Per què? Molt senzill. Perquè la gran novel·la americana va escriure-la ell i es titula It (DeBolsillo, 1986, traduïda al castellà per Edith Zilli, i inèdita encara en català, mare de déu senyor). Està protagonitzada per un monstre, un pallasso assassí que s’alimenta de la por de les seves víctimes, i també per un grup d’amics que comparteixen aventures, complicitats i secrets, que arrossegaran durant dècades. Els coneixem de nanos, quan el pallasso comença a assetjar-los, i seguirem al seu costat quan, ja de grans, es vegin obligats a tornar-se a enfrontar al monstre. Retrat generacional i novel·lassa (en tots els sentits: té mil cinc-centes pàgines).
La Paula i jo estem farts de predicar-ho, però tornem-hi: King domina l’ofici narratiu fins al punt que a la tercera pàgina no és que et creguis els seus protagonistes, és que et fa l’efecte que els coneixes de tota la vida. Posa en solfa personatges complexos, ni bons ni dolents, persones fetes de carn i ossos, i dubtes, tan versemblants que quan t’hi introdueix el toc fantàstic (la fantasia o l’horror) t’ho empasses. I hi empatitzes, perquè, insistim-hi, te’ls creus, i qualsevol cosa que els passi, per estranya que sigui, t’importa. King mereix el Nobel perquè és un narrador capaç de fer que “el somni sembli real, i la realitat, un somni”, com diu ell mateix al pròleg del seu volum de contes Torn de nit (Males Herbes, traduït al català per Ferran Ràfols).
Quantes vocacions lectores han despertat les seves novel·les. A quants joves perduts (que terrible, l’adolescència) han fet companyia les seves històries de por. Quants de nosaltres, tot i ja passar dels quaranta, hi tornem com qui torna a un clàssic, buscant emocions i calfreds, un mirall dels nostres temors i la imaginació desbordada marca de la casa. És l’autor de qui tinc més llibres a casa, i per sort encara no me’ls he llegit tots. En tinc prou, com deia Bolaño, tenint-los a prop.
L’altre dia, just abans de la bogeria de Sant Jordi, parlant amb la Paula vam coincidir a reivindicar una altra novel·la seva menys famosa que It. Parlàvem de 22/11/63 (Plaza & Janés, en castellà), un totxo de gairebé nou-centes pàgines amb què King retia homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imaginava què passaria si algú trobés un forat de cuc a través del qual pogués viatjar al passat, evitar que Lee Harvey Oswald matés el president Kennedy, i canviar així la història.
La cosa comença amb el propietari d’una hamburgueseria descobrint, al rebost del local, un túnel del temps que porta al passat: concretament a les 11.58 h del 9 de setembre del 1958 (cinc anys abans del magnicidi). No explicarem la novel·la, només direm que el protagonista començarà per treure’n partit anant a comprar carn a preu dels anys cinquanta, i aprofitant també per guanyar unes quantes apostes. Fins que, parlant-ne amb un amic conclouran que potser trobar el forat de cuc no ha estat una casualitat. I, junts, decidiran acceptar la missió i mirar de salvar Kennedy.
L’autor de Carrie (1974), The Shining (1977) o Misery (1987), ja ho hem dit, té la capacitat de crear personatges tan creïbles que, com a lector, pateixes per ells fins i tot en les situacions més boges. Parlem d’algú que ha publicat més de vuitanta llibres, que ha superat diverses addiccions (va arribar a escriure amb “boles de cotó entaforades al nas per estroncar la sang de tanta cocaïna”) i fins i tot a un atropellament. Ho explica a l’assaig Escriure. Memòries d’un ofici (L’Altra, traduït al català per Martí Sales): un paio el va envestir amb una furgoneta mentre caminava pels boscos de Maine. Va sobreviure de miracle. “Potser algú va tenir cura de mi.”
I ja ho sabem, la Paula i jo, que no tothom n’està convençut. Què voleu que us digui? Aneu-hi. Aquí ja n’hem dit uns quants títols. Afegim-hi l’al·legòrica La gran caminada (Males Herbes, traduïda al català per Martí Sales). Dit això, passarem a fer samarretes per activar del tot la campanya: “Stephen King, Premi Nobel: què esperen, els suecs?”.
publicat a CATORZE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada