«Vida, Sylvia. Vida», li diu Patti Smith

Una de les millors anècdotes que explica Patti Smith a M Train és la d’aquella tarda d’hivern que va anar a visitar la tomba de la seva admiradíssima Sylvia Plath, al cementiri de Heptonstall (Anglaterra), i que, després d’estar-s’hi una bona estona fotografiant-ne la làpida, el cel gris i la neu, li van venir moltes ganes d’orinar, diu. I tot seguit escriu: “Vaig imaginar-me deixant-hi caure un rierol; una part de mi volia que ella sentís aquella escalfor. Vida, Sylvia. Vida”.

Una anècdota poca-solta i tendra alhora, rodona. A poques persones se’ls perdonaria aquest sacrilegi, però Smith és única (“una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, diu Nick Hornby), i també és una de les millors ambaixadores de Plath, des que als vint anys van regalar-li Ariel, que de seguida va convertir-se en un dels seus llibres de capçalera, fascinada per una poeta amb “una cabellera digna d’un anunci de xampú” i amb “la incisiva capacitat d’observació d’una cirurgiana que s’arranca el seu propi cor”. Ningú celebra el tiberi, i l’encimbella, com Patti Smith; això també és així.

És sabut que Sylvia Plath (Boston, 1932 – Londres, 1963) va suïcidar-se l’11 de febrer del 63 a la cuina de casa seva, mentre els seus dos fills dormien a l’habitació, mentre, a fora, glaçava. Com glacen aquests sis versos del seu poema “Lady Lazarus” traduïts per Montserrat Abelló (dins el recull Sóc vertical, Proa, 2006): “Morir / és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé. / Tan bé, que sembla un infern. / Tan bé, que sembla real. / Podríem dir que en tinc vocació”.

Recordo la presentació de la novel·la de Plath La campana de vidre (Periscopi, 2019; traduïda per Marta Pera Cucurell), a La Tribu del barri de Sant Andreu de Barcelona; el debat que va sorgir; els detalls de la mort de la poeta, i de quina manera —sempre passa— un suïcidi modifica la visió que tenim de l’obra. Recordo aquelles dues frases terribles i belles, de les moltes que tinc subratllades en aquesta novel·la que es llegeix gairebé com una crònica del temps que va passar de jove, a Nova York, com a redactora d’una revista de moda: “A aquella hora vaga entre la foscor i l’alba, el terrat de l’Amazon estava desert. Silenciosa com un lladre, amb el meu barnús estampat de capblaus, em vaig enfilar a la barana”. Recordo l’escriptora i periodista Míriam Cano desplegant davant nostre la seva traducció del poema “Ma Mare” que va escriure Frieda Hughes, filla de Plath, farta de reviure-ho una vegada i una altra a través de tots nosaltres: “L’estan tornant a matar / Ella va dir que ho feia / un any de cada deu / però ells ho fan un cop l’any, o cada setmana, / alguns fins ho fan cada dia (…)”.

Recordo haver dit, amb tot el respecte, que entenc la Frieda, i que no puc ni imaginar-me el seu dolor. I que entenc també que som així, la resta, que encara ara aquesta manera de morir, en artistes, provoca morbo, pena, fascinació i llegenda. Que ens cal airejar-ho, no amb els famosos, sinó en general: escoltant els professionals de la salut mental, que recomanen parlar-ne (amb coneixement de causa) per trencar el tabú, i perquè parlar-ne sense por pot ajudar a evitar-ho.

Recordo haver pensat que el millor homenatge que podem fer-li a Plath és llegir-la; i també que no podem fer-ho sense tenir present com va morir (“He sofert l’atrocitat dels crepuscles”). Però llegir-la. Perquè era viva —molt viva— quan s’entestava genialment a escriure “amb curtes descripcions on les paraules tinguin una aura de poder místic… Dir-les sempre en veu alta. Fer-les irrefutables”. Ho diu al seu dietari, citat per Abelló.

Llegir-la, subratllar-la, citar-la i recitar-la. Ella, que, com recorda Abelló, insistim-hi, creia que la poesia és per dir-la en veu alta: “Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s’enlairen com globus”. O això altre, de La campana de vidre, quan fantasieja amb la idea d’“escriure poemes que la gent recordaria i repetiria quan estigués trista o malalta i no pogués dormir”. Irrefutables.

Nota 1: No tenim versió catalana del M Train de Patti Smith; n’he llegit la traducció al castellà d’Aurora Echevarría (Lumen).

Nota 2: De Sylvia Plath, en català, també en tenim el poemari El Colós, traduït per Núria Busquet Molist (Cafè Central / Eumo Editorial).

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.