Albert Pijuan: “Els que gaudim d’aquests universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà”

Recordo que després de llegir el primer acte vaig pensar que havia de deixar-ho. Vaig aixecar-me i vaig llançar el llibre a la llar de foc (…) vaig arrabassar-lo de les brases i vaig carranquejar cap a la meva habitació, on vaig llegir-lo i rellegir-lo, i vaig plorar i riure i tremolar amb un horror que a vegades encara m’assalta.

“El reparador de reputacions” (El Rei de Groc) Robert W. Chambers

El Rei de Groc és un llibre dins d’un llibre. Un llibre –una obra de teatre, de fet– maleït i prohibit perquè fa embogir tothom qui el llegeix, i que narra l’arribada del Rei de Groc i la terrible amenaça que comporta. Va imaginar-ho el novel·lista Robert William Chambers (Brooklyn, 1865-1933), fill de terratinents de Providence (la mateixa Providence bressol de Lovecraft, sí).

Chambers va passar una època a París i Nova York. Feia d’il·lustrador per a Vogue i Life fins que decidí posar-se a escriure, i –allò que té saber trobar el teu públic– es va fer famós i ric amb una quarantena de novel·les roses. El “Corín Tellado amb bigoti” (diu Pijuan a la introducció), tot i que també cultivà la novel·la històrica, la infantil, el teatre… i el fantàstic.

Dels deu relats que conformaven el recull d’El Rei de Groc en el seu moment, Angle Editorial en publica ara quatre (“El reparador de reputacions”, “La màscara”, “Al pati del drac”, “El signe groc”), traduïts per Albert Pijuan, que també en signa una interessantíssima introducció, amb l’afegit del relat “L’habitant de Carcosa”, d’Ambrose Bierce.

Carcosa… Rei Groc… Les estrelles negres… Us sona, oi? De True Detective. N’hem parlat amb l’Albert Pijuan, autor d’El franctirador (Angle Editorial), i amb l’editora Rosa Rey.

-Fins a quin punt l’èxit de True Detective us va fer decidir a traduir i publicar El Rei de Groc, de Chambers?

-ALBERT PIJUAN: L’èxit de True Detective ha estat l’excusa per traduïr-lo. El fantàstic en català té molts buits, és cert, encara que dos dels mestres, Poe i Lovecraft, han estat força traduïts. En canvi Chambers, que fa de pont entre aquests dos autors, no té cap obra traduïda al català. Fa uns mesos vaig llegir un article a Núvol d’en Josep Sala que, aprofitant l’èxit de la sèrie, assenyalava aquest forat. I si dos ja pensàvem així, en debem ser uns quants més.

-Com va sorgir la idea d’incloure el conte “L’habitant de Carcosa”, de Bierce?

-AP: Si la idea era posar a l’abast del públic neòfit l’origen dels mites de groc, no pots evitar fer referència al relat seminal d’en Bierce. I és curtet. Per què no tenir un detall amb el lector?

-A la introducció parleu de “fangars”, dels “problemes i les mancances de la literatura catalana”.

-AP: El fangar de veritat seria intentar respondre això amb quatre ratlles. O fins i tot provar de respondre-ho com si l’explicació fos clara, o única. Ara bé: generacions de lectors s’han format amb llibres com El Rei de Groc, revistes de gènere, autors lovecraftians… Aquí, els lectors que gaudim amb aquesta mena d’universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà. Per tant, és un fet: hi ha una mancança en la literatura catalana, i el problema és relativament greu perquè la majoria d’aquest públic és jove, i es forma amb la idea que aquest tipus de diversió està vedat al català. I que comenci la barra lliure de prejudicis. Hi ha motius històrics i polítics que expliquen aquesta mancança, però no sé si tot es limita a això.

-Ens en sortirem?

-AP: Ens en sortirem, hi ha esperança, sempre hi ha un camí si es busca.

-Aplicar l’etiqueta de “fantàstic” a El Rei de Groc seria simplificar massa…

-AP: Doncs sí, perquè El Rei de Groc apareix abans que el gènere es tipifiqués. I justament per això és tan interessant. Llegit ara, ens sembla un pastitx de subgèneres… que és justament la tendència de les últimes dècades, els encreuaments impossibles, produir obres tan bastardes com sigui possible.

-A la introducció, també parles del clar referent que tenen “l’horror còsmic” i els “mites de Cthulhu” de Lovecraft en els “mites de groc” de Chambers?

-AP: El mateix Lovecraft admet que la seva inspiració per als mites del Cthulhu són els mites de groc. Encara que, estrictament, es converteixen en “mites de groc” per analogia amb els “mites del Cthulhu”, perquè Chambers no els va concebre en forma de saga, com Lovecraft, sinó que s’hi van convertir posteriorment amb les aportacions d’altres autors fascinats pel món de groc. I evitem confusions: el món de groc de l’Albert Espinosa no pertany, que jo sàpiga, als mites de groc.

-I Chambers va beure dels malsons literaris de Bierce, per això s’inclou el relat “L’habitant de Carcosa” en aquesta edició.

-AP: Chambers beu del món fantasmal que crea Bierce i el fa més terrible. I “L’habitant de Carcosa” és el referent clau per entendre aquest vincle. Un dels relats que no està inclòs en aquesta edició, “The Demoiselle d’Ys”, és pràcticament una variació del relat de Bierce. De fet, la topografia de Chambers està treta del relat de Bierce. Chambers parla de Carcosa, del llac de Hali i de les estrelles d’Aldebaran i les Híades com si tothom sabés de què parla. Pressuposa que coneixem Bierce. És un joc de referents. És diversió pura.

-Heu publicat ja El diccionari del diable, també de Bierce, i El vampir, de Polidori. Veurem més clàssics del fantàstic traduïts al català, com ara Lovecraft?

-ROSA REY: I tant! Tot i que el següent no serà Lovecraft. Estem preparant la traducció al català de la novel·la curta d’Elizabeth Gaskell, Lois the Witch. El gòtic i fantàstic són gèneres que ens agraden i on tenim camp per traduir al català.

-I Richard Matheson o Stephen King, els fareu parlar català algun dia?

-RR: La filosofia de la col·lecció és publicar clàssics o llibres de culte en un sentit ampli, i tocar tots els gèneres, així que per què no? M’encantaria haver editat Sóc llegenda de Matheson, però ja ho va fer Laertes fa temps. Stephen King sens dubte és dels grans però potser massa “modern” per a la col·lecció. Alfred Kubin també m’agrada molt i està per traduir al català, espero que algun dia aparegui al nostre catàleg. I en queden molts més… Espero que Fantàstik ens faci suggeriments!

*Publicat per Jordi Benavente a la pàgina Fantàstik.

LA DONA DE GRIS, d'Anna Maria Villalonga, "un Hitchcock" postmodern, barceloní, rodó

Llegeixo sobre crims per culpa de la mare. I crec que no li agrairé mai prou. Amb ella vaig veure de petit totes les pel·lis de l'Alfred Hitchcock. I seus eren els primers misteris que vaig llegir de l'Agatha Christie. I això (ganivetades, trets, estrangulaments, enverinaments) imprimeix caràcter i crea addicció. Començo així aquest apunt sobre La dona de gris (Llibres del Delicte, 2014) perquè la història m'ha recordat les del mestre del suspens... i m'ha portat als dissabtes a la tarda de la meva infantesa. Llegir-la ha estat una bonica manera de tancar el cercle, una baula més de la cadena, sense deixar d'endinsar-me en la negror. La primera novel·la de la crítica, professora, investigadora i escriptora Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) confirma el que ja sabíem: coneix molt bé el gènere que critica i té un imaginari literari i cinematogràfic amplíssim, que ha sabut abocar, molt ben dosificat, en aquest llibre.

La dona de gris és “un Hitchcock” postmodern (que aprofita molt bé l'imaginari citat), barceloní (tot i que no es diu en cap moment), breu (160 pàgines) i òbviament negríssim, passat pel sedaç de l'autora de Les veus del crim i Elles també maten, i amb un protagonista solter i solitari (la mare fa anys que falta, i el pare també ha mort, deixant la llar massa buida) que troba en la ficció l'únic refugi possible.

¿Us sona, això d'amagar-nos dins dels llibres o les pel·lícules? A mi sí. Molt. Per això de seguida vaig connectar amb el personatge, que, encert de l'autora, no té ni nom ni rostre, podria ser qualsevol, i que ens atrapa tant pel seu naufragi interior com per, malgrat tot, les seves ganes de jugar i d'estirar del fil quan, al principi de la novel·la, una dona en un bar s'oblida el mocador...

La dona de gris homenatja així el detectiu de fireta que la majoria de nosaltres portem dins, l'investigador aficionat (amb la imaginació encesa per lectures i pel·lícules) que més d'una vegada ha desitjat deixar-se arrossegar per un misteri... i protagonitzar la novel·la negra que està llegint. Així el joc entre realitat i ficció, i com es retroalimenten, està servit, i Villalonga l'explota. El protagonista decideix prendre notes, escriure's el seu propi llibre sobre la marxa, mentre es fica (i aquí és on neixen les millors aventures) on no el demanen.

Amb aquest mocador oblidat Villalonga aconsegueix encuriosir el personatge (i el lector) i convertir el llibre en un joc de pistes que de mica en mica bastirà la trama, negra, misteriosa, hipnòtica. Pocs personatges però ben dibuixats psicològicament. L'acció i la truculència justes perquè la història avanci, i el lector amb ella. Un escenari que, tot i que no es mencionin en cap moment ni carrers ni places, ens sona molt als que ens movem per la capital catalana. Un llenguatge molt curós i ric i alhora proper. I, sobretot, insisteixo, un imaginari comú a molts de nosaltres (el protagonista ha llegit novel·les i ha vist pel·lícules però també sèries que tots tenim a la retina; la més recent, Breaking Bad, per exemple) i això ajuda a crear empatia i complicitats. Una història rodona.   

Llibres del Delicte va publicar aquest 2014 La dona de gris de l'Anna Maria Villalonga, en la seva versió original, en català. L'editorial Navona negra publicarà el proper mes de maig La mujer de gris, traduïda al castellà per la pròpia autora.



(Publicat per Jordi Benavente a Núvol.)

ROSEANNA, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, primera novel·la de la sèrie de l’inspector Martin Beck

“Fins i tot en Hammar, que havia vist més crims a la seva vida que tots els altres junts, estava callat, tens i en actitud expectant”

Maj Sjöwall (Estocolm, 1935) i Per Wahlöö (Göteborg, 1926 - Estocolm, 1975), parella sentimental i literària, van escriure deu novel·les centrades en Martin Beck, inspector de la Brigada d’Homicidis de la policia sueca. Deu títols publicats entre 1965 i 1975 que van revolucionar i modernitzar el gènere negre amb un estil clar i concís –gairebé periodístic; ells ho eren– i molt realista, amb l’objectiu de descriure no només el procediment policial sinó també la pròpia societat sueca del moment, no tan idíl·lica com es pretenia. I tot en llibres que no excedien les 300 pàgines. 

L’expert llibreter de la Negra y Criminal, Paco Camarasa, i escriptors de la talla de Mankell, Larsson o Nesbo en reconeixen el mèrit i la influència. El pare de Kurt Wallander sosté que “qualsevol que escrigui novel·la policíaca avui en dia s’inspira encara en ells (...) Qualsevol que hagi escrit sobre crims com a reflex d’una realitat social ha sigut inspirat, d’una manera o d’una altra, per ells [que, alhora, s’inspiraren en el nord-americà Ed McBain]”. Per això recentment he llegit el primer títol de la sèrie: Roseanna (Columna, 2009, en català; RBA, en castellà). I segur que no serà l’últim.

“Tot al voltant es va congregar un grapat de curiosos que l’observaven, entre els quals uns nens que no hi haurien d’haver estat, però que ningú no va pensar a fer escampar la boira (...): mai no oblidarien l’aspecte d’aquella dona”

Roseanna narra la investigació d’un assassinat a partir de l’aparició del cadàver d’una noia, violada i estrangulada, nua i sense documentació, recuperada del fons fangós del Canal de Göta. El primer repte serà esbrinar la identitat de la noia. El segon sorgeix quan els inspectors de la Brigada Criminal conclouen que els sospitosos són les vuitanta-cinc persones (entre passatgers i tripulació) que viatjaven en el mateix vaixell que la víctima. Ja tenim servit una mena de misteri de l’habitació tancada, amb tocs d’Agatha Christie, dins d’un vaixell en ruta. Però els suecs, com dèiem, van anar més enllà de la simple resolució de l’enigma. 

El tediós tempo d'una investigació policial
Amb ambició documental, i fidels amb la realitat, Sjöwall i Wahlöö constaten el tediós tempo d'una investigació policial, lluny dels ritmes frenètics dels thrillers moderns i de la falsa precipitació de les sèries de televisió actuals, i aporten un valor afegit al joc de pistes i deduccions dels clàssics del gènere.

La feina dels investigadors està atapeïda d’esperes, temps morts i atzucacs, jornades i fins i tot setmanes senceres en què no es descobreix res de nou ni passa res, només el temps. Dies en què tots els fils que estiren els policies apareixen tallats; un reguitzell de desesperants assaigs i errors que menen a nous atzucacs, a més hores en blanc... fins a la resolució. Això és el que s’encarreguen de fer palès els suecs, sense pressa, amb un –insisteixo– realisme esparverant, quan hi entres i no t’ho esperes, però virtuós, quan entens que és que no pot ser d’altra manera. 

Els integrants de la Brigada Criminal (Beck entre ells) són humans, amb virtuts i defectes, enfrontats a d’altres humans, que han comés un crim, i que tal vegada cometin un error que en facilitarà la detenció. O potser no.

Beck s’obsessiona i treballa dur amb una barreja d’experiència, intuïció, paciència, resistència i cops de sort; avança una mica, s’estanca, s’enrabia... i es constipa. 

Perquè aquesta és una altra: els suecs van crear un inspector tan de carn i ossos que es passa mitja novel·la o bé amb mal de panxa o bé marejat o bé refredat. Però, malgrat tot, entestat a resoldre, amb els seus mitjans i la seva clepsa, un cas que s’arrossega durant mesos i que fa que fins i tot la dona (perquè Beck no està torturat pel seu alcoholisme o per un passat sòrdid, sinó pel desgast d’un matrimoni amb fills) li demana si pensa venir a sopar algun dia, que ni ella ni els nens saben ja quina cara té. 

“–Ara mateix no tinc temps –va dir irritat–. Fins després. No em truquis aquí. 

Després de penjar es va penedir del to que havia utilitzat amb ella” 

És curiós com sovint ens atrapa més la versemblança que la pirotècnia. (O un bon equilibri entre les dues, com en el cas d’un altre seguidor confés dels suecs, el noruec Jo Nesbo.) 

“-No deu ser vostè, per casualitat, qui la va matar?

-No, és clar que no. Vostè ho creu?

-Algú ho devia fer.”

Sense deixar de banda l’humor (la fina ironia que mostren, sobretot, entre ells, els policies), les duríssimes condicions climatològiques dels països escandinaus (sempre fosc, sempre pluja o vent o neu) i algunes escenes, comptades però presents, realment colpidores i estremidores: el desenllaç, per exemple, magistral. Si no els coneixeu encara, no us ho penseu. Valen la pena. 

“En Martin Beck es va recolzar a la paret mentre escoltava el so de les sirenes, que semblava que vingués de totes bandes alhora”

UN DISPARO, de Lee Child. Jack Reacher i franctiradors

“Un disparo, una muerte. Aquel era el credo del francotirador. Para lograrlo se requería control, sangre fría y calma. Tomó aire, lo expulsó. Se sintió relajado. Se sintió como en casa (...) La gente salía y caminaba de derecha a izquierda, justo frente a él. Se apiñaban en fila para cruzar el estrecho pasillo situado entre los dos muros junto al estanque. Como patos en una galería de caza. Uno detrás de otro”.

A les cinc de la tarda d’un divendres, un franctirador ocult a la segona planta d’un pàrking d’Indianapolis mata cinc persones que caminen per una concorreguda plaça. Sis trets, cinc morts, en menys de deu segons. Comesa l’atrocitat, l’assassí es fa fonedís. La policia indaga a fons fins que, aquella mateixa nit, detenen un home. Tot apunta que es tracta del tirador. Però les coses, com deia Jim Thompson, no són mai el que semblen. De fet, el detingut només diu que “s’equivoquen d’home”, i que li portin en Jack Reacher.

Així comença Un disparo (RBA, Serie Negra, 2005), magistral i frenètic thriller de 429 pàgines (traduïdes al castellà per María Fernández Gutiérrez). Un misteri amb diverses capes i girs, violència, acció i ritme, i una primera part per emmarcar, si us interessa la figura i la mística d’aquests excel·lents tiradors solitaris. Es nota que a Lee Child (Coventry, 1954) l’apassionen; i no és l’únic. 

Escrivint, Child és dur i expeditiu com el protagonista de les seves novel·les, en Jack Reacher, un ex policia militar de gairebé dos metres, rude però intel·ligent, que es dedica a vagarejar pel món cercant la pau, i que no dubta a utilitzar la força quan la situació ho demana. I com Reacher, Child no està per hòsties: el ritme que imprimeix a la narració és imparable, pam-pam-pam, si busqueu una història ben travada i ben musculada, la tindreu. 

Format com a guionista de televisió, la prosa d’aquest anglès resident a Nova York és molt visual, amb descripcions acurades, tant dels escenaris com de les accions dels personatges. Lee Child escriu amb fúria i ofici trames amb moltes sorpreses, i una mica d’humor, la ironia necessària per fer més digerible la violència que impregna la saga protagonitzada per aquesta mena de ronin o cowboy vagabund i modern, que encara conserva la contundència i l’astúcia del seu passat com a investigador militar. 

Llegida Un disparo, ja puc encarar Personal (RBA, 2014), Premi RBA de Novela Negra 2014, amb què Child va endur-se 125.000 euros, i la vuitena edició del guardó. Una novel·la, per cert, que també compta amb un franctirador i amb l’indispensable Jack Reacher.

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils

Estrella de rock

Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada

El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”

Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)

Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

CUADERNO DE SARAJEVO, de Juan Goytisolo

“Vivir estas horas cruciales es un privilegio terrible (...) La tragedia de Bosnia es una vía única del conocimiento de las posibilidades de luminosidad e ignominia de la especie humana (...) Nadie puede salir indemne de un descenso al infierno de Sarajevo”.

L’estiu de 1993, quan encara tronen els obusos i xiulen les bales dels franctiradors, Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) visita Sarajevo, on es troba amb el seu amic el fotògraf Gervasio Sánchez i amb una intèrpret de nom tan poètic com simbòlic, tenint en compte el panorama, Alma.

El resultat d’aquest viatge a les entranyes d’un dels escenaris més castigats de les Guerres de Iugoslàvia són uns articles publicats a El País en el seu moment, i aquest llibret (136 pàgines) precís i explícit, reportatge literari i lliçó d’història contemporània, que inclou fotografies de Gervasio Sánchez, que vaig trobar fa poc en una llibreria de saldos i ja he devorat: Cuaderno de Sarajevo. Anotaciones de un viaje a la barbarie (El País/Aguilar, 1993). 

L’arribada a la capital bosniana amb un helicòpter Hèrcules de l’exèrcit francès, des d’Split, prefigura ja la visió de l’horror on ha anat a parar el barceloní: 

“Tranvías rojiblancos, inmóviles y acribillados de metralla, enmohecen junto a las aceras invadidas por hierbas y arbustos (...) Casi ninguna vivienda conserva sus ventanas intactas (...) el vano ha sido púdicamente cubierto con parches de plástico (...) el estruendo ocasional de los obuses, el silbido de balas de francotiradores recuerdan oportunamente al visitante que su martirio continúa”. 

A través de les anotacions del quadern, revivim el sopar de Goytisolo amb Susan Sontag, David Rieff i Annie Leibovitz, al desastrat menjador del mític hotel Holiday Inn de Sarajevo (que acollia la premsa durant el conflicte), sense electricitat, amb espelmes i “un fondo sonoro de obuses y ametralladoras” (...); “metàfora de la ciudad, prisión de lujo plantada en medio de un vasto campo de concentración de presos en régimen abierto”.

"L'Avinguda dels Franctiradors" / http://tomstoddart.com/

Seguim amb l’escriptor i, a bord d’un vehicle atrotinat, travessem a tota velocitat la Vojvode Putnika (que creua el barri modern de Sarajevo), tristament rebatejada com “l’Avinguda dels Franctiradors”, per culpa dels tiradors d’elit emboscats en edificis i turons propers que disparen preferentment contra dones i nens, i que fan que, “como dicen los sarajevitas, toda salida al exterior –y todo el mundo ha de salir en busca de agua, leña o comida– es jugar a la ruleta rusa”. 

Visitem l’hospital de Kosovo, el més ben dotat de la ciutat, on no funcionen ni els aparells més bàsics per falta d’electricitat i necessiten “urgentemente anestésicos, vendas, antibióticos, jeringuillas” i on trobarà, entre molts altres pacients d’urgència, dues dones “heridas por bombas de mortero” i una tercera “alcanzada en el cuello por la bala de un francotirador” quan anava a buscar aigua amb bidons. “Cada caso una historia, cada historia un horror”. 

D’això es tracta en aquest viatge d’anada i tornada, de testimoniar l’horror i topografiar-lo: a l’abans luxós, ara bombardejat hotel Europa, convertit en alberg de refugiats; a la cèlebre biblioteca de Sarajevo, reduïda a cendres pels ultranacionalistes serbis, milers de manuscrits àrabs, turcs i perses calcinats, “memoricidi” sagnant per esborrar la petjada islàmica, i un tristíssim i dramàtic etcètera d'indrets i persones marcades de per vida.

La prosa de Goytisolo en aquest document és curosa i precisa i amb la dosi justa de lirisme –“en medio de esa geografia de la desolación, un reloj ha inmovilizado sus agujas a las ocho en punto (¿de qué día, qué mes, qué año?)”– i de denúncia, a la Comunitat Europea i l’Organització de les Nacions Unides per la seva complicitat en la massacre (la neteja ètnica perpetrada pels Milosevic, Karadzic, Mladic), per no haver fet res per aturar-la perquè “sus intereses vitales no entran en juego”, perquè aquella terra és “un país sin pozos de petróleo”.

Microrelats del setge (1714-2014), a 'La bona confitura'

Sumar ficcions per recordar un fet històric. Recrear a cop de microrelat el setge de 1714, tres-cents anys després. Aquesta era la idea que van tenir l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola, per retre un “modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona”. Per aquest motiu, van demanar a 31 escriptors (17 dones i 14 homes: 17/14) que escrivíssim un microrelat (de no més de 171 paraules, i no més de 4 per al títol: 171/4) inspirat en el setge que va patir la ciutat.

Entre les veus convocades, hi destacaven, entre d'altres, Andreu Martín, Núria Cadenes, Sebastià Bennasar, Elisenda Roca, Jordi Cervera, Bel Olid, Lluís Llort, Blanca Busquets, Antoni Munné-Jordà o els mateixos Jordi de Manuel, Jordi Masó i Anna Maria Villalonga, i un servidor. Des del dia 1 de setembre fins a l’11, els han anat publicant al blog ‘La bona confitura’, que gestiona Jordi Masó. El microrelat que segueix va ser la meva contribució a la causa. Us convido també a que llegiu la resta de microrelats, a 'La bona confitura'. 

---------------------------------------------------------

ARA HAS DE SORTIR?

Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.

---------------------------------------------------------

GALVESTON, de Nic Pizzolatto (“True Detective”)

“Conduces por oscuras carreteras y te inventas un destino porque la clave es seguir moviéndose”.

El nihilisme i el romanticisme de qui no ho ha tingut gens fàcil, i sap que no se’n sortirà, però encara lluita. L’estètica corrupta dels patis del darrere, les autocaravanes rovellades, l’asfalt esquerdat de velles carreteres secundàries, les males herbes, els motels apartats, la malaltissa xafogor del sud, la humitat dels boscos, i les ombres i la bogeria que nien als pantans. I també unes pauses carregades de sentit i de misteri. I ninotets fets amb llaunes de cervesa esbudellades. I l’idioma secret que sorgeix de la manera com fumen (com subjecten el cigarret i com treuen el fum) alguns personatges: 

“Dio una calada al cigarrillo con actitud lacónica, una reticencia que sin duda había ensayado pero no dominaba”. 

Pizzolatto és tot això, i també petits detalls que fan que tot plegat sigui creïble, malgrat l’aire oníric d’algunes escenes, d’alguns paisatges i d’algunes rèpliques. El món possible que brolla de les seves paraules. La suor impregnada als llençols; l’aigua bruta, rosada, de quan et rentes amb sabó les mans ensangonades després d’una matança; ditades al vidre d'un cotxe; la nostàlgia i la devastació latents. I uns personatges magnètics que no sempre són el que semblen, però que justifiquen la novel·la, el relat, la sèrie. 

“Venimos aquí para contar historias, de modo que podamos manejar el pasado sin ser devorados por él”. 

Si vau gaudir “True Detective” (HBO), ja sabeu de què parlo, i ja podeu afanyar-vos a fer-vos amb Galveston, la primera novel·la del seu creador, Nic Pizzolatto (Nova Orleans, 1975), que torna a situar l’acció al sud dels EUA, tan adobat per a les trames més fosques: 

“En ese clima todo busca la sombra y por eso una cualidad básica del sur profundo es que aquí todo está semioculto”.

Galveston (Salamandra Black, 2014, en castellà i en català) és una fugida endavant en forma de road movie protagonitzada pel texà Roy Cady “Big Country”, un pinxo a sou a qui diagnostiquen càncer de pulmó i que, per si això fos poc, sospita que el seu cap, Stan Ptitko, vol liquidar-lo; això és el plantejament que podeu llegir a la contraportada, seguit de 282 pàgines que es consumeixen amb fruïció, una història de redempció, poètica i violenta, estranya, lírica, demolidora, LLEGIU-LA ja mateix: deixeu aquesta ressenya penjada i aneu a la llibreria. 

“A lo lejos, en el golfo, se levanta el viento y el cielo empieza a agitarse en un gigantesco y lento remolino”.

Però Galveston, insisteixo, més enllà d’una trama molt ben parida i proveïda de carrerons foscos i demolidors cops d’efecte, és també i sobretot l’estil Pizzolatto: pausat i hipnòtic, realista i oníric alhora, amb uns personatges amb unes bones històries al darrere, sobretot el protagonista, quin paio, en Roy Cady: de carn i ossos, carregat de contradiccions i de misteri, perillós, romàntic, fascinant, un supervivent. Com la noia, la Rocky, que també. I com l’interessantíssim ventall de secundaris. 

No costa entrar-hi, no costa creure’s els personatges i, sobretot, no costa gens que t’arrosseguin les dues narracions, 1987 i 2008, perquè en el llibre, com en la TV, també hi ha passat i present, i el pes dels interrogants que uneixen els dos moments narrats pel protagonista, una veu desdoblada per explicar una mateixa història en dos temps, que li funciona a la perfecció. 

“Hay ciertas experiencias a las que no puedes sobrevivir; después ya no existes de verdad, aunque hayas esquivado la muerte”.

Escriptor, guionista i productor executiu de “True Detective” (HBO), Pizzolatto havia publicat un llibre de relats, Between Here and the Yellow Sea (2006). Galveston és la seva espectacular i colpidora primera novel·la, traduïda de l’anglès per Mauricio Bach Juncadella (castellà) i Carles Andreu Saburit (català) i editada pel segell Salamandra Black.

GALCERAN, L’HEROI DE LA GUERRA NEGRA, de Jaume Cabré

“El teu germà anava a recollir llenya i te l’has trobat amb l’esquena feta una nafra i les mosques xuclant-li la sang”. Galceran, l'heroi de la guerra negra (Laia, 1978; Proa, 1990) és una història de venjança, poètica i violenta, de poc més de vuitanta pàgines de pura acció, amb què Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de 1977, narrant la tràgica història del bandoler Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos.

Situada a la Catalunya de mitjan segle XIX (durant la segona carlinada) Galceran, l'heroi de la guerra negra és la segona novel·la que publicà Cabré. Abans havien aparegut els llibres de narracions Faules de mal desar (1974) i Toquen a morts (1977), i la novel·la coral Carn d’olla (1978). Però l’autor de Jo confesso començava ja a tenir esmoladíssim el seu estil característic: curós amb la llengua, la musicalitat de les paraules, el ritme de les frases; èpic i negre i, si cal, explícit...

"Callaven. Els unglots del cavall ressonaven en aquell retall de bosc rocós, com si la roca fos la pell tibant d'un tambor sinistre. Sobtadament, en Jaume Galceran trencà el silenci”

...i també la fusió entre diàlegs i acció, segons el moment, un recurs que ja emprava Mercè Rodoreda, entre d'altres, i que Cabré, admirador de la barcelonina, també ha fet marca de la casa:

“Na Galcerana sortia ara a l’enllosat i mirava el seu fill com s’allunyava. Cridà Jaume, fill, amb veu dèbil, i Galceran, no te’n vagis, amb veu afònica i inútil, que l’altre ja no la podia sentir (...) Una llagrimota xorca regalimà per la galta rebregada de la vella. No s’amoinà a eixugar-la”

Qui busqui recreació de la vida a les muntanyes, sempre emboscats i amb l’arma a punt dels saltabardisses mítics, la trobarà; qui cerqui una història de violència com si d’una Collita roja o un Acorralat a les Guilleries es tractés, també la tindrà; Galceran, l'heroi de la guerra negra és tota això, i més, servit en capítols curts, de ritme picat que, per força, no decau mai, amb combats cos a cos, emboscades i tretes de tota mena, traïcions i sang, molta sang.

“(...) i en Mitjagalta inflava el pit i deia està bé, ‪‎Galceran, m'has buscat i ja m'has trobat: quan vulguis, i tots dos homes treien de la faixa un ganivetot descomunal (...) i els dos oponents es miraven amb odi descosit i fitaven els moviments felins de l’adversari”

Ja sabeu que aquest 2014 estic fent el meu particular “Any Cabré”, llegint -gaudint, subratllant- tots els llibres (novel·les, assaigs, relats) de l’autor de Les veus del Pamano que puc. Ara que he passat uns dies al Berguedà, a la falda del Pedraforca, era el moment ideal per a aquesta novel·la curta genial i, malgrat la sagnant coreografia de mort que ofereix, antibel·licista:

“Ja no sé fer de pagès, creu-me: és massa sang per tornar a agafar l’aixada com no sigui per encertar-la al cap d’un traïdor”

Llegiu-la, si trobeu el moment. Té escenes memorables, de pel·lícula d’aventures, recreació històrica, violència i frases i paràgrafs per emmarcar, d’aquesta prosa rodona, vibrant i punyent de l’autor del Viatge d’hivern.

“Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació”, i hi ha la fascinació que sentim per ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

“Sobirana, m’he replegat al centre de la teranyina i l’he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s’hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d’esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina.
–Una cervesa” (p.58).

Aranyes, gats, pardals, gossos, coloms, corbs, esquirols, gavines, formigues, rates... Els narradors triats per l’autor, aquestes veus originals i estranyes, fredes però properes, resulten ideals per contar una història tan crua i salvatge, tan tràgicament romàntica. Parlar-vos més d'aquestes veus i de l'ènessim canvi de narrador seria córrer el risc d'aixafar-vos la guitarra d'un final tan inesperat com incendiari.

Ànima (Periscopi, 2014) és una narració magnètica i duríssima, difícil d’empassar però fascinant, escrita per l’escriptor i dramaturg canadenc d’origen libanès, Wajdi Mouawad (Deir-el-Qamar, 1968), un paio amb un escarabat tatuat a la mà dreta, les històries del qual ens estripen, ens emocionen, ens capgiren: “Un artista és un escarabat que troba, entre els excrements de la societat, l’aliment necessari per produir obres que fascinen i commocionen”, que diu ell mateix.  

Mouawad és autor de la tetralogia de teatre èpic 'La sang de les promeses', que inclou Litoral, Incendis (que a casa nostra va ser dirigida per Oriol Broggi, amb Julio Manrique i Clara Segura al capdavant), Boscos i la més recent Cels (Broggi, també). Ànima és la seva segona novel·la, la primera que ens arriba traduïda (esperem que no sigui l’última) i arrenca, com no podia ser d’una altra manera, amb una escena colpidora: un home torna a casa una tarda i es troba la seva dona brutalment assassinada, algú l’ha esventrada a ganivetades i l’ha violada (sí, l'ordre, terrible, és aquest, i encara m'estalvio detalls):

“Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure...”, escriu Mouawad a la primera pàgina, i nosaltres, clavats a la cadira, ens hi endinsem, corpresos. És el mateix efecte que produeix el seu teatre. 

La malaltissa road movie (un viatge exterior, però també interior) a la recerca de l’assassí, en què es converteix la vida del protagonista a partir d'aquest principi estremidor, és la història que narren les bèsties esmentades. Però a mesura que avança la lectura, ens n'adonem que les bèsties no són només aquests animalons: "Jo m'he arraulit al fons d'aquell cau tan estrany i l'estupor m'ha petrificat quan he vist el que he vist i he entès el que he entès" (p.87).

Un exercici d’estil brutal i encertadíssim, doncs, la tria d’aquests narradors, que aporten perspectiva, poesia i una mirada d’estranyesa impagable -"L'he mirat. M'ha mirat. Li brollava groc de les parpelles mig closes. Dolor. He bordat" (p.54)-, i que, al mateix temps, li permeten a l'autor descriure coses que no diria amb un narrador convencional... fins al desenllaç, paralitzant i inoblidable, duríssim.

El tenia a la pila de lectures pendents, molt recomanat per alguns amics; va ser començar-lo i caure-hi de quatre grapes, subjugat. Mentre el llegia, autor i novel·la rebien el Premi Llibreter 2014 (reconeixement també per la bona feina de l’editorial Periscopi i la traductora Anna Casassas). Sé, doncs, que no estic sol en l’admiració a aquest narrador tràgic i apassionant. “Hi ha la nit. Hi ha la teva devastació (...)” (p.75). Ara que ja l'he devorat sencer puc afirmar que sí, que si encara no l'heu llegit, no sè què espereu.

"Què té saber que sigui tan temible?", Sòfocles, citat per Mouawad.

CREIXEN MALGRAT TOT LES TULIPES, de Sònia Moll

"Si bé està clar que sóc el que escric, no sempre estic com escric. Això volia deixar-ho clar, perquè hi ha gent que, després de llegir les tulipes, m’ha preguntat que com estava. I els haig de dir que tranquils, que no em tallaré les venes", diu, i somriu, el cabell curtet i “tota la llum als ulls” malgrat la tarda de tempesta.

La poeta, escriptora i filòloga Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) va ser l’autora convidada a l’última sessió d’un club de lectura en què participo, aquella tarda va ploure a bots i barrals a la ciutat, llamps i trons inclosos, i alguns (ella també) vam arribar xops a la cita.

Creixen malgrat tot les tulipes (Viena, 2013) era el llibre que havíem llegit aquell mes; tenir-ne la responsable a mà per parlar-hi va ser un regal possible gràcies a unes companyes del club, que la coneixen, que l’estimen, l’admiren i recomanen la seva obra. I no m’estranya.

La prosa de Moll, almenys la d’aquestes tulipes, pot ser tan crua com evocadora, tan tendra, tan oberta en canal i tan dolorosament íntima en la seva temàtica i en la primera persona de la narradora, que es veu que, massa sovint, l’autora ha de respondre a la pregunta de si el que hi llegim (el que hi vivim, hi patim, hi sentim) és autobiogràfic. 

“En podríem parlar molt de què vol dir autobiogràfic”, diu ella. “A mi el que realment em preocupa és si connecta o no amb experiències universals, com el desarrelament, la inseguretat, la inestabilitat o els lligams íntims que establim, amb la parella o amb d’altres persones”. I afegeix: “Perquè la vida és el que et passa, sí, però també el que recordes, i com ho recordes, el que somies, el que desitges o t’imagines que podria ser, allò que et fa por i allò que t’agradaria que et passés i no et passa”. 

Tant és en quina mesura pugui ser autobiogràfic o no, de fet, com vam dir aquell dia, això no se li pregunta ni a Roth, ni a Bukowski, ni a tants i tantes d’altres. Que al cap i a la fi, quan escrivim agafem tot allò que és experiència (viscuda, llegida, escoltada, robada) i mirem de fer-ne literatura. I el que compta és connectar amb el lector, remoure-li alguna cosa, aquí a dins, al pit, o a la panxa. I Moll ho aconsegueix: ens desperta sentiments alhora que ens embolcalla amb una prosa poètica (o poemes en prosa, segons el cas) que resulta tot un regal. 

I com a mostra, copio: 

“L’àvia s’empassava la tristesa sense mastegar-la, com una medicina amarga, i l’esclafava a l’infern de l’estómac amb una pedra de silenci” (p.112)

“Agafar-li la mà per omplir de llum la seva por de caure” (p.89)

“I escriuré més versos que seran ferides i seran refugi, i tornaré a somiar nits d’estiu a l’illa i concerts de festa major a l’envelat del barri. Riuré com ric en primavera, amb tota la llum als ulls. I nedaré nua al mar” (p.76) 

Una de les integrants del club va dir que havia plorat llegint-la. Un altre que, en alguns moments, llegia en veu alta i tot, per gaudir-ne també la musicalitat. Molts vam dir que mai no havíem llegit res semblant i que l’experiència havia sigut molt positiva. Que havia pagat la pena, travessar mitja ciutat sota la tempesta, per parlar una estona amb la Sònia Moll; conèixer la història d’uns bessons, i de la seva àvia, la seva mare i més personatges que protagonitzen Creixen malgrat tot les tulipes. 

*Sònia, que tant ens fa què va passar realment, de tot el que s’hi explica, creu-me: el que ens importa i ens commou és la vida que hi batega, ja des del principi, memorable: 

“Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare. No sé si ma mare sabia que la Mistral havia estimat durant anys una dona bellíssima que s’assemblava a Katherine Hepburn. Però no em vaig dir mai Gabriela perquè no vaig néixer sola. Érem dos, jo i un altre (...)”.

Un plaer de tarda, un plaer de lectura. Fins aviat. 

CAMINS DE SERP, i Francesc Garriga, a la Nollegiu

Amb aquella calma, aquella ironia i aquella fermesa que donen els anys. Que no vol dir que no pugui arrossegar també alguns dubtes que el roseguin per dintre com ens roseguen a tots els nostres, però el seu somriure i la seva mirada murris els escombren, els foragiten, i l’únic que seu al tamboret de la Nollegiu és el poeta, escut del Barça a la solapa inclòs. Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932*) era ahir a la llibreria Nollegiu del Poble Nou perquè alguns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès li feien un homenatge, dient versos del seu Camins de serp (Edicions 62, 2009).

La poeta i professora de l’escola Laura López Granell n’era la feliç responsable. "Et dec la immortalitat i el reconeixement", juganer, el mestre. "I nosaltres a tu tants poemes", juganera, la mestra. Complicitats que prometien el que vam tenir: un migdia poètic i íntim i emotiu. Els alumnes llegint Camins de serp, emocionant i fent somriure el poeta, fins que al final fou ell qui demanà el tamboret negre, i s’hi assegué:

que em tornin les paraules

que havia d'haver dit i no vaig dir.

són meves.
i encara em cremen.

Aquest és Francesc Garriga Barata, elegant, seductor de gest i de paraula, i modest, tot i haver esculpit ja un bon estol de versos incontestables i nets; res sobrer, cap llast. O com ell mateix ens va dir ahir: "Faig poemes curts perquè vull dir el que vull dir i prou".

pel vici de parlar,
la virtut de mentir.

la veritat té la boca de marbre.

Un poeta que no usa majúscules perquè “no m’agrada que unes lletres siguin més altes que les altres, mira”. Que sap que ha acabat un llibre “quan trobo editor”, i que afegeix: “Desmitifiquem una mica la poesia, home”. Que més enllà de la modèstia que vesteix, és capaç de fer-nos emmudir, escoltant-lo.

Una passada, doncs, haver-lo pogut gaudir una estoneta, ahir al migdia; els seus versos de serp:

què dir que sembli nou?
i com donar més vida a les paraules
de sempre?

i alguns d’inèdits que va dir-nos, com ara, i perdoni’m per haver-los caçat al vol, a traïció:

i encara avui és el que fem més bé,
fugir

Gràcies, doncs, al Xavier Vidal per posar-hi l’espai i el vermut i el tamboret; a la Laura López, per les complicitats; als alumnes, per la veu; i al mestre Garriga, per l’ànima i el geni i les paraules precises, les més esmolades, les més dolces, les mes punyents.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Afegit el matí glacial del 4 de febrer de 2015, després de conèixer la mort del mestre:

Ens deixa, entre altres coses, versos secs i durs com tions, que no deixaran de cremar i d'escalfar-nos mentre visquem.
#DEPFrancescGarriga