Lévy i Bragg: contra els aclucalls de cavall i els populismes

Crec que era Bolaño qui deia que llegir assajos, al final, és una gimnàstica. De la mateixa manera que hi ha dies que no et ve de gust sortir a córrer però t’hi obligues i després, quan per dins t’inunden les endorfines, saps que ha valgut la pena. Els dos últims títols de no-ficció del segell Més Llibres són això: una bona gimnàstica mental. Encara que Bernard-Henri Lévy en digui alguna de l’alçada d’un campanar. Encara que Billy Bragg no sigui prou incendiari tot i tenir-ne motius. 

A Aquest virus que ens fa tornar bojos (traduït per Ferran Ràfols), el filòsof francès ens alerta de les conseqüències d’aquella teoria (la de l’agenda setting) que ens adverteix dels aclucalls de cavall que poden posar-nos els mitjans de comunicació quan només volen fer-nos veure un problema i no tots els altres. “Si m’havia de creure aquell mirall”, escriu Lévy, “durant tota la setmana, a part del virus, no havia passat res. Els migrants havien desaparegut. L’escalfament climàtic ja no existia”.

També hi ha un moment que diu que “la confiança cega” que hem dipositat en els metges té “un punt absurd”. Aquí va ser quan vaig estar a punt d’engegar-lo a pastar fang. (¿En mans de qui ens hem de posar, doncs, en plena pandèmia, sinó en les dels metges, epidemiòlegs i científics?). Però vaig seguir llegint. Allò que dèiem de la gimnàstica, d’obligar-s’hi perquè saps que (en el 97% dels casos) pagarà la pena.

I s’ho val? Escoltin, no els faré jo tota la feina: llegeixin el llibre. Parla, des del vessant filosòfic i crític, d’aquesta “Primera Por Mundial” (així l’ha batejada Lévy) que hem patit arran de la pandèmia.

A Les tres dimensions de la llibertat (en català gràcies a Ricard Vela), el cantautor anglès carrega contra la irresponsabilitat piròmana de Donald Trump, Boris Johnson i altres populistes. I adverteix que la forma més perillosa de la llibertat és la que està basada en la impunitat, en no ser responsable del que fas o del que dius.

L’home que va musicar lletres inèdites del gran Woody Guthrie (aquell que duia escrit a la guitarra “This Machine Kills Fascists”) ho té claríssim: “El capitalisme és com el foc: si el tens sota control, et donarà llum i escalfor; si no el vigiles, ho consumirà tot en el seu camí”. Calen mecanismes de control, diu Bragg. Independents. I cal amorrar-hi, perquè hi retin comptes, els governs i, sobretot, els mercats: “La responsabilitat de retre comptes és la clau per generar una revolució cívica.” Un assaig breu, combatiu i il·luminador, vaja. 

Menció a part mereix el pròleg que hi signa el periodista Antonio Baños (en primera persona, nostàlgic i amb el puny alçat), que abans de ser amic de Bragg en va ser fan, i que afirma que “ser d’esquerres és pertànyer a una tradició més que a un partit. És saber-se hereu i llavor. Ets part d’una cadena de muntatge de consciència, d’organització, de compassió i de bellesa”. Amén. “¡Que no pasará el gran circo liberal!”

Publicat per Jordi Benavente a L'Illa (77).