Tinc pendent viure en directe l’abraçada entre Patti Smith i Laia Malo. L’espero des que la Laia va traduir al català el poemari de la Patti Auguris d’innocència (LaBreu, 2019), que vam presentar a l’Horiginal sense la nord-americana. (La sentim tan propera que, sense conèixer-la en persona, la tutegem.) Seria l’abraçada de dues poetes, artistes, cantants, dues dones impressionants que solen refugiar-se en bars i cafès per llegir per pensar per escriure. Si mai arriba, seria rodó plasmar-la en una polaroid.
Per això em fa gràcia connectar, en aquesta columna, l’últim recull de poemes de Malo, Versets i cigarrets (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), amb l’autora del Horses, que admet que durant un temps, inspirada per la vida de cafè dels “beatniks, els surrealistes i els poetes simbolistes francesos”, va somiar de tenir el seu propi cafè, el Nerval. Que hauria estat un petit punt de trobada per a poetes i viatgers, segons explica a M Train.
“Acaba en una gran solitud, / l’experiment de no tocar-nos.” Són dos versos brillants (i refotudament d’actualitat) del Versets i cigarrets, que en resumeixen l’esperit. Aquesta tria de trenta poemes provinents de dos aplecs inèdits és “un petit homenatge als bars on llegeixo i escric”, diu Malo, però també és una fotografia feliç, trobo jo, de quan ens reuníem als bars (de Berga, Navàs, Londres, Barcelona, Dublín, Palma, París…), sense distàncies ni mesura. I gosàvem “inclús l’absenta”. I tot hi era possible: “Portada per un estol d’ibis, ja arribo: muda, tota per dir.”
I ara no vull anar clavant aquí versos guapos, com qui mostra papallones rares i belles… Aneu-hi, a aquest poemari jarmuschià que s’ha marcat la Laia. Brindeu-hi. Trobeu-hi imatges com aquesta: “Us imagineu d’aterrar a Ítaca / i que només hi quedessin ampolles buides / de Xoriguer per terra i les burilles / dels versos que ens havíem après / de memòria per arribar-hi?”
Espartana com un samurai, Patti Smith (Chicago, 1946) sempre demana un cafè llarg i una torrada de pa morè amb oli d’oliva. I no es treu ni l’abric ni el gorro de llana, només li cal el llibre que llegeix, llibreta i ploma. Laia Malo (Berga, 1984) m’explica que va canviar del cafè amb llet a l’americà precisament mentre traduïa la Patti, i ja no ha tornat enrere. I afegeix que, de vegades, també opta per una copa de vi blanc o un quinto, i que, si la cosa s’allarga, demana “una mica de pa amb pernil, cotnes (com l’Stephen Daedalus) o alguna cosa que s’assembli al pica-pica de sípia”.
Jo soc més d’olives trencades i que corri la cervesa. Queda pendent, Laia. Com l’abraçada.
PUBLICAT A CATORZE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada