Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.

Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

“La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

“–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.”

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

“–¿El Manurhin es un Magnum? 

–Claro que es un Magnum. 

–Yo creía que era un arma francesa. 

–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

“–¿Te acuerdas del 73?

–Era en lo que estaba pensando.

–Allí los matamos a todos. 

–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.

–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.”

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

“(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.

–¿Y qué?

–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)”

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

Amb el codi del xip groc tatuat al quàdriceps

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Cap no és perquè sí. No són simples ornaments estètics, ni dibuixets triats d’un catàleg o buscats a internet. Tots tenen un significat especial, personal. Cadascun dels dotze tatuatges que llueix el Jorge parlen de fets que d’una manera o d’una d’altra li han marcat la vida –i la pell.

Una petita pilota de futbol, a l’espatlla, pel debut a Segona B amb el Sabadell. El nom de la seva filla, Ainhoa, al canell. Una filigrana tribal, a l’avantbraç, després que li maseguessin el turmell jugant a futbol i, malgrat tot (i gràcies al doctor Ramón Cugat), se’n sortís i pogués continuar practicant esport. El logotip de l’Ironman (una ema coronada per un punt) després del primer cop que va acabar aquesta dura prova, a Niça. Tres siluetes –una corrent, una pedalant, una nedant– que li recorden que, si l’any que ve pot participar i acabar l’Ultraman d’Austràlia i per tant guanyar-se la plaça, el 2017 serà al Pacífic, a l’Ultraman de Hawaii, “el somni –diu– de qualsevol triatleta”.

I així fins a dotze motius personals.

Marcats a la pell, amb agulla i pigments.

El tercer dels quals, un codi. Dues lletres, guionet, tres xifres, dues lletres: DZ-153YN, el codi del seu xip groc.

Jorge Martín Ubric (Terrassa, 1976) fa de comercial en una empresa de compravenda de furgonetes Califòrnia, i també de monitor i entrenador personal al Holmes Place de Balmes, Barcelona.

Apassionat dels triatlons, és un paio fibrat, fort i lleuger, bronzejat i simpàtic. Des del 2007, al quàdriceps dret hi du tatuat el codi del seu xip groc: “Així sempre el tinc a mà quan m’haig d’inscriure a una cursa”, diu.

Diu que molta gent li pregunta què significa i que sovint els pren el pèl i els contesta que és “el número de la cel·la de la presó o la matrícula d’una antiga Vespa”. Diu que n’hi ha que el prenen per boig.

Sap que en cas que perdi aquest xip groc que du marcat a la pell, el següent que adquireixi tindrà una altra numeració, i diu que no passa res, que tot el que ha competit –patit, lluitat, assolit– amb aquest xip, no s’oblida.

El Jorge té una filla de catorze anys que juga a futbol sala i una dona, la Montse, que també fa esport i que té molta paciència amb ell. A casa seva ho saben i ho entenen: d’això de nedar, pedalar i córrer ell n’ha fet una forma de viure, que li demana temps i forces. I fins i tot una habitació.

Una habitació plena de vambes, samarretes i bicicletes usades; desenes de dorsals cobrint les parets. Són –han estat– bons moments, que ell atresora i mostra amb orgull. Com els tatuatges.

Quan els de màrqueting parlen de fidelitzar clients, no s’imaginen que algú es tatuarà el codi del xip. Ell ho sap. Ha fet de comercial en diverses empreses de diversos sectors. I no se’n penedeix, diu que no ho va fer ni amb ànim de lucre ni per obtenir cap tipus de publicitat, que la motivació era personal: “Tot el que he fet amb aquest xip no s’esborrarà, són bons records que quedaran per sempre”.

Aprofito per preguntar-li, a ell que es dedica a entrenar corredors i triatletes, què els diria als que tot just comencen. Ho té claríssim: “T’has de deixar aconsellar i que et miri un metge; un bon pla d’entrenament i seguir la progressió, sense cremar-se, sense pressa, sabent sempre què fas”, diu.

“Fer esport –afegeix– és com tenir gossos, per força et fa millor persona. Rendeixes més a la feina, estàs millor amb la família”.

L’última visita de Josep Pla a Martorell

(Premi Vila de Martorell 2015 al millor article de divulgació. Publicat per Jordi Benavente a Núvol)

El dia abans que Josep Pla visités Martorell per última vegada, el Barça va clavar cinc gols al Real Madrid a domicili. El mític zero a cinc al Bernabéu, del diumenge 17 de febrer de 1974, amb dianes d’Asensi (2), Cruyff, Juan Carlos i Sotil. L’escriptor escoltà el partit per la ràdio, al menjador de Can Sunyer del Palau, terme de Sant Andreu de la Barca, la casa pairal de la família Santacana, segons explica el mateix Jaume Santacana, que aquella setmana va fer-li d’amfitrió i que matisa: “Dir que va escoltar-lo no és del tot exacte, perquè a en Pla no li interessava gens el futbol, però sí que vam tenir el partit de fons tota la sobretaula. I amb ell les sobretaules eren interminables: sabies quan començaves però mai quan acabaries, era curiós de mena, a vegades només ens fèiem preguntes, que ens responíem amb d’altres preguntes”. El locutor anava narrant la desfeta blanca, cantant el reguitzell de gols de l’equip blaugrana, mentre ells la feien petar, entaulats tranquil·lament, ben abastits de tabac, cafè i conyac. Santacana no recorda de què parlaven aquella tarda concretament (diu que tocaven tots els temes del món: “política, història, literatura, la pintura holandesa del XVII, els vins francesos, les dones, els vents, els pescadors, el bestiar; era un xerraire empedreït, i escoltava encara més”) però sí que recorda que Pla li gorrejava els Benson and Hedges, i que ell es deixava gorrejar de gust.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Mas Pla, Llofriu, 1969

Amb el anys, Jaume Santacana (Barcelona, 1950) acabaria dirigint documentals i tenint càrrecs de responsabilitat a Televisió de Catalunya i en diverses productores audiovisuals, però a finals de 1969 era tan sols un jove llicenciat en història de l’art i estudiant de cinema, que un bon dia es presentà al Mas Pla de Llofriu, acompanyat de Toni Garriga i Joan Baca, amb la intenció de rodar un documental en 16 mm sobre “el millor prosista en llengua catalana que ha existit mai”.

Anaven ben recomanats pel també escriptor Maurici Serrahima, oncle polític de Garriga i conegut de Pla, però l’empordanès, sec i sorrut, de seguida aixecà una mà autoritària que els féu callar de cop. “Santacana? No seràs pas dels Santacana de Martorell?”. I davant del sí del nouvingut, somrigué i pronuncià un mot enigmàtic: “Rubricatus”. I amb aquest mot –mig paraula màgica, mig sant i senya–, ell mateix desfermà els seus propis records: el més esquerp dels empordanesos s’estovà i retornà per uns moments als anys trenta.

Martorell, 1930

Jaume Santacana és descendent dels Santacana de l’Enrajolada de Martorell (avui convertida en casa museu), fundadors del Sindicat Vitivinícola del poble i de les caves Rubricatus, vet aquí el poder evocador del mot en qüestió. Quan li digué a Pla que Lluís Santacana era el seu pare, l’escriptor va tancar els ulls, foscos com dos traus antics, i començà a evocar el Martorell de principis dels trenta, en veu alta. Que si el seu amic Lluís i el vi blanc dels Santacana, que l’embogia; que si la fonda de l’estació de Martorell, on s’allotjà quan treballava en El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia (Llibreria Catalònia, 1931); que si el propi filòsof de la Torre de les Hores i la resta de tertulians de l’Ateneu, el Círcol i el Progrés; que si en Puig, el famós cambrer, amb els pantalons tocant-li l’aixella i que, li demanessis el que li demanessis, et portava sempre el que li donava la gana… Les credencials martorellenques obtingudes pel Santacana pare als anys trenta van obrir-li al Santacana fill, a finals dels seixanta, les portes del mas Pla i del seu il·lustre habitant, de bat a bat i per sempre. Passat el mes i escaig que va durar el rodatge del documental, ja eren amics i van començar a tractar-se amb regularitat.

Segons Santacana, en més d’una ocasió s’embarcaven tots dos en improvisades excursions a bord del Seat 600 del martorellenc, i voltaven pel país, sense rumb, sense pressa, embrancats en una conversa contínua i aturant-se només quan els ho manaven la gana, la set o algun paisatge voluptuós.

Al cap d’uns anys, Santacana convidà l’escriptor a passar uns dies amb ell i la seva dona a Can Sunyer, a cinc minuts de Martorell, i, el més sorprenent, Pla acceptà.

Can Sunyer del Palau, diumenge 17 de febrer de 1974

No era fàcil tenir-lo de convidat a casa. I això que Santacana diu que li ho posà tot molt planer, fins i tot va deixar que s’instal·lés al llit de matrimoni. Però és que Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) “vivia sense ordre ni concert, tenia uns horaris molt bèsties i anava molt a la seva. Era un paio difícil i també una mica misogin: la meva dona va haver d’aguantar-li més d’un estirabot aquells dies. Si no li agradaven uns espinacs, per exemple, era capaç de fotre-te’ls per barret”, diu Santacana.

S’enllitava de matinada, sovint saturat d’alcohol, i patia d’insomni. No es llevava gairebé mai abans del migdia, treballava (escrivia) a les tardes i, havent sopat, si tenia companyia, es quedava entaulat, conversant, fumant, bevent, fins a la matinada següent. I així dia rere dia. Ho explica ell mateix a La vida lenta (Destino, 2014).

Per això la sessió de fotos de l’endemà no estava programada al matí sinó passada l’hora de dinar, amb el sol baix d’hivern, el millor focus de llum natural del món.

Martorell, dilluns 18 de febrer de 1974

L’instint del retratista va fer-ho possible. El fotògraf Salvador Porta, assabentat de la presència a la comarca de l’autor dels Homenots, va aconseguir el telèfon de Santacana i s’hi va coordinar perquè, ja que eren al Palau, s’acostessin una estona al Pont del Diable, que aprofitaria per fer-los unes fotografies. Gràcies a la seva bona pensada, avui tenim aquestes valuoses imatges, l’únic testimoni del pas de Pla pel poble, en la seva darrera visita a Martorell. (Les altres fotos que se’n conserven són de 1930! D’aquells mesos d’estiu que l’empordanès va fer-hi vida per escriure el llibre sobre la filosofia de Pujols.)

Aquella tarda del febrer de 1974, Santacana va aparcar el 600 davant del Bar Manel. I no se’n recorda però diu que gairebé segur que van entrar-hi a saludar i a fer un cafetó –traguet de conyac inclòs– per animar la tarda. Als jardins del Pont del Diable, els esperaven el fotògraf Salvador Porta i l’historiador local Isidre Clopas.

“No sabíem que també venia en Clopas; tot un personatge”, evoca el fill de l’Enrajolada. “Va posar-li el cap com un bombo a en Pla, parlant-li sobre un llibre que acabava d’escriure. Era divertit veure’ls junts”.

Feia una tarda plàcida d’hivern, sense vent i amb bona llum. Santacana anava desabrigat i la seva dona, amb minifaldilla. Clopas era l’únic ben acotxat, amb un tres quarts sobre l’americana de pana. Pla duia camisa i jersei –ratat–, americana “color de gos com fuig” i la seva inseparable boina. “A l’hivern no se la treia mai, només quan entrava en alguna casa. El protegia del fred, sobretot quan escrivia al mas, a la sala de la llar de foc, que hi fotia un fred que matava”.

Van creuar el Pont del Diable tot passejant, fins a l’arc romà; mitja volta, i tornada cap al cantó martorellenc. Salvador Porta va retratar-los mentre xerraven a tocar de la font de l’Eudó. Cinc fotos en blanc i negre. Testimoni mut d’aquella jornada.

“Vist de lluny estant, amb la seva petita construcció sobre la punta de l’ametlla de l’arc central, sembla una joguina. És una pura delícia. Destruït durant la guerra civil, durant anys semblava que a Martorell li faltés alguna cosa. Per fortuna, ha estat reconstruït últimament”, havia escrit Josep Pla, a la seva Guia de Catalunya (Destino, 1971).

El veterà Ferran Porta confirma que va ser el seu pare (ja desaparegut, com Clopas i Pla) l’autor d’aquestes cinc imatges: les busca a l’arxiu del seu estudi de la Vila i les escampa sobre el taulell. I es lamenta: “A mi em devia tocar algun altre encàrrec, aquell dia, llàstima. Per això hi va anar el pare. No te’n puc explicar res més”.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Cinc fotos, doncs. Tres de grup: Jaume Santacana, Teresa Juncosa, Isidre Clopas i Josep Pla, conversant entre ells. I dues de l’historiador i l’escriptor; i d’aquestes dues, només una en què Pla mira directament a càmera. El rostre colrat, envellit, tancat. La mirada profunda i fosca, però franca. La mà dreta a la butxaca i l’esquerra, a mig aire, com si renyés o advertís el fotògraf per algun motiu ara ja indesxifrable –Santacana no se’n recorda. Potser li feia alguna conya a Porta. Potser li exigia que acabés, que ja n’estava fart de tot plegat, qui sap.

Hi havia dos Josep Pla, segons Santacana: un Pla dotat d’una sensualitat que li traspassava la pell i amb un grau de sensibilitat extrem, que podia emocionar-se quan et parlava d’Itàlia, quan recitava uns versos de Dant o evocava les potes d’un cavall pintat per Velázquez o el detall d’una escultura de Maillol. I també hi havia el personatge que ell mateix s’havia creat: el pagès murri, groller i malcarat, que tan aviat es feia el tímid com engegava la gent a passeig, sense més.

El Pla que mira a càmera en aquesta imatge sembla tan sols un Pla fatigat. Un home de setanta-sis anys, complex i viu, però cansat.

Dos anys després, entrevistat pel periodista Joaquín Soler Serrano a TVE, el mateix Pla mostraria les seves màcules sense pudor: “He viscut molt poc, jo. No tinc ni idea de res. No sé, per exemple, què és l’amor. M’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba. Però tractant-se d’éssers humans… Tinc una idea bastant contrària als éssers humans. No hi crec gaire i espero que els altres no hi creguin gaire, en mi. (…) Una cosa és la literatura i l’altra, la vida, que és molt més complicada”.

Clopas, Santacana, Juncosa i Pla. Foto Porta (Martorell)

La tarda del 18 de febrer de 1974, acabada aquella curta però històrica sessió de fotos a tocar del Llobregat, el grup va estar xerrant una estona més i, tot seguit, es va dissoldre.

Josep Pla no tornaria mai més a Martorell. Va morir set anys després, el dia de Sant Jordi de 1981, al seu mas de Llofriu.

Aquesta mateixa imatge en què l’autor d’El carrer estret mira a càmera –ens mira, emmarcat pel Pont del Diable i la muntanya del telègraf– va ser l’escollida, vint-i-tres anys després, per il·lustrar l’opuscle Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997). Tan sols se’n va eliminar la presència de Clopas, que va ser discretament fos a blanc, esborrat, coses de l’art de dissenyar portades.

Martorell, 1997, Any Pla, centenari del seu naixement

La responsabilitat de recollir en una petita publicació la relació de l’escriptor de Palafrugell amb el nostre poble van assumir-la l’historiador local Ferran Balanza i la filòloga martorellenca Teresa Amat, tots dos lectors i admiradors de l’obra de Pla. Inicialment van proposar a l’Ajuntament de fer un senzill full desplegable, però atesa la quantitat de material trobat, el tríptic projectat acabaria convertint-se en un opuscle de trenta-dues pàgines. Historiador i filòloga van emprendre aleshores “una feina de corcó per convèncer qui calia convèncer que era una cosa que s’havia de fer”, explica Amat. Tot seguit vindria la “feina de formigueta”. Encara no s’havien inventat ni el Google ni les bases de dades informatitzades, de manera que van haver de picar pedra a la manera tradicional: visitar arxius i hemeroteques i cremar-se les celles solcant l’obra completa de Pla a la recerca de la referència martorellenca. El resultat va ser Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997), només disponible a la biblioteca del poble, ja que l’edició està exhaurida. Inclou correspondència de l’escriptor al seu germà Pere i al filòsof de la Torre de les Hores (missives desaparegudes des d’abans que es constituís la Fundació Francesc Pujols i que, per tant, ja només es poden consultar en aquesta publicació, segons Amat); un article introductori signat per la pròpia filòloga; una cronologia i una relació de les obres planianes; i la reproducció d’un reportatge signat pel periodista Josep Maria Planes («Una tarda a Martorell, amb Francesc Pujols i Josep Pla»; setmanari Imatges, juliol de 1930) amb fotografies de l’època.

Finalment, l’opuscle també inclou els fragments de la Guia de Catalunya (Destino, 1971) en què Josep Pla parlava del nostre poble: “Martorell queda situat enmig d’aquesta creu de circumstàncies geogràfiques. És una població posada entre rius i ponts, entre carreteres i ferrocarrils, entre comarques i terres. És allò que s’anomena una població estratègica. (…) Albirem, al nord, el Montseny; a ponent, Montserrat, i, als peus de l’observador, serpeja, llangorós i cansat, el roig Llobregat”.

Sense perdre mai de vista l’emblemàtica muntanya: “Quan obro la finestra veig Montserrat. Al matí, sota el cel clar i l’aire límpid, la muntanya es dibuixa d’una manera precisa i exacta. ¿Hi ha cap més poble a Catalunya que, si obriu la finestra, us presenta Montserrat com posat en una safata?”.

I passejant, de nit, per l’horta de l’Anoia: “S’hi produeix, en la frescor d’aquestes terres humides, un aparatós raucar de granotes, que a la primavera es barreja amb els meravellosos i vellutats cants del rossinyol (…) Vaig poder veure el poble embolicat per la mòrbida i pàl·lida llum de la lluna, mentre en la llunyania xiulava una locomotora que semblava cansada”.

La “feina de corcó” de Balanza i Amat va acabar donant altres fruits: “Vam organitzar una conferència de Miquel Pairolí; vam portar l’obra de teatre A peu Pla, de Joan Riera i Martí Peraferrer, i l’espectacle de titelles Ex-pla-nades, de la companyia l’Estenedor; i, al final, l’Ajuntament va llançar la casa per la finestra i va inaugurar el carrer de Josep Pla i un monument en honor seu al nou barri de les Bòbiles”, resumeix Amat.

Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (2a part): Linda Arnott

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Linda Arnott (Glasgow, 1969) és una atleta tàctica i plena de determinació. I com la seva amiga Victoria Hodgkinson, també vol guanyar la Lliga Championchip.

L’escocesa té el físic adequat –fort i dúctil– per ser quasi sempre davant de tot. I s’emociona amb els èxits. I pateix amb cada entrebanc. I de tant en tant també se li escapa un somriure durant la carrera. Però, sobretot, Linda Arnott és una corredora que no deixa mai res a l’atzar.

És una atleta popular que sap extreure conclusions de cada quilòmetre recorregut. De cada nova prova a què sotmet el seu cos. De cada corredor que supera. De cada triomf. Cada vegada que fa podi i que col·loca una copa més a la prestatgeria del saló, valora l’experiència i n’anota mentalment una conclusió, una manera de fer-ho encara millor la propera vegada.

Linda Arnott diu que és clar que li agradaria guanyar la Lliga, que seria un assoliment personal, fruit de moltes hores d’entrenament i, també, de l’aplicació del seu lema: “Do the best you can” (“Fes-ho tan bé com puguis”). O dit d’una altra manera: no deixis mai res per verd, no et reservis, no t’arronsis, no abandonis ni deixis de lluitar mai. Sota cap concepte. Determinació, dèiem.

“No he abandonat mai cap prova. Fins i tot amb una ferida al genoll, sagnant, després d’una caiguda en una cursa de muntanya (imaginem-la: el cabell recollit amb una cua ben tensada, la mirada de dolor però sobretot de decisió darrere les ulleres fosques, la sang i el fang regalimant-li fins als mitjons, i, als auriculars, una bona sessió de Carl Cox). No tinc cap truc, però estic decidida a arribar a la meta. Sempre dic que hi ha un vint per cent que és físic, però l’altre vuitanta per cent és mental”, diu Arnott.

La corredora escocesa s’entrena sobretot en pujada. A Montjuïc. I un cop al mes també fa una tirada llarga des de la plaça d’Espanya fins al Tibidabo.

Tàctica, dèiem. Acumular força desnivell a les cames durant els entrenaments perquè després, a les curses, sempre sembli que tot fa baixada.

Com Hodgkinson, Linda Arnott forma part del CM Sígueme. “Compartim l’objectiu de fer-ho tan bé com puguem i, al mateix temps, de gaudir de la cursa”. I afegeix: “Victoria Hodgkinson és una molt bona corredora i es mereix guanyar la Lliga tant com jo. Estic segura que guanyi qui guanyi ho celebrarem juntes”.

Mentrestant, Arnott corre tantes curses com li permeten el físic i la família. L’escocesa té parella, l’Edwin, i dos fills petits, de 4 i 6 anys. Diu que sovint és el propi Edwin qui l’apunta a les curses (ell no corre, fa ciclisme) i qui l’anima sempre a buscar nous reptes. L’últim va ser córrer tres curses en un sol cap de setmana. Bombers, l’Endimoniada i els Blaus: “una 10k d’asfalt, plana, una 18k de muntanya i una altra 10k d’asfalt amb dues pujades ben pronunciades”. El resultat: dues copes en tres dies.

Copes que acaben a la prestatgeria del saló de casa seva. “Als nens els fa molta il·lusió mostrar-les als seus amiguets quan vénen a casa a jugar”.

Aquesta gerent d’un dels departaments comercials d’una important marca d’impressores, va començar a córrer el 1996 a Glasgow, la seva ciutat natal. Des d’aleshores, exceptuant els dos embarassos, no ha deixat de fer-ho. Diu que per a ella hi ha tres punts bàsics per ser una bona esportista:

“Somriure i gaudir de la cursa. Aprendre de cada prova per fer-ho millor la propera. I respectar els altres corredors, sobretot les dones, que compartim objectiu”.

Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (1a part): Victoria Hodgkinson

(Publicat per Jordi Benavente, a Championchip.cat)

Esmalt d’ungles. Vermell, rosa, negre, tant és el color. Però resulta indispensable perquè les ungles dels peus, castigades per quilòmetres i quilòmetres d’entrenaments i competició, tornin a somriure. Somriure i posar sempre bona cara és el gest que millor resumeix l’actitud d’aquesta destacable corredora.

Una atleta popular que assegura que quan nota que li falten forces en una cursa, en els moments més durs, pensa dues coses. Primer, en no decebre’s a si mateixa. I segon en el vinet amb què ho celebrarà amb els amics després de l’esforç. “Així que aquest és el meu truc: serro les dents i miro de sortir el millor possible a les fotos de l’arribada”, explica Victoria Hodgkinson (que ara que som a mitja temporada i encara pot passar de tot, s’està disputant amb Linda Arnott el lideratge de la Lliga Championchip).

Les ungles fetes malbé; el despertador posat a hores criminals, dissabtes o diumenges; hores i hores d’entrenament o el fet d’haver d’acomiadar-se dels amics just quan comença la festa perquè l’endemà hi ha cursa. Tot plegat és secundari quan gaudeixes corrent, assegura Hodgkinson. I aquesta atleta popular –professora d’anglès nascuda a Londres el 1985 i resident a Barcelona– afirma, ras i curt, que ella corre perquè li agrada córrer. I afegeix: “És el meu moment, deixo el mòbil a casa i desconnecto de tot. I a sobre va molt bé per l’Operació Biquini!”.

Sempre havia fet esport però va ser una amiga (“tu ja saps qui ets!”, li pica l’ullet des d’aquestes línies) qui va aficionar-la del tot a això de córrer, quan va demanar-li que l’acompanyés a la Cursa dels Bombers de 2013.

Hodgkinson és una tot-terreny que entrena entre quatre i cinc dies a la setmana (a la Diagonal, a Can Dragó, a la platja, a les vores dels rius Llobregat o Besòs, i fins i tot a la muntanya de Montserrat) i sovint acompanyada del seu nòvio, que és “un crack del running, així que podem entrenar junts, entén totes les meves manies i no pot queixar-se per haver-nos de llevar d’hora el diumenge, ni de les ungles lletges, jo almenys me les puc pintar!”.

A banda de la llengua anglesa i de l’amistós picapunt que mantenen per ser la dona més ràpida de la Lliga, Linda Arnott i Victoria Hodgkinson també comparteixen club, el CM Sígueme. Hodgkinson destaca el contingut social d’aquests equips: “Hi tinc grans amics, i quan anem a les curses no es tracta només de córrer sinó de passar-nos-ho bé”.

L’escalf d’amics i familiars és molt important per a ella. “Tot és més fàcil, acompanyada d’amics corredors podem riure junts de les nostres bogeries, com fer doblet i córrer dues curses en un cap de setmana”.

“I a les maratons, per exemple, sempre vénen els meus pares i alguns amics a animar-me, sense ells seria molt més difícil”. Diu això pensant especialment en l’edició del 2014, on pel que explica va haver d’afrontar no només el repte físic sinó els seus propis “dimonis”.

Sobre si creu que podrà superar la Linda Arnott, Hodgkinson assegura que li està costant “sobretot en 10k, perquè Linda està en plena forma aquest any; es mereix totes les copes que està guanyant. Jo espero el meu moment en mitges distàncies”, diu, i somriu, sempre.

Visitar una amiga a Barcelona, córrer dues curses, guanyar-les. El cap de setmana de l'atleta Lisa Öhberg

Mai no havia fet de periodista i pare alhora. Abans d'ahir vaig entrevistar una atleta en anglès, amb llibreta, boli i gravadora, i el nen somrient al cotxet.

L'atleta, sueca, 26 anys, va acabar dient que era "so cute", el nen. El nen, 8 mesets, quan vam quedar sols, va tancar el puny, polze alçat.

Vet aquí el resultat (article i fotos) que he publicat a la web de Championchip.cat

No sempre fem plans. A vegades assolim grans fites (i guanyar la Cursa dels Bombers en categoria femenina n’és una) per carambola; suant de valent, és clar, perquè ningú guanya una 10k caminant, però sense haver-ho previst.

Primer el seu entrenador li diu que ja que està decidida a anar-se’n una setmana de vacances a Barcelona i a faltar als entrenaments, que almenys hi intenti córrer una cursa, per no perdre la forma.

Segon, la casualitat fa que justament aquell cap de setmana tingui lloc a la ciutat una de les curses populars més multitudinàries i sonades, que enguany estrena circuit i horari (nocturn).

I tercer, i més sorprenent, obeint en tot moment l’entrenador, l’objectiu de l’atleta sueca Lisa Öhberg (Uddevalla, 1988) no era córrer una 10k sinó una 5k, distància en què es troba més còmode. Tant és, les acabaria guanyant totes dues.

L’especialitat d’Öhberg, tant a Suècia com als Estats Units, on va formar-se com atleta universitària, són els 1.500 m i els 5.000 m, en pista (tot i que també té experiència en asfalt i cross).

El seu entrenador li demanava, doncs, que diumenge donés el màxim corrent la 5k dels Blaus de Gràcia. En canvi que participés a la Cursa dels Bombers divendres a la nit era secundari, només si li feia il·lusió i, en tot cas, sense cremar-se, reservant forces pel diumenge.

Ella va dir-li que no patís, que així ho faria. Però un cop a Bombers, divendres, “amb tanta gent i amb una cursa tan maca”, no se’n va saber estar i va sortir a totes, explica Öhberg, dilluns, tot fent un cafè a la terrassa d’un bar de l’Eixample, hores abans d’agafar l’avió per tornar a Suècia.

Öhberg és una dona jove, atlètica, rossa i simpatiquíssima que gaudeix calçant-se les vambes fins i tot quan està de vacances. Diu que córrer és una de les millors maneres de descobrir una ciutat.

Ha vingut a visitar una amiga, també sueca, que viu a Barcelona i amb qui va coincidir fa uns anys als Estats Units. En els set dies que haurà estat a la ciutat ha corregut i ha estat la dona més ràpida a la We Run Barcelona – Cursa Bombers 10k del divendres (36:58) i als Blaus de Gràcia 5k del diumenge (18:09). “El meu entrenador hagués desitjat una marca millor, és clar”, diu ella.

Lisa Öhberg va néixer el 1988 a la ciutat d’Uddevalla. Va formar-se com a atleta (primer futbol, després atletisme) a Los Angeles, on estudiava màrqueting. Va canviar la pilota per la pista quan els seus entrenadors van veure que, tot i tenir bon toc i visió de joc, destacava deixant enrere els contraris. Corria més que ningú.

Actualment torna a viure a Suècia, on forma part d’un club d’atletisme i competeix a nivell nacional; treballa i continua formant-se, ara en Psicologia de l’Esport.

Diu que té ganes de tornar a Barcelona aviat i repetir l’experiència. “Ara ja conec la web de Championchip i el calendari de la Lliga”, afegeix somrient.

La rebrem amb els braços oberts.

(Text i foto: Jordi Benavente, per a Championchip.cat)

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari. Seria una manera de dir-ho i de captar l’atenció dels lectors. Però seria inexacta, i em quedaria curt: mon pare és genealogista, format amb l’il·lustre Armand de Fluvià, i per a ell –així m’ho ha transmès– la genealogia és molt més que llistar components, vius i morts, d’una família. És cercar-los, posar-los nom i cognoms, situar-los en l’espai i en el temps, i gratar-ne tants esdeveniments vitals com sigui possible per integrar-los després, amb el màxim de detalls, en el relat familiar. Tot demostrable sempre amb papers, autoexigència gremial.

Per això en els darrers trenta anys mon pare ha visitat centenars d’arxius civils, eclesiàstics i particulars d’arreu. No s’inventa mai cap dada: les busca, les anota, les fotocopia o les fotografia, i a casa les filtra, les ordena i les arxiva. Té un programa informàtic dissenyat expressament, diversos discs durs externs per a còpies de seguretat, milers de documents i de fitxes.

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari amb l’ofici i la tenacitat dels bons genealogistes (de les aranyes sàvies). Els arbres que elabora són (com les teranyines més espectaculars) complexos, lògics, perfectes. I inacabats. Perquè sempre hi ha aquell punt en què la documentació s’acaba i el fil es trenca... el relat queda mut, ingràvid, sense connexió amb el passat remot. El darrer arbre que ha fet –25 generacions i set-cents anys– es talla en ple segle XIV. 

Podeu comprovar-ho al Celler d’en Xavi (c/ Mur, 88), fins a finals de mes. Aquest divendres 17 d'abril, a les 20 h, mon pare hi serà. La notícia publicada a la web de l'Ajuntament de Martorell, podeu llegir-la aquí: "Ramon Benavente exposa un arbre genealògic que abasta set segles i 25 generacions"
 

Si són els morts que tornen

Des que tenim el nen, que ja té mig anyet, a casa seguim cada vespre la mateixa rutina. Després de banyar-lo, jo vaig a fer el sopar a la cuina i l'Andrea li dóna el pit estirada còmodament al llit. El cas és que tot i ser-hi sols, a l’habitació, l’Andrea diu que hi ha dies que el nen, mentre xucla, es distreu mirant darrere d’ella; mirant i somrient, com si hi hagués algú allà mateix, en la penombra de l’habitació, fent-li monades i dient-li coses.

Es veu que quan eren bebès els cosins de l’Andrea feien el mateix, i que la seva tieta sempre fa conya amb la possibilitat que els menuts de la família siguin capaços de comunicar-se amb els morts –cosa que, no cal dir-ho, no ens entusiasma gens. Però jo em faig el valent, penso en positiu, i dic que tenim avis i besavis que ja no hi són, i que potser són ells que vénen a saludar el petit. L’explicació genealògica em consola més que la paranormal.

Tanmateix l’imaginari colla fort i el cap se m'omple d'arguments de sèrie B. L’edifici s’assenta sobre un antic cementiri, i els morts, pertorbats per la nostra intromissió, revenen; abans que hi arribéssim nosaltres, el pis va ser escenari d’algun assassinat macabre, d’aquells que esquitxen les parets de dolor; algú hi va practicar espiritisme i va deixar-se la porta mal tancada...

Són arguments de pel·lícula de por, que foragito aplicant la navalla d'Occam: em quedo amb l’explicació menys rebuscada. El nen somriu perquè sí. És tan petit que no necessita estímuls externs per fer-ho; ni per distreure's mirant cap a on –aparentment– no hi ha ningú.

Això voldria dir que tampoc no ens hem d'espantar quan es posa a cantar a mitja nit, sol a la seva habitació, amb una cantarella tan dolça com inquietant. I que no cal capficar-se més per aquella vegada que, a les tres de la matinada, la caixa de música amb forma de gosset, que tenim penjada al seu bressol, es va activar sola i va esgarrapar quatre notes, metàl·liques i esfereïdores, sense que li haguéssim donat corda.

Aquell so va arrencar-me del son. Tot era fosc. Vaig dir: “Ho has sentit?”. Ella: “Sí”. Vaig encendre el llum: només nosaltres dos i el nen, adormidet al bressol, ningú més a l’habitació; o jo no hi vaig saber veure ningú més, vaja. Els ulls del gosset de joguina –esmalt negre– tampoc no donaven cap pista del que acabava de passar.

Només espero que, si són els morts que tornen, sigui només per enyorança. Si és així, ja buscarem un dia que ens vagi bé a tots, i farem un sonat dinar familiar.

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.

L'última nit del forn Montserrat de Martorell, que tanca per jubilació

Joan Montserrat (Martorell, 1948) es jubila després de més de cinquanta anys fornejant de nit el pa, les coques i els croissants que l'endemà venia la seva dona, Carme Ramos, en el centenari forn Montserrat del barri de la Vila de Martorell. Dilluns quedarà tancat per sempre, patrimoni cultural que s'apaga. El meu avi ja hi comprava el pa –de quart, rodonet, llescat– i m'hi portava, quan jo era un marrec. Després, hi hem seguit comprant el pa, el pare i jo mateix. (A la Vila, hi queden encara els forns de Cal Garriga, Cal Xic i Cal Bonastre.) Avui he entrevistat el Joan, que va aprendre l'ofici del seu avi, Isidre Montserrat. Hem fet un cafè a la plaça de l'església i, després, he visitat la rebotiga i els forns, imponents i poderosos –que s'hi pot entrar dempeus i tot–, tantes nits a tota màquina. He fet unes quantes fotos, i n'he escrit aquest reportatget (que podeu llegir fent clic aquí).

Jaume Muxart, devastat per la grip però rotund: “Aquí qui mana és el color”

Visitat per feina el pintor Jaume Muxart (Martorell, 1922) al seu pis barceloní, un principal ampli i amb pati. Trobo un home de 92 anys devastat per una grip i sord però molt amable. Personatge magnètic. Gest torçat, somriu amb els ulls. Conceptes rotunds que transmet amb fermesa, la veu ofegada per la grip i els anys. Diu que en la seva nova mostra pictòrica (Flors i colors) més que flors hi ha “taques” perquè el que compta és el color: “Aquí qui mana és el color”. L’apassionen les flors “perquè totes són diferents, més grans o més petites, però de colors sempre diferents: una paleta que no s'acaba mai”. L’entrevista se’m fa curta. Fetes quatre fotos. Baixant les escales cap al carrer, sento passos gomosos i estridents que s'allunyen sobre l’enrajolat –les sabatilles de l'artista, que es recull. M’ha agradat poder passar una estona amb ell.