LA DONA DE GRIS, d'Anna Maria Villalonga, "un Hitchcock" postmodern, barceloní, rodó

Llegeixo sobre crims per culpa de la mare. I crec que no li agrairé mai prou. Amb ella vaig veure de petit totes les pel·lis de l'Alfred Hitchcock. I seus eren els primers misteris que vaig llegir de l'Agatha Christie. I això (ganivetades, trets, estrangulaments, enverinaments) imprimeix caràcter i crea addicció. Començo així aquest apunt sobre La dona de gris (Llibres del Delicte, 2014) perquè la història m'ha recordat les del mestre del suspens... i m'ha portat als dissabtes a la tarda de la meva infantesa. Llegir-la ha estat una bonica manera de tancar el cercle, una baula més de la cadena, sense deixar d'endinsar-me en la negror. La primera novel·la de la crítica, professora, investigadora i escriptora Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) confirma el que ja sabíem: coneix molt bé el gènere que critica i té un imaginari literari i cinematogràfic amplíssim, que ha sabut abocar, molt ben dosificat, en aquest llibre.

La dona de gris és “un Hitchcock” postmodern (que aprofita molt bé l'imaginari citat), barceloní (tot i que no es diu en cap moment), breu (160 pàgines) i òbviament negríssim, passat pel sedaç de l'autora de Les veus del crim i Elles també maten, i amb un protagonista solter i solitari (la mare fa anys que falta, i el pare també ha mort, deixant la llar massa buida) que troba en la ficció l'únic refugi possible.

¿Us sona, això d'amagar-nos dins dels llibres o les pel·lícules? A mi sí. Molt. Per això de seguida vaig connectar amb el personatge, que, encert de l'autora, no té ni nom ni rostre, podria ser qualsevol, i que ens atrapa tant pel seu naufragi interior com per, malgrat tot, les seves ganes de jugar i d'estirar del fil quan, al principi de la novel·la, una dona en un bar s'oblida el mocador...

La dona de gris homenatja així el detectiu de fireta que la majoria de nosaltres portem dins, l'investigador aficionat (amb la imaginació encesa per lectures i pel·lícules) que més d'una vegada ha desitjat deixar-se arrossegar per un misteri... i protagonitzar la novel·la negra que està llegint. Així el joc entre realitat i ficció, i com es retroalimenten, està servit, i Villalonga l'explota. El protagonista decideix prendre notes, escriure's el seu propi llibre sobre la marxa, mentre es fica (i aquí és on neixen les millors aventures) on no el demanen.

Amb aquest mocador oblidat Villalonga aconsegueix encuriosir el personatge (i el lector) i convertir el llibre en un joc de pistes que de mica en mica bastirà la trama, negra, misteriosa, hipnòtica. Pocs personatges però ben dibuixats psicològicament. L'acció i la truculència justes perquè la història avanci, i el lector amb ella. Un escenari que, tot i que no es mencionin en cap moment ni carrers ni places, ens sona molt als que ens movem per la capital catalana. Un llenguatge molt curós i ric i alhora proper. I, sobretot, insisteixo, un imaginari comú a molts de nosaltres (el protagonista ha llegit novel·les i ha vist pel·lícules però també sèries que tots tenim a la retina; la més recent, Breaking Bad, per exemple) i això ajuda a crear empatia i complicitats. Una història rodona.   

Llibres del Delicte va publicar aquest 2014 La dona de gris de l'Anna Maria Villalonga, en la seva versió original, en català. L'editorial Navona negra publicarà el proper mes de maig La mujer de gris, traduïda al castellà per la pròpia autora.



(Publicat per Jordi Benavente a Núvol.)