«Gary Snyder with a gun» (una imatge)

Gary Snyder with a gun, així en anglès, podria ser una cançó de Miss Kittin o el nom d’una banda de punk. Però és una imatge. Una imatge que no em puc treure del cap des que vaig llegir l’entrevista que Xavi Ayén va fer al poeta i editor Lawrence Ferlinghetti (1919), l’amo de la llibreria City Lights de San Francisco, bressol de beatniks. L’home assegurava que durant un temps el també poeta i amic seu Gary Snyder (1930) —ecologista, budista zen i d’esquerres— va dur pistola.

Jo estic enamorat de Gary Snyder vagi o no vagi armat (frase que hauria d’haver titulat la columna). Estem parlant d’un paio que va escriure que “necessitem més dones en política. Necessitem una visió religiosa que abraci la naturalesa i no temi la ciència, líders empresarials que coneguin i acceptin els límits ecològics i espirituals, líders polítics que hagin passat temps treballant en escoles, fàbriques o granges. Però el que més necessitem és, en última instància, éssers humans que estimin el món”. És un fragment de Les muntanyes són la teva ment (Tushita Edicions), llibre que recull poemes i petits assajos seus, traduïts per José Luis Regojo i Jaume Subirana. També aquests versos, per posar un altre exemple:

“Un brogit d’ocells
es llança en picat i volta
es decanta
volant gairebé sempre per separat
però aplegats!
junts;

mai un guia,
tots a la vegada

buida
balla la ment.

Fan arcs i giravolts i llavors
acaben el seu vol.

S’aturen.
Fi del poema.”

És l’home que va inspirar The Dharma Bums (1958), la novel·la de Jack Kerouac que Manuel de Pedrolo va rebatejar de manera brillant com Els pòtols místics. Graduat en Literatura i Antropologia i amant de la vida salvatge, ha fet de granger, de guarda forestal, de professor universitari. I és amic de Jim Dodge, que (entrevistat per Kiko Amat) va dir que llegir Wendell Berry, Ursula K. Le Guin o Gary Snyder t’amplia la intel·ligència i la comprensió, pels seus inusuals “angles de ment”.

Ha publicat més de vint-i-cinc llibres de poesia, prosa i assaig. El 1975 va guanyar el Pulitzer amb el poemari Turtle Island (traduït al castellà pel mateix Regojo, a Kriller71). Té noranta anys, però se’l veu fort i serè com un puma amb cabells blancs. Viu a les muntanyes de la Sierra Nevada californiana en una casa que va construir ell mateix.

I continua en peu de guerra contra qui prima l’interès privat per sobre del col·lectiu: als Assaigs sobre vida i natura (Quid Pro Quo, traduïts també per Regojo), hi alerta que “massa persones amb poder als governs i a les universitats del món semblen tenir prejudicis contra el món natural, i també contra el passat, contra la història”.

Més potent que la imatge del poeta armat, doncs, les seves paraules sàvies.




Publicat a CATORZE.