Bolaño i el passejant solitari

Per a un fan de Roberto Bolaño (1953-2003) com jo, és bonic saber que un tal J. Benavente va compartir complicitats i aventures nocturnes i diürnes amb l’autor de 2666, quan aquest era només un jove detectiu salvatge anònim, en un pis minúscul del carrer Tallers de la Barcelona de finals dels setanta, principis dels vuitanta, i escrivia coses com ara “que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos ningún tipo de coartada (…). Yo sólo tengo estos versos. Nada queda sino nuestra ternura“.
La jota és de Jaume (no de Jordi). És l’escriptor Jaume Benavente (Barcelona, 1958) qui va compartir nits que es feien matinades que es feien matins massa clars i poesia i ambició literària amb el jove Bolaño i amb A. G. Porta i més colla, “personatges singulars, excèntrics i plens de vida, i alhora de dolor i de tristesa, entre els quals destacava la figura de Bolaño”, diu Benavente. I no som parents. Però és bonica, la coincidència.

Ell tot just publica la novel·la Somnis de Valparaíso (Bromera). Ens trobem a casa seva, a Sant Andreu, per un tema de feina i és allà on m’explica tot això i on em diu que no cal fer-ho gros, que aquella amistat, aquells anys bojos i fundacionals els atresora com el que són, un regal de la vida, que no cal fer-ne publicitat. Però veu els meus ulls brillants, de mitòman. I s’obre una mica.

Durant uns anys els seus camins van coincidir, m’explica, van ser molt amics i van compartir hores i hores de conversa, sobre literatura (“Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: eso es la literatura“, deia Bolaño) i sobre la vida. Abocats a Cortázar, Breton, Miller, Burroughs, Faulkner, Vallejo, Pound i els poetes elèctrics francesos, van arribar a escriure poemes junts: “un vers ell, un vers jo, que ell anomenava cadáveres exquisitos“. Benavente fins i tot s’havia quedat a dormir, a terra, a l’estudi de Tallers.

I un dia, el que més tard pariria Los detectives salvajes va revelar-li “que s’allunyava de la poesia per endinsar-se en la narrativa”. (Cosa que era certa i, alhora, no ho era: Bolaño era poeta fins i tot en prosa. “Ingeborg le preguntaba a Reiter por qué no escribía poesía y Reiter le contestaba que toda la poesía, en cualquiera de sus múltiples disciplinas, estaba contenida o podía estar contenida en una novela“, va escriure a 2666.)

També ells van acabar allunyant-se, després d’anys de camaraderia, mantenint sempre l’estimació mútua. Per sobre de tot, Benavente diu que d’aquell amic en conserva “la seva determinació a ser escriptor [“salir a pelear“], en paral·lel al seu enorme bagatge lector. Durant molt de temps va viure en solitud i de forma espartana, sense diners per a cap mena de comoditat, de vegades ni per al metge”. Hauria pogut abandonar. No va ser així: “La condició d’escriptor era l’eix central de la seva existència. Era una mena d’asceta, de monjo templer o de samurai literari, determinat a viure d’acord amb un codi d’honor personal i molt dur. L’escriptura donava sentit a la seva vida, fins i tot en els moments de més foscor.”

Vet aquí el llegat de l’amic. Persistir. “Jo em quedo amb això. I intento fer el mateix. En un altre camí i amb altres referències, però també convençut que l’escriptura és una pulsió, una necessitat. Art que interpreta el món i l’escriptor mateix”, diu el de Sant Andreu, i matisa que ell, més que com un detectiu salvatge, es veu com “un passejant solitari”. I tot encaixa. Benavente ha escrit llibres de viatges i de poesia, contes i novel·les. Novel·les en què el paisatge mai hi és perquè sí: “Els meus llibres no tenen el seu inici davant de l’ordinador a l’estudi de casa. Neixen del viatge i d’una forma de vagarejar a través del paisatge i d’identificació amb aquest, fins al punt que esdevé un personatge més, de vegades el principal.”

Abans de perdre’s per la ciutat protagonista de la seva última novel·la, abans de viure-la i d’amarar-se’n, Benavente, de Xile, en sabia ben poc, diu: “El que em quedava dels records de les converses amb Roberto Bolaño i Bruno Montané. Suposo que va ser justament això, sentir que era un lloc llunyà, fins i tot remot, el que va fer que anhelés contemplar el Pacífic i passejar pels carrers costeruts i desmanegats de Valparaíso”.

Bolaño va dir un dia que ja ho havia dit Borges, que en literatura hi havia quatre grans temes: l’amor, els viatges, la mort i el laberint. I va afegir que viatges i laberint podien arribar a confondre’s. Les ficcions de Jaume Benavente caminen per aquest caire. Bolaño va persistir (“Yo no duermo. Estoy despierto y sostengo mentalmente las alas del avión“) fins que el seu fetge va dir prou. Tenia només cinquanta anys.

L’enyorem. I el recordem. Llegint-lo i rellegint-lo. I veient-lo reflectit als ulls de qui el va conèixer.

Publicat a CATORZE