Una Rodoreda adolescent contra Primo de Rivera

Segons l’escriptora Cinta Arasa (Tortosa, 1978), “si no aprofitem el nostre propi univers èpic, acabarem bevent només del dels altres països, i una part de nosaltres desapareixerà”. Amb aquest esperit reivindicatiu i amb la intenció d’acostar la figura i l’obra de Mercè Rodoreda als joves, Arasa l’ha convertida en la protagonista adolescent de la seva última novel·la, Paraules, flors i pólvora (Animallibres), amb què, alhora, homenatja les persones que lluiten per la llengua i la cultura catalanes.

L’acció transcorre a la Barcelona del 1923. La Mercè té quinze anys i llegeix tot el que li cau a les mans. I també escriu un diari on anota coses que li passen o voldria que li passessin, coses que somia i coses que s’inventa. Però el mateix 1923, el militar espanyol Miguel Primo de Rivera va imposar-se amb un cop d’estat i “va deixar la nostra llengua relegada a l’àmbit domèstic”, recorda Arasa. Un fet real, que vertebra la novel·la. La Mercè acabarà enrolada en la resistència clandestina contra el Directori militar, ajudant a crear una revista en català.

Per poder bastir aquesta ficció en un marc històric, Arasa va documentar-se sobre l’època i va tornar a llegir-s’ho tot, de l’autora de La mort i la primavera i Mirall trencat. Els contes, les novel·les, epistolaris i biografies. Va assistir a conferències, cursos, seminaris, i va rastrejar les passes de la mare literària de la Colometa per tot Barcelona, i fins i tot per París. I va fer-ho amb la il·lusió, diu, de crear un pont entre els lectors joves d’avui i el mite en què entre tots hem convertit la Rodoreda: “Voldria sobretot despertar-los l’interès, perquè puguin acabar sentint el plaer de llegir-la”.

Ella va descobrir-la als onze anys, a la biblioteca de casa seva: va trobar un exemplar d’El carrer de les Camèlies, que no va durar-li ni dos dies. “Va ser un enamorament irracional, perquè amb onze anys en vaig entendre només una part, però a partir d’aquell moment vaig començar a demanar tots els seus llibres”, explica. I no està sola quan assegura que de seguida va seduir-la aquella manera de narrar, el magnetisme de qui afirmava que “una novel·la són paraules”. Tampoc no és l’única que, almenys al principi, va voler imitar-la.

Fins que amb els anys va entendre que “la màgia de la literatura és trobar la pròpia veu”, confessa Arasa. Ella va trobar-la, i no ha parat d’escriure i de publicar títols, sobretot de literatura infantil i juvenil (LIJ). Llicenciada en Ciències Polítiques i especialista en relacions internacionals, sosté que Mercè Rodoreda és “una de les més grans escriptores de la història de la literatura universal” i que “seria molt més reconeguda arreu del món, si fóssim un país amb estat”.

Al mateix temps diu que a Catalunya “tendim massa a sacralitzar persones, obres i fets històrics; i això és positiu quan serveix per preservar part del nostre patrimoni intangible. Però, a la Rodoreda, tenia la sensació que l’havíem posada en una espècie de vitrina”.

Amb Paraules, flors i pólvora, vol acostar-la a les generacions actuals. I ho fa convertint-la en una resistent clandestina contra la dictadura de Primo de Rivera. Ja ho va dir la mateixa Rodoreda, que “en català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”.

Publicat per Jordi Benavente a CATORZE.