Coses Que Llegeixo (#CQL 1): DE PEDRA I OS, de Bérengère Cournut

De pedra i os, de la francesa Bérengère Cournut (1980), és una novel·la amb una prosa precisa i poètica, i alhora descarnada, que t’embolcalla des de la primera pàgina: de seguida ets a l’Àrtic amb la Uqsuralik, la noia inuit protagonista, i de seguida s’esquerda el glaç i et quedes sol amb ella, en una nit “clara com l’alba”, mentre l’iglú i la mare i el pare i els germans i els gossos i el trineu queden a l’altra banda, i l’esquerda és cada vegada més gran, i “una boirina s’enfila des de la foscor de l’aigua”. I fot un fred que pela, esclar.

Ella ha sortit perquè un mal de panxa inaudit l’ha despertada. I, sota una lluna que “brilla com dos ganivets de dona posats junts”, li ha semblat que del ventre li sortia “sang i fetges d’ocells”. I tot seguit, una vibració. El trencament de la banquisa. La separació, l’isolament. I som només a la segona pàgina d’aquesta novel·la iniciàtica, espiritual i ecologista, de poc més de 170 pàgines (i un grapat de fotografies en blanc i negre d’una estranya bellesa), i molt ben traduïda al català per Marta Marfany.

La Uqsuralik s’ha quedat sola. Així comença aquesta novel·la, que publica Més Llibres.

“De seguida hi vaig connectar”, explica Marta Marfany, que també ha traduït al català autors com Balzac, Beckett o Gautier, entre d'altres. “No sempre va així, però en aquest cas de seguida vaig enganxar-li el to i m'ho vaig passar molt bé. És la història d’una noia inuit narrada per ella mateixa i, alhora, també és com una mena de viatge a través de la seva cultura, les tradicions i la mitologia, el lligam transcendental amb els animals i amb la natura.”

La coberta, espectacular, és una il·lustració d’Ignasi Font.