Mític cargol de bosc, balena blanca

Diu que va salvar-la observar un cargol. Elisabeth Tova Bailey diu que, en els pitjors moments de la seva llarga malaltia, la diminuta existència d’un cargol va ancorar-la a la vida. Ho explica a El soroll que fa un cargol salvatge quan menja (Més Llibres, 2019; traduït per Ricard Vela). Un llibre rar i fascinant, com un tros de meteorit, que narra la companyia que va fer-li un cargol de bosc de llavi blanc, durant els mesos agònics en què un estrany trastorn neurològic la tenia prostrada al llit, tan baldada que no podia ni seure.

I no: aquest llibre no va d’un cargol; no va només d’un cargol, així com Moby Dick no va només d’una balena blanca. “El seu ritme calmat era hipnòtic”, escriu Bailey. Hipnòtic com la seva narració, fluida, farcida de dades, i rotundament poètica. L’assagista i escriptora nord-americana va parir un llibre íntim, enigmàtic, fondo.

Un dia, va rebre la visita d’una amiga que va portar-li un ram de violetes silvestres i un cargol que havia recollit al bosc. Encimbellat primer en una torreta i reclòs després en un terrari de vidre, com ella estava reclosa a l’habitació a causa de la malaltia, aquell animaló es va convertir en el seu motiu per resistir: “Contemplar com una altra criatura s’ocupava amb èxit de la seva vida... d’alguna manera em va donar a mi, l’observadora, un propòsit propi”. Observant-lo adaptar-se a la nova situació, en va escriure un assaig breu, “al ritme lent del seu protagonista” i de les seves pròpies possibilitats. Després l’assaig va créixer fins a convertir-se en aquest llibre.

Als trenta-quatre anys, un trastorn neurològic provocat per un virus estrany l’havia deixada feble i incapaç de moure’s sense ajuda. El llibre parla dels mesos que va estar atrapada al llit, amb el cargol a la tauleta; la malaltia va durar-li gairebé dues dècades. Bailey va haver d’aprendre a destil·lar paciència pura. Va resistir fent de la lentitud virtut. D’aquella experiència extrema, aquest llibre.

En poc més de 160 pàgines i amb pinzellades precises, Bailey descriu la seva estranya malaltia i detalla no només tot el que va observar dels costums del seu petit company (que de dia dormia arrecerat en un raconet fosc i humit del terrari, i de nit era un obstinat explorador) sinó tot el que, llegint literatura malacològica, va aprendre d’aquests animalons que ja voltaven pel planeta fa cent cinquanta milions d’anys, literalment a cavall de dinosaures.

El soroll que fa un cargol salvatge quan menja és doncs la balena blanca, però també és una carta d’amor a la naturalesa i un desplegament extraordinari de coneixements sobre gasteròpodes i aventures en miniatura. Però sobretot és una lliçó brillant d’ofici narratiu, Bailey mantenint la nostra atenció parlant-nos d’un cargol (“una història molt petita sobre una criatura encara més petita”) i de les seves cent divuit cries (de “diminutes closques translúcides”); parlant-nos de cargols en general (“lliscant a poc a poc i amb elegància a través de la nit”); parlant-nos de natura (“els codis lumínics secrets de les cuques de llum que buscaven aparellar-se”), i finalment, parlant-nos de maneres de sobreviure (“la malaltia margina, el marginat es torna invisible i l’invisible acaba oblidat. Però el cargol va evitar que el meu esperit s’esvaís”). 

Un llibre rar. Llegit per feina, m'ha semblat un regal.