Quid Pro Quo publica ara en català, traduït per Dolors Udina, aquest Espia de mi, que coincideix en aquesta primavera terrible amb l’últim llibre de Patti Smith, traduït per Martí Sales a Club Editor, L’any del mico, que, per moments, és una mena de crònica íntima del procés d’escriptura del de Shepard: “L’últim cop que vaig veure en Sam, el seu manuscrit estava acabat. Damunt la taula de la cuina, com un petit monòlit, contenia l’incontenible, un parpelleig que guspireja i no es pot apagar”.
De fet contenia l’últim i formidable alè creatiu de l’autor del guió de París, Texas (Palma d’Or a Cannes el 1984). L’autor de quaranta-cinc obres de teatre com ara Fool for Love, True West o Buried Child (que va guanyar el Pulitzer el 1979). I d’un grapat de reculls de narracions i poemes més o menys autobiogràfics, titulats Hawk Moon, Motel Chronicles o Cruising Paradise(en castellà a Anagrama). Dramaturg, escriptor i actor, nominat a l’Oscar pel seu paper a The Right Stuff i contrapès de Richard Gere a Days of Heaven, de Malick, per posar dos exemples.Shepard va regalar-li la primera guitarra a Patti Smith. Junts van escriure l’obra Cowboy Mouth, i van viure al mític hotel Chelsea de Nova York, i van marcar-se per sempre la pell: ella, un petit llampec al genoll, i ell, una petita mitja lluna a la mà.
Poc després, Smith feia el seu primer recital poètic al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, i emprenia el seu camí de cantant punk-rock, creant discos com “Horses” i himnes immortals com “People Have the Power” o “Because the Night”, embeguda de Baudelaire, Rimbaud, Whitman, Blake, Ginsberg i Dylan, entre altres, i de la seva personalitat única. L’escriptor i assagista Nick Hornby la defineix com una “beatnik, instigadora de happenings, una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, i diu que una de les coses que no pots deixar d’estimar d’ella és “la seva bohèmia incansable i incurable, la seva fam insaciable per tot el que tingui a veure amb l’art, els llibres i la música”. Els llibres d’Smith també són això: l’inventari proper de tots els poetes, pintors, escriptors i compositors amb què s’abriga a diari, narrat des de la passió roent, i cosit a la seva pròpia biografia.
Sam Shepard (1942-2017) i Patti Smith (1946) es van conèixer al Village novaiorquès, en un concert dels The Holy Modal Rounders. Ell n’era el bateria, i segons ella semblava un fugitiu de la justícia: “posseïa bellesa, energia i un magnetisme animal” i tenia “boca de vaquer”. De pare militar que canviava contínuament de destí impedint que la família fixés residència enlloc, Shepard gairebé havia crescut a la carretera. Odiava els avions i li encantava conduir. Segons Wim Wenders ningú havia creuat més vegades els EUA en cotxe que ell. Constants de la seva literatura són el viatge sense fi, la pugna per arrelar en alguna banda, els sempre difícils lligams familiars i l’Oest com a imaginari mític i desaparegut. Amb una veu pròpia carregada de veritat i nostàlgia. O dit per Smith: “una barreja narrativa de poesia cinemàtica, imatges del sud-oest i somnis surrealistes amb el seu humor negre particular”.
Malgrat tot, la vida
En una carta al seu amic Johnny Dark, de març de 2005, Shepard escriu: “Del no-res, Patti Smith em truca i diu que vol que ens veiem, així que ens trobem al cafè Dante del West Village. La Patti segueix tan dolça com sempre, i una mica demacrada, com tots nosaltres. Té dos fills adolescents d’un marit guitarrista que va matar-se amb la beguda i hi ha hagut molta mort a la seva família, però igualment manté una gran bravata vital. És una de les coses que sempre m’han agradat d’ella”. Un dels temes de L’any del mico és precisament tota aquesta devastació i com, malgrat tot, la vida (els viatges, els concerts, les amistats, les lectures, badar i crear) s’obre camí. “En Sam és mort. El meu germà és mort. La mare és morta. El pare és mort. El meu marit és mort. El meu gat és mort. I el meu gos que va morir el 1957 encara és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà. Un demà seguit de tota una sèrie de demàs”, escriu Smith. Bravata vital.
Un detectiu espia el final
En una altra carta al seu amic Dark, Shepard deia que escriure era la seva vida i que quan no ho feia se sentia “pitjor que inútil”. L’escriptura fins al darrer alè. Això és Espia de mi: al llarg de 82 pàgines, Sam Shepard (el fugitiu, el vaquer, l’actor, el més dur i el més romàntic dels dramaturgs forjats a l’Off-Off-Broadway, l’hereu ianqui de Beckett) observa com l’ELA el va destruint lentament però inexorable, i ho detalla per escrit. S’inventa una mena de detectiu perquè l’espiï i en documenti els agònics darrers mesos. Dicta un text polifònic i fragmentari que va directe a l’essència: la família, els records, l’escriptura. “La manera com els ulls semblen confiats i perduts al mateix temps”, escriu. I la seva amiga Patti Smith n’escriu el contraplà: “En Sam seu estoicament a la cadira de rodes, les mans a la taula. (...) Omple els silencis amb la paraula escrita, busca una perfecció que només ell pot dictar”.
Que ara ens arribin aquests dos títols de bracet, en català, és una feliç coincidència: junts de nou, el cowboy i la poeta punk. Si Just Kids era la carta d’amor d’Smith al seu estimadíssim Robert Mapplethorpe (1946-1989) i a la polifònica Nova York dels 60-70, L’any del mico, més de quatre dècades després, és el comiat a un dels seus altres amors d’aquella època: “Tothom mor —havia dit [en Sam] mirant-se les mans que perdien força a poc a poc—, tot i que no m’ho veia gens a venir. Però ho accepto. He viscut la vida com he volgut”.
Escrivim perquè no podem limitar-nos a viure, diu Smith.
“S’aixeca. Trontolla quan està dret. Sembla que estigui a punt de caure. De desplomar-se”, va dictar Shepard.
Narrant-se fins al final.
“Bona nit, Patti Lee. Bona nit, Sam”.
*Laia Malo va traduir al català el meravellós poemari Auguris d’innocència (LaBreu, 2019). Ara ens arriben L’any del mico i Espia de mi. Altres títols indispensables de Patti Smith i Sam Shepard estan en castellà a Lumen i Anagrama respectivament.
En una carta al seu amic Johnny Dark, de març de 2005, Shepard escriu: “Del no-res, Patti Smith em truca i diu que vol que ens veiem, així que ens trobem al cafè Dante del West Village. La Patti segueix tan dolça com sempre, i una mica demacrada, com tots nosaltres. Té dos fills adolescents d’un marit guitarrista que va matar-se amb la beguda i hi ha hagut molta mort a la seva família, però igualment manté una gran bravata vital. És una de les coses que sempre m’han agradat d’ella”. Un dels temes de L’any del mico és precisament tota aquesta devastació i com, malgrat tot, la vida (els viatges, els concerts, les amistats, les lectures, badar i crear) s’obre camí. “En Sam és mort. El meu germà és mort. La mare és morta. El pare és mort. El meu marit és mort. El meu gat és mort. I el meu gos que va morir el 1957 encara és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà. Un demà seguit de tota una sèrie de demàs”, escriu Smith. Bravata vital.
Un detectiu espia el final
En una altra carta al seu amic Dark, Shepard deia que escriure era la seva vida i que quan no ho feia se sentia “pitjor que inútil”. L’escriptura fins al darrer alè. Això és Espia de mi: al llarg de 82 pàgines, Sam Shepard (el fugitiu, el vaquer, l’actor, el més dur i el més romàntic dels dramaturgs forjats a l’Off-Off-Broadway, l’hereu ianqui de Beckett) observa com l’ELA el va destruint lentament però inexorable, i ho detalla per escrit. S’inventa una mena de detectiu perquè l’espiï i en documenti els agònics darrers mesos. Dicta un text polifònic i fragmentari que va directe a l’essència: la família, els records, l’escriptura. “La manera com els ulls semblen confiats i perduts al mateix temps”, escriu. I la seva amiga Patti Smith n’escriu el contraplà: “En Sam seu estoicament a la cadira de rodes, les mans a la taula. (...) Omple els silencis amb la paraula escrita, busca una perfecció que només ell pot dictar”.
Que ara ens arribin aquests dos títols de bracet, en català, és una feliç coincidència: junts de nou, el cowboy i la poeta punk. Si Just Kids era la carta d’amor d’Smith al seu estimadíssim Robert Mapplethorpe (1946-1989) i a la polifònica Nova York dels 60-70, L’any del mico, més de quatre dècades després, és el comiat a un dels seus altres amors d’aquella època: “Tothom mor —havia dit [en Sam] mirant-se les mans que perdien força a poc a poc—, tot i que no m’ho veia gens a venir. Però ho accepto. He viscut la vida com he volgut”.
Escrivim perquè no podem limitar-nos a viure, diu Smith.
“S’aixeca. Trontolla quan està dret. Sembla que estigui a punt de caure. De desplomar-se”, va dictar Shepard.
Narrant-se fins al final.
“Bona nit, Patti Lee. Bona nit, Sam”.
*Laia Malo va traduir al català el meravellós poemari Auguris d’innocència (LaBreu, 2019). Ara ens arriben L’any del mico i Espia de mi. Altres títols indispensables de Patti Smith i Sam Shepard estan en castellà a Lumen i Anagrama respectivament.
Publicat a La Llança
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada