26/10/20

NAM: La guerra del Vietnam en primera persona

Diu que va fer-ho per diners. A la introducció del llibre Nam, una ferotge història oral i coral de la guerra del Vietnam, que publica ara en castellà l’editorial Contra, l’escriptor Mark Baker afirma que, un cop acabat el conflicte, va entrevistar més de cent cinquanta homes i dones que hi havien estat, metges, infermeres i militars dels EUA, que hi havien lluitat, perdut amics, atès mutilats o comès tota mena d’atrocitats, i que va fer-ho, només, per diners. Perquè es guanya la vida com a escriptor. Però tot seguit afegeix, esclar, que no és tan senzill.

El també escriptor nord-americà Tim O’Brien, que a diferència de Baker, que va viure-ho com a estudiant des del moviment contestatari, sí que va combatre al Vietnam, diu que cada soldat experimenta una guerra diferent i que, quan s’acaba, és com si hi hagués hagut un milió de guerres, o almenys tantes com soldats. Aquesta és justament la idea que vertebra Nam (publicat als EUA el 1982): que cadascun d’ells té una peça del puzle. De fet Baker sosté que el llibre no revela “la veritat sobre el Vietnam”, però que la suma de totes les veus ens hi acosta. I afegeix una frase roent, que blinda els testimonis i encén el debat amb benzina: “Els aspectes apòcrifs d’aquests relats tenen més de recurs metafòric que d’engany”.

A Nam t’hi trobes l’imaginari que hem mitificat gràcies a pel·lícules com Apocalypse Now, Full Metal Jacket, Platoon, etcètera (les dues primeres comptaven amb l’assessorament de Michael Herr, autor de l’altre gran llibre crònica sobre el tema, Despatxos de guerra): rock’n’roll, amistat, jungla, arrossars, humitat, avorriment, helicòpters, drogues, napalm, i l’aventura malgrat tot. I també t’hi trobes inventariades quasi totes les atrocitats que van cometre-hi els soldats, explicades en primera persona, en una polifonia afinada pel narrador expert que és Baker. I el resultat és un enfilall de testimonis curts, de cinc línies, mitja pàgina, una pàgina sencera, tres com a màxim, servits a un ritme picadíssim, ta-ta-ta-ta-ta, com una metralladora: una tràgica epopeia de veus anònimes que repel i alhora fascina.

Nanos i delinqüents, tots al sac

Aquí, quan diem soldats volem dir nanos de divuit anys, encara tendres, i també delinqüents que s’allistaven per evitar la presó. I per atrocitats entenem per exemple el que allà en deien convertir-se en “doble veterà” violant i, tot seguit, matant una dona vietnamita. O la tècnica d’interrogatori de llançar un presoner des d’un helicòpter, en ple vol, perquè un altre presoner cantés, i després, igualment, llançar-lo també a ell. O gaudir, fins al punt que es fotien calents i tot, del fet cru de matar (“en comparació, estar col·locat no és res”). Sentir-se poderosos, armats com anaven, sentir-se déus, de tanta impunitat. Mataven sense pestanyejar, diuen, senzillament perquè ja no consideraven persona la persona que tenien davant.

No és un llibre per a estómacs delicats. Hi ha escenes grotesques. Però resulta honest: quasi tots es mostren penedits, angoixats, devastats. Botxins i alhora víctimes d’una guerra tèrbola, que va convertir-los en quelcom pitjor que un monstre: en éssers humans perpetrant monstruositats. L’escriptor Kiko Amat diu al pròleg que Nam “parla de classe social com cap altre llibre sobre guerra, i en aquest sentit va ser (i continua sent) revolucionari”. I detalla que van enviar-hi “l’escòria” (soldats “d’usar i llençar”), que dels dos milions i mig d’allistats, el 80% eren de classe treballadora, i que d’aquests, un de cada quatre vivia per sota el llindar de la pobresa.

A l’hora de la veritat, alguns testimonis van fer-se enrere, però Baker afirma que la majoria sentien l’obligació de contar-ho amb la màxima precisió “per honorar els amics caiguts i els ideals trencats”. Un recorda que als nouvinguts, per endurir-los i evitar que “es caguessin de por” quan entressin en combat i veiessin morts, els obligaven a esberlar el cap d’un cadàver a puntades de peu, fins que en sortís el cervell. Un altre parla dels “trofeus”: collarets que es confeccionaven amb les orelles que tallaven als enemics morts. Els oficials els animaven a fer-ho. Orelles, nassos, penis, i de les dones, els pits. Si no ho feies pensaven que no eres de fiar, diu. No hi ha res més antibel·licista que un relat bèl·lic, i aquest tros de llibre n’és una prova punyent i virtuosa.

Publicat per Jordi Benavente a ReportCat

Cap comentari:

Publica un comentari