L’última visita de Josep Pla a Martorell

(Premi Vila de Martorell 2015 al millor article de divulgació. Publicat per Jordi Benavente a Núvol)

El dia abans que Josep Pla visités Martorell per última vegada, el Barça va clavar cinc gols al Real Madrid a domicili. El mític zero a cinc al Bernabéu, del diumenge 17 de febrer de 1974, amb dianes d’Asensi (2), Cruyff, Juan Carlos i Sotil. L’escriptor escoltà el partit per la ràdio, al menjador de Can Sunyer del Palau, terme de Sant Andreu de la Barca, la casa pairal de la família Santacana, segons explica el mateix Jaume Santacana, que aquella setmana va fer-li d’amfitrió i que matisa: “Dir que va escoltar-lo no és del tot exacte, perquè a en Pla no li interessava gens el futbol, però sí que vam tenir el partit de fons tota la sobretaula. I amb ell les sobretaules eren interminables: sabies quan començaves però mai quan acabaries, era curiós de mena, a vegades només ens fèiem preguntes, que ens responíem amb d’altres preguntes”. El locutor anava narrant la desfeta blanca, cantant el reguitzell de gols de l’equip blaugrana, mentre ells la feien petar, entaulats tranquil·lament, ben abastits de tabac, cafè i conyac. Santacana no recorda de què parlaven aquella tarda concretament (diu que tocaven tots els temes del món: “política, història, literatura, la pintura holandesa del XVII, els vins francesos, les dones, els vents, els pescadors, el bestiar; era un xerraire empedreït, i escoltava encara més”) però sí que recorda que Pla li gorrejava els Benson and Hedges, i que ell es deixava gorrejar de gust.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Mas Pla, Llofriu, 1969

Amb el anys, Jaume Santacana (Barcelona, 1950) acabaria dirigint documentals i tenint càrrecs de responsabilitat a Televisió de Catalunya i en diverses productores audiovisuals, però a finals de 1969 era tan sols un jove llicenciat en història de l’art i estudiant de cinema, que un bon dia es presentà al Mas Pla de Llofriu, acompanyat de Toni Garriga i Joan Baca, amb la intenció de rodar un documental en 16 mm sobre “el millor prosista en llengua catalana que ha existit mai”.

Anaven ben recomanats pel també escriptor Maurici Serrahima, oncle polític de Garriga i conegut de Pla, però l’empordanès, sec i sorrut, de seguida aixecà una mà autoritària que els féu callar de cop. “Santacana? No seràs pas dels Santacana de Martorell?”. I davant del sí del nouvingut, somrigué i pronuncià un mot enigmàtic: “Rubricatus”. I amb aquest mot –mig paraula màgica, mig sant i senya–, ell mateix desfermà els seus propis records: el més esquerp dels empordanesos s’estovà i retornà per uns moments als anys trenta.

Martorell, 1930

Jaume Santacana és descendent dels Santacana de l’Enrajolada de Martorell (avui convertida en casa museu), fundadors del Sindicat Vitivinícola del poble i de les caves Rubricatus, vet aquí el poder evocador del mot en qüestió. Quan li digué a Pla que Lluís Santacana era el seu pare, l’escriptor va tancar els ulls, foscos com dos traus antics, i començà a evocar el Martorell de principis dels trenta, en veu alta. Que si el seu amic Lluís i el vi blanc dels Santacana, que l’embogia; que si la fonda de l’estació de Martorell, on s’allotjà quan treballava en El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia (Llibreria Catalònia, 1931); que si el propi filòsof de la Torre de les Hores i la resta de tertulians de l’Ateneu, el Círcol i el Progrés; que si en Puig, el famós cambrer, amb els pantalons tocant-li l’aixella i que, li demanessis el que li demanessis, et portava sempre el que li donava la gana… Les credencials martorellenques obtingudes pel Santacana pare als anys trenta van obrir-li al Santacana fill, a finals dels seixanta, les portes del mas Pla i del seu il·lustre habitant, de bat a bat i per sempre. Passat el mes i escaig que va durar el rodatge del documental, ja eren amics i van començar a tractar-se amb regularitat.

Segons Santacana, en més d’una ocasió s’embarcaven tots dos en improvisades excursions a bord del Seat 600 del martorellenc, i voltaven pel país, sense rumb, sense pressa, embrancats en una conversa contínua i aturant-se només quan els ho manaven la gana, la set o algun paisatge voluptuós.

Al cap d’uns anys, Santacana convidà l’escriptor a passar uns dies amb ell i la seva dona a Can Sunyer, a cinc minuts de Martorell, i, el més sorprenent, Pla acceptà.

Can Sunyer del Palau, diumenge 17 de febrer de 1974

No era fàcil tenir-lo de convidat a casa. I això que Santacana diu que li ho posà tot molt planer, fins i tot va deixar que s’instal·lés al llit de matrimoni. Però és que Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) “vivia sense ordre ni concert, tenia uns horaris molt bèsties i anava molt a la seva. Era un paio difícil i també una mica misogin: la meva dona va haver d’aguantar-li més d’un estirabot aquells dies. Si no li agradaven uns espinacs, per exemple, era capaç de fotre-te’ls per barret”, diu Santacana.

S’enllitava de matinada, sovint saturat d’alcohol, i patia d’insomni. No es llevava gairebé mai abans del migdia, treballava (escrivia) a les tardes i, havent sopat, si tenia companyia, es quedava entaulat, conversant, fumant, bevent, fins a la matinada següent. I així dia rere dia. Ho explica ell mateix a La vida lenta (Destino, 2014).

Per això la sessió de fotos de l’endemà no estava programada al matí sinó passada l’hora de dinar, amb el sol baix d’hivern, el millor focus de llum natural del món.

Martorell, dilluns 18 de febrer de 1974

L’instint del retratista va fer-ho possible. El fotògraf Salvador Porta, assabentat de la presència a la comarca de l’autor dels Homenots, va aconseguir el telèfon de Santacana i s’hi va coordinar perquè, ja que eren al Palau, s’acostessin una estona al Pont del Diable, que aprofitaria per fer-los unes fotografies. Gràcies a la seva bona pensada, avui tenim aquestes valuoses imatges, l’únic testimoni del pas de Pla pel poble, en la seva darrera visita a Martorell. (Les altres fotos que se’n conserven són de 1930! D’aquells mesos d’estiu que l’empordanès va fer-hi vida per escriure el llibre sobre la filosofia de Pujols.)

Aquella tarda del febrer de 1974, Santacana va aparcar el 600 davant del Bar Manel. I no se’n recorda però diu que gairebé segur que van entrar-hi a saludar i a fer un cafetó –traguet de conyac inclòs– per animar la tarda. Als jardins del Pont del Diable, els esperaven el fotògraf Salvador Porta i l’historiador local Isidre Clopas.

“No sabíem que també venia en Clopas; tot un personatge”, evoca el fill de l’Enrajolada. “Va posar-li el cap com un bombo a en Pla, parlant-li sobre un llibre que acabava d’escriure. Era divertit veure’ls junts”.

Feia una tarda plàcida d’hivern, sense vent i amb bona llum. Santacana anava desabrigat i la seva dona, amb minifaldilla. Clopas era l’únic ben acotxat, amb un tres quarts sobre l’americana de pana. Pla duia camisa i jersei –ratat–, americana “color de gos com fuig” i la seva inseparable boina. “A l’hivern no se la treia mai, només quan entrava en alguna casa. El protegia del fred, sobretot quan escrivia al mas, a la sala de la llar de foc, que hi fotia un fred que matava”.

Van creuar el Pont del Diable tot passejant, fins a l’arc romà; mitja volta, i tornada cap al cantó martorellenc. Salvador Porta va retratar-los mentre xerraven a tocar de la font de l’Eudó. Cinc fotos en blanc i negre. Testimoni mut d’aquella jornada.

“Vist de lluny estant, amb la seva petita construcció sobre la punta de l’ametlla de l’arc central, sembla una joguina. És una pura delícia. Destruït durant la guerra civil, durant anys semblava que a Martorell li faltés alguna cosa. Per fortuna, ha estat reconstruït últimament”, havia escrit Josep Pla, a la seva Guia de Catalunya (Destino, 1971).

El veterà Ferran Porta confirma que va ser el seu pare (ja desaparegut, com Clopas i Pla) l’autor d’aquestes cinc imatges: les busca a l’arxiu del seu estudi de la Vila i les escampa sobre el taulell. I es lamenta: “A mi em devia tocar algun altre encàrrec, aquell dia, llàstima. Per això hi va anar el pare. No te’n puc explicar res més”.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Cinc fotos, doncs. Tres de grup: Jaume Santacana, Teresa Juncosa, Isidre Clopas i Josep Pla, conversant entre ells. I dues de l’historiador i l’escriptor; i d’aquestes dues, només una en què Pla mira directament a càmera. El rostre colrat, envellit, tancat. La mirada profunda i fosca, però franca. La mà dreta a la butxaca i l’esquerra, a mig aire, com si renyés o advertís el fotògraf per algun motiu ara ja indesxifrable –Santacana no se’n recorda. Potser li feia alguna conya a Porta. Potser li exigia que acabés, que ja n’estava fart de tot plegat, qui sap.

Hi havia dos Josep Pla, segons Santacana: un Pla dotat d’una sensualitat que li traspassava la pell i amb un grau de sensibilitat extrem, que podia emocionar-se quan et parlava d’Itàlia, quan recitava uns versos de Dant o evocava les potes d’un cavall pintat per Velázquez o el detall d’una escultura de Maillol. I també hi havia el personatge que ell mateix s’havia creat: el pagès murri, groller i malcarat, que tan aviat es feia el tímid com engegava la gent a passeig, sense més.

El Pla que mira a càmera en aquesta imatge sembla tan sols un Pla fatigat. Un home de setanta-sis anys, complex i viu, però cansat.

Dos anys després, entrevistat pel periodista Joaquín Soler Serrano a TVE, el mateix Pla mostraria les seves màcules sense pudor: “He viscut molt poc, jo. No tinc ni idea de res. No sé, per exemple, què és l’amor. M’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba. Però tractant-se d’éssers humans… Tinc una idea bastant contrària als éssers humans. No hi crec gaire i espero que els altres no hi creguin gaire, en mi. (…) Una cosa és la literatura i l’altra, la vida, que és molt més complicada”.

Clopas, Santacana, Juncosa i Pla. Foto Porta (Martorell)

La tarda del 18 de febrer de 1974, acabada aquella curta però històrica sessió de fotos a tocar del Llobregat, el grup va estar xerrant una estona més i, tot seguit, es va dissoldre.

Josep Pla no tornaria mai més a Martorell. Va morir set anys després, el dia de Sant Jordi de 1981, al seu mas de Llofriu.

Aquesta mateixa imatge en què l’autor d’El carrer estret mira a càmera –ens mira, emmarcat pel Pont del Diable i la muntanya del telègraf– va ser l’escollida, vint-i-tres anys després, per il·lustrar l’opuscle Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997). Tan sols se’n va eliminar la presència de Clopas, que va ser discretament fos a blanc, esborrat, coses de l’art de dissenyar portades.

Martorell, 1997, Any Pla, centenari del seu naixement

La responsabilitat de recollir en una petita publicació la relació de l’escriptor de Palafrugell amb el nostre poble van assumir-la l’historiador local Ferran Balanza i la filòloga martorellenca Teresa Amat, tots dos lectors i admiradors de l’obra de Pla. Inicialment van proposar a l’Ajuntament de fer un senzill full desplegable, però atesa la quantitat de material trobat, el tríptic projectat acabaria convertint-se en un opuscle de trenta-dues pàgines. Historiador i filòloga van emprendre aleshores “una feina de corcó per convèncer qui calia convèncer que era una cosa que s’havia de fer”, explica Amat. Tot seguit vindria la “feina de formigueta”. Encara no s’havien inventat ni el Google ni les bases de dades informatitzades, de manera que van haver de picar pedra a la manera tradicional: visitar arxius i hemeroteques i cremar-se les celles solcant l’obra completa de Pla a la recerca de la referència martorellenca. El resultat va ser Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997), només disponible a la biblioteca del poble, ja que l’edició està exhaurida. Inclou correspondència de l’escriptor al seu germà Pere i al filòsof de la Torre de les Hores (missives desaparegudes des d’abans que es constituís la Fundació Francesc Pujols i que, per tant, ja només es poden consultar en aquesta publicació, segons Amat); un article introductori signat per la pròpia filòloga; una cronologia i una relació de les obres planianes; i la reproducció d’un reportatge signat pel periodista Josep Maria Planes («Una tarda a Martorell, amb Francesc Pujols i Josep Pla»; setmanari Imatges, juliol de 1930) amb fotografies de l’època.

Finalment, l’opuscle també inclou els fragments de la Guia de Catalunya (Destino, 1971) en què Josep Pla parlava del nostre poble: “Martorell queda situat enmig d’aquesta creu de circumstàncies geogràfiques. És una població posada entre rius i ponts, entre carreteres i ferrocarrils, entre comarques i terres. És allò que s’anomena una població estratègica. (…) Albirem, al nord, el Montseny; a ponent, Montserrat, i, als peus de l’observador, serpeja, llangorós i cansat, el roig Llobregat”.

Sense perdre mai de vista l’emblemàtica muntanya: “Quan obro la finestra veig Montserrat. Al matí, sota el cel clar i l’aire límpid, la muntanya es dibuixa d’una manera precisa i exacta. ¿Hi ha cap més poble a Catalunya que, si obriu la finestra, us presenta Montserrat com posat en una safata?”.

I passejant, de nit, per l’horta de l’Anoia: “S’hi produeix, en la frescor d’aquestes terres humides, un aparatós raucar de granotes, que a la primavera es barreja amb els meravellosos i vellutats cants del rossinyol (…) Vaig poder veure el poble embolicat per la mòrbida i pàl·lida llum de la lluna, mentre en la llunyania xiulava una locomotora que semblava cansada”.

La “feina de corcó” de Balanza i Amat va acabar donant altres fruits: “Vam organitzar una conferència de Miquel Pairolí; vam portar l’obra de teatre A peu Pla, de Joan Riera i Martí Peraferrer, i l’espectacle de titelles Ex-pla-nades, de la companyia l’Estenedor; i, al final, l’Ajuntament va llançar la casa per la finestra i va inaugurar el carrer de Josep Pla i un monument en honor seu al nou barri de les Bòbiles”, resumeix Amat.