«La morta enamorada» o la sensualitat subjugadora dels vampirs

No tothom pot dir que li han dedicat Les flors del mal. Théophile Gautier, sí. I no amb un senzill “Al meu amic…”, no: Gautier i Baudelaire havien fumat haixix junts, a l’Hotel Pimodan, amb Balzac i companyia, eren col·legues de local, vaja, amics, còmplices. “AL POETA IMPECABLE”, va dedicar Baudelaire el mític llibre. I, sense abandonar les majúscules, va afegir: “AL PERFECTE MAG DE LES LLETRES FRANCESES. / AL MEU MOLT ESTIMAT I MOLT VENERAT / MESTRE I AMIC / THÉOPHILE GAUTIER / (…) AQUESTES FLORS MALALTISSES”. Proa en publica ara la traducció de Pere Rovira: el revolucionari recull de Baudelaire —escrit, segons ell mateix, “amb furor i paciència”, “un llibre que es vendrà sempre” i que “quedarà com a testimoni dels meus fàstics i del meu odi a tot”— torna a ser a les llibreries, amb llom taronja.

Però avui som aquí pel (relat vampíric del) seu col·lega. Pel “perfecte mag de les lletres franceses”, nascut deu anys abans que Dostoievski i que el mateix Baudelaire, i trenta-sis abans que Bram Stoker, Théophile Gautier (1811-1872), de qui l’editorial Quid Pro Quo ha publicat La morta enamorada, una novel·la breu (49 pàgines de prosa, més 12 fotografies d’Aina Perelló) perfecta, i meravellosament traduïda al català per Marta Marfany:

“Mentre pelava una fruita, sense voler em vaig fer un tall bastant fondo al dit. La sang, color porpra, va començar a rajar i alguna goteta va esquitxar Clarimonde. Els ulls se li van il·luminar i el seu rostre va adoptar una expressió de joia ferotge i salvatge que no li havia vist mai. Va saltar del llit amb una agilitat animal, una agilitat de mico o de gat, i se’m va abraonar a la ferida i la va començar a xuclar amb una voluptuositat increïble.”

Voluptuositat és la paraula. La morta enamorada és la història de la relació sentimental i sexual, necròfila, del jove mossèn Romuald amb l’estranya i fascinant Clarimonde, narrada pel mateix capellà, ja de gran, des del calfred i la nostàlgia: “Em demaneu, germà, si he estimat mai. Sí. (…) Durant més de tres anys vaig ser la joguina d’una quimera extraordinària i diabòlica.”

Un autèntic festí literari (i plaer culpable) que, en el seu moment, no només jugava amb la moralitat de l’època (per l’escandalosa doble vida d’un capellà rural de dia, amant llibertí de nit) sinó que perfilava el mite de la subjugadora sensualitat dels vampirs, que després hem vist tantes vegades en altres llibres, pel·lícules i sèries: “En ella, la mort semblava un flirteig més. (…) Jo la deixava fer amb una complaença culpable, mentre ella anava parlant amb una xerrameca encisadora.” I el que no és parlar, també, ja ens entenem.

Sense oblidar-nos d’un secundari amb poc paper però de luxe, mossèn Sérapion, que s’avançava unes quantes dècades al personatge del pare Merrin de L’exorcista, de Blatty, advertint Romuald que el diable només “us ronda com un llop encisador (…) per atraure-us”, i al professor Van Helsing de Dràcula: “Mossèn Sérapion va arreplegar un pic, un alçaprem i un fanalet i a mitjanit ens vam dirigir cap al cementiri.”

Vaig parlar amb la traductora Marta Marfany just després de llegir aquesta obreta rodona de Théophile Gautier, i no me’n vaig saber estar de donar-li les gràcies per la bona feina, mig culpable com és ella de com em va arribar a flipar aquest text, parit fa gairebé 150 anys, però encara tan modern, pertorbador, esmolat i excitant.

Ideal per a una nit tòrrida d’estiu.

“Tenir-la a ella era tenir vint amants, era tenir totes les dones, perquè era variable, canviant i sempre diferent, un autèntic camaleó!”.

PUBLICAT A CATORZE.