Boris Vian torna a escopir (en català) sobre les tombes de racistes i puritans

Publicat a La Llança.

L’escena és forta, crua, sensacionalista. I per això és coneguda. I per això molts la usem per captar l’atenció des del principi de l’article: a Boris Vian (Ville-d’Avray, 1920 – París, 1959) va aturar-se-li el cor de manera definitiva en una sala de cinema, poc després que comencés la projecció de la pel·lícula basada en la seva polèmica novel·la J'irai cracher sur vos tombes, el dia de la preestrena. Tenia 39 anys. Era novel·lista, contista, dramaturg, traductor, actor, trompetista, crític de jazz, compositor. Fins i tot autor d’una òpera.

Quan l’any 1946, amb el pseudònim de Vernon Sullivan, va publicar aquesta història de venjança (violència i sexe), una de les més sonades de la literatura, no s’esperava la polseguera que vindria. Una mica, sí, però no tanta: la novel·la, que publica ara l’editorial Comanegra en català, Escopiré sobre la vostra tomba, traduïda per l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells, va ser prohibida durant anys, a França; i Vian, titllat de pornògraf, va ser condemnat a pagar una multa considerable per ultratge a la moral i els bons costums.

“Vian va parir aquest llibre molt de pressa: es diu que el volia escriure en deu dies i que finalment va trigar tres setmanes, a tot estirar un mes. I això es nota. És trepidant. I alhora és violentíssim”, explica Pujol. El narrador mateix justifica aquest grau de violència quan, a mig llibre, diu: “Creia que fent el bé es recollia el bé, i el fet és que, quan passa així, és per casualitat. Només hi ha una cosa que compta: venjar-se. I venjar-se de la manera més completa possible”. Però atenció, adverteix Pujol: “Que la gent no arrufi el nas. Té tot el sentit, aquesta violència, i el lector, al final, entendrà quin és”.

Va ser Comanegra qui va encarregar la traducció a Adrià Pujol, distingit l’any passat amb el I Premi Manuel Serrat Crespo de Traducció Literària per la seva versió catalana de L’Eclipsi(L’Avenç), de Georges Perec. En aquell cas, Pujol va suar la cansalada: si a l’original en francès de Perec no hi havia cap lletra E, en català va decidir prescindir de la lletra A. En canvi, amb Vian ha estat diferent. Primer perquè “Vian no és cap joc, aquí calia traduir traduir”, afirma Pujol, i segon pel fet que ja hi havia una versió catalana d’aquest títol, de 1988, a la col·lecció La Negra de La Magrana, “una molt bona traducció de l’Àlvar Valls”. Pujol admet, de fet, que ha aprofitat “moltes de les solucions de l’Àlvar, els casos en què el francès i el català llisquen en la mateixa direcció”, però alhora, diu que “he canviat el text de dalt a baix” perquè el català de Valls “no era prou brutal, prou cru, a roda de les escenes que s’empesca Vian”.

A Lee Anderson, protagonista i narrador d’aquesta història ambientada als EUA, li han matat un germà, que sent negre s’havia acostat massa a una noia blanca. Però resulta que a diferència del seu germà, Lee té la pell clara: la disfressa perfecta per tramar la venjança que sosté les 177 pàgines d’aquesta novel·la, que Pujol descriu com “un solo de jazz, de freejazz, d’aquells que comencen amb dues, tres notes, i que després es van enfilant, enfilant i enfilant, fins que tot d’una sents que encara ets a la melodia però és obvi que no”.

La referència musical no és gratuïta. La (curta) vida de Vian estava cosida al jazz: amic de Miles Davis, Vian tocava jazz, n’escoltava i en respirava. “En el seu estat [la greu afecció cardíaca que patia des de petit], si no deixa vostè la trompeta, morirà”, va advertir-li un metge una vegada, tal com retrata la novel·la gràfica Piscina Molitor. La vida swing de Boris Vian, de Cailleaux i Bourhis (Impedimenta, 2013; en castellà per Laura Salas). “Prefereixo seguir amb la trompeta i morir”, va respondre ell. Aquest era Vian. Així era l’autor de novel·les tan sonades i originals com L'escuma dels dies (Viena, 2013; trad. Jordi Martín Lloret) i L'arrencacors (Club Editor, 2018; trad. Joan-Lluís Lluís), entre altres.

“Sovint s’ha dit que Escopiré sobre la vostra tomba és un llibre-denúncia sobre la precària vida dels afroamericans al sud dels EUA, a mitjan segle XX”, diu Pujol. “I ho és, és clar, però a mi em sembla que també hi ha, tornant al jazz, un gust pel solejar. A l’època fou prohibit, el llibre, i no ens ha d’estranyar. El que ens ha d’estranyar és que avui no molesti ningú”.

Amb el anys, la novel·la ha esdevingut un referent del gènere negre, precursora de narracions aspres i explícites en primera persona com ara L'assassí dins meu (1952), de Jim Thompson. I, com diu la pròpia editorial Comanegra, “més enllà de l’al·legat antiracista”, també és “una prova a la tolerància dels més puritans”.

Tots som dins del camp d’herba alta

Publicat a La Llança.

Deia Stephen King, en el seu Escriure. Memòries d'un ofici, que les trames més interessants normalment poden expressar-se amb la pregunta: “Què passaria si...?”. En el cas del relat llarg In the tall grass, que va escriure amb el seu fill Joe Hill i que van publicar a la revista Esquire el 2012, la pregunta era: ¿Què passaria si dos joves (un noi i la seva germana embarassada) s’endinsessin en un camp d’herba alta, a Kansas, perquè senten un nen demanant auxili, però, un cop dins, no trobessin la sortida? O més difícil encara: ¿Què passaria si la desorientació no fos només en l’espai sinó també en el temps?

Aquest és el plantejament que el director Vincenzo Natali (que el 1998 triomfava a Sitges amb Cube) ha dut ara a la gran pantalla i que va presentar mundialment inaugurant el Festival de Cinema de Sitges, aquest 3 d’octubre: una història de terror claustrofòbic amb un repartiment encapçalat per Patrick Wilson (Hard Candy, The Conjuring, Insidious). “Stephen King és el pare del terror modern perquè l’ha sabut barrejar amb la quotidianitat, i em feia respecte adaptar-ne una història, és clar, perquè soc dels que pensen que adaptar no vol dir ser fidel al relat, però tot plegat ha estat una passada”, va dir Natali a la roda de premsa.

En la hierba alta (In the tall grass), que ja es pot veure a Netflix, comença forta i ja no decau ni et deixa anar fins al final: són 90 minuts que no avorreixen gens, visualment molt potents i això que no havia de ser fàcil perquè els escenaris són bàsicament aquest camp immens d’herba alta. Si a Cube, els personatges es trobaven tancats en un cub metàl·lic gegant que canviava de forma, aquesta vegada la claustrofòbia i la desesperació són a l’aire lliure, degudes a una força malèfica i sinistra que no vol deixar sortir qui entra al camp d’herba. “M’encanta torturar els actors”, admet Natali, “i crec que les pel·lícules de terror poden ser una bona metàfora de les nostres vides. Sovint, és així mateix com em sento: atrapat i perdut, en l’espai i en el temps”.


Per aconseguir aquest efecte desesperant, de desorientació en la immensitat del camp d’herba alta, l’equip de rodatge va anar fins a un camp real de la província d’Ontàrio (Canadà). La resta va fer-se digitalment. “El treball amb el so també era important per transmetre al públic la desorientació dels personatges i és una de les meves parts preferides”, va dir Natali. “La idea era tractar el so del camp i la banda sonora com si fossin una mateixa cosa”. Hi havia moments que el propi equip de rodatge se sentia com “un ostatge en mans del camp”. Duien xiulets i tot, per poder-se localitzar en cas de perdre’s.

“He crescut als 80 i la meva experiència amb Stephen King prové de totes les pel·lícules que he vist basades en els seus llibres”, va dir Patrick Wilson. “Per això ara, per a mi, formar-ne part és un honor molt gran: posar-me a la pell d’aquest personatge complex i perillós”. Wilson va dir també que no busca personatges bons ni dolents, “perquè tots som una barreja de les dues coses”, que el que més li importa és provocar una reacció en l’espectador, “fer sentir quelcom, sigui a favor o en contra del personatge”. I no sempre és fàcil, va admetre. “Per exemple, en una de les meves primeres pel·lícules, Hard Candy, hi tenia escenes molt dures, però sempre pensava: va, només seran unes hores, fem-les i enllestim”. Aquest 2019 el Festival de Sitges ha entregat a Wilson un premi Màquina del Temps a la seva trajectòria.

Preguntats sobre la possible metàfora de la societat nord-americana actual que pugui contenir la pel·lícula, Natali va dir que “tothom sap que King odia a Trump, que està creant un món que cada vegada fa més por, i potser en aquest sentit li devem que la gent necessiti cada vegada més anar al cinema”.

En aquesta mateixa línia, l’última pregunta dirigida a Wilson (“A què creu que es deu la crisi mundial actual?”) va deixar-lo una mica descol·locat. Però l’actor va respirar, com donant-se temps. Va somriure. Va mirar tots els periodistes congregats a la sala de premsa aquell migdia, i, amb tota naturalitat, va dir: “Potser, precisament, un dels motius és aquesta mateixa distància que ens posem, entre vosaltres i jo”. I aleshores va preguntar-nos que quants dels presents teníem fills. Més de la meitat vam aixecar la mà.

“Soc del parer que hi estem tots junts, aquí. Estem tots junts en aquesta sala, al món, a l’herba alta”, va afegir Wilson. “Jo que també soc pare veig la crisi a través dels ulls dels meus fills i crec que fa falta més empatia al món, cuidar-nos més, entre tots, i cuidar el medi ambient”.

#Versireveres (15) Josep Pedrals: “Escriure poesia em sembla una de les maneres més delicioses de ser persona”

Publicat a La Llança.

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) diu que de vegades, els versos, els camina. Una metàfora tan bonica, que la deixarem aquí, intacta, sense exegesi. Diu que hi ha poemes que “queden fixats a la primera, com si t'haguessin travessat llisquents” i que n'hi ha que els dona “cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa”. Ho diu ell, que està consagrat a la poesia per terra, mar i aire i esperit. Ell, que escriu poesia, en llegeix, n’ensenya, n’explica, la investiga, la musica, la recita, la divulga i la celebra, gairebé tothora.

Ell, de qui el col·lega Adrià Pujol, aquí mateix a La Llança, ressenyant la seva última obra publicada, Els límits del Quim Porta (LaBreu, 2018), va dir que “viu al màtrix del llenguatge, aliè al món físic”, i que allò era “una bacanal”. I és que ho és: 615 pàgines (repetim-ho amb lletres: sis-centes quinze) per a un assaig novel·lat sobre qüestions de poètica i vida, un llibre d’aventures, de prosa i de versos, que tanca la trilogia de Bolló —formada també per El furgatori (2006) i El romanço d’Anna Tirant (2012)— i que, al final, després del devessall, de la torrentada, del monumental tour de force, acaba així —de rodó:

No som res,

n’estic segur.

No som res,

però hi ets Tu.

Només aquest mes, Josep Pedrals ha estat notícia tres cops: per haver estat nomenat nou codirector del festival literari Barcelona Poesia, amb Mireia Calafell, i prenent el relleu d’Àngels Gregori; per ser l’autor d’una nova traducció al català d’Esperant Godot, de Samuel Beckett, i per haver guanyat el 19è Premi Lletra a la millor iniciativa digital sobre literatura catalana, com a part de l’equip creador del “Deep Blue Rhapsody”.

Diu que reconeix “dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses”. I sobre com portar la poesia als joves diu que ell, que hi treballa, sempre ho enfoca “des del plaer i la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant”. Aquest mes, és el poeta i rapsode Josep Pedrals qui respon vers i revers.



Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Preguntar-se per la utilitat de la poesia és quasi com preguntar-se per la utilitat de la vida mateixa, una qüestió entre l'ontologia i la subsistència vegetativa. Vull dir que la poesia, que oscil·la entre la interioritat de la reflexió íntima i l'exteriorització de la comunicació voraç, és l'expressió de coses tan essencials com la capacitat lingüística de pensar-nos o la capacitat sensual d'experimentar-nos, que no es poden mesurar segons la seva funcionalitat. Pel que fa a discernir què és poesia i què no n'és... És una tasca que cadascú va aprenent a fer de mica en mica, i depèn dels gustos, dels coneixements, de les capacitats emotives i intel·lectuals, de l'experiència o, fins i tot, de la circumstància. L'arbitratge del bon gust, per altra banda, és una potestat exclusiva dels dandis, que fan el que han de fer i dirimeixen segons els seus serens barems.

Quan i per què vas començar a llegir-ne?
De petit, casa meva era una gran biblioteca, de manera que acabaves amb un llibre a les mans quasi sense voler. Jo, imitant l'exemple del meu pare, que llegia i rellegia i s'aturava a pensar el que acabava de llegir, vaig caure en la temptació de repassar els textos mentalment, i, amb la meva exigua capacitat d'elucubració, vaig derivar-ho cap a un aprofundiment de l'embolcall, de manera que recapitulava les sonoritats del text. La poesia em devia semblar el camp més agradable de conquerir, perquè era una escriptura on la musicalitat arribava al seu apogeu i podia repetir-me el que llegia amb facilitat i delit.

Encara ho fas?
Sí, sempre llegeixo poesia. Em continua fascinant.

És millor llegir-la o escoltar-la?
Són dues accions diferents. És com llegir partitures o escoltar un concert, però afegint-hi una complexitat significativa que va més enllà de l'abstracció sonora per entrar en la conceptualitat de la imaginació lingüística. A veure: si només te'n vols fer una idea, tu mateix pots solfejar un poema o buscar-hi els jocs harmònics però, de vegades, per gaudir d'un bon vers és bo sentir-lo més enllà dels ressons del teu cap.

Per què n’escrius?
Perquè em sembla una de les maneres més delicioses de ser persona.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Això és com el sexe: la gràcia està en donar i rebre.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Faig servir de tot: prenc apunts constantment i vull que no se m'escapin. No passa dia que no anoti alguna cosa. El que em falta és temps per poder desenvolupar tots els apunts.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
A mà i amb ordinador, sense manies. A tothora. A tot arreu. Sobri.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d'un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració. Després hi ha tota una arquitectura dels llibres que, en el meu cas, no depèn únicament dels poemes. També cal dir que escric més sovint per a espectacles, que no pas per a llibres.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Cada poema es desenvolupa a la seva manera. N'hi ha que queden fixats a la primera, com si t'haguessin travessat llisquents, i n'hi ha que els dones cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa. De vegades, els versos, els camino. Tinc lectors de confiança, però procuro no marejar-los gaire.

Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d'un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració

Com podríem guanyar lectors? O no cal?
Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda. L'exigència de desentrellar la substància de les expansions expressives d'algú és, tot sovint, molt poc atractiva. Es poden guanyar lectors de poesia de moltes maneres diferents. Tot depèn de quin tipus de lector vulguis guanyar i per què el vulguis guanyar.

Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?
Jo hi treballo molt, en la poesia per a adolescents, i enfoco la tasca des del plaer i l'estima que sento jo, mostrant-los la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant.

Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda

Quins autors caldria fer llegir a les aules?
-No crec que sigui qüestió d'inculcar un cànon, sinó d'instruir des del gust, de fer que la poesia no se pesi com una feixuguesa imposada, sinó com aquella fruïció que experimentem en anar al teatre, al cinema o a un concert.

Continues alguna tradició?
Tothom continua alguna tradició -o diverses-, amb més o menys consciència i coneixement de causa. En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m'amuntego.

Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Jo sempre he reconegut molt clarament dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses, dels quals he après com utilitzar moltes de les eines del treball d'escriure, però també unes actituds de cara a l'experiència literària del que ens ha precedit i de l'ara mateix. Són dos savis completament discordants.

En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m'amuntego

Et sents part d’una generació?
Això ho podré respondre d'aquí a uns quants anys, quan tingui una mica més de perspectiva sobre tots els àmbits en els que em moc i es vagin consolidant trajectòries cap a una banda o cap a una altra. Per ara, sóc part d'un caos divertidíssim de sorgiments i eclipsis.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera?
A més de Casasses i Gimferrer, em sembla interessantíssim tot el que fa Víctor Sunyol, xalo molt amb en Jordi Vintró, m'omple en Camps Mundó, m'asserena en Feliu Formosa, m'endolceix en Jordi Pàmias, em fa saltar en Josep Piera, m'enlaira en Perejaume...

I els teus clàssics indispensables?
Uf! No acabaríem mai!!!

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
No filaré tan prim, però te'n diré un dels últims que he escrit, que divaga sobre l'escriptura:

La pressió per l'expressió

sempre voldria encertar-la:

hi ha una gràcil precisió

d'ironia i de sarcasme

que genera comunió

entre qui escolta i qui parla,

però hi ha frases que no,

que, sense context, s'esplaien

i creixen sense intenció,

sols per belles, com troballes.

Es pot viure de la poesia?
Sí, tot i que la preposició correcta seria "amb": No és que visquis a costelles de la poesia, sinó que carregues amb poesia les activitats remunerades.

#Versireveres (14) Silvie Rothkovic: "Per mi la poesia sempre ha estat una cosa escrita i dita en silenci"

Publicat a La Llança.

"T'havia mirat als ulls / tots els quadres que havia estimat eren allà". Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) té aquesta manera curosa i estranya d'escriure. Aquests dos versos en són un exemple. I a més a més connecten amb la manera com encara la poesia, des d'angles que no sempre són evidents.

Diu: "Tinc feina, tinc nens, juguem, ballem en pijama, cantem cançons fins que es fa de nit, plantem arbres, fem pastissos. Fins que de sobte un dia em trobo malament i se que és el moment de tornar a escriure". I diu: "A les coses que són transcendents, les que fan plorar, jo no puc encarar-m'hi d'una altra manera".

No viu per escriure, però de tant en tant necessita posar-s'hi com necessita l'aire que respira, o perdre's en un quadre de dos colors, o la música. "Vull escriure i que tot el procés acabi aquí", diu. I sempre aïllada: "La poesia sempre escrita, llegida, rellegida i pensada en solitud".

"Dono voltes als mateixos autors Dickinson, Celan, Bernhard, Ashbery, Creeley... Gent morta", respon quan preguntem pels referents. "O llegeixo els diaris de Cheever i estic un any sencer obsessionada amb el seu to. De molts narradors n'he tret poesia". De Cheever ve el títol de l'últim poemari, d'aquesta frase del nord-americà: "Aquí, doncs, hi ha tres mons: la nit, el dia i la nit que és dins el dia".

I no només dels narradors, en treu filons. Angles no sempre evidents. "La majoria de vegades, escric des de referències no literàries, m'agrada escriure pensant en música o en quadres o en una foto (...)". I ara sí que ens anem apropant al "centre" que ens ajudarà a "entendre aquest present devastat". Afegeix: "I és clar, Rothko és el poeta més perfecte. La pintura i la música sempre arriben una mica més lluny d'on podem arribar amb les paraules".

Fins ara, Rothkovic ha publicat els llibres de poesia Helicòpter (LaBreu, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011), Pianos i túnels (LaBreu, 2013) i La nit que és dins el dia (LaBreu, 2018). Viu en una casa enmig de boscos i escriu de nit, quan tothom dorm, i amb Cheever sempre a tocar.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Hi ha terrenys com el de l'emoció, la contingència, la cerca de sentit, que no els ateny el llenguatge racional, no ens és suficient per parlar-ne. Busquem altres vies, més properes al símbol, per expressar-nos-hi. I la poesia n'és una. Què n'és i què no? Si algú diu que escriu poesia, doncs és poesia, és clar! Fins i tot la que escriu un nen. Una altra cosa és que sigui poesia dolentíssima o sublim i això és criteri, és cànon, ho percep algú que n'ha llegit molta (de bona) i sobretot ho va decidint el temps.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Recordo uns primers llibres de poesia, Rimbaud, Verlaine, els sonets de Shakespeare, Hölderlin... segur que regals del meu germà, i recordo els primers poemes dolents a matar que vaig escriure imitant-los. Més tard van aparèixer dos llibres que ho van canviar tot: Desaparicionsde Paul Auster i Les Ones, de Virginia Woolf. Tenia 18 anys i va ser un trencament que tinc molt clar en la memòria: voler escriure així. Encara en llegeixo, de poesia, és clar, però no en devoro. No m'interessa llegir-ho tot sinó coses molt concretes que m'interpel·len especialment.

La poesia sempre escrita, llegida, rellegida i pensada en solitud.

Per què n’escrius?
La veritat és que escric per no parlar o perquè no tinc la capacitat de parlar de segons què. A les coses que són transcendents, les que fan plorar, jo no puc encarar-m'hi d'una altra manera. Però necessito fer-ne alguna cosa.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
No la vull dir en veu alta i que em llegeixin em fa la mateixa por que caure per un barranc. La veritat és que vull escriure i que tot el procés acabi aquí.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Sí, faig servir llibretes i quan n'omplo una, que trigo un segle, transformo les anotacions en poemes. Puc estar mesos i anys sense pensar-hi. Tinc feina, tinc nens, juguem, ballem en pijama, cantem cançons fins que es fa de nit, plantem arbres, fem pastissos. Fins que de sobte un dia em trobo malament i se que és el moment de tornar a escriure. La felicitat pot ser profunda però el buit sempre hi és i, quan es manifesta, escriure és una manera d'enfrontar-s'hi. Una manera que a mi em serveix.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Normalment és de nit, quan la casa i el bosc dormen.Amb un boli bic sense tap, llibreta, una finestra i els llibres i els diccionaris a prop. Les anotacions a mà però la construcció del poema a l'ordinador: esborrar és molt més fàcil i no queda rastre dels desastres. I l'ordinador va bé. Si vull parlar sobre talps, acabo fent una tesi a google sobre els animals nocturns i busco com tenen els ulls o com excaven. Cafè com a màxim.




La majoria de vegades, escric des de referències no literàries, m'agrada escriure pensant en música o en quadres o en una foto...

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
M'agraden els poemaris unitaris, que siguin un tot. Però aquest tot va sorgint d'ells mateixos, es va constituint a mesura que escrius. En cap cas dic: faré un poemari sobre això! El tema se't revela durant la construcció i el vas definint.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Hi ha poemes que els sents tancats. D'altres són molestos i no els acabes de trobar mai. Aquests és millor acabar esborrant-los. No els dic en veu alta, en cap moment penso el poema per ser dit en veu alta. Per mi la poesia sempre ha estat una cosa escrita i dita en silenci. Tinc un lector de confiança, el Marc Romera, és l'únic criteri que realment m'afecta. Vull dir que molts bons lectors, un cop publicat el llibre, poden fer-ne una crítica segurament interessant i substancial, però a ell és l'únic a qui faig cas.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Si és poesia o narrativa el que es llegeix a l'institut jo no ho trobo important, l'important és que llegeixin llibres de veritat. Cal, cal del tot, perquè hi hagi pensament, perquè hi hagi introspecció, autoconeixement, memòria. Però exigim que els joves llegeixin i a la majoria de cases ni els adults no ho fan. El món que s'ofereix als joves ho té tot menys oportunitats de lectura. Manca temps i manca temps de recollida, de silenci. Primer cal construir això (i fer estimbar els mòbils i/o altres consemblants).

A les coses que són transcendents, les que fan plorar, jo no puc encarar-m'hi d'una altra manera. Però necessito fer-ne alguna cosa

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Em sembla que no reconec cap manera d'escriure tot i que segur que he tret coses de moltes lectures. La majoria de vegades, escric des de referències no literàries, m'agrada escriure pensant en música o en quadres o en una foto d'un llibre on hi surt Carl André de jove enmig d'un bosc caminant sobre un tronc (perquè el land artés poesia sobre l'esdeveniment i sobre la presència i l'absència). He escrit molt escoltant Schoenberg, que és algú a qui no acabo d'entendre però justament per això en ell hi trobo la vida mateixa. I és clar, Rothko és el poeta més perfecte. La pintura i la música sempre arriben una mica més lluny d'on podem arribar amb les paraules, malgrat podem desordenar-les, esclafar-les, prendre'ls tot el sentit, convertir-les en partícules, elles dues sempre guanyaran la batalla expressiva.

-Et sents part d’una generació?
No. (eco)

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Dono voltes als mateixos autors Dickinson, Celan, Bernhard, Ashbery, Creeley... Gent morta. De tant en tant em regalen un llibre de Jose Angel Valente i flipo molt. O faig un recital amb algú i penso: carai, molt bé. O coincideixo amb l'Antoni Clapés i em meravella la pau del que escriu i m'encanta que també prefereixi estar al marge del món pintoresc dels poetes de Sant Jordi que signen llibres. O llegeixo els diaris de Cheever i estic un any sencer obsessionada amb el seu to. De molts narradors n'he tret poesia. Els gèneres són fluids, ningú no sap exactament on neixen i moren.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Em sembla que per bé o per mal, tot el que he escrit em defineix.

T'havia mirat als ulls

tots els quadres que havia estimat eren allà.

-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
No m'ha passat pel cap perquè si sumo tot el que he guanyat com a poeta a la vida potser em podria comprar una barra de pa o dues. Però és que, qui pot pretendre viure de la literatura, de l'art? D'això que hauria de quedar tan fora del món, que desafia i se'n riu del mercat i l'aprovació del públic quan és autèntic. Beethoven! La Consagració de la Primavera! A mi la idea em produeix si més no una angúnia rara. I ara mateu-me.

Deixar que se'ls emporti la rierada

"La vida canvia de pressa. La vida canvia en un moment. T'asseus a sopar i la vida que coneixes s'acaba". Així arrenca L'any del pensament màgic amb què l'escriptora i periodista Joan Didion (Sacramento, 1934) reconstrueix els mesos posteriors a la mort als 71 anys del seu marit John Gregory Dunne, d'un atac de cor, mentre la seva filla Quintana estava ingressada per una greu afecció pulmonar, el 2003.

"Vaig haver d'escriure-ho perquè ningú m'havia dit mai com era allò. I va resultar ser un mecanisme per afrontar-ho. Però no ho havia concebut així", explica ella mateixa al documental Joan Didion: The Center Will Not Hold (Netflix). Ella que al llarg de la seva carrera ha investigat i escrit centenars de reportatges i diverses novel·les, es convertia així sense voler-ho en la protagonista d'una història real sobre el dol: un intent de trobar-hi un sentit.

A L'any del pensament màgic, l'exeditora de la revista Vogue i col·laboradora deThe New York Review of Books hi combina una ingent documentació (arran de la mort de Dunne, va sentir la necessitat de devorar manuals de medicina i psicologia, talment com si preparés un dels seus reportatges) amb el seu propi talent. Narradora de raça, Didion pren notes, encara que siguin mentals, fins i tot en els moments més durs, que després li serveixen per reconstruir els fets ("la capacitat d'apuntar una cosa en el moment que se t'acudeix és el que marca la diferència entre ser escriptor i no ser-ho", diu).

El llibre és doncs la crònica d'aquell episodi duríssim, feta de capítols curts i de la capacitat d'observació, la intel·ligència especulativa i la prosa esmolada marca de la casa; i gràcies a la tasca, reeixida, de no caure mai en el sentimentalisme. La veu narradora és una sagaç reportera informant-nos.

Convençuda que en temps difícils "el que has de fer és llegir, aprendre, estimular-te, recórrer als llibres", Didion no només s'aboca a la literatura clínica existent (des de Freud fins al dietari del cap de l'UCI de l'Hospital General de San Francisco, que llegeix "una vegada i una altra"), també busca miralls en la poesia. Versos que cus al seu propi relat.


Com aquests de W. H. Auden:

Pareu tots els rellotges, talleu el telèfon,
impediu que el gos lladri donant-li un os sucós,
feu callar els pianos i, amb timbaleig sord,
traieu el fèretre i feu passar el seguici fúnebre.


O aquests de Delmore Schwartz:

El temps és l'escola on aprenem,
el temps és el foc en què cremem.


Ella mateixa gasta, de fet, una prosa tan precisa, tan fina, que no desentona. Com quan especula sobre fins a quin punt ens ho veiem a venir, les persones, que se'ns acosta el moment i, parlant de la llibreta de notes de Dunne, escriu:

Per què eren tan fluixos els traços del llapis?
Per què va fer servir un llapis que escrivís tan fluix?
Quan es va començar a veure mort?


O quan es fa ressò del grup d'estudi sobre el dol infantil de Harvard i apunta: "S'havia observat que les oques reaccionaven a la mort de la parella volant i clacant, buscant-la fins que es desorientaven i es perdien".

 
Homenatge i comiat

Així, L'any del pensament màgicesdevé un homenatge al company (Dunne i Didion van estar casats 40 anys, durant els quals, escriptors tots dos, van treballar junts, a casa, cadascú al seu despatx), i també és un comiat: "Mentre l'escrivia, d'alguna manera estava en contacte amb ell", rememora Didion a The Center Will Not Hold. "I quan va acabar-lo?", li pregunten. I ella fa un gest amb la mà esquerra, aixecant-la i obrint-la i separant-la del cos, com dient, sense dir-ho, "quan vaig acabar-lo, va desaparèixer".

També és una reflexió sobre el matrimoni. Dunne i Didion es compenetraven a la perfecció, van arribar a escriure guions cinematogràfics, i fins i tot columnes, a quatre mans, i eren l'un el lector de confiança de l'altre. "No sé què vol dir enamorar-se, no forma part del meu món —diu l'autora en el documental esmentat—. M'agradava estar en parella, tenir algú allà. I no podria haver estat amb algú que no fos escriptor, perquè no hagués tingut paciència amb mi".

Després d'aquell tràgic Nadal, Didion va quedar-se en 34 quilos de pes. Sempre havia estat tota fibra, un nervi, però ara tocava fons. No obstant, seguia sent l'escriptora penetrant que ha perseguit sempre les millors històries per explicar. "Quan et dediques a escriure, hi ha moments, siguin bons o dolents, que són or", va dir una vegada parlant d'un altre tema, també dramàtic. L'any del pensament màgicva ser un èxit de crítica i públic. I va ser portat a Broadway, amb Vanessa Redgrave interpretant l'autora.

"Si hem de viure per nosaltres mateixos, arriba un moment en què hem d'abandonar els morts, deixar-los anar, deixar-los estar morts. Deixar que es converteixin en una fotografia sobre la taula (...). Deixar que se'ls emporti la rierada", escriu Didion. I conclou: "Saber això no em fa gens ni mica més fàcil deixar que se l'emporti la rierada".

[Així de bé, ho pela Didion. Sincerament: no sé si aquest llibre ajudarà a qui estigui passant una situació similar. Personalment, m'han semblat 186 pàgines indispensables per saber com narrar, des de dins, un fet devastador com aquest.]

L'escriptora nord-americana, honoris causa en lletres per les universitats de Harvard i Yale, explica també que al seu despatx hi té emmarcada una nota manuscrita amb llapis de colors i lletra de nena, que un dia va trobar-se a la cuina, i que diu:

Mama,
quan has obert la porta era jo qui ha sortit corrents.
Petons,
Q.

La lletra "Q" és de Quintana, la seva filla. Que estava greument malalta quan va morir el seu pare. Que ja no va acabar de recuperar-se. I que va morir dos anys després. Didion va dedicar-li el llibre Blue Nights.




Publicat per Jordi Benavente a La Llança, l'1 d'agost de 2019.

Els ‘Auguris d’innocència’ de Patti Smith ressonen en català

“N’hi hagué que brandaren llanternes.
N’hi hagué que era com si caminessin en una llum pròpia”
Patti Smith

Un dia, quan encara era només una nena espigada, la seva mare va reprendre-la per una rebequeria dient-li que fes el favor de comportar-se com déu mana, que aviat es convertiria en una senyoreta. I ella va respondre: “No penso convertir-me en ningú més que en mi mateixa”. Podríem dir que, dècades després, a Auguris d’innocència, Patti Smith (Chicago, 1946) poetitza aquella afirmació:

“Trencàrem el cor a la mare i esdevinguérem nosaltres mateixos. / Vam començar a respirar i per tant a marxar, / embriacs, astorats, cadascú de nosaltres un déu”.

Aquest és el poemari (de 2005) que publica ara LaBreu Edicions, en un volum que inclou la versió original anglesa i la traducció al català, de Laia Malo. L’editora Ester Andorrà diu que tenen “un enamorament per tot el que escriu, canta i crea” Patti Smith. No els va costar gens donar el sí: després que l’agent de la nord-americana contactés amb l’editorial, LaBreu va fer mans i mànigues per publicar-lo. “Quan vam trucar a la Laia Malo per proposar-li que fos ella qui el traduís, va penjar-nos de l’emoció”.

Parlem de la Patti Smith hereva dels beats Ginsberg, Corso i Burroughs, que ella descriu com a “missatgers de saviesa, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir el pa”. Parlem de l’amiga de Bob Dylan, en nom de qui va anar a recollir el Nobel. Parlem de la deixeble avantatjada de gegants que van de Rimbaud a Blake passant per Whitman, Thomas i Baudelaire, i un llarg etcètera, que no es cansa mai d’honorar.

“Un cop vam saber on anàvem, gambàrem
en abrics consagrats (…)”

Ja de petita, anhelava llegir-ho tot, i tot el que llegia li creava nous anhels. Volia ser poeta. Millor dit, artista. O millor encara, l’artista total en què s’ha convertit: escriptora, fotògrafa, artista visual, poeta, cantant de punk rock. Responsable d’himnes com “People Have the Power” (amb el seu marit, Fred “Sonic” Smith) o “Because the Night” (amb Bruce Springsteen). Antibel·licista, activista dels drets civils, figura icònica de la cultura nord-americana. Ella que sempre ha volgut ser lliure, i escriure. Ella que escriu perquè no pot limitar-se a viure.

Rimbaud i l’hotel Chelsea

Als 16 anys, Patti Smith s’enamora del noi de la coberta d’un llibre de saldo que compra sortint de treballar d’una fàbrica. Era Rimbaud. I va ser el seu rostre, però sobretot la bellesa de la seva poesia, aquell “llenguatge secret”, el que va seduir-la per sempre. Poc després es trasllada a Nova York, on coneix el malaguanyat Robert Mapplethorpe (1946-1989), amb qui viu una bonica història d’amor, girs inesperats inclosos, que després narraria a Just Kids( 2010;Éramos uns niños, a Lumen).

Bojos per trobar la manera d’expressar l’art que els bullia dins, el 1969 se’n van a viure junts a una habitació minúscula del mític hotel Chelsea, meca i refugi de bohemis, artistes i aspirants, des d’on ell busca el seu camí en el món de l’art i la fotografia, i ella dibuixa, pinta, esbossa poemes i treballa en una llibreria.

És l’època que coneix a Gregory Corso, el més jove dels escriptors beats, que li cita Valéry: els poetes no acaben mai els poemes, els abandonen. Que li fa una llista de lectures imprescindibles. Que li recorda que nosaltres som mortals però la poesia no. I que la porta al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, a l’East Village.

Així, forjada a la Nova York dels 70s, neix “la poeta del punk”. A prop de Lou Reed, d’Andy Warhol i molts més, sense oblidar l’escriptor, dramaturg i actor Sam Shepard, amb qui també conviu al Chelsea: “Marxava sovint i em deixava quedar-me sola a la seva habitació amb el seus vestigis: la seva manta índia, la màquina d’escriure i una ampolla de Ron del Barrilito”, diu a Just Kids. Amb ell, es tatua un llampec al genoll. Ell li regala la primera guitarra, una preciosa Gibson del 31que encara conserva. Amb ell escriu, com qui juga però seriosament, l’obra de teatre Cowboy Mouth.

I havia de ser a Saint Mark

Febrer de 1971. Smith té clar que si ha de llegir els seus poemes ha de ser allà, a Saint Mark, el temple de la poesia del Village; i també, que vol impregnar la paraula escrita de la immediatesa i l’atac frontal del rock’n’roll. “Series capaç de tocar un accident de cotxe amb una guitarra elèctrica?”, li pregunta al seu amic Lenny Kaye. I Kaye acaba tocant mentre ella recita els seus poemes. Presenta la vetllada la poeta Anne Waldman. Smith té només 24 anys i comença amb “Jesus died for somebody’s sins but not mine”. Quatre anys després, debutava amb el disc “Horses” (1975), reconegut més tard com un dels cent millors àlbums de la història, que arrencava amb aquells mateixos versos. “Crist era un home contra el qual valia la pena rebel·lar-se, perquè ell era la rebel·lió”, explicaria més endavant.



Des d’aleshores, ha publicat més de deu discs i un grapat de llibres, que van de la narrativa més o menys autobiogràfica a la poesia, entre els que destaquen l’aclamat Just Kids (National Book Award 2010), Witt, Babel, The Coral Sea, M Train i el poemari que ara ens ocupa, Auguris d’innocència: “Un llibre dur, magnètic i bell. Un poemari revelació, com una visió o un manifest d’esperança, que lluita contra l’horror i contempla la barbàrie, i que n’acusa els culpables i n’exonera els infants, els d’ara i els que portem dins, que potser hem traït”, diu Ester Andorrà.

Smith explicava en una entrevista que va abandonar la religió als 12 anys, però que no ha deixat mai de pregar: “Pregar és una manera d’estar en contacte o bé senzillament amb tu mateix, o bé amb una energia superior, o bé amb els teus éssers estimats. I hi ha una connexió, molts poemes són com petites pregaries”. Alguns dels d’Auguris d’innocènciasonen com una salmòdia. “Crec que escrivint-los ha volgut invocar el bé, perquè aquest triomfi. Són un crit per la justícia i també per l’esperança”, afegeix Andorrà, per a qui aquest poemari “fa una demanda, en un sentit quasi medieval, per totes les injustícies, una demanda que ve de lluny, que entronca amb William Blake, i que per desgràcia encara és necessària”.

Smith hi invoca Blake (un poema seu dona títol a l’obra), i també Woolf, Stevenson, Picasso, Rimbaud, Byron, fets històrics i moments de la seva pròpia vida. El poema més llarg del recull, “Ocells de l’Iraq”, per exemple, va sorgir-li el matí del primer dia de la primavera de 2003. A les notícies hi sortien les tropes dels EUA envaint aquell país. Ella s’acabava de llevar amb una terrible migranya, sentia els ocells cantant a fora i, alhora, es preguntava “si els ocells de l’Iraq també cantaven mentre els bombardejàvem”, diu en una altra entrevista. “També pensava en la meva mare, i en Virginia Woolf, que també patia migranyes (…) Un temps després, un periodista que havia estat allà amb els soldats va explicar-me que a Bagdad hi havia milions de pardals que no es cansaven mai de piular, però que aquell dia estaven muts”.

“El vint de març
la primavera es desperta.
Els ocells callen.
Està tornant a passar (…)”

El poema més curt del recull, “L’oracle”, ve de la visió de dos querubins esculpits a la paret d’un vell club musical d’Hamburg. Smith havia d’actuar al vespre al club del costat, però abans va sortir a donar un volt i va veure una porteta que, pel que sigui, va cridar-li l’atenció. Va obrir-la, va creuar el llindar. A dins, tot era fosc, només hi intuïa quatre taules i cadires, antigues i plenes de pols. Va encendre un misto. Se li van aparèixer aquelles dues figures. I va fotografiar-les. Són els querubins del poema…

“Era un nen de pedra i sa germana l’endevinava (…).”

…i de la Polaroid que il·lustrava la coberta de la versió original, que LaBreu ha col·locat a l’interior. Tot en Smith té aquest punt de qui sap convertir l’anècdota personal en un relat universal, de qui sap connectar amb els gegants del passat i fer-se’n digna, sense deixar de ser ella mateixa. I, a sobre, fa que sembli fàcil.

La veu catalana de Patti Smith

Laia Malo (Berga, 1984) resultava ideal per traduir al català aquesta obra. Quan vam entrevistar-la fa uns mesos, aquí a La Llança, ja reivindicava Patti Smith entre les seves influències i afirmava que, com a autora, volia anar “cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols”. Després vindria aquella trucada de què parlàvem al principi, i l’emoció compartida, i la feinada titànica que suposa qualsevol traducció, encara més si parlem de poesia. I, per ara, no està prevista la presència d’Smith en cap presentació d’aquesta versió catalana, però segur que, més endavant, arribarà el moment i la de Chicago podrà conèixer i abraçar la de Berga.

Al final del llibre, és bonic comprovar com tanca el cercle LaBreu: Tots els cavalls, d’Antònia Vicens, a la mateixa col·lecció, acabava amb uns versos d’Smith (“When suddenly Johnny gets the feeling he’s being surrounded by (…)”. I ara, Auguris d’innocència es tanca amb uns versos de Vicens. I tot són horses, horses, horses, horses.

Publicat per Jordi Benavente, a La Llança (27.05.19)

Stephen King torna a parlar català

Segons Stephen King (Portland, Maine, 1947), cal tancar la porta: "La porta tancada és la teva manera de dir-li al món i a tu mateix que va de debò, que tens un compromís ferm amb l'escriptura i que tens la intenció d'arribar fins al final". Fins al final vol dir "desenterrar" històries (que són "fòssils d'un món preexistent") i escriure-les com un obsés, com ha fet ell des d'adolescent. I continua fent-ho. I això que, venudes milions de còpies de les seves més de cinquanta novel·les publicades, podria passar-se la resta de la vida "al Carib, pescant rajades i veient com em creixen les ungles".

¿Com es fa per escriure narrativa amb la capacitat de fascinar i de provocar malsons de King? No es pot perquè el de Maine és únic. Cadascú ha de fer el seu camí. I tampoc hi ha dreceres: "Si vols escriure, sobretot has de fer dues coses: llegir i escriure molt. Si no tens temps per llegir, no tindràs el temps (ni les eines) per escriure", diu King a l'assaig Escriure. Memòries d'un ofici (On writing, publicat originàriament el 2000, i ara, per L'Altra Editorial), traduït al català per Martí Sales.

Tres-centes pàgines que són molt més que un grapat de consells per a aspirants. Són un relat autobiogràfic de com i per què un nen malaltís que devorava còmics va decidir ser escriptor; de com l'adolescent fanàtic de les sessions dobles de cinema fantàstic va aprendre a escriure contes imitant aquelles pel·lícules i enviant-los a revistes i acumulant cartes de rebuig, que penjava d'un clau a l'habitació on no parava de picar pedra amb una vella màquina d'escriure, sense perdre mai la determinació:

"Pots prendre't l'escriptura amb nervis, excitació, esperança o fins i tot desesperació (quan et sembla que mai podràs posar a la pàgina el que tens al cap o al cor). Pots fer-ho perquè vols que la teva nòvia es casi amb tu o perquè vols canviar el món. Pren-t'ho com vulguis, però no a la lleugera. Deixa'm que ho torni a dir: no et prenguis la pàgina en blanc a la lleugera".

King no ha sigut sempre milionari: la primera novel·la que van publicar-li (i molt ben pagada), Carrie —aquella noia assetjada a l'institut, que s'hi torna movent objectes amb la ment i provoca un bany de sang—, va escriure-la al quarto de la rentadora de la caravana on vivia amb la seva dona Tabitha i els nanos. Acabava de deixar la feina en una bugaderia per fer de professor d'anglès en un institut i no tenien ni un xavo: quan arribava un xec a compte d'un conte publicat podien comprar l'amoxicil·lina per a les infeccions d'orella de la petita Naomi —això ho explica també.

Així com la seva ja superada addicció a l'alcohol ("Quant beu? Tot.") i a les drogues ("Escrivia fins a mitjanit, amb el cor bategant a cent trenta pulsacions per minut i boles de cotó entaforades al nas per estroncar la sang de tanta cocaïna"). O aquella vegada, l'estiu del 99, que un paio amb una furgoneta Dodge de color blau va badar per culpa del seu rottweiler, que trastejava al seient del darrere, i va atropellar King, que feia el seu passeig diari pels boscos de Maine, i quasi el mata. La columna vertebral, diverses costelles i un genoll trencats. I l'infermer d'urgències que va atendre'l a peu de carretera, insinuant més tard que, donada la gravetat de l'accident i el fet que se'n sortís, potser "algú" n'havia tingut cura —com en una de les seves novel·les. Feta la feina més difícil per part dels metges, l'amor de la seva dona i les ganes d'escriure van acabar de salvar-lo.

Escriure arriba a les llibreries acompanyat del seu primer recull de contes, Torn de nit (Night Shift, publicat originàriament el 1977, i ara, per Males Herbes), traduït al català per Ferran Ràfols. Són cinc-centes pàgines que inclouen vint relats i un pròleg: "Escriure és un ofici que es fa arreplegant tot el que pots. La pasterada que queda retinguda al meu desguàs sovint té a veure amb la por. La meva obsessió són les coses macabres". No cal que ho juri.

Però King no és només “literatura de terror”. El que el fa tan potent és el seu domini de l’ofici, com diu l’editora de L’Altra Eugènia Broggi: “el Mestre de Maine sap crear personatges que semblen, que són vius, i després ho torça tot, hi posa la fantasia o el terror, o el famós què passaria si..., i tu el segueixes perquè et creus els personatges. Podrien ser els teus veïns o pares de l'escola dels teus fills, i és això el que fa por. A més a més, King ho aconsegueix de seguida, amb quatre pinzellades, no necessita gaires pàgines per ficar-te aquells personatges sota la pell, que diuen els anglesos”.

Segons l'editor de Males Herbes Ramon Mas, els contes de Torn de nit ("Jo soc la porta", "Els nens de les panotxes", "Jerusalem's Lot", "A vegades tornen", "L'últim graó de l'escala", etc) mostren "un King que encara no vivia de l'escriptura i que escrivia per gust: veiem com va fent provatures d'estils i de temes fins a trobar la seva veu dins el gènere. I veient-lo utilitzar tota aquesta varietat de registres, es fa patent que és un narrador magistral".

Fins ara per llegir King en català calia buscar en llibreries de segona mà títols publicats als vuitanta i noranta (per Laertes, per exemple) o conformar-se amb les poques traduccions encara disponibles d'Edicions 62. Avui aquesta doble novetat és un cercle virtuós: llegir l'assaig i veure com es forja l'escriptor és voler llegir-ne els primers relats i llegir-los és voler descobrir qui i com els va parir i com va créixer el monstre. Dos títols que són fruit de la feliç aliança de dues editorials independents per "reivindicar un escriptor que considerem menystingut pels solemnes defensors de la literatura seriosa".

"Stephen King és una icona pop", diu l'escriptor Marc Pastor, autor de novel·les com La mala dona, Bioko, Farishtao L'any de la plaga(la versió cinematogràfica de la qual s'estrenarà a Sitges). "És impossible —afegeix Pastor— entendre ja no la literatura nord-americana de finals del XX i inicis del XXI sinó la cultura popular sense ell. O sense les seves novel·les. O sense les pel·lícules basades en les seves novel·les [Carrie, Misery, El resplendor, La milla verda...]. King pren el relleu d'una tradició de narradors de l'extraordinari (De Lovecraft a Matheson, passant per Shirley Jackson i Robert Bloch) i l'universalitza. I ho fa amb un talent a prova de bombes (i drogues i alcohol). Coneix tots els mecanismes per generar el suspens, la tensió i l'horror, però també la tendresa i l'empatia. Imaginatiu, desbordant, fèrtil i, en els darrers anys, potser massa incontinent, sense mesura".

Sense mesura, diu. I Miquel Codony, membre de la junta de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, crític i lector enciclopèdic, hi està d'acord: "La seva obra és tan extensa que són inevitables els alts i baixos, però la freqüència amb què ha aconseguit tocar les tecles correctes és sorprenent. Això sí: amb algunes excepcions, crec que és un prosista mediocre, que no vol dir que sigui un mal escriptor. En qualsevol cas: és un molt bon creador d’històries".

Marc Pastor diu també que King l'ha ensenyat "a introduir l'horror en la quotidianitat. A pervertir el món real fins a convertir-lo en monstruós, una monstruositat versemblant. Potser aquest és el deute més gran que tinc amb King".

En el mateix sentit, l'editor Ramon Mas (autor de la novel·la Afores, que també entrellaça el fantàstic i el quotidià) diu que, a banda dels prejudicis per l'èxit comercial i dels qui l'ataquen per fer literatura de gènere, Stephen King és únic "emportant-se el lector cap on ell vol i fent-lo conviure amb uns personatges que sembla que respirin: no només és un mestre a l'hora de fer por. És més, sovint, a les seves novel·les hi trobem la vida quotidiana retratada amb molta més precisió i profunditat que en bona part de novel·les costumistes actuals". Com diu l'editora Maria Bohigas a la contracoberta, i no és dir poc: "King és un déu de la literatura: el llegeixes i la teva vida penja del seu invent".

Tot va començar, diuen els editors, a la Setmana de Llibre en Català del 2017. Xerrant durant les hores mortes a la caseta va sortir King a la conversa: "Que com pot ser que la gent el menyspreï, que segur que no l'han llegit, que si ja era hora de reivindicar-lo". 

Un any i un mes després, Torn de nit(de color vermell sang) i Escriure. Memòries d'un ofici(del color verd de Males Herbes tot i ser de L'Altra), ja són a les llibreries. Stephen King, més en forma que mai, torna a parlar català.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança

#Versireveres (13) Laia Malo: "Vull anar cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols"

La trobareu a Youtube, si busqueu "Jansky". La trobareu al costat del Jaume Reus, amb qui forma aquest grup d'electrònica i flauta travessera. La trobareu ballant sense estridències però molt sovint amb jaquetes llampants, seguint els ritmes i cantant, sil·labejant seductora i controlant el fraseig, controlant en tot moment moviment i paraula.

I tal com canta, la Laia Martinez i Lopez (la Laia Malo; Berga, 1984) diu els seus versos, que tampoc defugen el cos a cos ni el pell amb pell, ni el dolor ni l'esperança. Com aquests, del seu poemari Venus volta: "Quan vaig néixer, tenia ales./ Ho sé pel mal que em fan els omòplats/ cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar./ Per què em van caure o qui/ me les tallà sense jo adonar-me'n/ és el misteri que m'acompanyarà/ mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida/ que em toca."

Laia Malo és músic, cantant, traductora (del rus) i poeta. Diu que de petita en la seva "devoció per la solitud" ja s'abraçava a les Rimas y Leyendas de Bécquer, i de més gran, en la seva "frustració amb el món". Després van venir Casasses, Miquel, Vicens, Blake i Dylan Thomas, Plath i Akhmàtova, Bauçà, Baudelaire i Rodoreda, Bonet, Bukowski, Estellés... "N'hi hagut tants, abans de nosaltres!".

Malo reivindica també que les vetllades a l'Horiginal van ajudar-la a convertir la seva poesia en una festa alternativa, fins aleshores només dita en la intimitat. Ha publicat els poemaris L'abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009), L'estiu del tonight, tonight (El Gall Editor, 2011), Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015), Afollada (LaBreu, 2016) i Venus volta (Lleonard Muntaner, 2018).

Aquesta setmana surt a la venda el tercer disc del seu grup Jansky, This is electroverse (Hidden Track Records, 2018), algunes cançons del qual són poemes de Venus voltatraduïts a l'anglès. Continua així amb la seva idea de "ser un experiment per fer ballar la poesia en una rave". S'entén que afirmi que vol anar "cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols".

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia serveix per tot i no serveix ben bé per res. Reivindico la utilitat de l'inútil, com feia Nuccio Ordine en l'assaig amb aquest títol. I més avui i aquí, que vivim un temps i un espai on el noranta per cent del que es crea i es consumeix és inútil. Igualment, la poesia és tot i és res (i dient-ho penso com enyoro el Carles Hac Mor!). Aquesta n'és l'essència, la màgia, l'alquímia. I per això, encara que es constatés que no serveix per res —cosa que no em creuria en absolut—, l'aniríem a cercar, la trobaríem i la diríem.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
De seguida que vaig aprendre a llegir vaig apadrinar (com qui ho feia amb una joguina) una edició en miniatura de les "Rimas y Leyendas" de Bécquer que hi havia a casa. Aquells textos em semblaven exòtics perquè estaven escrits en castellà i perquè eren com cançons. Em feien una mena de companyia en la meva devoció per la solitud, de més petita, i en la meva frustració amb el món, de més gran. En llegeixo força, tot i que hi ha llibres de poemes que és com si mai s'acabessin i aleshores rellegeixo molt. També m'agrada sentir-ne dir, sí, però en un context d'oralitat el poeta m'ha d'atrapar amb encara més força, que sinó (a "l'aire lliure" i envoltada de gent) soc massa distreta.

Per què n’escrius?
Al principi només perquè m'hi empenyia com una força que venia, curiosament, tant de fora com de dintre meu. Ara escric perquè aquest arravatament encara hi és i m'interessa saber d'on ve, i perquè gaudeixo i pateixo provant d'escriure com crec que vull escriure això que m'arriba.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Dir-la puc fer-ho quan vulgui (en principi, és clar, perquè en aquest país i món en general no saps mai quan et diran que ja no en pots dir, de poemes), i per tant m'ho estimo més. És un exercici revolucionari, segons com. Punk. És una acció popular, un compartir. Em fa sentir una part activa del tot, i em fa feliç. Per contra, que em llegeixin per voluntat pròpia a voltes em crea dubtes i inseguretats: i si estic fent perdre el temps o ocupant espais amb una veu que tanmateix no canviarà res? Però ambdues coses, que m'escoltin o llegeixin, són l'honor més gran: no fa tants anys que encara havia d'obligar-hi familiars i amics!

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Quan "la mirada poètica" que dius es dispara, jo faig servir el que tinc més a mà; encara que sí que soc del club de la llibreteta dins la bossa. I, malgrat que això passa quan passa, pots acostumar-te a diguéssim prendre apunts i és útil: vas arreplegant idees de lèxic, versos d'altri a partir dels quals potser després treballaràs, imatges indescriptibles que t'encaparraràs a voler descriure... Acumules una sèrie de paperum i cosetes i cosingues, però..! I tanmateix passa que, quan m'agafa una dèria amb un vers o una paraula solta, no cal que l'hagi escrit per recordar-me'n: se'm passeja pel cap (i a vegades per la boca!) tot el dia, fins que ho escric i brolla a l'instant, o se'n va tot sol claveguera avall.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Jo gairebé sempre escric primer a mà, perquè la posaria al foc que hi ha una part física que si no, desapareix, i perquè també crec que l'escriptura manual és més conscient. Sobretot, trobo que domino més bé les pauses, el ritme del poema, la intensitat... Pot parèixer una idea molt proletària, però hi ha una mena d'esforç en tot allò que es crea a mà que ressona a dintre dels versos. L'escenari en qüestió no em preocupa gaire, i l'hora també depèn una mica: a l'hivern els matins em funcionen, però quan fa bo em concentro més a partir del crepuscle. Sigui com sigui, és ben diferent com encaro l'arravatament (sense beure, ni menjar, ni gaire res), o les revisions (amb un bon termos de cafè o una bona ampolla de vi).

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
La meva poesia és força narrativa, quant al fet que el conjunt de poemes vol explicar una història, o sigui que normalment sí que des del primer poema ja sé què miraré de dir o a què jugaré en el conjunt. Però per exemple la Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner Ed., 2015) són 3 poemes llargs escrits entre 2010 i 2014 que, un bon dia, vaig entendre que construïen tot el cos d'una sola bèstia, i Venus volta és una mena de recull de poemes d'amor (la majoria dels dos darrers anys, però amb alguns que en tenen deu de vida). En el primer cas els va unir la forma i, en el segon, el tema. Vull dir que, una mica, va com va!

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Hi ha poemes que pareixo i faig parlar en 24 hores. Pim pam. D'altres, em passo setmanes, mesos o anys potinejant-los i, en aquests casos, a vegades faig la prova de dir-los als recitals. I en general sí que escric en veu alta. El que no faig gaire és deixar-los llegir abans, no pas perquè no estigui envoltada d'amics que són a més grans poetes, sinó perquè soc d'una mena de manera que, fins que no m'he ben arreglat, no m'agrada gaire que em vegin. I, a més, passo gust de mantenir-los "en secret" una estona...

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Guanyar lectors de poesia? Bé, les aules hi juguen un paper molt important, és clar. Vull dir que més o menys sabem quins autors segur que en primera instància farien trempar els alumnes de literatura. Però, com que no crec gaire en l'obligatorietat de les coses, trobo que fa de mal dir. Jo llegeixo i escric i escolto música, perquè per mi entra dins les necessitats de cada dia, i tanmateix no recordo qui o què m'ho va fer sentir així. No servo cap trauma per haver hagut de llegir cap llibre en concret, i alhora retrec que em vaig haver d'espavilar i arriscar-me soleta, amb la literatura. Amb els amics intercanviàvem cintes de casset amb tries de cançons o discos sencers, però mai poemes ni llibres. Llavors em vaig aficionar de seguida a copiar i traduir lletres de cançons, i tenia molt d'èxit. En el fons, la literatura (l'art) no té una fórmula i potser és això el que fa que no se n'hagi de témer la mort o desaparició: eternament hi haurà enderiats que la volem trobar, llegint i escrivint, i etcètera.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Moltes, suposo! En la manera de dir vinc de i vull anar cap a la dels trobadors i del Casasses, la Dolors Miquel, el Tomàs Arias... S'hi barregen moltes altres veus, però de la música: Patti Smith, PJ Harvey, la Velvet Underground, Nina Hagen, Laurie Anderson, etc. Vinc de tots els llibres que he llegit, dels discs que he escoltat, de les exposicions que he vist, dels paisatges i ciutats que he caminat... I vull anar cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols.

Et sents part d’una generació?
Fa anys que no hi ha un "moviment poètic" com s'entenia abans. Ara només compartim, sobretot, els espais, l'edat i el desig de ser únics i exclusius i incomparables! Així i tot, sí que em sento part de la instituïda com a Generació Horiginal, perquè abans la meva escriptura era una cosa privada. Hi he après moltes coses, allà, i he d'agrair moltes referències, inspiració i felicitat, sobretot felicitat, als possibilitadors d'aquelles trobades i als assistents habituals. Segur que sona frívol, en una entrevista, però em sento part de la generació que ha volgut convertir la poesia en una festa alternativa a la festa que, generacionalment, se'ns volia imposar i vendre.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Tothora llegeixo alguna cosa de l'Enric Casasses, l'Antònia Vicens, el Miquel Bezares... Tampoc no em canso mai de rellegir William Blake i Dylan Thomas. I a la tauleta de nit sempre hi tinc l'Ariel de Sylvia Plath, les proses d'Akhmàtova, El canvi de Miquel Bauçà, les Verstes de Tsvetàieva, els Viatges i flors de Rodoreda, Les flors del mal de Baudelaire, els poemes de Nietzche, una antologia de Tagore... Dits tots seguits queda una mena de pastitx sense gaire solta, però es van alternant. I és que amb els canvis de casa, les obsessions també varien: quan vivia al Born de Barcelona, ja fa deu anys, recordo que sempre hi havia El poema de la rosa als llavis de Papasseit (el meu pis era davant del seu!), el Poeta en Nueva York de Lorca, alguna cosa de Bukowski, El poder i la verdor de Blai Bonet, el Llibre de meravelles d'Estellés... N'hi hagut tants, abans de nosaltres!

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Potser el poema que presenta Venus volta (Lleonard Muntaner Ed., 2018, 2ªed.): "Quan vaig néixer, tenia ales./ Ho sé pel mal que em fan els omòplats/ cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar./ Per què em van caure o qui/ me les tallà sense jo adonar-me'n/ és el misteri que m'acompanyarà/ mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida/ que em toca."
I el que vaig fer servir per la postal de l'ILC, és una mica més alegre, i també val per cada dia: "Vull dir la vida fins que m'abdiqui/ —cantar-la!" (Afollada, 3ª ed., Labreu 2016). 

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Deus voler dir si se'n pot viure econòmicament, perquè la teva segona pregunta pressuposa haver negat la primera, hahahà! Al meu poemari de debut, L'abc de Laia Martínez i López (Documenta Balear, 2009), arrancava amb un vers d'agraïment que deia: "No podria viure sense poesia, ni escriure sense pa". És una mica això: per guanyar diners he de fer i faig altres coses, perquè la poesia no la faig per diners. La música tampoc, però sí que permet pagar la compra. I al cap i a la fi, així com està muntat tot, com a mínim necessitem diners per això, perquè l'intercanvi ja no funciona en gairebé cap àmbit.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança

#Versirevers (12) Sílvia Bel Fransi: “Transformem-nos nosaltres, creadors, i el públic s’aproparà”

Sílvia Bel Fransi (Barcelona, 1982) és una ment inquieta. Poeta, llicenciada en Periodisme i màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes, també estudia teatre, un altre domini que li escau perquè als recitals hi posa en solfa molt més que la veu, ara es cobreix el rostre amb pintures de guerra (o d’amor), ara es posa un nas de pallasso o un barret, més que recitar o dir els versos, els interpreta: modula la veu, gesticula, juga amb les pauses i amb les mirades, desplega els poemes davant del públic amb més recursos de l’habitual.

I no obstant tota aquesta celebració de la posada en escena, Bel afirma que troba plaer tant quan l’escriu com quan la diu, la poesia, però que si s’ha de mullar, “com que el plaer més fondo és el més íntim, diria que l’orgasme arriba en escriure-la, secretament, sense que el món sàpiga que estic en comunió amb aquell moment màgic de creació”.

Aquest ha estat l’any de la publicació del seu quart poemari, Deixar anar. Soliloqui en mi sostingut (Viena Edicions, 2018), amb què Bel ha volgut abraçar “el buit, el gran misteri, la perfecta paradoxa, el dubte definitiu” i, alhora, “dir adéu al masoquisme i l’angoixa dels amants, sense ànims de venjança, només de commoció”.

Abans, havia “alliberat el crit de l’amor lèsbic” amb L’esbós (2010), s’havia “desprès de la rebel·lia silenciada” amb Fila índia enfora (2012), i se li havia escapat “aquell somriure que acompanya el dolor” amb Lluíííís (2015).

Inquieta, dèiem. Quan li demanem uns versos que la defineixin, ens regala aquesta petita càpsula: “Sempre espero algú. Encara que sigui a mi mateixa”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Segurament, si m’haguessis fet aquesta mateixa pregunta fa anys m’hagués atrevit a contestar-te què és la poesia. Avui se’m fa massa gros, profund i pretensiós, l’interrogant. I aquest misteri és també l’essència poètica. Allò que no es pot explicar amb paraules, paradoxalment, és la poesia. Aquell respir que es deixa entreveure en els versos, però que no acaba de tancar-se mai, de concloure’s mai. La poesia és només la inclinació cap a alguna veritat.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 
Pensar i parlar en termes absoluts no m’acostuma a portar bons resultats. Per tant, no sé si és millor llegir-la o escoltar-la. Hi ha un temps per a cada cosa. El temps de descoberta va ser cap als 6 o 7 anys. No ho recordo bé. Deuria ser de casualitat, com els esdeveniments que ens acaben marcant la vida.

Per què n’escrius?
Ara farà ja uns mesos que no escric gairebé ni una ratlla. Potser m’és més fàcil contestar-te la pregunta de per què no escric. No escric per obligació, ni per exhibició, ni per exercitar-me. Escric només quan no puc més, quan sento que alguna cosa ha de canviar i el mer raonament no em porta a un lloc on em senti transformada. La poesia sacseja, però també aplana l’emoció. En aquest sentit, la poesia relaxa l’inquiet i inquieta el relaxat.
Que cadascú faci el que vulgui. Hi ha persones més auditives (que troben més plaer en què algú els reciti) i, d’altres, més visuals i mentals (el poema els passa més per l’aturar-se en les paraules, els versos, sense l’efímer del directe). Jo trobo plaer en escriure-la i en dir-la. Però si m’he de mullar, com que el plaer més fondo és el més íntim, diria que l’orgasme arriba en escriure-la, secretament,
sense que el món sàpiga que estic en comunió amb aquell moment màgic de creació.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Sempre llibretes. Mai tecnologia. Si surto de casa amb el quadern d’idees jo ja vaig tranquil·la. Sé que si en algun moment, com tu dius, se’m dispara la mirada poètica, podré donar-hi sortida. Si vaig sense papers, inconscientment, sento un buit. Com si estigués a punt de trair la inspiració, en el cas que arribés.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Acostumo a escriure a casa. Però no és una rigidesa imposada, ni que em condicioni l’espai, simplement que a casa em trobo molt connectada amb mi mateixa. I sí, acostuma a ser al matí en dejú, quan el món encara està despertant i no hi ha soroll social.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Un híbrid. Potser els primers poemes d’una etapa vital els escric sense concebre’ls com a obra, però poc a poc me’n vaig adonant que allò té un fil i llavors m’aturo i començo a fixar l’atenció en aquesta nova temàtica. Em poso llavors les ulleres d’estar engendrant una obra.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Quan no grinyola. Quan no em canso de dir-lo. Quan ja no sabria com dir-ho d’una altra manera. Llavors el dono per acabat. Tanmateix, el temps, fa que la mirada sobre el passat també canviï i allò que potser vaig validar en un moment, després ho enviaria a les escombraries.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Crec que el públic, en general, aprecia l’autenticitat. Primer transformem-nos nosaltres com a artistes o creadors i, el públic, ja s’aproparà si hi veu alguna ressonància.
Paral·lelament, també afegiria la pregunta: “Com podem fer per no perdre lectors o públic als recitals?”. Doncs buscant innovació, noves veus, arriscant, preguntant a la gent què li agrada. El cercle poètic és molt de capelletes i caiem en les inèrcies de programar sense arriscar gaire.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Conscientment, no en segueixo cap. Però en el fons, és evident que totes venim d’una tradició i que voler ser genuïna pot semblar pretensiós.

Et sents part d’una generació?
No.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Chantal Maillard, Philip Larkin, Roger Wolfe, Cristina Per Rossi, Joan Margarit.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
“Sempre espero algú. Encara que sigui a mi mateixa”.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Primer hauríem de definir “viure de”. És evident que la poesia és un gènere minoritari dins d’un món precaritzat com és la literatura. Si a això després hi afegim una llengua minoritzada com el català i el fet de ser llegida com a dona, i com a dona lesbiana, doncs encara dificulta més fer una aposta única per donar-li a la poesia un espai de treball i un motor d’independència econòmica. Però això depèn de molts factors. Segurament, autors espanyols, francesos o anglesos que escriguin amb llengües amb més lectors, se’ls eixampla el camp d’actuació. A mi ja m’està bé no centrar-me només en la poesia, que és un àmbit de llibertat. Segurament, si es convertís amb “la meva feina” prioritària, no la gaudiria tant.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.
Moltes. Però me les guardo per mi.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança

#Versirevers (11) Jaume Coll: “Tinc lectors de confiança amb qui la confiança ja fa fàstic, aquests són els millors”

Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) escriu poesia perquè s’ho passa “francament bé” fent-ho. Així de ras i curt ho expressa, però els seus versos no són tan lacònics, al contrari: són frondosos, rics en imatges, juganers amb el fraseig. No obstant, adverteix, cal “evitar que la llengua et faci tota la feina —que només te’n faci la meitat”.

Aquest fragment del seu poema “Les vaques”, per exemple: “i les vaques que van fent, / que si passes fan que et miren / i diuen «què?» i tu «doncs mira» / (ajups el cap, elles les banyes); / i, els vedells, que tant els carda, / ho tenen fet, que ni xumar, / res no se’n va, res no s’acaba, / que avui fa vent, també per dins, / i va durant això de viure”.

O aquest, del poema “Cavalls blaus”: “i abaixaven el cap, menjaven una mica / i avançaven, després de mirar enrere, / tranquils i esbufegant i amanyagant el vespre, / i la nit que se’ls enduia sota el mirall del vespre, / blaus i marrons, mirant enrere”. Té grapa, el paio, i això que sembla que jugui.

Coll toca el baix al grup de pop-rock català Obeses, és llicenciat en filosofia i doctorand, a Vic, amb una tesi sobre Segimon Serrallonga. Fins avui ha publicat la plaquette de poesia La gata groga (Els Papers Díscols, 2015) i els poemaris Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018), que l’any passat va merèixer el LV Premi Ausiàs March de Poesia.

Sovint, llegint-lo, quasi sembla que l’acompanyem en una de les seves caminades, ens endinsem amb ell a la natura i la mirem als ulls, amb la mirada del poeta. Desfilen vaques, cavalls, rossinyols, arbres de tota mena, paisatges, i fins i tot hi ressona Verdaguer, si voleu asfalt, busqueu altres veus.
“La primera hora o hora i mitja d’una caminada, sobretot si hi vas sol, sol ser mentalment molt productiva, encara que no vulguis, per estructurar-te coses —les que siguin: poemes, opinions sobre coses, xerrades, mandangues acadèmiques, respostes a qüestionaris”, respon a una pregunta fora de qüestionari.

Coll celebra el moment actual que vivim, de “festes i grans coses” que “socialitzen la poesia”, però pensa que quan la poesia surt dels llibres correm el risc que “algun dia el recitar ens prengui el llegir, i amb el llegir, les ganes de voler escriure bé. Però potser són coses meves”. I no sembla una provocació. O potser sí.

Una altra afirmació fèrtil és quan, després de regalar-nos uns versos propis que podrien definir-lo, afegeix: “Però suposo que tots els que he fet servirien. I molts d’altra gent també”. Bona idea, aquesta: a vegades els altres també expliquen qui som.

-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
No ho sé, deu servir per entendre’ns una mica, suposo, per mirar de portar tot allò que és experiència compartible cap al lloc comú que són les paraules —amb l’acudit afegit que en aquest desplaçament es perden unes coses i se’n guanyen unes altres. Deu ser més o menys el que passa amb una calaixera, que és feta de fusta, posem per cas, i de la necessitat de guardar coses —després n’hi ha de més grosses i de més petites, de més ben fetes i de més mal fetes, de més refistolades i de més sòbries, que duren més i que només duren una temporadeta, etc. El fuster és qui porta la necessitat de guardar coses cap al material que és la fusta; ell és qui tria i combina les fustes que té a mà —amb la traça que tingui— per tal d’aconseguir-ne alguna cosa nova. La poesia són els poemes, suposo: tot allò que els poemes deuen tenir en comú, siguin de la mena que siguin. I suposo que un poema ho és en la mesura que qui l’ha fet diu que ho és. També passa que hi ha poesia bona, poesia dolenta i poesia dolentíssima —i alguna cosa, comptadíssima, que realment val la pena. I què no n’és? No ho sé, suposo que aquestes estovalles de sota l’ordinador no, que no en són.

-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Potser és una mica llarg. Crec que en vaig començar a llegir de manera més o menys seriosa o conscient, per dir-ho així, cap als quinze o setze anys, amb El dia a dia i Sumari astral, de Brossa, i amb Domini màgic i Vent d’aram, de Vinyoli. Llavors, quan vaig anar a fer batxillerat a Vic, un dia vaig entrar a la Biblioteca Joan Triadú (no havia set mai gaire d’estudiar ni de res d’això, jo) i vaig començar a llegir de manera bastant desordenada el que trobava a les lleixes de poesia —després hi llegia el que em deia en Pep Paré, una mica, que és qui ens feia Llengua i Literatura. Hi anava dues, tres o quatre tardes per setmana. Del parell d’anys que em va durar, en recordo sobretot que tornava tot sovint a El volcà, d’Anna Dodas, i als llibres que hi havia d’Enric Casasses (D’equivocar-se així, Plaça raspall i Calç, crec que hi havia). Allà també hi vaig llegir coses de Bartra, que em va tenir atrapat durant força temps, Maria-Mercè Marçal, Gimferrer, etc. La poesia (o escriure) era una cosa que em voltava pel cap, com a mínim, des dels dotze o tretze anys, quan vaig fer el que se’n podria dir el meu primer poema. En alguna classe de català de sisè de primària ens havien fet fer un poema per Sant Jordi, i jo en vaig fer un de no sé quina cosa que devia ser un desastre, perquè la mestra (la Dolors Ayats, de qui en tinc un grandíssim record) em va dir que en fes un altre, que amb allò no anàvem enlloc. Li vaig fer cas i vaig fer una mena de paràfrasi (que ara en diria maragalliana) sobre el cicle de l’aigua, que és una cosa que en el seu moment, quan me la van explicar, em va impressionar molt. I vaig trobar que allò estava bé, que passar a paraules el que un parell d’anys enrere m’havia impressionat tant a classe de Naturals m’ajudava, no només a explicar-me un altre cop el cicle de l’aigua (el poema es deia «Pluja»), sinó a explicar-me part d’aquella impressió. Després, molt de tant en tant, hi tornava: escrivia alguna cosa (o només la pensava); això solia passar durant l’estiu. Suposo que aleshores el cap m’anava tot ple d’una altra cosa, segurament més important. Amb els anys, però, va venir això, que un dia em va venir de gust d’aprendre d’escriure i calia llegir; i és una cosa que encara em dura —segurament amb més força que l’escriptura. I la poesia normalment prefereixo llegir-la. M’agrada sentir-la quan és ben dita (sentir en Pedrals o en Lluís Soler, per exemple). I hi ha aquella poesia pensada a partir de la performativitat. D’altra banda, sentir poemes dits per qui els han escrit, encara que ho facin malament, a vegades ajuda per entendre’n coses —no sempre.

-Per què n’escrius?
Perquè m’ho passo francament bé, escrivint.

-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Si ho ha de fer algú, prefereixo que em llegeixin; llegir ja vol dir, crec, materialitzar en so unes grafies, passa que molts cops ho fas per dins; i dins el cap no deixen de donar-se unes cadències i uns efectes sonors. També hi ha tota aquesta cosa que passa des de fa uns anys, que se suposa que, com que fas versos, has de voler o saber-los recitar; i no sé fins a quin punt ha d’anar així. Sí que, si vols, això socialitza la poesia i la treu dels llibres, per dir-ho així, cosa que pot estar bé —fins i tot molt bé. El problema és quan els llibres i tot això es converteixen en una excusa —i es fan festes i grans coses i tot de mandangues celebratives. No dic que això estigui malament, ni molt menys; vull dir, que està molt bé que la gent siguin amics i s’ho passin bé, tinguin l’excusa que tinguin. El risc que crec que hi ha, una mica, és que potser algun dia que el recitar ens prendrà el llegir, i amb el llegir, les ganes de voler escriure bé. Però potser són coses meves.

-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Normalment faig servir llibretes, llibretes pautades, i allà hi va tot, ja sigui un «m’agradaria fer un poema de tal cosa» o «telefonar a noséqui a aquest número». És una qüestió d’ordre, diria. Algun cop (un o dos) he apuntat alguna idea al telèfon, també. I més que no pas una mirada, això d’escriure crec que té més a veure amb l’ordenació —objectivació, si vols— de les coses del món, de les coses viscudes, siguin de la mena que siguin, en la cosa de les paraules. Vull dir que crec que escriure és una mena d’acció damunt del món que té més a veure amb afegir-hi alguna cosa que no pas amb recollir-ne res. Els poemes es fan.

-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Necessito estar tranquil, una taula (o alguna cosa que faci de taula), sobretot; després, per anar bé, un llapis i la llibreta. I saber més o menys què vull fer. Arriba un moment, quan ja he copiat el poema uns quants cops a la llibreta i hi ha les pàgines plenes de guixots i fletxetes, que el passo a l’ordinador i treballo directament a l’arxiu de Word. I no, no bec.

-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Viam, la unitat en què penso sempre és el poema, i el llibre ve després. Sí que és veritat que arriba un moment que he de pensar en el llibre, que és la manera normal de presentar els poemes a la gent. Potser sí que quan arriba aquest moment que ja en portes uns quants (i potser tens un títol de llibre i tot) els poemes següents surten una mica condicionats pels que ja tens. Però bé, només tinc dos llibres, jo.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
El poema el deixo quan ja no soc capaç de fer-hi res més per mirar de millorar-lo. Estàs uns quants dies (o setmanes o el que calgui) pensant-hi i arriba un moment que ja no hi penses més —cosa que no vol dir que al cap d’un parell d’anys t’hi tornis a trobar i diguis «hosti, això potser millor així». I sí, el vaig dient en veu alta o me’l vaig dient per dins quan ja el tinc amb tot el que hi ha d’anar, per tota la qüestió de les cadències que pensi que hi ha d’haver. Un decasíl·lab, per exemple, pot funcionar de moltes maneres i li pots fer fer moltíssimes coses. De lectors de confiança, depèn: hi ha gent a qui envio algun poema de tant en tant i gent a qui he enviat els llibres un cop ja estaven encarrilats. També hi ha algun lector de confiança amb qui la confiança ja fa fàstic. Aquests són els millors.

-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Una manera de guanyar lectors o de no fer que els lectors possibles s’extraviïn potser seria que els agafessin bons professors de Llengua i Literatura. Però amb això no n’hi ha prou, vull dir, que jo vaig tenir algun professor bo o boníssim a ESO i Batxillerat i no tothom de la meva promoció som uns ultralectors. No ho sé. Suposo que és cosa de crear contextos favorables reals, és a dir, que no s’estigui promocionant constantment una cosa, sinó que es faci. I els autors, no ho sé, tampoc, siguin els que siguin, que es faci entendre (i s’entengui) que el que s’ha escrit té una relació directa amb el dia a dia, amb les coses del viure de la gent. I que es faci entendre que escriure i llegir també és un lloc per passar-s’ho bé i per jugar.

-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
La meva tradició primera és la catalana, segur, que és d’on puc treure el gruix de paraules i què fer-ne. Després hi ha, per un cantó, aquella tradició que en podríem dir occidental, que deu ser el que va d’Homer i la Bíblia, passant pels trobadors, Dante, Petrarca, Góngora, Shakespeare i anant a parar a Dickinson, Eliot, Mallermé, Lorca, Mandelstam, Kavafis, i algú altre. Aquesta seria una tradició, diguem-ne, de política institucional, vull dir, que, per molt que s’ho mereixin, només quan som generosos hi posem March o Carner o hi trobem aquell poeta lituà o bosnià de noséquan que no sabem qui són. I hi hauria una mena de subtradició que deu ser, en el meu cas, la d’aquella gent osonenca que ha escrit; això ho dic, per les coses de la llengua i l’entorn (com hi deu haver una subtradició de la Safor, de Menorca o de Tortosa, per dir alguns llocs). I bé, de tot això, tries i remenes, esclar. No tot val per sempre ni per cada moment. Ni el poema és només el lloc d’on surt. Però la tradició suposo que és el terra per on camines, el que fa que et puguis aguantar dret i anar fent. Cap on facis ja és cosa teva. Després d’això vindrien les dèries. Per exemple, per dir alguna cosa, a mi m’agraden molt alguns poetes en anglès (Auden, Heaney, Hughes, Stevens, Strand i algun altre), de castellans m’agrada Claudio Rodríguez, i de gallecs, fa cosa de dos anys que vaig descobrir Uxío Novoneyra, que és tota una cosa.

-Et sents part d’una generació?
Hi ha tota la gent que anem dels vint-i-bastants als trenta-no-gaires que crec que fem generació, encara que només sigui per la manera com ens hem trobat el món (i la literatura és una cosa del món) i la manera com mirem de relacionar-nos-hi, que ens són les mateixes, i des d’un moment vital semblant. Ara, que això sigui útil per fer llistes i grups, no ho tinc del tot clar. El que sí que passarà és que qui s’hi vulgui entretenir d’aquí a uns quant anys hi veurà, segurament, en major o menor mesura, unes dèries compartides i, depèn de com, també uns tics a l’hora de pensar certes coses i d’entomar certs temes, o unes fraseologies que es repeteixen o un lèxic recorrent, etc. Són tot de coses que passen i que hi has d’anar en contra o, si més no, mirar que no se’t mengin, que no t’hagis creat unes servituds mig sense adonar-te’n. És allò de mirar d’evitar que la llengua et faci tota la feina —que només te’n faci la meitat.

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables
Viam: Ferrater, Casasses (que tots nosaltres ens ha fet), Vinyoli, Marçal i Gimferrer sempre els he tingut a prop. Que d’altra banda, són qui crec que han obert més camps per córrer. Després, de fa més, hi ha, evidentment, Carner (i Riba i Foix) i March. I Verdaguer, esclar.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Com que és tard i tinc son, un apariat que diu:
«És tard. Endreces les ulleres i t’hi pares:
que qui és que et mou, que et dorm, que et cus les tares?»
Però suposo que tots els que he fet servirien. I molts d’altra gent també.

-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Segurament no (o no només), però fa molta companyia i t’ho pots passar molt bé. Ara per ara tinc una beca de doctorat a la UVic per fer un treball sobre Segimon Serrallonga i toco el baix amb Obeses, que són coses amb les que, a més a més, també hi guanyo algun duro per anar fent.

Publicat per Jordi Benavente a La Llança