Amb el codi del xip groc tatuat al quàdriceps

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Cap no és perquè sí. No són simples ornaments estètics, ni dibuixets triats d’un catàleg o buscats a internet. Tots tenen un significat especial, personal. Cadascun dels dotze tatuatges que llueix el Jorge parlen de fets que d’una manera o d’una d’altra li han marcat la vida –i la pell.

Una petita pilota de futbol, a l’espatlla, pel debut a Segona B amb el Sabadell. El nom de la seva filla, Ainhoa, al canell. Una filigrana tribal, a l’avantbraç, després que li maseguessin el turmell jugant a futbol i, malgrat tot (i gràcies al doctor Ramón Cugat), se’n sortís i pogués continuar practicant esport. El logotip de l’Ironman (una ema coronada per un punt) després del primer cop que va acabar aquesta dura prova, a Niça. Tres siluetes –una corrent, una pedalant, una nedant– que li recorden que, si l’any que ve pot participar i acabar l’Ultraman d’Austràlia i per tant guanyar-se la plaça, el 2017 serà al Pacífic, a l’Ultraman de Hawaii, “el somni –diu– de qualsevol triatleta”.

I així fins a dotze motius personals.

Marcats a la pell, amb agulla i pigments.

El tercer dels quals, un codi. Dues lletres, guionet, tres xifres, dues lletres: DZ-153YN, el codi del seu xip groc.

Jorge Martín Ubric (Terrassa, 1976) fa de comercial en una empresa de compravenda de furgonetes Califòrnia, i també de monitor i entrenador personal al Holmes Place de Balmes, Barcelona.

Apassionat dels triatlons, és un paio fibrat, fort i lleuger, bronzejat i simpàtic. Des del 2007, al quàdriceps dret hi du tatuat el codi del seu xip groc: “Així sempre el tinc a mà quan m’haig d’inscriure a una cursa”, diu.

Diu que molta gent li pregunta què significa i que sovint els pren el pèl i els contesta que és “el número de la cel·la de la presó o la matrícula d’una antiga Vespa”. Diu que n’hi ha que el prenen per boig.

Sap que en cas que perdi aquest xip groc que du marcat a la pell, el següent que adquireixi tindrà una altra numeració, i diu que no passa res, que tot el que ha competit –patit, lluitat, assolit– amb aquest xip, no s’oblida.

El Jorge té una filla de catorze anys que juga a futbol sala i una dona, la Montse, que també fa esport i que té molta paciència amb ell. A casa seva ho saben i ho entenen: d’això de nedar, pedalar i córrer ell n’ha fet una forma de viure, que li demana temps i forces. I fins i tot una habitació.

Una habitació plena de vambes, samarretes i bicicletes usades; desenes de dorsals cobrint les parets. Són –han estat– bons moments, que ell atresora i mostra amb orgull. Com els tatuatges.

Quan els de màrqueting parlen de fidelitzar clients, no s’imaginen que algú es tatuarà el codi del xip. Ell ho sap. Ha fet de comercial en diverses empreses de diversos sectors. I no se’n penedeix, diu que no ho va fer ni amb ànim de lucre ni per obtenir cap tipus de publicitat, que la motivació era personal: “Tot el que he fet amb aquest xip no s’esborrarà, són bons records que quedaran per sempre”.

Aprofito per preguntar-li, a ell que es dedica a entrenar corredors i triatletes, què els diria als que tot just comencen. Ho té claríssim: “T’has de deixar aconsellar i que et miri un metge; un bon pla d’entrenament i seguir la progressió, sense cremar-se, sense pressa, sabent sempre què fas”, diu.

“Fer esport –afegeix– és com tenir gossos, per força et fa millor persona. Rendeixes més a la feina, estàs millor amb la família”.