esberlar el cap d’un cadàver a puntades de peu, fins que en sortís el cervell. Un altre parla dels “trofeus”: collarets que es confeccionaven amb les orelles que tallaven als enemics morts. Els oficials els animaven a fer-ho. Orelles, nassos, penis, i de les dones, els pits. Si no ho feies pensaven que no eres de fiar, diu. No hi ha res més antibel·licista que un relat bèl·lic, i aquest tros de llibre n’és una prova punyent i virtuosa.

Publicat per Jordi Benavente a ReportCat

Lévy i Bragg: contra els aclucalls de cavall i els populismes

Crec que era Bolaño qui deia que llegir assajos, al final, és una gimnàstica. De la mateixa manera que hi ha dies que no et ve de gust sortir a córrer però t’hi obligues i després, quan per dins t’inunden les endorfines, saps que ha valgut la pena. Els dos últims títols de no-ficció del segell Més Llibres són això: una bona gimnàstica mental. Encara que Bernard-Henri Lévy en digui alguna de l’alçada d’un campanar. Encara que Billy Bragg no sigui prou incendiari tot i tenir-ne motius. 

A Aquest virus que ens fa tornar bojos (traduït per Ferran Ràfols), el filòsof francès ens alerta de les conseqüències d’aquella teoria (la de l’agenda setting) que ens adverteix dels aclucalls de cavall que poden posar-nos els mitjans de comunicació quan només volen fer-nos veure un problema i no tots els altres. “Si m’havia de creure aquell mirall”, escriu Lévy, “durant tota la setmana, a part del virus, no havia passat res. Els migrants havien desaparegut. L’escalfament climàtic ja no existia”.

També hi ha un moment que diu que “la confiança cega” que hem dipositat en els metges té “un punt absurd”. Aquí va ser quan vaig estar a punt d’engegar-lo a pastar fang. (¿En mans de qui ens hem de posar, doncs, en plena pandèmia, sinó en les dels metges, epidemiòlegs i científics?). Però vaig seguir llegint. Allò que dèiem de la gimnàstica, d’obligar-s’hi perquè saps que (en el 97% dels casos) pagarà la pena.

I s’ho val? Escoltin, no els faré jo tota la feina: llegeixin el llibre. Parla, des del vessant filosòfic i crític, d’aquesta “Primera Por Mundial” (així l’ha batejada Lévy) que hem patit arran de la pandèmia.

A Les tres dimensions de la llibertat (en català gràcies a Ricard Vela), el cantautor anglès carrega contra la irresponsabilitat piròmana de Donald Trump, Boris Johnson i altres populistes. I adverteix que la forma més perillosa de la llibertat és la que està basada en la impunitat, en no ser responsable del que fas o del que dius.

L’home que va musicar lletres inèdites del gran Woody Guthrie (aquell que duia escrit a la guitarra “This Machine Kills Fascists”) ho té claríssim: “El capitalisme és com el foc: si el tens sota control, et donarà llum i escalfor; si no el vigiles, ho consumirà tot en el seu camí”. Calen mecanismes de control, diu Bragg. Independents. I cal amorrar-hi, perquè hi retin comptes, els governs i, sobretot, els mercats: “La responsabilitat de retre comptes és la clau per generar una revolució cívica.” Un assaig breu, combatiu i il·luminador, vaja. 

Menció a part mereix el pròleg que hi signa el periodista Antonio Baños (en primera persona, nostàlgic i amb el puny alçat), que abans de ser amic de Bragg en va ser fan, i que afirma que “ser d’esquerres és pertànyer a una tradició més que a un partit. És saber-se hereu i llavor. Ets part d’una cadena de muntatge de consciència, d’organització, de compassió i de bellesa”. Amén. “¡Que no pasará el gran circo liberal!”

Publicat per Jordi Benavente a L'Illa (77).
 

Entrevistes desbordades

“Crec que començaré per treure’m les sabates”, diu. I se les treu. Ara l’esquerra, ara la dreta, i encabat, els mitjons. Ho deixa tot, suaument, allà mateix, i afegeix: “És que calçat no pots contestar una pregunta com aquesta”. És Werner Herzog, els peus nus sobre la moqueta de l’habitació 666. Diu que, de fet, no veu que la situació sigui tan dramàtica com insinua la pregunta, i ho desenvolupa al llarg de tres minuts. 

Som a l’any 1982, al Festival de Cinema de Cannes. El també director de cinema alemany Wim Wenders ha convidat quinze col·legues de professió a respondre –per separat, sols davant d’una càmera de 16 mm, en una mena de selfie-entrevista– un petit qüestionari sobre el futur del cinema. El resultat és el documental Room 666. Amb aquest gest inicial de descalçar-se, tan teatral i alhora tan primitiu, Herzog ve a dir (o això vol llegir-hi qui signa aquest article) que hi ha preguntes que no es poden respondre de qualsevol manera, preguntes que no accepten guies que les vulguin contenir. Ve a dir que hi ha moments per editar i que hi ha moments per deixar que l’acció es desbordi. Parlem d’Herzog, l’home que va caminar, tot sol, de Munic a París, travessant furibundes tempestes de neu, convençut que, fent-ho, salvaria una amiga malalta. (I l’amiga es va salvar.)

El llenç panoràmic de Susan Sontag

L’any 1978 el periodista nord-americà Jonathan Cott va entrevistar l’assagista, escriptora, dramaturga, filòsofa i activista política Susan Sontag per a la revista Rolling Stone durant dues jornades, la primera a París, i l’altra, al cap d’unes setmanes, a Nova York. Sontag ja havia publicat, entre altres assajos, Sobre la fotografia (Arcàdia, 2019), un clàssic de la història de la crítica d’art; i estaven a punt de sortir La malaltia i les seves metàfores (escrit després de ser operada per un càncer de mama) i un recull de relats.

La conversa, que va durar més de dotze hores, va començar per aquí, que no és poca cosa, però tot seguit va obrir-se, pletòrica, en diverses direccions, com un castell de focs, i Sontag va fer-hi lluir temes com la música, la literatura, l’art, la guerra, el sexe, la mort, la filosofia, l’estètica i el feminisme, entre altres. “És necessari un llenç, ja que no és possible que els colors flotin en l’aire”, havia escrit al seu dietari uns anys abans. La conversa panoràmica que va tenir amb Cott va ser un llenç enorme que ella va aprofitar per dir-hi de tot. “M’agraden les entrevistes perquè m’agrada parlar amb la gent, em salva de ser una ermitana. Conversar em dona la possibilitat de saber què penso”, admetia. Transcrita íntegra per Cott, aquesta llarga conversa –a la revista se’n va publicar només un terç– conforma La entrevista completa de Rolling Stone (Alpha Decay, 2019). Sontag “no parlava amb frases sinó amb paràgrafs expansius i mesurats. Emmarcava i elaborava els seus pensaments amb exactitud”, escriu Cott al pròleg. “La generositat i la fluïdesa de la seva conversa manifestava el que els francesos anomenen una borratxera de la parla (ivresse du discours)”, afegeix.

David Foster Wallace ‘on the road’

El març de 1996, cap al final de l’esgotadora gira promocional de la seva mastodòntica novel·la La broma infinita, David Foster Wallace va acceptar rebre a casa seva David Lipsky, a qui Rolling Stone havia encarregat un reportatge. Lipsky va passar-se cinc dies amb Wallace (a qui idolatrava), va compartir-hi centenars de quilòmetres en una mena de road movie feta d’autopistes, cafeteries, presentacions, centres comercials i molta, molta xerrera. Incontenible i valuosíssima. Van parlar sobre “a què aspirar, com ser bona persona, com llegir, com escriure, com pensar en els altres”. “Jo vaig fer-li preguntes i ell va explicar-me la seva vida”, explica Lipsky, que va gravar-ho tot.

Al final, l’article que li havien encarregat no va veure la llum; només anys després, arran de la mort, als 46 anys, de l’escriptor, va publicar-ne una semblança, amb què va guanyar el National Magazine Award. La transcripció íntegra d’aquells cinc dies a la carretera amb l’autor d’Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer, conforma el llibre Aunque por supuesto terminas siendo tú mismo (Pálido Fuego, 2017). “El material abans que el director es posi a seleccionar, l’única manera d’escriure sobre David de la qual crec que ell no hagués abominat”, assegura Lipsky. Una altra bona mostra de què passa quan una entrevista es desborda. Amb perles com quan Wallace diu que li “encantaria fer un retrat d’un de vosaltres en l’acte de fer-me un retrat a mi. Una cosa súper postmo i divertida. Seria interessant. I em serviria per recuperar cert control”. I amb la prosa torrencial, travessada per centenars de referències i digressions, que caracteritzava el malaguanyat geni; una conversa que sona “igual que els seus textos, David era un escriptor tan natural que era capaç de parlar en prosa”. (Curiós: com allò dels “paràgrafs expansius i mesurats” de Sontag.)

A la selva, amb Vázquez Montalbán

El desembre de 1997, el subcomandante insurgente Marcos va escriure una carta a “Manuel Vázquez Montalbán i/o Pepe Carvalho” per transmetre-li unes reflexions sobre un article de l’escriptor i periodista català, i també, deia, per saludar-lo. “La bona literatura estén ponts insospitats”, va escriure-li. I se n’acomiadava convidant-lo a visitar-lo, i pregant-li que, arribat el cas, li portés “uns xoriços”.

Al cap de poc, Vázquez Montalbán i el mític portaveu emmascarat de l’Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) es trobaven en un punt secret però concret de la selva Lacandona. L’escriptor va posar quatre quilos de xoriço Guijuelo sobre la taula i, tot seguit, va deixar-li clar al subcomandante que d’aquella trobada en sortiria, primer, “un reportatge”, però que després “el deixaria anar a la plena llibertat d’un opuscle o un libel o un pamflet”; deixaria que l’entrevista es desbordés, vaja, en el que acabaria sent Marcos: El señor de los espejos (Aguilar, 1999), un llibre que inclou la transcripció (cent pàgines, amb acotacions literàries) d’aquella conversa, i dues línies que semblen fetes per a aquest article:

Vázquez Montalbán: No t’alarmis, fins i tot les entrevistes tenen un final.

Marcos: Tenim tot el temps que necessitis, no et preocupis.

El reportatge, publicat a El País el mateix 1999 amb fotos de Guiomar Rovira, condensava l’essència de la trobada; el llibre la mostra íntegra, amb un Marcos en la seva salsa: “Ningú ens mirava quan teníem el rostre al descobert, ara ens estan veient perquè tenim el rostre cobert (...) Comparem la mida i el sentit de les màscares [dels polítics] i de les nostres”. Impossible resumir aquesta entrevista riu, més enllà de dir que Vázquez Montalbán hi dona una lliçó de com cal documentar-se (a plaer, apassionadament) abans de plantar-se a la selva davant d’algú tan carismàtic; i que Marcos hi demostra cultura (política, i de l’altra), discurs i capacitat de seducció. “Ens acomiadem a l’última llum de les últimes espelmes. Ombres emmascarades, els zapatistes s’allunyen per un túnel de silenci”, escriu l’autor de Y Dios entró en La Habana.

L’últim periodista que va preguntar per Macondo

El febrer de 2006, el periodista Xavi Ayén va publicar a La Vanguardia la que seria l’última entrevista concedida pel premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez poc abans d’anunciar que deixava d’escriure. Després d’aquest anunci històric, centenars de mitjans de comunicació d’arreu del món van fer-se ressò de la peça. “És l’exclusiva més gran que he tingut mai”, diu Ayén entrevistat per correu electrònic. I admet que la seva “frustració més gran” és que García Márquez no l’autoritzés a gravar “les més de tres hores de conversa” que van tenir.

A l’autor de Cien años de soledad li preocupava molt la qualitat literària dels textos. “Creia que si el punt de partida era la transcripció de l’oralitat, les frases hi perdrien, estèticament, i que era molt millor reconstruir-les a partir de les notes”, recorda Ayén, que porta vint anys fent de periodista literari. En aquest temps ha entrevistat una multitud d’escriptors, poetes, contistes, assagistes, amb o sense Nobel. El 2009 va publicar Rebeldía de Nobel (El Aleph Editores) converses amb 16 guardonats pels acadèmics suecs, i posteriorment La vuelta al mundo en 80 autores (Libros de Vanguardia, 2016).

El millor afalac que pots fer-li a un escriptor per trencar el gel, assegura, és “demostrar que t’has llegit el seu llibre”; després està clar que l’ideal és no tenir límit de temps. Cosa que passa poques vegades. Un altre problema és l’espai disponible a l’hora de publicar la peça. “Tots els que fem entrevistes afrontem la dolorosa tasca d’haver de retallar-les; de vegades ho visc com una mutilació, i d’altres, constato que guanya la versió curta”, reconeix. Amb tot, Ayén admet que té guardades “unes quantes bales”. Una d’elles podria ser “una entrevista-Frankenstein a partir de les moltes que vaig fer-li a l’agent literària Carmen Balcells”. Estem parlant del periodista que va guanyar el Gaziel amb Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo (Debate, 2014).

Després de tant anys de fer d’esponja, llibreta i bolígraf en mà, es confessa un enamorat de les entrevistes “de luxe, les immersives”. Aquelles en què pots compartir hores, o dies, amb l’entrevistat, que és la manera, diu, de poder mostrar el personatge “des de diverses perspectives, com en una sèrie de televisió”. Somni que ja ha complert per exemple amb Mario Vargas Llosa, José Saramago i Wole Soyinka. Així, “espiant-ne la vida quotidiana, m’agradaria poder entrevistar també a Woody Allen, Angela Merkel, Don DeLillo, Michel Houellebecq...”. L’últim periodista que va preguntar per Macondo té una bona llista i molts anys encara per davant.

Publicat per Jordi Benavente a ReportCat

 

Caminem fins a París [amb Werner Herzog]

Aquests dies, al menjador, pels nens, hi tenim un petit llit elàstic circular. Juguen a saltar-hi per torns fins que deixen de respectar els torns i així tenen una excusa per barallar-se. Mentrestant, jo intento llegir al sofà sense treure'ls l'ull de sobre, camino sobre el gel amb el director de cinema alemany Werner Herzog. L'any 74 se li va posar malalta una amiga, algú a qui admirava i estimava moltíssim, i Herzog va decidir que aniria caminant tot sol des de Munic, on vivia, fins a París, on era ella, amb l'esperança que, fent-ho, la salvaria: "El meu pas és ferm. I la terra tremola. Quan camino, és un bisó el que camina. Quan reposo, és una muntanya la que reposa. Si arribo a París, viurà".

Ho llegeixo al llibre que recull les notes que va prendre en un quadern durant el viatge: Del caminar sobre hielo (publicat per Gallo Nero el 2015, traduït al castellà per Paula Aguiriano). Van ser tres setmanes d'hivern: hi ha molta neu i molta pluja, camps negats, boscos negres, corbs, vaques, ovelles, camins, carreteres. I també hi ha el mateix Werner Herzog esdevingut pelegrí tràgic, obstinat i esparracat, travessant tempestes i paisatges bells però difícils. Fent-se mal de tant caminar ("Ni tan sols camino com cal; em deixo portar. Transformo una caiguda cap endavant en un pas"). Fent nit en pensions, barraques, pallers, o en segones residències buides, que violenta. I pensant mil coses diferents, relacionades (o no) amb la ruta, que també registra a la seva estranya bitàcola, breu i vibrant.

Que per què llegeixo aquest llibre? Perquè va d'un pelegrinatge cru i, a mi, poques coses m'agraden més que caminar desmesuradament. I perquè fa quaranta-cinc dies que estem tancats. I perquè és Herzog. I ja ho va dir Leila Guerriero: "Viatgin. Vegin pel·lícules de Werner Herzog. Vulguin ser Werner Herzog. Sàpiguen que no ho seran mai". Herzog és Herzog. Guerriero és Guerriero. I nosaltres qui sap les caminades que podem arribar a empescar-nos encara. No sucumbeixin mai, hauria pogut afegir Guerriero.

L'amiga de Herzog era la crítica i historiadora de cinema Lotte Eisner (1896-1983), a qui Bertolt Brecht havia rebatejat Eisnerin, a qui Wim Wenders dedicaria París, Texas. I sí, Lotte Eisner es va salvar.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.

Édouard Louis acusa amb fúria

Com un tret. Qui va matar el meu pare (Més Llibres, 2019), d’Édouard Louis (Amiens, 1992), és com un tret eixordador i indefugible: 73 pàgines, traduïdes al català per Rubén Luzón, que m’he llegit d’una tirada, aquest mateix migdia. Narrador virtuós, Louis no deixa de disparar records, imatges, escenes. “He oblidat quasi tot el que et vaig dir quan et vaig venir a veure, la darrera vegada, però em recordo de tot el que no et vaig dir”, diu rajant com una aixeta embogida.

“Sempre hem d’acabar oblidant-ho tot?”. L'autor d'Història de la violència diu que no, diu que prou. I per això escriu. Per això descriu la seva família i la relació amb el seu pare (protagonista fascinant per l’arc dramàtic que en desplega Louis): “Tu, que tota la vida has repetit que el problema de França venia dels estrangers i dels homosexuals, ara critiques el racisme de França, i em demanes que et parli de l’home que estimo”.

I també dispara contra els efectes destructius de les polítiques de qui “pensa que els pobres són massa rics i que els rics no són prou rics. El seu govern precisa que cinc euros no són res. No en tenen ni idea”, afirma. I els assenyala, “vull que siguin coneguts ara i per sempre, per tot”: “Hollande, Valls, El Khomri, Hirsch, Sarkozy, Macron, Bertrand, Chirac. La història del teu patiment té noms”, diu dirigint-se al seu pare, malferit en un accident laboral. “La història del teu cos acusa la història política”.

Com un tret o, posats a carregar les tintes, com un còctel molotov, aquesta lectura t’esclata a la cara per la seva brevetat, la seva potència i la seva càrrega revolucionària. (M’ha recordat la intensitat de la pel·lícula La Haine, de Mathieu Kassovitz; estrenada quan l’autor tenia només tres anys, per cert): “El que dic no respon a les exigències de la literatura, sinó a les de la necessitat i la urgència, a l’exigència del foc”, escriu Louis.

Un altre llibre que llegeixo per feina (fa poc aplaudia el del cargol salvatge) i que també recomanaré, tot i que no a les mateixes persones. Aquest llibret vermell va carregat de fúria.

Mític cargol de bosc, balena blanca

Diu que va salvar-la observar un cargol. Elisabeth Tova Bailey diu que, en els pitjors moments de la seva llarga malaltia, la diminuta existència d’un cargol va ancorar-la a la vida. Ho explica a El soroll que fa un cargol salvatge quan menja (Més Llibres, 2019; traduït per Ricard Vela). Un llibre rar i fascinant, com un tros de meteorit, que narra la companyia que va fer-li un cargol de bosc de llavi blanc, durant els mesos agònics en què un estrany trastorn neurològic la tenia prostrada al llit, tan baldada que no podia ni seure.

I no: aquest llibre no va d’un cargol; no va només d’un cargol, així com Moby Dick no va només d’una balena blanca. “El seu ritme calmat era hipnòtic”, escriu Bailey. Hipnòtic com la seva narració, fluida, farcida de dades, i rotundament poètica. L’assagista i escriptora nord-americana va parir un llibre íntim, enigmàtic, fondo.

Un dia, va rebre la visita d’una amiga que va portar-li un ram de violetes silvestres i un cargol que havia recollit al bosc. Encimbellat primer en una torreta i reclòs després en un terrari de vidre, com ella estava reclosa a l’habitació a causa de la malaltia, aquell animaló es va convertir en el seu motiu per resistir: “Contemplar com una altra criatura s’ocupava amb èxit de la seva vida... d’alguna manera em va donar a mi, l’observadora, un propòsit propi”. Observant-lo adaptar-se a la nova situació, en va escriure un assaig breu, “al ritme lent del seu protagonista” i de les seves pròpies possibilitats. Després l’assaig va créixer fins a convertir-se en aquest llibre.

Als trenta-quatre anys, un trastorn neurològic provocat per un virus estrany l’havia deixada feble i incapaç de moure’s sense ajuda. El llibre parla dels mesos que va estar atrapada al llit, amb el cargol a la tauleta; la malaltia va durar-li gairebé dues dècades. Bailey va haver d’aprendre a destil·lar paciència pura. Va resistir fent de la lentitud virtut. D’aquella experiència extrema, aquest llibre.

En poc més de 160 pàgines i amb pinzellades precises, Bailey descriu la seva estranya malaltia i detalla no només tot el que va observar dels costums del seu petit company (que de dia dormia arrecerat en un raconet fosc i humit del terrari, i de nit era un obstinat explorador) sinó tot el que, llegint literatura malacològica, va aprendre d’aquests animalons que ja voltaven pel planeta fa cent cinquanta milions d’anys, literalment a cavall de dinosaures.

El soroll que fa un cargol salvatge quan menja és doncs la balena blanca, però també és una carta d’amor a la naturalesa i un desplegament extraordinari de coneixements sobre gasteròpodes i aventures en miniatura. Però sobretot és una lliçó brillant d’ofici narratiu, Bailey mantenint la nostra atenció parlant-nos d’un cargol (“una història molt petita sobre una criatura encara més petita”) i de les seves cent divuit cries (de “diminutes closques translúcides”); parlant-nos de cargols en general (“lliscant a poc a poc i amb elegància a través de la nit”); parlant-nos de natura (“els codis lumínics secrets de les cuques de llum que buscaven aparellar-se”), i finalment, parlant-nos de maneres de sobreviure (“la malaltia margina, el marginat es torna invisible i l’invisible acaba oblidat. Però el cargol va evitar que el meu esperit s’esvaís”). 

Un llibre rar. Llegit per feina, m'ha semblat un regal.

Sam Shepard i Patti Smith, narrant-se fins al final

Sam Shepard va parir a mà el primer esborrany del seu darrer llibre perquè per culpa de l’ELA ja no era capaç d’escriure a màquina. Era l’any 2016. Quan ni a mà ja no li va ser possible, s’enregistrava la veu i els fills l’hi passaven a net. I quan ni sostenir la gravadora podia, dictava. Va revisar-ho amb la complicitat de la seva vella amiga Patti Smith. I va fer-hi les últimes correccions, ajudat per les seves germanes, pocs dies abans de morir el juliol de 2017.

Quid Pro Quo publica ara en català, traduït per Dolors Udina, aquest Espia de mi, que coincideix en aquesta primavera terrible amb l’últim llibre de Patti Smith, traduït per Martí Sales a Club Editor, L’any del mico, que, per moments, és una mena de crònica íntima del procés d’escriptura del de Shepard: “L’últim cop que vaig veure en Sam, el seu manuscrit estava acabat. Damunt la taula de la cuina, com un petit monòlit, contenia l’incontenible, un parpelleig que guspireja i no es pot apagar”.

De fet contenia l’últim i formidable alè creatiu de l’autor del guió de París, Texas (Palma d’Or a Cannes el 1984). L’autor de quaranta-cinc obres de teatre com ara Fool for Love, True West o Buried Child (que va guanyar el Pulitzer el 1979). I d’un grapat de reculls de narracions i poemes més o menys autobiogràfics, titulats Hawk Moon, Motel Chronicles o Cruising Paradise(en castellà a Anagrama). Dramaturg, escriptor i actor, nominat a l’Oscar pel seu paper a The Right Stuff i contrapès de Richard Gere a Days of Heaven, de Malick, per posar dos exemples.Shepard va regalar-li la primera guitarra a Patti Smith. Junts van escriure l’obra Cowboy Mouth, i van viure al mític hotel Chelsea de Nova York, i van marcar-se per sempre la pell: ella, un petit llampec al genoll, i ell, una petita mitja lluna a la mà.

Poc després, Smith feia el seu primer recital poètic al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, i emprenia el seu camí de cantant punk-rock, creant discos com “Horses” i himnes immortals com “People Have the Power” o “Because the Night”, embeguda de Baudelaire, Rimbaud, Whitman, Blake, Ginsberg i Dylan, entre altres, i de la seva personalitat única. L’escriptor i assagista Nick Hornby la defineix com una “beatnik, instigadora de happenings, una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, i diu que una de les coses que no pots deixar d’estimar d’ella és “la seva bohèmia incansable i incurable, la seva fam insaciable per tot el que tingui a veure amb l’art, els llibres i la música”. Els llibres d’Smith també són això: l’inventari proper de tots els poetes, pintors, escriptors i compositors amb què s’abriga a diari, narrat des de la passió roent, i cosit a la seva pròpia biografia.

Sam Shepard (1942-2017) i Patti Smith (1946) es van conèixer al Village novaiorquès, en un concert dels The Holy Modal Rounders. Ell n’era el bateria, i segons ella semblava un fugitiu de la justícia: “posseïa bellesa, energia i un magnetisme animal” i tenia “boca de vaquer”. De pare militar que canviava contínuament de destí impedint que la família fixés residència enlloc, Shepard gairebé havia crescut a la carretera. Odiava els avions i li encantava conduir. Segons Wim Wenders ningú havia creuat més vegades els EUA en cotxe que ell. Constants de la seva literatura són el viatge sense fi, la pugna per arrelar en alguna banda, els sempre difícils lligams familiars i l’Oest com a imaginari mític i desaparegut. Amb una veu pròpia carregada de veritat i nostàlgia. O dit per Smith: “una barreja narrativa de poesia cinemàtica, imatges del sud-oest i somnis surrealistes amb el seu humor negre particular”.

Malgrat tot, la vida
En una carta al seu amic Johnny Dark, de març de 2005, Shepard escriu: “Del no-res, Patti Smith em truca i diu que vol que ens veiem, així que ens trobem al cafè Dante del West Village. La Patti segueix tan dolça com sempre, i una mica demacrada, com tots nosaltres. Té dos fills adolescents d’un marit guitarrista que va matar-se amb la beguda i hi ha hagut molta mort a la seva família, però igualment manté una gran bravata vital. És una de les coses que sempre m’han agradat d’ella”. Un dels temes de L’any del mico és precisament tota aquesta devastació i com, malgrat tot, la vida (els viatges, els concerts, les amistats, les lectures, badar i crear) s’obre camí. “En Sam és mort. El meu germà és mort. La mare és morta. El pare és mort. El meu marit és mort. El meu gat és mort. I el meu gos que va morir el 1957 encara és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà. Un demà seguit de tota una sèrie de demàs”, escriu Smith. Bravata vital.

Un detectiu espia el final
En una altra carta al seu amic Dark, Shepard deia que escriure era la seva vida i que quan no ho feia se sentia “pitjor que inútil”. L’escriptura fins al darrer alè. Això és Espia de mi: al llarg de 82 pàgines, Sam Shepard (el fugitiu, el vaquer, l’actor, el més dur i el més romàntic dels dramaturgs forjats a l’Off-Off-Broadway, l’hereu ianqui de Beckett) observa com l’ELA el va destruint lentament però inexorable, i ho detalla per escrit. S’inventa una mena de detectiu perquè l’espiï i en documenti els agònics darrers mesos. Dicta un text polifònic i fragmentari que va directe a l’essència: la família, els records, l’escriptura. “La manera com els ulls semblen confiats i perduts al mateix temps”, escriu. I la seva amiga Patti Smith n’escriu el contraplà: “En Sam seu estoicament a la cadira de rodes, les mans a la taula. (...) Omple els silencis amb la paraula escrita, busca una perfecció que només ell pot dictar”.

Que ara ens arribin aquests dos títols de bracet, en català, és una feliç coincidència: junts de nou, el cowboy i la poeta punk. Si Just Kids era la carta d’amor d’Smith al seu estimadíssim Robert Mapplethorpe (1946-1989) i a la polifònica Nova York dels 60-70, L’any del mico, més de quatre dècades després, és el comiat a un dels seus altres amors d’aquella època: “Tothom mor —havia dit [en Sam] mirant-se les mans que perdien força a poc a poc—, tot i que no m’ho veia gens a venir. Però ho accepto. He viscut la vida com he volgut”.

Escrivim perquè no podem limitar-nos a viure, diu Smith.

“S’aixeca. Trontolla quan està dret. Sembla que estigui a punt de caure. De desplomar-se”, va dictar Shepard.

Narrant-se fins al final.

“Bona nit, Patti Lee. Bona nit, Sam”.


*Laia Malo va traduir al català el meravellós poemari Auguris d’innocència (LaBreu, 2019). Ara ens arriben L’any del mico i Espia de mi. Altres títols indispensables de Patti Smith i Sam Shepard estan en castellà a Lumen i Anagrama respectivament.

Publicat a La Llança