¿Com es fa per escriure narrativa amb la capacitat de fascinar i de provocar malsons de King? No es pot perquè el de Maine és únic. Cadascú ha de fer el seu camí. I tampoc hi ha dreceres: "Si vols escriure, sobretot has de fer dues coses: llegir i escriure molt. Si no tens temps per llegir, no tindràs el temps (ni les eines) per escriure", diu King a l'assaig Escriure. Memòries d'un ofici (On writing, publicat originàriament el 2000, i ara, per L'Altra Editorial), traduït al català per Martí Sales.
Tres-centes pàgines que són molt més que un grapat de consells per a aspirants. Són un relat autobiogràfic de com i per què un nen malaltís que devorava còmics va decidir ser escriptor; de com l'adolescent fanàtic de les sessions dobles de cinema fantàstic va aprendre a escriure contes imitant aquelles pel·lícules i enviant-los a revistes i acumulant cartes de rebuig, que penjava d'un clau a l'habitació on no parava de picar pedra amb una vella màquina d'escriure, sense perdre mai la determinació:
"Pots prendre't l'escriptura amb nervis, excitació, esperança o fins i tot desesperació (quan et sembla que mai podràs posar a la pàgina el que tens al cap o al cor). Pots fer-ho perquè vols que la teva nòvia es casi amb tu o perquè vols canviar el món. Pren-t'ho com vulguis, però no a la lleugera. Deixa'm que ho torni a dir: no et prenguis la pàgina en blanc a la lleugera".
King no ha sigut sempre milionari: la primera novel·la que van publicar-li (i molt ben pagada), Carrie —aquella noia assetjada a l'institut, que s'hi torna movent objectes amb la ment i provoca un bany de sang—, va escriure-la al quarto de la rentadora de la caravana on vivia amb la seva dona Tabitha i els nanos. Acabava de deixar la feina en una bugaderia per fer de professor d'anglès en un institut i no tenien ni un xavo: quan arribava un xec a compte d'un conte publicat podien comprar l'amoxicil·lina per a les infeccions d'orella de la petita Naomi —això ho explica també.
Així com la seva ja superada addicció a l'alcohol ("Quant beu? Tot.") i a les drogues ("Escrivia fins a mitjanit, amb el cor bategant a cent trenta pulsacions per minut i boles de cotó entaforades al nas per estroncar la sang de tanta cocaïna"). O aquella vegada, l'estiu del 99, que un paio amb una furgoneta Dodge de color blau va badar per culpa del seu rottweiler, que trastejava al seient del darrere, i va atropellar King, que feia el seu passeig diari pels boscos de Maine, i quasi el mata. La columna vertebral, diverses costelles i un genoll trencats. I l'infermer d'urgències que va atendre'l a peu de carretera, insinuant més tard que, donada la gravetat de l'accident i el fet que se'n sortís, potser "algú" n'havia tingut cura —com en una de les seves novel·les. Feta la feina més difícil per part dels metges, l'amor de la seva dona i les ganes d'escriure van acabar de salvar-lo.
Escriure arriba a les llibreries acompanyat del seu primer recull de contes, Torn de nit (Night Shift, publicat originàriament el 1977, i ara, per Males Herbes), traduït al català per Ferran Ràfols. Són cinc-centes pàgines que inclouen vint relats i un pròleg: "Escriure és un ofici que es fa arreplegant tot el que pots. La pasterada que queda retinguda al meu desguàs sovint té a veure amb la por. La meva obsessió són les coses macabres". No cal que ho juri.
Però King no és només “literatura de terror”. El que el fa tan potent és el seu domini de l’ofici, com diu l’editora de L’Altra Eugènia Broggi: “el Mestre de Maine sap crear personatges que semblen, que són vius, i després ho torça tot, hi posa la fantasia o el terror, o el famós què passaria si..., i tu el segueixes perquè et creus els personatges. Podrien ser els teus veïns o pares de l'escola dels teus fills, i és això el que fa por. A més a més, King ho aconsegueix de seguida, amb quatre pinzellades, no necessita gaires pàgines per ficar-te aquells personatges sota la pell, que diuen els anglesos”.
Segons l'editor de Males Herbes Ramon Mas, els contes de Torn de nit ("Jo soc la porta", "Els nens de les panotxes", "Jerusalem's Lot", "A vegades tornen", "L'últim graó de l'escala", etc) mostren "un King que encara no vivia de l'escriptura i que escrivia per gust: veiem com va fent provatures d'estils i de temes fins a trobar la seva veu dins el gènere. I veient-lo utilitzar tota aquesta varietat de registres, es fa patent que és un narrador magistral".
Fins ara per llegir King en català calia buscar en llibreries de segona mà títols publicats als vuitanta i noranta (per Laertes, per exemple) o conformar-se amb les poques traduccions encara disponibles d'Edicions 62. Avui aquesta doble novetat és un cercle virtuós: llegir l'assaig i veure com es forja l'escriptor és voler llegir-ne els primers relats i llegir-los és voler descobrir qui i com els va parir i com va créixer el monstre. Dos títols que són fruit de la feliç aliança de dues editorials independents per "reivindicar un escriptor que considerem menystingut pels solemnes defensors de la literatura seriosa".
"Stephen King és una icona pop", diu l'escriptor Marc Pastor, autor de novel·les com La mala dona, Bioko, Farishtao L'any de la plaga(la versió cinematogràfica de la qual s'estrenarà a Sitges). "És impossible —afegeix Pastor— entendre ja no la literatura nord-americana de finals del XX i inicis del XXI sinó la cultura popular sense ell. O sense les seves novel·les. O sense les pel·lícules basades en les seves novel·les [Carrie, Misery, El resplendor, La milla verda...]. King pren el relleu d'una tradició de narradors de l'extraordinari (De Lovecraft a Matheson, passant per Shirley Jackson i Robert Bloch) i l'universalitza. I ho fa amb un talent a prova de bombes (i drogues i alcohol). Coneix tots els mecanismes per generar el suspens, la tensió i l'horror, però també la tendresa i l'empatia. Imaginatiu, desbordant, fèrtil i, en els darrers anys, potser massa incontinent, sense mesura".
Sense mesura, diu. I Miquel Codony, membre de la junta de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, crític i lector enciclopèdic, hi està d'acord: "La seva obra és tan extensa que són inevitables els alts i baixos, però la freqüència amb què ha aconseguit tocar les tecles correctes és sorprenent. Això sí: amb algunes excepcions, crec que és un prosista mediocre, que no vol dir que sigui un mal escriptor. En qualsevol cas: és un molt bon creador d’històries".
Marc Pastor diu també que King l'ha ensenyat "a introduir l'horror en la quotidianitat. A pervertir el món real fins a convertir-lo en monstruós, una monstruositat versemblant. Potser aquest és el deute més gran que tinc amb King".
En el mateix sentit, l'editor Ramon Mas (autor de la novel·la Afores, que també entrellaça el fantàstic i el quotidià) diu que, a banda dels prejudicis per l'èxit comercial i dels qui l'ataquen per fer literatura de gènere, Stephen King és únic "emportant-se el lector cap on ell vol i fent-lo conviure amb uns personatges que sembla que respirin: no només és un mestre a l'hora de fer por. És més, sovint, a les seves novel·les hi trobem la vida quotidiana retratada amb molta més precisió i profunditat que en bona part de novel·les costumistes actuals". Com diu l'editora Maria Bohigas a la contracoberta, i no és dir poc: "King és un déu de la literatura: el llegeixes i la teva vida penja del seu invent".
Tot va començar, diuen els editors, a la Setmana de Llibre en Català del 2017. Xerrant durant les hores mortes a la caseta va sortir King a la conversa: "Que com pot ser que la gent el menyspreï, que segur que no l'han llegit, que si ja era hora de reivindicar-lo".
Un any i un mes després, Torn de nit(de color vermell sang) i Escriure. Memòries d'un ofici(del color verd de Males Herbes tot i ser de L'Altra), ja són a les llibreries. Stephen King, més en forma que mai, torna a parlar català.
Publicat per Jordi Benavente a La Llança
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada