Si són els morts que tornen

Des que tenim el nen, que ja té mig anyet, a casa seguim cada vespre la mateixa rutina. Després de banyar-lo, jo vaig a fer el sopar a la cuina i l'Andrea li dóna el pit estirada còmodament al llit. El cas és que tot i ser-hi sols, a l’habitació, l’Andrea diu que hi ha dies que el nen, mentre xucla, es distreu mirant darrere d’ella; mirant i somrient, com si hi hagués algú allà mateix, en la penombra de l’habitació, fent-li monades i dient-li coses.

Es veu que quan eren bebès els cosins de l’Andrea feien el mateix, i que la seva tieta sempre fa conya amb la possibilitat que els menuts de la família siguin capaços de comunicar-se amb els morts –cosa que, no cal dir-ho, no ens entusiasma gens. Però jo em faig el valent, penso en positiu, i dic que tenim avis i besavis que ja no hi són, i que potser són ells que vénen a saludar el petit. L’explicació genealògica em consola més que la paranormal.

Tanmateix l’imaginari colla fort i el cap se m'omple d'arguments de sèrie B. L’edifici s’assenta sobre un antic cementiri, i els morts, pertorbats per la nostra intromissió, revenen; abans que hi arribéssim nosaltres, el pis va ser escenari d’algun assassinat macabre, d’aquells que esquitxen les parets de dolor; algú hi va practicar espiritisme i va deixar-se la porta mal tancada...

Són arguments de pel·lícula de por, que foragito aplicant la navalla d'Occam: em quedo amb l’explicació menys rebuscada. El nen somriu perquè sí. És tan petit que no necessita estímuls externs per fer-ho; ni per distreure's mirant cap a on –aparentment– no hi ha ningú.

Això voldria dir que tampoc no ens hem d'espantar quan es posa a cantar a mitja nit, sol a la seva habitació, amb una cantarella tan dolça com inquietant. I que no cal capficar-se més per aquella vegada que, a les tres de la matinada, la caixa de música amb forma de gosset, que tenim penjada al seu bressol, es va activar sola i va esgarrapar quatre notes, metàl·liques i esfereïdores, sense que li haguéssim donat corda.

Aquell so va arrencar-me del son. Tot era fosc. Vaig dir: “Ho has sentit?”. Ella: “Sí”. Vaig encendre el llum: només nosaltres dos i el nen, adormidet al bressol, ningú més a l’habitació; o jo no hi vaig saber veure ningú més, vaja. Els ulls del gosset de joguina –esmalt negre– tampoc no donaven cap pista del que acabava de passar.

Només espero que, si són els morts que tornen, sigui només per enyorança. Si és així, ja buscarem un dia que ens vagi bé a tots, i farem un sonat dinar familiar.