“Sempre hem d’acabar oblidant-ho tot?”. L'autor d'Història de la violència diu que no, diu que prou. I per això escriu. Per això descriu la seva família i la relació amb el seu pare (protagonista fascinant per l’arc dramàtic que en desplega Louis): “Tu, que tota la vida has repetit que el problema de França venia dels estrangers i dels homosexuals, ara critiques el racisme de França, i em demanes que et parli de l’home que estimo”.
I també dispara contra els efectes destructius de les polítiques de qui “pensa que els pobres són massa rics i que els rics no són prou rics. El seu govern precisa que cinc euros no són res. No en tenen ni idea”, afirma. I els assenyala, “vull que siguin coneguts ara i per sempre, per tot”: “Hollande, Valls, El Khomri, Hirsch, Sarkozy, Macron, Bertrand, Chirac. La història del teu patiment té noms”, diu dirigint-se al seu pare, malferit en un accident laboral. “La història del teu cos acusa la història política”.
Com un tret o, posats a carregar les tintes, com un còctel molotov, aquesta lectura t’esclata a la cara per la seva brevetat, la seva potència i la seva càrrega revolucionària. (M’ha recordat la intensitat de la pel·lícula La Haine, de Mathieu Kassovitz; estrenada quan l’autor tenia només tres anys, per cert): “El que dic no respon a les exigències de la literatura, sinó a les de la necessitat i la urgència, a l’exigència del foc”, escriu Louis.
Un altre llibre que llegeixo per feina (fa poc aplaudia el del cargol salvatge) i que també recomanaré, tot i que no a les mateixes persones. Aquest llibret vermell va carregat de fúria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada