Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (1a part): Victoria Hodgkinson

(Publicat per Jordi Benavente, a Championchip.cat)

Esmalt d’ungles. Vermell, rosa, negre, tant és el color. Però resulta indispensable perquè les ungles dels peus, castigades per quilòmetres i quilòmetres d’entrenaments i competició, tornin a somriure. Somriure i posar sempre bona cara és el gest que millor resumeix l’actitud d’aquesta destacable corredora.

Una atleta popular que assegura que quan nota que li falten forces en una cursa, en els moments més durs, pensa dues coses. Primer, en no decebre’s a si mateixa. I segon en el vinet amb què ho celebrarà amb els amics després de l’esforç. “Així que aquest és el meu truc: serro les dents i miro de sortir el millor possible a les fotos de l’arribada”, explica Victoria Hodgkinson (que ara que som a mitja temporada i encara pot passar de tot, s’està disputant amb Linda Arnott el lideratge de la Lliga Championchip).

Les ungles fetes malbé; el despertador posat a hores criminals, dissabtes o diumenges; hores i hores d’entrenament o el fet d’haver d’acomiadar-se dels amics just quan comença la festa perquè l’endemà hi ha cursa. Tot plegat és secundari quan gaudeixes corrent, assegura Hodgkinson. I aquesta atleta popular –professora d’anglès nascuda a Londres el 1985 i resident a Barcelona– afirma, ras i curt, que ella corre perquè li agrada córrer. I afegeix: “És el meu moment, deixo el mòbil a casa i desconnecto de tot. I a sobre va molt bé per l’Operació Biquini!”.

Sempre havia fet esport però va ser una amiga (“tu ja saps qui ets!”, li pica l’ullet des d’aquestes línies) qui va aficionar-la del tot a això de córrer, quan va demanar-li que l’acompanyés a la Cursa dels Bombers de 2013.

Hodgkinson és una tot-terreny que entrena entre quatre i cinc dies a la setmana (a la Diagonal, a Can Dragó, a la platja, a les vores dels rius Llobregat o Besòs, i fins i tot a la muntanya de Montserrat) i sovint acompanyada del seu nòvio, que és “un crack del running, així que podem entrenar junts, entén totes les meves manies i no pot queixar-se per haver-nos de llevar d’hora el diumenge, ni de les ungles lletges, jo almenys me les puc pintar!”.

A banda de la llengua anglesa i de l’amistós picapunt que mantenen per ser la dona més ràpida de la Lliga, Linda Arnott i Victoria Hodgkinson també comparteixen club, el CM Sígueme. Hodgkinson destaca el contingut social d’aquests equips: “Hi tinc grans amics, i quan anem a les curses no es tracta només de córrer sinó de passar-nos-ho bé”.

L’escalf d’amics i familiars és molt important per a ella. “Tot és més fàcil, acompanyada d’amics corredors podem riure junts de les nostres bogeries, com fer doblet i córrer dues curses en un cap de setmana”.

“I a les maratons, per exemple, sempre vénen els meus pares i alguns amics a animar-me, sense ells seria molt més difícil”. Diu això pensant especialment en l’edició del 2014, on pel que explica va haver d’afrontar no només el repte físic sinó els seus propis “dimonis”.

Sobre si creu que podrà superar la Linda Arnott, Hodgkinson assegura que li està costant “sobretot en 10k, perquè Linda està en plena forma aquest any; es mereix totes les copes que està guanyant. Jo espero el meu moment en mitges distàncies”, diu, i somriu, sempre.