Narrar-nos ajuda

Cadascú carrega la seva motxilla, com carrega la seva experiència i, en alguns casos, la narra. I fer-ho, pot ser terapèutic, signifiqui el que signifiqui aquest adjectiu. I quedi clar, d’entrada, que no parlem ni d’autoficció, ni d’autoajuda, sinó de com el fet d’escriure pot ajudar-nos a pair, entendre, superar o exorcitzar quelcom que ens afecta o ens ha afectat. “A mi la poesia m’ha salvat la vida”, sosté Jaume C. Pons Alorda. A L’analfabeta, Agota Kristof explicava que va arribar a un punt que només li quedava “una solució: escriure”. Primo Levi, supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz, va redactar els capítols de Si això és un home “no en una successió lògica, sinó per ordre d’urgència”. Beckett deia que Irlanda produïa tants escriptors moderns importants perquè “un país que ha estat tan dat pel sac pels britànics i pels capellans es veu obligat a cantar”.

Amb la novel·la Mare, editada per La Campana, Ada Castells ha retut comptes amb la seva progenitora, sense tallar-se un pèl, però amb humor. “Per a mi, aquest llibre ha estat fonamental per entendre com era la meva mare i per afrontar, jo mateixa, una manera menys culpabilitzadora de ser mare”, diu l’escriptora barcelonina, que defuig, però, l’adjectiu “terapèutic”, perquè podria fer pensar en “la típica història en què una autora explica les seves pupes per curar-se, i Mare no és això”.

En el cas de Castells, l’impuls inicial no va ser la necessitat de teràpia sinó la de comprendre: “El fet de ser mare i voler entendre la meva filla va fer que viatgés en el temps i em convertís altre cop en aquella nena que tenia una mare difícil”. I alguns lectors li han dit que ha estat “molt valenta” per obrir-se tant, però ella insisteix que no: que li calia escriure-la “per salut mental” i que, en qualsevol cas, és “explicant les nostres veritats íntimes com podem arribar a les veritats íntimes dels lectors”. És en aquest punt, que l’adjectiu “terapèutic” cau pel seu propi pes: resulta incomplet. La literatura és molt més això: “Serveix per recordar-nos que no som perfectes, que som humans complexes, plens d'arestes”, diu Castells, que insisteix que Mare “no és un llibre dramàtic sinó ple d'humor. I l'humor és molt medicinal”.

Els adjectius limiten

La professora de la Universitat de Cardiff (Gal·les), especialista en discursos literaris i visuals de malaltia i de dol, Montserrat Lunati, diu que ella tampoc no diria mai “literatura terapèutica”. Que no li agraden els adjectius adjudicats a la literatura perquè “per força esdevenen restrictius”. No obstant, afirma que és veritat que “la literatura pot ajudar en processos de recuperació, i per tant pot ser terapèutica i consoladora de moltes maneres. Però jo no en restringiria l’abast amb cap adjectiu”. Lunati parla en canvi de “narratives de malaltia o discursos sobre els cossos malalts, físicament o mentalment”, que li sembla “una manera més convincent de tractar el tema”. El que està clar és que sovint “la malaltia o el dolor (físic o psicològic) necessiten ser explicats, dits, explorats o visibilitzats; en forma de ficció, de poesia, d’art o de cinema. Com diu Arthur Frank: els cossos malalts necessiten narratives”.

En qualsevol cas, afegeix la professora de Cardiff, cal “desemmascarar les versions psicologitzades de la malaltia, sobretot del càncer, que acaben culpant el malalt o la malalta (que si no tenia l’actitud adequada, que si no ha sabut negociar traumes passats, etcètera) i despolititzen les possibles causes del càncer”. De fet, segons Lunati, no tot és atribuïble al medi ambient i no parlem només del càncer, sinó de malalties respiratòries, depressions i altres malalties mentals exacerbades per polítiques d’austeritat o d’exclusió social.

El sedàs de l’art
“Ningú no ve a les meves classes explícitament a fer les paus amb la seva història, però és evident que en tota escriptura del jo hi ha molt de despullament, de passar revista, de confessar pors, de transmetre vivències, algunes molt dures, i d'alguna manera existeix una certa tendència a la catarsi”, diu Mònica Miró (Barcelona, 1969), filòloga, escriptora, traductora i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. En aquests casos, Miró sempre anima els alumnes “a escriure”, sí; però a “fer-ho bé, passant-ho tot pel sedàs de l'art que és l'escriptura”.


Aleshores, sosté Miró, “el truc no és altre que aprendre l'ofici, saber trobar la veu, i tenir molt clar que una cosa és la temperatura de la vida i una altra la temperatura de la literatura, i que aquesta darrera sempre ha d'estar per sota de la de la vida”. I ho resumeix amb un titular que hauria signat Raymond Carver: “La contenció és imprescindible, com també ho és defugir sentimentalismes”.


En la línia de Castells i de Lunati, Miró afirma també que “l’etiqueta de literatura terapèutica fa por”, perquè de seguida ens remet a “reunions de tipus alcohòlics anònims o exorcismes col·lectius per alliberar-se de traumes i altres mals”. Però, alhora, l’escriptora posa sobre la taula que “en altres països hi ha màsters d'escriptura terapèutica: hi ha gent molt seriosa que s'hi dedica en l'àmbit de la sanitat, en col·lectius de risc, i en altres esferes, amb molt èxit i aprofitament”.

L’àmbit sanitari
Precisament en aquesta direcció treballen Marta Puxan-Oliva i Teresa Iribarren, professores i investigadores dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, que preparen per al curs vinent una formació en “narrativa mèdica o medicina narrativa”. Iniciat per Rita Charon als Estats Units, aquest camp d’estudi busca millorar les eines de comprensió de les malalties i dels mateixos malalts. Tot va sorgir del fet d’adonar-se que la manera com els metges expliquen la malaltia als pacients o a d’altres col·legues metges pot ser diferent de com els pacients l’expliquen als seus familiars o amics.

“Les eines que ens permeten entendre com es componen les narracions poden ajudar-nos a comprendre la malaltia d'una manera més holística, més contextualitzada i més experiencial”, afirmen Puxan-Oliva i Iribarren. D’aquí la importància d’aquest camp. “Escoltar el relat d'experiència de dolor del malalt ajuda el metge a entendre millor el procés mèdic o clínic: incorporar-lo a la narrativa mèdica pot contribuir a millorar el tractament”, conclouen les investigadores.

Miró obre encara més el ventall i, a banda d’apostar perquè “els estudis d'escriptura creativa passin a ser reconeguts en l'àmbit universitari com a estudis reglats”, destaca “els beneficis que es poden obtenir de l'escriptura expressiva o terapèutica en grups de dol, en situacions de violència de gènere, en malalties terminals, a les presons, en persones amb necessitats afectives”.

Narrar-nos ajuda: escriure pot ser terapèutic. A vegades, en surten obres mestres, o senzillament testimonis interessants; i d’altres, tan sols en brolla un text que, descrivint un dolor, un trauma o una ansietat, els pal·lia. Que no és poca cosa.

Publicat a La Llança