#Versirevers (3). Anna Gual: "Cal dur dins d'un mateix una curiositat brava"

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

Una paradoxa brillant sobrevola tota l'obra poètica de l'Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986). Diu que no escriu pensant en llibres sinó en poemes que caminen però alhora confessa que l'emociona pensar que tots els llibres que va publicant en formen un de sol. I afegeix: "La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre".

Al principi va ser un blog (‘No caic, em tiro’). Poemes, pensaments i collages que eren gairebé missatges en una ampolla i que, des de l'anonimat, llegien, sembla ser, quatre gats... inclosa l’Ester Andorrà, editora de LaBreu. Andorrà ens explica que fa ja gairebé deu anys, "navegant i mirant blogs de desconeguts, vaig topar-me amb aquest, que em va fascinar: vaig trobar-hi una manera pura d'escriure, amb una gràcia i un estil inclassificables". Diu que el llegia i el rellegia fins que un dia, a través d'un conegut, va descobrir qui hi havia darrere d'aquella estranya bitàcola. "A vegades editar és això, topar amb paraules que t'arriben, i descobrir mons nous", conclou Andorrà.

Un any després, l’Anna Gual publicava a LaBreu el seu primer poemari, Implosions (2008), un recull de versos rotunds, alguns dels quals encara avui ressonen amb la potència d'un manifest: "La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc./ Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?". D'ençà d'aleshores, n'ha parit quatre més: L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), Símbol 47 (LaBreu, 2015), Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (Poesia 3i4, 2016), i ja està immersa en el sisè.

Diu que no és cert que ja estigui tot dit, que "hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir" i que "la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi". I reivindica la valentia dels escriptors, i concretament la valentia de tancar un poema: “Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu?
La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre. Que les millors coses no han de tenir un ús, no han de servir. Que les millors coses hi són només per a ser sentides. La poesia no és un estri. No té un profit. La poesia és una vibració constant a dins; un terratrèmol al cap, un parlar sísmicament de l’entorn (el palpable i el no palpable), atorgant al món un camp magnètic propi. Com l’artista cyborg Moon Ribas, que té implantat un sensor sísmic al braç amb el que percep tots els terratrèmols del planeta a temps real a través de vibracions, la poesia és aquest sacseig interior. T’arriba i et connecta a les realitats -no una sinó múltiples- sense previ avís.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
El meu cervell està dividit en dues meitats: la científica i analítica, que em permet obsessionar-me amb els números i amb la ciència; i l’artística, que em dóna camí per recórrer l’abstracte. L’interès per la poesia va néixer en aquest embolic amb el que convisc des de que tinc ús de raó. Si s’hagués de marcar un punt exacte a la cronologia, diria que va començar a l’adolescència, interessant-me per l’art, en busca d’un oxigen que no em donaven les xifres. En aquella època efervescent no parava de descobrir pintors, cineastes, i també poetes, i cada nou nom, cada nova creació, m’ofegava per excés de vida. El més sorprenent és que aquells tipus de sobresalts encara els visc ara. Que tot està dit és fals. Hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir i la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi.

Per què n’escrius?
Escric buscant descriure una veritat que se’ns escapa. Com diu Chantal Maillard, “Escribir / para no mentir / para dejar de mentir / con palabras abstractas / para poder decir tan sólo lo que cuenta.” Escric per intentar parlar del que realment importa. En el meu poema Fascinació dic “Un poema no és una certesa / sinó la mentida de la veritat.” Probablement sigui això, escriure per conèixer el revers de tot, la cara ombrívola, la fugissera. Com un espeleòleg, amb una llanterna frontal, m'agrada pensar que escric il·luminant la cova d’on venim. Costa d'expressar. Suposo que escric perquè escrivint descobreixo que es pot parlar des del no-temps i el no-lloc amb llibertat. Escric com a conseqüència de percebre que un forat pot escopir un cos i la fascinació que això em produeix, com a ésser viu contemplador, em mou a escriure. Com a persona solitària que sempre he estat, una solitud habitada, si vols dir-li així, la poesia m'acompanya perquè em fa explotar la imaginació.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
M’agrada obligar-me a vomitar els poemes, dir-los en veu alta titubejant, perquè la vergonya sempre hi és al fons del pou del dir cap enfora. És una sanació, donar-los so. Un poema és un ens viu, i si té amígdales cal que parli. Hi ha poemes muts, que mai han estat dits. També els estimo, aquests. Són ben curiosos els poemes, cada un tan diferent de la resta. Cada poema té unes necessitats i jo intento respondre-les. Alguns parlen des de la devastació, d’altres des de la bellesa, uns altres des de la incomprensió del propi autor, de jo mateixa. És potent dir-los en públic i veure les reaccions. El lector com a segon escriptor m’interessa i m’empeny a seguir recitant.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Cal tenir els ulls oberts dues vegades per veure-hi. “Només aquell que obri els ulls / i els torni a reobrir de bell nou / podrà desocultar / les meravelles minúscules”, que dic al poema Karnak. Per doblemirar, s’ha d’estar atent i sobretot portar en el si d’un mateix una curiositat brava. En el meu cas, tinc el costum d’anotar versos a fulls, quan em venen al cap, omplint llibretes que es van acumulant i que ja en són més d’una vintena. Totes datades, totes marcant un espai-temps que reconec com a propi, encara que passat. D’escriure, escric sempre; el que varia és la intensitat. Hi ha mesos d’hivernar i d’altres de sortir a la batalla. És senzill i gràfic: escriure és anar a donar sang, però tu la portes sempre a dins, la sang; la mirada poètica viu a l’ADN.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric -no parlo de versos dispars sinó de conjunts de poemes- quan disposo de temps, aquesta és la premissa i l'única condició forta. Si tinc temps, ja pot ser a casa, al bosc o de viatge. A ple hivern o a l’agost més salvatge. Sóc una persona diürna, així que el pensament m’és més lúcid de dia i és quan creo i quan estic més viva. Quan s'apropa la nit m'entren totes les sons del món, les petites morts, i no sóc apta per a quasi res. Primer, escric a mà. Després, a ordinador. Indispensables les dues fases i en aquest ordre. La mà esquerra, erràtica, escriu a la llibreta sobre una ferida al genoll per després escriure la ferida al teclat i, qui sap, potser degota la pantalla, potser la ferida passa a estar a una orella o potser el genoll passa a ser el títol del poema. L’ordinador em permet distanciar-me del meu traç, actuar a través de la tècnica del collage i posar ordre a les idees mentre experimento amb el discurs.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Escriure pensant en llibres no m’entusiasma. Jo penso en poemes que caminen. Els llibres no caminen, els poemes sí. Penso en fragments que es troben i que s’agraden, que construeixen, que encaixen. El llibre com a habitació de significats, endavant. Però no com a mur de contenció. La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre. Alhora, la paradoxa: és apassionant crear un significat que sobrevoli els poemes, d’aquí la trilogia Arrel Trinitat amb les seves tres parts en forma de llibres, Molsa, El tubercle i Altres semidéus. Però ull! El poema és el que camina, i el llibre si ha de ser, que sigui codi validat. T’ho diré: m’emociona pensar que tots els llibres que vaig publicant en formen un de sol.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
La valentia d’escriure és sovint passada per alt. Som valents els escriptors, que sigui dit ben fort. També mereix una valentia notòria tancar un poema. Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment. Ser valent per perdre. Ser valent per errar i seguir escrivint i seguir errant i seguir donant per enllestits els poemes que no volen ser enllestits, aquest és el gran repte. El temps que es triga en donar-los per conclosos varia: alguns ho poden estar el mateix dia que han estat començats; d’altres poden acompanyar-te oberts durant anys. Entremig, moltes lectures, reescriptures i un dir-los en veu alta perquè el cervell que capta el so s’hi acostumi. El lector de confiança més important és aquest cervell. Després ho mostro a dues persones gens condescendents amb el que escric: la meva parella, també escriptor, i al Lluís Calvo, un referent a nivell humà i literari. A ningú més. Vull ser jo el jutge i si m’equivoco, responsabilitzar-me a mi mateixa. És tan fàcil que tothom opini sobre el que un escriu! Poetes i editors m'han volgut canviar títols de llibres i versos per ser poc poètics o massa contundents. Oblideu-vos-en: qui firma el llibre és qui ha de defensar-lo i un és el millor lector d'un mateix. Cometrà errors. I n'aprendrà.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules?
La mania de fer entendre la poesia, el gran desencert docent. Que un nen entri en un poema com ho fa en un quadre: que oblidi comptar les síl·labes i obligar-se a que rimi... I que la senti. La poesia sobreviurà sense límits o no sobreviurà. En una societat tan canviant, tan etèria, les noves generacions s’allunyen dels models estàtics. La poesia és un ens que camina i muta, no es pot capturar sota normes estrictes. Captar això i transmetre-ho, l’objectiu que hauria de tenir tot professor de literatura. La idea de guanyar lectors comporta implícitament perdre’n. No es tracta de guanyar lectors, doncs, sinó senzillament fer veure a cada alumne que dins seu hi ha un jo poètic capaç de llegir poesia i emocionar-se amb l'inconegut. Que els joves estimin les paraules, aquest hauria de ser l'objectiu primer.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Em sento hereva dels poetes místics, els que descriuen l’invisible que ens passa desapercebut i que entenen la poesia com una via de coneixement. Em sento continuadora dels poetes que viuen la poesia com expressió d'allò mític. Parlo de poetes visionaris com Jose Ángel Valente, Sylvia Plath i Saint-John Perse, dels metafísics Juan Eduardo Cirlot (el seu meravellós Diccionario de símbolos), María Zambrano i Gemma Gorga o Chantal Maillard, per posar alguns exemples. L’imaginari de Samuel Beckett també em corprèn. En català, Màrius Sampere em commou, com ho fa Antònia Vicens. La contundència dels seus poemes m’excita i és el que busco, quan creo. Darrerament, discursos com el del filòsof Josep Maria Esquirol o la poeta asturiana Sara Torres també m'atrapen.

Et sents part d’una generació?
Costa de dir, però no em sento conscientment part de cap generació, més enllà que sóc nascuda al 1986 i que sóc dona i que hi ha qui ha volgut trobar en aquests dos ítems un element generalitzador. El temps dictarà; jo el que sé és que no encaro l'acte d'escriure com a jove escriptora, sinó com a humà/humana que escriu des del seu jo múltiple. És ben cert que hi ha un dinamisme poètic en efervescència entre els nous escriptors i és engrescador sentir-s’hi a prop, però també és ben cert que jo ja fa gairebé 10 anys que vaig publicar el meu primer llibre, Implosions, i que després n’han vingut quatre més i que han passat moltes coses des de llavors. Així doncs, qui dicta qui és jove? El DNI o la trajectòria literària? O n’Antònia Vicens, amb setanta anys i quatre poemaris publicats, tots ells en la darrera dècada, no és una jove poeta?

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Tots els versos que he escrit em contenen, d’alguna manera. Trio un llibre, Símbol 47, el més críptic dels que he escrit, i amb topo amb versos com “Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana.” o “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai.” Aquesta és la meva lluita.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Un novel·lista pot viure d’escriure més que un poeta, per les economies d’escala que representa una i altra condició. En el cas del poeta, escriure és com qui respira. No vull que em paguin per respirar, però accepto que hi hagi qui ho reclami. Per mi la poesia ens sobrevola. No m’interessa guanyar-me la vida amb la poesia, no és l'engranatge del meu motor interior. El meu equilibri radica en el fet de treballar i escriure, i fer que les dues àrees d'aquest jo múltiple m'omplin. Ara mateix és així. Treballo en temes de comunicació en el sector vitivinícola, i et puc ben dir que és apassionant. Tant com la poesia. Som éssers polièdrics. Ens fan creure que només podem ser una cosa, i llavors venen les frustracions. Jo sóc poeta, sóc responsable de comunicació, sóc nedadora, sóc gestora cultural, sóc pseudo-enginyera i sóc germana petita, entre tants altres papers. És el compendi de tot el que he viscut i tot el que visc el que em dóna el sou, perquè totes les cares del meu jo es retroalimenten.

#Versirevers (2). Laura López: "Si un poema ens ho donés tot, deixaria de ser un poema"

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

La Laura López Granell (Barcelona, 1968) diu que el poema és repte i enigma, que demana que ens hi impliquem, i que no ens ho donarà mai tot perquè, si ho fes, deixaria de ser poema. Per a ella la poesia no ha de ser ni transparent ni previsible però pot ser el millor dels refugis. Quan va als instituts, a parlar-ne, sempre els diu: "Us porto una eina de supervivència!", convençuda que "davant d'un atzucac, la poesia ens treu del camí obsolet i previsible" i ens duu "a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles". Fa 19 anys que ensenya a llegir i a escriure poesia i narrativa, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (és tan obvi, que molts se n'obliden i per això ho recalca: per escriure'n, primer cal llegir-ne, saber-ne llegir i entendre'n les motivacions, els mecanismes, la música); fa 19 anys que desperta vocacions, que atia talents, que ajuda a canalitzar ànsies creatives, i que afina oïdes. Entrevistada per Jaume C. Pons Alorda, a Núvol, López reivindicava que "vint anys sense treure llibre no han estat vint anys sense escriure”. Des de la publicació d'Itineraris (Columna, 1993), amb què guanyà un premi per a joves poetes atorgat per la Generalitat, fins a Forat (Godall Edicions, 2014), ha estat vint anys sense publicar cap poemari, però no ha deixat d'"escriviure", com diu ella mateixa, a la manera de Ponç Pons. No ha deixat mai d'estar en estat receptiu permanent, d'anotar versos donats i de treballar-los, de recitar en vetllades i festivals poètics diversos, i de compartir obra al seu blog Jardins Verticals. 

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu? 

La poesia no ve a servir, sinó a ser servida. No serveix per a res, però quan cap altra cosa no serveix per a res, doncs allà la tenim, oi, i hi anem! Quan un roc enmig del pas ens impedeix seguir pel camí lògic, o un atzucac ens en fa qüestionar el traçat, la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges, marginal. A força d’imatges i de ritmes, el poema obre finestres on hi havia murs. Per a mi (no sé per als altres) la poesia és ritme significant, música projectiva, i imatge conceptual, és sentit intuït; és essencialitat i no sols brevetat o enginy, és gràcia sota pressió, és traçar clars els contorns de la fosca per evidenciar el forat, que calla. És silenci emmarcat. Pensar el sentiment i sentir el pensament, en deia Unamuno. Al capdavall, intel·ligència que commou i mou. I és el que perdura. Jo crec que és més fàcil dir el que no n’és. No n’és la prosa retallada, la il·lusió tipogràfica del tall de versos no fa el poema; tampoc n’és el sentimentalisme, no s’hi val empènyer a sentir emocions; cal atraure, no empènyer. No n’és l’explosió de sentiment que es vessa al full sense passar pel còrtex... Tota obra artística transforma els materials: d’un manyoc de fang, després del procés d’elaboració, el terrissaire en té, no el mateix manyoc de fang, sinó un gerro; igualment, el poeta ha de transformar els materials de partida, els sentiments, les vivències, i, per mitjà de totes les tècniques de l’ofici (ritme accentual, ritme gramatical, imatges, correlacions...) crear una cosa nova que en direm poema. I a més fer aquest procés és divertit, t’allunyes del dolor primer, i et sents feliç d’haver-lo convertit en decasíl·labs! Reduir la bèstia a força d’imatges, la por, sempre la por. I no sempre te’n surts. 

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 

Vaig començar a llegir-ne a l’escola i en castellà: Bécquer. Als 12 anys vaig escriure el primer poema i anava, no t’ho perdis, de golondrinas! Neruda, també el llegia, i en duia poemes escrits a la carpeta. Primer en castellà, en català després, amb Salvat Papasseit, Estellés, aquests ja a l’institut; recordo que tenia l’antologia Poesia eròtica de VAE a la tauleta de nit, i el Poema de la rosa als llavis. Suposo que d’alguna manera aquella preadolescent que era ja tenia preguntes, foscors, i va trobar la claror de la música en el vers dels poetes. Jo ho dic sovint quan vaig als instituts a parlar-los de poesia: us porto una eina de supervivència! I molts dels joves ja l’han descoberta, rapegen, copien poemes a les cobertes de les llibretes o versos als seus instagrams... Ara de poesia en llegeixo molta, és el que més llegeixo. Poetes en català i traduccions. A més porto un grup de 'Llegir poesia per escriure poesia', a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, i preparar-ne les sessions setmanals em du també a llegir molt, també assaig, sobre poesia. No faria altra cosa. Escoltar-la en recitals també m’agrada molt, aporta altres coses, l’autor hi afegeix intencions, en subratlla ritmes. Si la poesia vol comunicació i alhora reflexió, jo crec que recital i lectura en solitari responen a les dues motivacions de poeta i lector.

Per què n’escrius? Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

N’escric perquè al full és on més em sento/penso a mi mateixa. Perquè quan els meus neguits, dolors, inquietuds projecten una ombra al full, i m’hi reconec, en la música i en les imatges, quan el poema troba similituds entre realitats allunyades, jo i un pètal, jo i un martell, doncs això em dona consol, i tot hivern viscut se’m torna juny en fer el poema, com deia Vinyoli. M’agrada molt dir el poema, tronar és molt agraït pel fet de rebre feed-back, amor, ens agrada que ens estimin, connectar i sentir-ho a la pell, i que el cos ho sàpiga. Però agraeixo molt les lectures en paper i aprofundides. De vegades, en alguna crítica o ressenya, he après coses, he vist coses que no sabia que hi eren, en els meus versos. Que algú et llegeixi així, escolti l’escrit de manera pregona, és un regal sense preu.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Hi ha hagut temporades de tot. Saber mantenir-se en estat receptiu permanent és la clau de la poesia, deia Brossa. Cal estar sempre oberts, per quan el vers vulgui venir. Ampliar la percepció, mirar amb ulls de poeta, divergents primer, convergents tot seguit. Però això demana anar connectat amb tu mateix i amb el món, i de vegades això fa mal. Hi ha hagut moments de la meva vida que no escrivia, perquè escriure segons què implicava haver de canviar de vida, i no m’hi veia amb cor. Però d’això en fa molt de temps. Ara mateix, tinc un moment molt receptiu, vaig connectada tothora a la poesia, escric al bloc de notes del mòbil, al metro, als fulls blancs dels llibres que estic llegint, a l’ordinador, de vegades un vers em surt a l’estat de twitter i he de córrer a guardar-lo, per elaborar-lo després. També és cert que personalment tinc un moment de canvi vital, em començo en molts sentits, i això ajuda a pensar els sentiments amb mirada nova. No hi ha res com un canvi personal per provocar/convocar el poema adormit! Creixem amb els versos i ells amb nosaltres.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Als 15 anys, als 17... escrivia tancada a l’habitació, amb la cadira interposada a la porta perquè no entrés ningú a destorbar-me. Després, durant la carrera, vaig escriure molt en bars, en biblioteques. I de nit, fins a la matinada. Ara mateix, però, qualsevol estona és bona, tot i que prefereixo les hores del dia. M’agrada escriure al meu estudi, amb el solet que hi entra, és el meu castell. Però ja et deia que ho faig al metro també, i als bars, amb un cafè. Sovint duc un vers al cap durant setmanes, vers que és so intuint sentit, o és ell qui em du a mi, ressons que m’arenguen, m’esperonen. Ara, per exemple, ja fa dies que em dic: “Salva’m, salvatge cor!...” I ja veurem si el vers donat em porta enlloc!

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Penso en poemes. Crec que d’entrada faig poemes i no llibres. El llibre ve després. Quan, intuïtivament, he aplegat ja uns quants poemes i veig que hi ha recurrències, interessos ja identificats, llavors completo el cicle ja amb el focus creatiu posat, ja conscient. És el que em va passar amb Forat. Sovint és llavors quan puc pensar en un títol. Foix deia, i és potser per tarannà que jo m’hi agafo o m’ho faig venir bé, que “els poemes no s’haurien d’editar aplegats en un llibre, ans, un a un, per fulls periòdics i amb un estudi dels blancs tipogràfics tan complet que ells sols ja constituïssin una obra mestra”. En tot cas, també és cert que quan llegeixes un llibre de poemes, un poema t’ajuda a comprendre el següent, a entrar en l’autor, en el seu univers. 

Quan dones per enllestit un poema? Tens un temps mínim de maduració dels versos? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Sovint dono per enllestit un poema quan en trobo el tancament, és un moment de felicitat, d’epifania!, i d’anar-me’l repetint en veu alta, mentalment, pel carrer, al metro, a la dutxa... En molts casos el més difícil és tancar-los, m’hi estic molta estona, els entretinc durant mesos, en guardo embrions, embribrins, embribons (són els noms de les carpetes, versions diverses en desordre). Ara bé, donar-los per enllestits no vol dir que després vagin al llibre. És quan ha passat un temps que veig si informaven massa, si “em cal” encara aquell poema... i sinó, doncs al calaix.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules? I a la televisió o a la ràdio?

Fer arribar als joves, des de la secundària o fins i tot abans, la poesia com una eina d’expressió i de comprensió del món; un joc, sí, però que a més serveix per dir coses que sentim i pensem, més enllà d’aprendre a comptar síl·labes o què és una catàfora, que també. Això ens caldria i molt. I per tant caldria explicar diferent la poesia, també als mestres, prèviament, i als llibres de text. I si comencem per picar un poema de mans, en lloc de comptant-ne les síl·labes? Hi trobarem el ritme accentual! UnCOPdeROC llanÇATambMAlaTRAça, diu La vaca cega; l’altre dia en un institut els joves provaven de picar/reproduir la mateixa música dient però altres coses: “esCRICfuTUR inCERTalFULLdeRUta”, va escriure un. Fantàstic! No rima, senyu, deia un altre. No cal que rimi, li deia jo! A primària: “Sóc com un núvol / m’agrada escoltar / no m’agrada estar sol / però no m’agrada parlar”, va escriure l’altre dia un nen en una escola on vaig anar a fer un taller. I una nena: “Estic trista perquè ma mare ha mort / però també tinc sort / perquè em guarda des del cel”. El dia que saps que mort i sort comparteixen tres de les quatre lletres, i que el blanc i el negre es toquen, pots entendre millor les paradoxes, els opòsits... i fins la natura, i que la poesia és vinculació. Així guanyem lectors des de la base! Igual que aprenem a comptar síl·labes, a l’escola ens haurien d’ensenyar a llegir poemes com a poemes. Aprendre què li hem de demanar a un poema i què no, què hi hem d’anar a buscar i què no ens donarà mai. Molta gent no se sent interessada per la poesia perquè no la llegeix com a tal, i quan no l’entén, doncs s’enfada. Un poema és repte i enigma, demana la nostra participació, no ens ho donarà mai tot i, si ho fa, deixarà de ser poema. Crec que hem d’aprendre el silenci. L’art de callar el vers més alt, per inefable. Potser desaprendre!

Continues alguna tradició? Et sents part d’una generació? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

No sóc capaç de veure’m continuant ni part de cap generació, tot i que és clar que hi ha molts poetes que m’han marcat: Teixidor, Vinyoli, Marçal, Casasses, i molt especialment Francesc Garriga, l’enyorat amic i mestre. Cronològicament formo part d’aquells poetes que els anys noranta ens vam dedicar a fer públic el poema des del recital, a l’Horiginal, als mercats municipals i a les places, amb l’Andreu Subirats, en Marc Romera, en Tomàs Arias, en Toni Gol... companys de facultat alguns i de generació. Però el poema és una cosa que passa escrivint en solitari, i pel fet que, a més, m’he estat molts anys sense publicar i més abocada a la docència, doncs no em sento formar part d’un grup poètic, tot i que m’agrada compartir en recitals, com darrerament a la Poeteca, aviat al Festival de Poesia de Sitges... escoltar i dir. Connecto amb poetes com Antònia Vicenç, Toni Clapés, Gemma Gorga, Sònia Moll, Isabel Ortega, Blanca Llum Vidal... i amb Frost, Handke, Blandiana, Jaccottet, Collobert..., els poetes transsilvans tot just descoberts; descobreixo poetes tothora, gràcies a editorials generoses i traductors i traductores que fan molt bona feina. 

Cita’ns uns versos o un poema o un autor contemporani, i uns versos o un poema d’algun clàssic indispensable, que t’inspirin.

Joan Teixidor: El mar arriba a la muntanya / i la muntanya arriba al mar. / Això cercava: el que és immens, / delimitat. 

Chantail Maillard: Escribir / porque es la forma más veloz que tengo de moverme. 

I també de Maillard: Escribo / para que el agua envenenada pueda beberse.

Francesc Garriga: de mi a mi / quin llarg viatge! 

I també de Garriga: de quina por provinc / i a quina por camino? 

I també: A l’altra banda d’aquest fil de vida, hi ha algú? 

Garriga no se m’acaba mai, tinc el Cosmonauta, l’obra completa, a la tauleta de nit, com qui té la Bíblia, i cada nit en llegeixo un vers-icle. És com sentir-lo. 

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim. 

Un poema inèdit d’un sol vers, amb forat al mig, anomenat Veu:

I la corda vocal tremola sola quan el funàmbul mut hi balla.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

No, i penso que millor, que això ens fa més lliures, als poetes. Tant de bo aconseguim no perdre aquesta llibertat, no vendre’ns l’ànima per un like o per un selfie o per publicar abans que fulanet, o per la facilitat! Però és difícil, vivim al món que vivim i no hi ha ningú lliure. Jo tinc la sort de guanyar-me la vida amb la poesia i amb la narrativa, fent classes d’escriptura i de llegir poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, hi sóc des de la seva fundació, fa 19 anys. He sortit al món com a mestra, més que com a poeta, i el que faig a les aules em dona molt sentit. Quan a la sortida de les classes duia els alumnes de poesia a l’Horiginal, en Garriga els provocava: “Què us ha ensenyat avui la senyoreta?”. I ell va venir a les meves classes sovint. Enguany, hi he dut Clapés a parlar de Jaccottet, i Gorga i Farrés a parlar de la seva traducció de Hirsch. Gràcies a tots ells aprenem.

#Versirevers (1). Maria Cabrera: “M’estimula l’exploració del llindar entre la narració i la poesia”

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

La Maria Cabrera (Girona, 1983) diu que no li interessa escriure per escriure. Que no s’hi posa si no en sent la necessitat profunda. I que quan finalment ho fa és perquè sent la pruïja de dir una cosa que percep amb claredat. Mentre l’escriu, la diu, perquè no pot fer avançar els versos si no en sent la cadència. Reescriu intensament. I, després, pot deixar reposar els poemes durant mesos. O anys. Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística, es va donar a conèixer guanyant el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits amb el poemari Jonàs (Galerada, 2002). Diu que només volia veure què en pensaven, fora del seu cercle íntim, d’allò que havia escrit. Tenia 19 anys. En comptes de fer-li perdre el cap, aquell reconeixement, aquella atenció exagerada, va afuar-li la mirada, la percepció dels engranatges del sector. D’ençà d’aleshores ha publicat dos poemaris més: La matinada clara (Papers amb Accent, 2009) i La ciutat cansada (Proa, 2017; 58è Premi Carles Riba). El 2013 va parir el fanzine Cor pelut amb la complicitat d’un bon grapat de poetes contemporanis. Forma part del grup El pèsol feréstec. I li han musicat poemes, entre altres, els Manel i la Sílvia Pérez Cruz. Amb tot, Cabrera conserva el mateix sentit (auto)crític dels 19: “De tots nosaltres, només perdurarà l’obra d’en Casasses”. 

1) Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu? 

Ostres, quina manera de començar! Diria que la poesia, l’art, no serveix per a res imprescindible a la vida, però fa que sobreviure tingui una mica de sentit. A mi, personalment, la poesia em serveix per mirar-me les paraules, que (des)gastem ininterrompudament al llarg del dia, com si fossin artefactes nous, estranys, com si fossin receptacles que poden reomplir-se de significat. I això només passa si me les miro molt de prop, i molt a poc a poc. Llegir poesia, doncs, em serveix per vibrar a una freqüència baixa, introspectiva ─que no pas relaxada ni complaent: la lectura de poesia per a mi sempre és atenta i (in)tensa, perquè empeny a qüestionar i qüestionar-se. Què és poesia i què no? Diria que és poesia tot el que tiba la forma de les paraules i en fa relluir, sonar i dissonar (això és important: sonar però també dissonar, també cruixir) la melodia. «La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música», diu Ezra Pound. I què determina què és poesia i què no? No ho sé, són uns límits que no tinc clars i que justament m’agrada d’explorar, perquè m’interessen els llindars entre els gèneres. Per exemple, al darrer llibre que he escrit, La ciutat cansada, hi ha poemes en vers però també hi ha moltes proses, i de menes diverses: n’hi ha que beuen clarament dels recursos formals de la poesia (rimes internes, cadència, alteracions de la sintaxi...) i n’hi ha d’altres que empren els recursos de la prosa, però posats al servei de la poesia, en el sentit que narren una història que no és, però, una història, sinó que s’erigeix en símbol. El que vull dir, en definitiva, és que l’exploració del llindar entre la narració i la poesia, dels punts de porositat entre ambdós gèneres, m’interessen i m’estimulen.

2) Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 

Vaig començar a llegir poesia d’adolescent, perquè em cridava l’atenció l’enigma, la forma closa dels poemes, i em captivava el joc de desfer-ne el sentit i apropiar-me’l. I en llegia, també, per la tendra raó per la qual comencen a llegir-ne els adolescents: perquè sentia un brogit de transcendència i gravetat que no sabia explicar i que m’espaordia. I em semblava que la poesia intentava abastar-lo o, més aviat, qüestionar-lo, i explicar aquest dubte i aquesta por. Encara en llegeixo, sí, i les raons, com ja he explicat, tampoc no han canviat gaire.

3) Per què n’escrius? Prefereixes dir-la o que et llegeixin? 

N’escric perquè de vegades tinc una necessitat lingüística: la necessitat de dir alguna cosa que l’ús normal de les paraules no abasta. De vegades sento la pruïja de dir una cosa que en aquell instant percebo amb claredat, una cosa que ja hi era, però que fins aleshores no havia constatat que hi era. Entenc que la poesia és només una manera de mirar, una deformació feliç de la percepció que es produeix en un moment de porositat entre el dins d’un mateix i les coses de fora. I, en aquest instant de sentits en flor, sento l’impuls de «capturar» aquesta percepció, de donar-li forma, per poder explicar-la i explicar-me a mi també. M’agrada dir la poesia en veu alta: en el mateix moment d’escriure-la la dic, per a mi mateixa, perquè si no en sento la cadència no puc fer avançar els versos. Després, un cop fet, paït, revisat i assentat el poema, m’agrada també de dir-lo als recitals: per a mi és part del procés de polir-lo, d’afinar-lo. Em cal mastegar els versos, dir-los en veu alta per sentir-ne el soroll, per poder concloure el procés de creació poètica.

4) Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica? 

Duc sempre una llibreta a sobre i hi prenc apunts de coses que em criden l’atenció –bàsicament, de lectures. No escric fragmentàriament, però, sinó que quan m’agafa l’escriguera –una paraula mallorquina que m’aprecio molt– acostumo a començar i acabar el primer esborrany del poema de cop; encara que tinc la sensació que les idees, les impressions i les imatges que hi apareixen han estat molt de temps fent pòsit.

5) Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric allà on m’agafen les ganes d’escriure, i amb el mitjà que tinc a l’abast en aquell moment. No tinc cap ritual ni soc gens mitòmana. Sí que em cal, en algun moment del procés, transcriure el poema a l’ordinador (si és que no l’he escrit directament a l’ordinador), perquè la pantalla m’ajuda a posar-hi distància. I no escric bevent o havent begut alcohol, perquè procuro sempre expressar-me amb molta contenció, i em sembla que l’alcohol no m’hi ajudaria. La resta de circumstàncies, com deia, em són força igual.

6) Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres? 

No penso directament en llibres, perquè escric molt poc, i molt a poc a poc: poden passar mesos entre un poema i un altre, de manera que l’arquitectura del llibre es perfila amb lentitud. Ara bé: no diria, tampoc, que sumi o acumuli textos, l’un rere l’altre, perquè tinc la sensació que no escric «reculls de poemes» esparsos, sinó llibres amb unitat de sentit. I això ho noto perquè m’és fàcil de veure-hi un fil temàtic i de saber, de manera intuïtiva, amb quin poema comença i amb quin acaba l’obra, que concebo com un bloc tancat.

7) Quan dones per enllestit un poema? Tens un temps mínim de maduració dels versos? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

El procés és gairebé sempre igual. L’escric tot seguit, i després passo un període de revisió i reescriptura intenses del text: en duc una còpia a la butxaca o a la bossa de mà, i el rellegeixo en veu alta un cop i un altre. Un cop enllestit, sovint el comparteixo amb un cercle reduït de lectors de confiança, i considero el que me’n diuen. Després el poema reposa, durant mesos o potser anys, fins que ─d’aquesta manera intuïtiva a què em referia en la pregunta anterior─ dono per acabat el llibre de què forma part. Superat aquest procés de revisió i refredament, m’és fàcil saber si vull que el poema formi part del llibre que he tancat o si l’he d’excloure, perquè tinc prou distància amb el text per prendre la decisió amb claredat.

8) Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules? I a la televisió o a la ràdio? 

No ho tinc gens clar. La poesia és un gènere minoritari per definició, perquè demana una disposició particular per a la lectura: cal tenir ganes d’entrar en el joc de descodificació que proposa i de participar activament de la construcció del sentit. Això també passa amb els altres gèneres literaris, esclar, però en poesia diria que és més accentuat, per l’absència d’una trama externa, d’un relat explícit que ens capti l’atenció i porti el pes de l’obra. No crec que sigui un gènere que interessi a tothom, la veritat, si bé és cert que hi pot haver lectures ben fetes que poden fer que els adolescents s’interessin per la poesia. Jo vaig tenir la sort de tenir bons professors de literatura catalana i de llatí i grec, a l’institut, i recordo que les primeres lectures de grans autors (penso en March, Verdaguer, Homer i Sòfocles) em van marcar molt, encara que en aquell moment no arribés a copsar-ne del tot bé el sentit. Vull dir que el que em sembla que és important no és triar uns textos determinats, suposadament senzills, perquè serveixin d’esca per interessar els adolescents, sinó que aquells adolescents que ja tenen una predisposició natural per a la lectura de poesia trobin l’espai per poder esplaiar-s’hi i tinguin algú que els guiï en les primeres lectures.

9) Continues alguna tradició? Et sents part d’una generació? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? 

La falta de perspectiva em fa difícil situar-me en un punt del mapa: crec que ara mateix estem massa imbuïts de les frases de l’època per poder-nos-en distanciar, reconèixer-les i definir-ne l’estil. Amb tot, sí que hi ha autors amb les quals sento més afinitats, com la Blanca Llum Vidal o la Dolors Miquel, i si he de parlar d’un poeta coetani que consideri veritablement important (no només per a mi, com a autora, sinó en general, com a poeta de la literatura europea dels segles xx i xxi) és l’Enric Casasses.

10) Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables? 

Tres poemaris d’autors coetanis que m’han marcat molt: Canaris fosforescents, de l’Enric Casasses; Gitana roc, de la Dolors Miquel, i Punyetera flor, de la Blanca Llum Vidal. Un clàssic que no se m’acaba mai, i que de vegades em penso que em sé però que després veig que no s’esgota: Ausiàs March.

11) Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim. 

Que difícil! Em costa molt de trobar-ne algun que s’ajusti al que em proposes, però et cito un fragment d’una prosa poètica que es diu «Taronja borda», de La ciutat cansada, que potser s’hi acosta: «[Q]ue sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap».

12) Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

No crec que pogués viure’n mai, de la poesia, però en qualsevol cas tampoc no m’interessa fer-ho, perquè, com ja he dit, escric molt poc i molt a poc a poc, i per a mi és molt important no fer-ho si no en sento la necessitat profunda. No m’interessa escriure per escriure, sense sentir que realment ho faig perquè tinc alguna cosa a dir: diguéssim que no vull contribuir a la contaminació acústica del planeta. Mentrestant, em guanyo la vida com a correctora, en diverses editorials, i com a professora, a la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya.

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

Oriol Malet: “El llibre tenia text fins que em vaig adonar que sense s’entenia igual”

L’il·lustrador Oriol Malet (Martorell, 1975) diu que no dorm gaire, que ser pare i autònom té aquestes coses. Diu que a les nits consumeix cafès llargs i jazz amb auriculars, i que és quan millor treballa. Perquè tothom dorm? No és ben bé això. La Mariona, la seva filla gran, cinc anyets i la creativitat incontenible d’una artista (d’una nena) d’aquesta edat, tampoc no dorm gaire… O això diu la biografia apòcrifa amb què els Malet promocionen La Mariona i els seus monstres (la Galera, 2017), un llibre il·lustrat, sense paraules: només dibuixos acolorits i el traç imaginatiu, pur rock-and-roll, d’aquest martorellenc establert a Esparreguera. “Mira, papa, he fet un Pollock”, explica l’Oriol que de tant en tant li diu la Mariona, mostrant-li el que acaba de perpetrar amb pintura de colors a la paret de l’habitació. Això, que pertorbaria la majoria de pares, ha inspirat el primer treball en solitari de l’Oriol Malet, que fins ara només il·lustrava llibres i articles d’altres (atenció, que en aquest “només” hi cap un currículum que impressiona). A banda de treballar moltíssim, Malet també és persona; i pare de la Mariona i de la Gal·la. No dorm gaire, com dèiem.

─Són els cafès llargs, l’obligació d’acabar els encàrrecs professionals o la passió per l’ofici, el que t’ajuda a no dormir gaire i, malgrat tot, seguir viu?

─Dormo una mica. Però molt menys del que hauria de dormir. La cosa és més sagnant si tenim en compte que jo dormia molt, i que en ma vida havia fet res de nit que no fos dormir. Però és que la paternitat no em deixa gaires hores diürnes de treball continuat. I vaig descobrir que treballant de nit podia treballar 4 o 5 hores seguides sense que ningú entrés a l’estudi demanant-me que balli amb ella, sense trucades, ni correus, sense sorolls i amb quietud. Passats uns quants dies el cos se m’hi va acostumar. I ja no hi ha marxa enrere.

─Ets un dels fixos de Jot Down, Time Out, La Vanguardia… On és el teu sostre? Hi ha alguna capçalera que se’t resisteixi?

─A casa nostra, no. De fet, just abans de ser pare vaig tenir la necessitat de créixer, professionalment, i em vaig plantejar fer el salt a la pàtria del periodisme i la il·lustració periodística: Nova York. Amb la Mariona molt petita, hi vam anar una temporadeta. I hi vaig comprovar dues coses: la primera, que era més que possible acabar col·laborant amb mitjans d’allà; i la segona, que el que calia fer per aconseguir-ho no encaixava amb la meva manera d’entendre la paternitat i el sentit familiar. Les meves prioritats ja eren unes altres; així que vam tornar, i jo tan tranquil, amb la certesa que allò podia esperar i que, en canvi, hi ha altres coses que no poden… I no va implicar cap involució en la meva carrera. Fa dos anys vaig decidir intentar un altre “sostre”: treballar en el mercat de còmic francòfon, un altre dels meus somnis. Em va semblar més compatible amb una vida familiar (que augmentava, amb l’arribada de la Gal·la), per la proximitat cultural i geogràfica. I just ara signo un contracte anual per fer un àlbum de còmic periodístic amb John Carlin.

─El John Carlin del llibre sobre Mandela que Clint Eastwood va dur al cinema? Enhorabona. I de què anirà, el vostre?

──Sí, El factor humà (La Campana, 2009) és el que va adaptar l’Eastwood. El nostre projecte serà un àlbum de còmic de 100 pàgines que explica un aspecte molt interessant dels darrers dies de l’apartheid. En John converteix les seves notes i escrits sobre tot allò en un guió de còmic, i jo ho dibuixaré amb el meu estil, la meva manera de narrar gràficament, intentant ser prou personal i, alhora, que es reconeguin els personatges. És una forma de fer periodisme prou instaurada a Europa, en especial a França, que aquí encara està bastant per explotar.

─Il·lustrar en premsa és tan sols reblar el discurs de qui signa l’article o et permet certa creativitat?

─No només m’ho permet, m’hi obliga. Il·lustrar en premsa requereix molta professionalitat, si el que vols és anar més enllà de la simple decoració gràfica d’un article. La il·lustració em dona l’oportunitat d’aportar-hi alguna cosa, d’ampliar-ne el contingut, d’establir-hi un diàleg, d’emprar la capacitat immediata de la imatge per captar el lector i arrossegar-lo a la lectura. Tot això és molt poderós. Però no és fàcil. I cal molta creativitat per fer-ho amb un toc personal.

─La diferència entre il·lustrar un article o un llibre és que els terminis són més còmodes en el cas dels llibres?

─És una diferència notable, sí, però no és l’única. Els codis canvien. En premsa la significació implícita és molt més gran, hi entren en joc elements com la metàfora, el símbol, la doble lectura, l’humor. Il·lustrar opinió no té res a veure amb il·lustrar novel·la juvenil. Il·lustrar en premsa també és fer periodisme, segons com. A Time Out, per exemple, hi tinc una secció fixa on dos periodistes escriuen dues opinions contraposades sobre un mateix tema, i jo he d’expressar la tercera opinió en discòrdia, gràficament! En un llibre, en canvi, hi pots treballar coses com la seqüència o el ritme. És més reflexiu i més reposat en tots els sentits.

─Centrem-nos en La Mariona i els seus monstres. Saps si hi ha antecedents en això de bastir una obra entre pare i filla? Com ha anat? Hi tornaries?

─D’un temps ençà hi ha hagut il·lustradors que ho han fet. De diferents maneres. Però això nostre no va ser premeditat, va sortir sol, no m’ho havia proposat. Un dia havia de fer unes il·lustracions per a la premsa i vaig agafar la llibreta de la Mariona per veure què passava si barrejava els meus dibuixos amb els seus. I funcionava! I d’una forma molt potent. No era gens forçat. Si a això hi sumes la meva dèria d’hiperpare, està clar que no podia trigar a sortir-ne un llibre, de tot plegat; una petita història amb aquesta tècnica que et dic. I hi tornaria, és clar. Però tampoc ho buscaré. Només si en torno a sentir la necessitat.

─És cert que la Mariona pinta lliurement per casa? Ho aconselles?

─La Mariona pinta lliurement per tots els racons de la casa, en la mesura del possible, és a dir, amb els límits que li posem, que són molt generosos i motivadors per a ella. Però que són límits. A les parets “nues” no li deixem fer, per exemple. Tot i que com mostra el conte ho ha fet diverses vegades, d’amagat. I sí, sí, fa pintures de gran format: a terra, folrant parets, etcètera; dibuixa sense parar. Ho aconsello vivament, però no només pintar: ballar, cantar, llegir, jugar. Arriba un moment en què el nen deixa de fer aquestes coses amb la naturalitat amb què les feia els primers anys, sense estar condicionat pels codis socials. La nostra intenció és retardar aquest moment i la intensitat d’aquest xoc al màxim possible.

─Tot i el format de llibre infantil il·lustrat i tot i l’editorial especialitzada i tot i que la protagonista (i coautora) és una nena de cinc anys, no és un llibre per a nens.

─Mentre el feia no pensava en el públic objectiu. Ni nens, ni pares, ni adults no pares. I reivindico que els llibres suposadament per a nens parteixin sempre d’aquesta premissa. Com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils (n’he il·lustrat més de 40) he desenvolupat una postura molt crítica amb el tipus de contingut que generem. Des del mercat editorial creiem saber massa bé què agradarà i què no agradarà als nanos, què és i què no és adequat per a ells, i pequem de produir continguts massa políticament correctes i amb uns clixés preestablerts que van en detriment de la qualitat. En el cas de La Mariona i els seus monstresno m’he tallat ni un pèl, però alhora no he volgut ser extrem. Hi ha un humor força sarcàstic, per exemple l’homenatge a l’expressionisme abstracte. En teoria els llibres d’artista d’aquesta disciplina són el més allunyat al que se suposa que interessa als nens. Però jo no només els utilitzo de fil conductor sinó que els falto al respecte i els converteixo en monstres. I alhora els reto homenatge. Parteixo de plantejaments adults, per això dic que aquest no només és un llibre per a nens. De fet, em consta que està funcionant bé tant en llibreries infantils com en seccions d’art o llibreries sense secció infantil.

─I això de que no tingui text… És un llibre-excusa perquè fem volar la imaginació?

─Exacte. I és un llibre molt meu. L’he fet sense posar-me límits. Sóc així, jo, d’anar una mica més enllà, de rebutjar rutines, i amb certa tendència al “i per què no?”. Inicialment el llibre tenia text, però quan ja estava per entregar-lo em vaig adonar que sense text funcionava igual. S’entenia. I s’hi obrien moltes dimensions, en múltiples direccions. I em vaig imaginar la Mariona llegint-lo sola. O llegint-me’l a mi. O llegint-lo als seus amics. I un cop publicat he vist que aquest tipus de llibres, els llibres muts (silent books), també s’anomenen “els llibres d’Alícia”, pel passatge del llibre de Lewis Carrol en què la protagonista diu que en el seu món els llibres no tindrien text, que tot serien dibuixos.

─Com ho viu la Mariona, tot plegat?

─Sorprenent-nos sempre, ho viu. Com no podia ser d’una altra manera. Els nens sempre et sorprenen. La Mariona és un belluguet. Fins ara sempre ha estat amb mi, a les presentacions, corregint-me les coses que dic, col·laborant-hi, fent dedicatòries. És inaudit. Sembla molt conscient del que està passant. I ho assumeix amb normalitat. També és cert que sempre incloc les meves filles en tot el que faig, en la mesura del possible. I això fa que concebin tot aquest univers com una cosa normal.

Publicat per Jordi Benavente a noticies.martorell.cat

Andreu González: “El que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix”

“De moment, 20 llibres”, explica ell mateix, en la seva biografia del Twitter. L’escriptor martorellenc Andreu González (l’Hospitalet de Llobregat, 1974) és tan prolífic com eclèctic: escriu poesia, novel·la històrica, assaigs amb molta conya, relats, ressenyes, crítiques, articles d’opinió i tuits. Incombustible, González també és el pare de dues nenes guapíssimes, i el filòleg responsable del Servei Local de Català de Martorell. Aquest mes publica el poemari Epigrames de Telobis (Meteora, 2017), que es va endur el premi Narcís Lunes i Boloix de Sant Vicenç dels Horts de 2016.

─Un cop llegits els 61 epigrames, trobo que no és un llibre gaire alegre.

─Segons Marcial, hi havia diferents tipus d’epigrames: mel, acetum, sal, fel. En els meus hi ha poca mel i força fel. I sal i corrosió. Segur que és una poesia que descol·loca, si estàs avesat a llegir-ne de més lírica. Són fiblades, atzagaiades o gotetes de mel, segons el cas.

─Aquest format autoimposat, l’epigrama, ha estat més com una cotilla que et limitava o com una trava fèrtil, a l’estil oulipià? 

─Més aviat això segon. Quan començo a escriure epigrames, n’escric a raig. Em poso en mode epigrames, per dir-ho així, i me’n venen al cap a tothora. El llibre sencer, en una primera versió, el vaig enllestir en menys d’un mes. Si a qui sigui li dius que escrigui sobre el que vulgui, sovint es perd. Les restriccions, paradoxalment, esperonen la creativitat.

─“Telobis”, perquè tots van ser pensats i escrits aquí?

─Hi ha una dada molt bèstia: tots els meus llibres els he escrit a Martorell. Tots. I ja en porto 20. Jo ja escrivia a l’Hospitalet, però era un autor inèdit. No sé què ho va fer que a Martorell hi vaig trobar el desllorigador de la creativitat literària: el fet de marxar de casa dels pares, el matrimoni, la independència econòmica… Crec que li devia aquest petit homenatge a una població on no vaig néixer, però que és casa meva. A més, he deixat el nom Telobis perquè sempre hi haurà algú que descobrirà gràcies al llibre la vinculació que té aquest topònim amb Martorell.

─Toques quasi tots els gèneres. Encara t’estàs buscant o senzillament ets un artesà tot-terreny de les lletres?

─No soc un gran teòric de res. M’agrada la propaganda pel fet. Quan badava, mos pares em deien una dita que algun cop repeteixo a mes filles, encara que l’he d’explicar molt, perquè si no, és com si els parlés en xinès: “Dímelo hilando”. És a dir, que no t’aturis, que el que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix. Quan deixes de pedalar, caus. M’agrada pensar que sé escriure moltes coses, per bé que intueixo que les distàncies curtes (articles, poemes i contes) m’escauen més. Els gèneres menys comercials, vaja.

─Escrivint tant, es pot viure d’escriure?

─Per a mi, escriure no és una afició, sinó una manera de viure. Dir-ne hobby, doncs, es queda massa curt. Però davant l’optimisme de la voluntat sempre hi ha la cara de pomes agres de la raó. La crisi econòmica ha escapçat moltes vocacions literàries i encara haurem de veure si ha arramblat la meva. Durant uns anys vaig ser un escriptor semiprofessional, amb una agent literària i tota la pesca. Un autor dels que es paguen una part de la hipoteca amb els guanys dels llibres, per entendre’ns. Ara mateix, però, soc més a prop de l’amateurisme que de la professionalització. Per intentar posar-me en òrbita de nou, torno a tenir agent: el Santi Baró, d’Èxit. El mateix que el Jesús Lana, vaja. Crec que és un bon recomençament.

─Comences fort. En el primer epigrama dius que “ja que no són prou bons, / almenys sí que són breus”. Sense ironia no hi ha poesia? O no és ironia?

─Bé, és una captatio benevolentiae. Un tòpic, en el bon sentit de la paraula: un lloc de sedimentació temàtica, un tema al qual recórrer. Però sí que transmet una mica la idea de la musa amb texans a la qual deia encomanar-se García Montero. La meva és una poesia amb una impossible propensió al mite (Gil de Biedma dixit) i que no es vol prendre gaire seriosament a si mateixa.

─Parles de deixar d’assistir a recitals poètics pel “quid pro quo del compromís” i de com dir-li a un amic que el que escriu no t’emociona. Tant dur és ser i estar entre escriptors?

─Segur que hi ha coses pitjors a la vida. Però l’amic Josep Carol em va dir un cop alguna cosa així com que la literatura era meravellosa i el món literari, un femer. Hi estic força d’acord. Com li dius a un amic que no t’agrada el que escriu?

─També reben els que diuen que són d’esquerres però s’han aburgesat; els garrepes; els emprenedors que emprenen moltes coses i no acaben mai res…

─Sí, és clar. Mai no es diu a qui es refereix cada poema, però quan l’escric gairebé sempre tinc al cap una persona. Òbviament, si em preguntessin si va per en tal o en tal altre, ho negaré tot si no és sota tortura. Això a banda, també hi ha alguns epigrames que me’ls dirigeixo a mi, però tampoc no diré quins són.

─Fins i tot tu, acabes llepant: ”Et tens massa avorrit: / et saps massa els teus trucs”, escrius. 

─Veus? Aquest sí que parla de mi. Francesc Pujols sempre deia que ell no abandonà la poesia, que la poesia l’abandonà a ell. Em sembla molt ben expressat. Altres autors han passat per silencis poètics prolongats. De fet, entre l’any 2008 i el 2016 només vaig escriure un llibre de poemes: aquest. Va haver-hi un moment que em va espantar la idea que els lectors pensessin: “Oh, no! Un altre cop els versos de la màquina de fer xurros de l’Andreu González”. El domini de l’ofici pot tenir com a contrapartida la pèrdua de frescor, trobar-se repetint fórmules efectives però que ja havies assajat. És allò de fer com Kubrick (ara una pel·lícula antibèl·lica, ara una d’històrica, ara una de por, ara una distòpia, etc.) o bé encasellar-te. Així que vaig optar per dirigir les meves energies cap a altres gèneres i callar en l’àmbit poètic.

─Hi ha un reconeixement a qui s’ho mereix, com el Mario Soria, que “pinta des dels catorze / tothora, cada dia”.

─És un pintor admirable. Un dia em va deixar entrevistar-lo al seu estudi i em va impactar. A vegades pengem etiquetes amb frivolitat (“en tal és pintor, en tal altre és escriptor”) a partir de declaracions d’intencions. Però els artistes de debò, els que no esperen a ningú per emprendre, ni les subvencions ni els elogis, no descansen, no ho saben fer.

─També hi surten “dos motius / per prosseguir endavant. / Tots dos amb nom de dona, / tots dos amb nom de filla”.

─Sempre dic que el moment més feliç de la meva vida va ser cap a les 2 del migdia del 24 de juliol de 2007, quan la meva filla gran va treure el caparró del ventre de sa mare. A partir d’aquell dia he seguit viu, però el meu moment vital més àlgid va ser aquell. No és un assumpte que es pugui racionalitzar. És el moment de la incerta glòria, fugissera com el raig de sol d’abril. Quan tens la primera criatura, la vida t’atropella, t’aparta del seu camí i passes a ser un actor secundari. Important, però secundari.

─El dia abans que el Barça protagonitzés la remuntada més sonada de la història de la Champions, algú preguntava a les xarxes socials: “En què teniu menys fe, en la remuntada o en el Procés?”. Tu que has escrit 100 motius per ser del Barça i Herois indepes, els veritables impulsors del Procés, amb en Jordi Calvís, ¿com ho veus, tot plegat?

─Permet-me guardar silenci: no cal donar gaires pistes als rivals polítics. Quan s’equivoquen, cal deixar-los fer. Crec que Catalunya ho té relativament ben encarrilat per esdevenir un Estat independent en un termini curt i que això ens permetrà començar a redreçar algunes anomalies en els àmbits de la llengua i la cultura, que són els que a mi m’interessen més. Algú va dir que per conquerir cal treballar un temps, aguantar un temps, creure-hi sempre i no retrocedir mai. Canviem conquerir per reeixir en un propòsit polític col·lectiu. Si som capaços de resistir durant un cert temps, ens en sortirem. Però cal picar pedra, no defallir i no recular.

─Fas balanç: “Has tastat el fracàs / i el gust d’indiferència. / Has fet també turisme / per un èxit discret. / Tornes a la cruïlla: / quin camí vols triar?”. I doncs?

─Jo he venut uns 50.000 llibres en 10 anys. Això és poc o és molt? Doncs depèn del punt de comparació. Si hagués cobrat 2 o 3 € per exemplar, seria fantàstic. Però no és així. De tota la cadena de persones que intervenen en la publicació d’un llibre, l’autor és qui ho té més magre per guanyar-s’hi la vida. Algunes novel·les meves s’han venut força. El futur, sempre incert, encara l’estic escrivint. El novembre trauré un llibre que aborda la meva visió de la situació del català. També és possible que em publiquin un llibre de relats que està mirat i remirat. Amb cada lectura i correcció ha crescut una mica i diria que és el millor que he escrit mai. Després de les vacances d’estiu em posaré amb una novel·la sobre un personatge famosíssim que espero saber escriure. I tinc dos o tres llibres escrits fa temps que no em faria res que me’ls publiquessin. Hi ha cap editor llegint aquesta entrevista? Parlem-ne.

Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat

Museus de Martorell ofereix visites guiades al refugi antiaeri de la Vila

El pitjor de ser dins d’un refugi antiaeri, sota terra, era patir pels que s’havien quedat fora, sota les bombes. Ho explica la historiadora Gemma Jiménez (Martorell, 1985), una de les educadores de Museus de Martorell que els propers 24, 25, 26 i 31 de març i 1 i 2 d’abril, Setmana del Refugi, guiarà visites al refugi antiaeri de la plaça de la República (avui, plaça de la Vila), escenari destacat de la Guerra Civil a Martorell.

Al centre de la plaça, a terra, a tocar de les taules metàl·liques de la terrassa de La Xixonenca, al mateix paviment on es planta el mercat cada dimecres, hi ha una trapa rectangular amb una inscripció en relleu tan gastada com punyent: “En memòria de les divuit víctimes del bombardeig aeri que va patir la població el 23 de gener de 1939, un dia abans del final de la Guerra Civil a Martorell. Que mai més es torni a repetir”.

L’Ajuntament ha retirat la trapa perquè durant la Setmana del Refugi tothom que ho desitgi pugui baixar els vint-i-set graons que porten a la mina d’aigua que l’any 1938 va ser habilitada com a refugi antiaeri per voluntaris de la Junta de Defensa Passiva de Martorell. Voluntaris que, segons Jiménez, en aquest cas volia dir, sobretot, dones, nens i vells; els homes eren al front.

Cal baixar els vint-i-set graons per entendre quin grau d’humitat opressiva s’hi respirava, i s’hi respira encara, allà sota. És un passadís zigzaguejant de trenta-cinc metres de llarg i uns escassos metre vuitanta d’alçada per metre vint d’amplada. Cal estar-s’hi una estona, imaginar com devia ser refugiar-s’hi, l’obligació de no moure’s gaire, de no cridar, de no parlar de política, de no fumar: perquè l’oxigen era limitat. La poca llum, l’olor de resclosit, la claustrofòbia. El somiqueig dels que no ho podien suportar. I l’estrèpit de les bombes a fora.

“És important no perdre mai la memòria històrica”, diu l’alcalde de Martorell Xavier Fonollosa. “Que puguem obrir cada any el refugi per explicar als nens què va passar no fa pas tants anys, és molt bo. Dir-los els teus avis o els teus besavis, quan sonava la sirena, havien de ficar-se aquí dintre, i quan en sortien no sabien si tindrien casa o no, tot això els sobta, però és bo poder-los-hi explicar”.

La memòria històrica també és això: tornar als escenaris reals, fer reviure l’angoixa, la tristesa, l’esperit de resistència que encara transmeten. Només així, explica Jiménez, “podem fer sentir una mica als visitants el pànic que s’hi devia viure. Sobretot si pensem com havia de ser refugiar-s’hi pensant que familiars i amics teus s’havien quedat a fora. Al final, no només hi ha els morts sinó totes les altres conseqüències de la guerra”.

La determinació de sobreviure

Els centenars de morts provocats pels bombardejos aeris que va patir Barcelona els anys 1937 i 1938 van fer evident la necessitat d’organitzar-se. També a Martorell. Al Llibre d’Actes del consistori, en una entrada datada el 30 de juliol de 1938, la Junta de Defensa Passiva de Martorell exhortava a “aprofitar la mina que es troba al subsòl de la plaça de la República per transformar-la en refugi, acordant-se per unanimitat començar les obres de la dita habilitació el pròxim dilluns primer d’agost”.

Al cap de sis mesos, el refugi encara no estava enllestit del tot, no era tan llarg com es volia, però va servir igualment. Les autoritats fins i tot havien demanat un esforç econòmic a la població tot imposant “una quota setmanal obligatòria de 25 cèntims a cada família de la vila” i incrementant 25 cèntims el preu dels espectacles, com detallen els historiadors Jordi Amigó, Montse Farreny i Ferran Balanza en un díptic sobre aquest espai.

A les nou del matí del dilluns 23 de gener de 1939, quatre bombarders de la Legió Còndor, nazis aliats de Franco, van entrar a Martorell brunzint per l’est, pel cantó del telègraf. Van descarregar les seves bombes sobre els carrers del Mur, Sant Antoni i Sant Francesc.

A quarts de tres de la tarda d’aquell mateix dilluns, dos avions més. Més bombes. El sistema d’alarma, una sirena situada al Sindicat, va funcionar. Qui va poder es va refugiar a l’antiaeri de la plaça o en mines, soterranis, carners; a cal Cardellach, a cal Bultó, a la torre de l’Àngel, al convent de Caputxins, a la mina del Pedrenyal. Amb tot, divuit persones van morir sota les bombes o sota la runa; i van haver-hi dotzenes de ferits.

Tres dies després, les tropes franquistes entraven a Barcelona. “Ja era el final de la guerra”, diu Jiménez, per a qui bombardejar Martorell va ser “com una mena de passeig triomfal de camí a Barcelona; la guerra ja la tenien guanyada, es tractava de desmoralitzar la població encara més”.

Obrir el refugi i explicar-lo

El 1990, les obres de pavimentació de la plaça van deixar al descobert l’entrada al refugi antiaeri i l’Ajuntament va decidir habilitar-lo perquè es pogués visitar. Els darrers anys, amb motiu de la Setmana del Refugi, Museus de Martorell ha muntat exposicions, que recuperen episodis de la Guerra Civil espanyola a Martorell, i visites al refugi.

“Només de passar per la plaça i veure el forat obert, això ja crida l’atenció. La Guerra Civil és un tema que ens toca molt de prop, que crec que no l’hem d’oblidar i potser així podem recuperar-la”, diu Jiménez. “La visita funciona a partir de preguntes i amb la interacció del públic. Abans d’explicar com es construeix un refugi, és interessant saber com ho farien els visitants si s’hi trobessin. Van sortint idees i, un cop feta la pluja d’idees, els expliquem la història”.

Gratuït amb reserva prèvia

Qui hi estigui interessat pot demanar més informació o reservar una d’aquestes visites guiades al telèfon 93 774 22 23 o al correu electrònic museus@martorell.cat. Les activitats de la Setmana del Refugi 2017 es complementaran amb l’exposició “Enviant armes = rebent refugiats”, del fotoperiodista Vicente Díaz, sobre la guerra de Síria, que es podrà veure al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric “La Caserna” fins al 28 de maig.

Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat

Amb l’AFONIA, la veu: Núria Domènech presenta el seu primer poemari

Arriba un moment en què has de triar, lletres o ciències. La Núria Domènech (Martorell, 1987) va triar no triar. O millor: va triar triar-ho tot. Batxillerat de ciències i poesia. “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”, que diria el seu admirat Vinyoli. O ella mateixa que diu que “tot està connectat”, que “tant la ciència com la poesia tenen la pretensió d’aproximar alguna veritat”.

Ara és Doctora en Física i Màster en Nanociència i Nanotecnologia i fa de professora de ciències i matemàtiques en un institut barceloní. I va seguir estudiant música (clarinet) al conservatori. I va estudiar cant i va perdre-hi la veu i la va recuperar, que no és en va que el seu primer poemari es tituli Afonia. Un poemari que enguany ha merescut el 41è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat i que ara li edita Viena Edicions. 48 poemes; pròleg de David Castillo; vaixell aparentment fràgil en un mar embravit, a la coberta.

48 poemes que parlen de solitud (que és “la mirada que busca / entre els píxels d’una pantalla”). De punts d’ebullició i d’instants gèlids (“se sent l’eco de la teva veu / en la impertinència del silenci”). De la devastació que provoca el pas dels anys, fins i tot en ella que encara no ha estrenat els trenta (“la lletra petita del contracte / que vam signar amb el temps”). De la cerca d’una veu. De la pèrdua d’una veu. De la forja d’una mirada poètica pròpia: “Per fonaments, / els ossos dels pares. / Per parets, / versos robats. / Per finestres, / forats de l’ànima. / Per foc, / foc (...)”.

Però no ens avancem. Abans d’acabar un poemari, abans no te’l premiïn, que és un bonic corol·lari, has d’haver llegit molt, saber què han dit i com s’ho han manegat els que s’hi han posat abans que tu. Domènech explica que aquest bagatge ─les coordenades─ van donar-li a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Concretament una professora, una poeta, la Laura López Granell. “Va ser una revelació; a l’Ateneu hi vam obrir la finestra i la poesia va entrar, i venia tan ben acompanyada per la Laura que no vaig poder evitar parar taula. I vam començar a degustar delícies que ens portava la xef. Recordo especialment Joan Vinyoli, Felícia Fuster, Carlos Marzal, Anne Sexton, Màrius Sampere”.

Una llista que, òbviament, es queda curta. Domènech és lectora omnívora i voraç, em consta. I és molt d’aprofitar les pauses enmig del ritme frenètic del dia a dia: atura les hores amb la mà, a mitja tarda, demanant-se un cafè. Espera que l’hi facin, se l’enduu que fumeja, busca una taula fora del brogit, s’hi asseu; i obre llibres prims, de versos rotunds. Vinyoli, sempre Vinyoli, Gual, Sampere, Salvat-Papasseit, Plath, Pons Alorda, Vicens, López Granell, Garriga, etcètera. (I l’etcètera, aquí, no és cap recurs buit, són prestatges i prestatges atapeïts de llibres, amb paperets que fan de punt, poemes que vol recordar.) Fa un glopet, llegeix, assaboreix; temporalment i estratègicament lluny de tot. Pren cafè i poesia. En calma.

I amb aquesta mateixa calma, quan troba un vers que la interroga o que la il·lumina (que sovint són sinònims d’una mateixa cerca), el fotografia, tassa inclosa, i ho piula. I, sense esperar a veure si té molts retuits, ni llegir què diuen els altres al TL, s’acaba el cafè, s’embossa el llibre i es reincorpora a la tarda. Torna del viatge. “Llegir poesia de vegades és fugir, de vegades és tornar. A mi m'agraden els viatges, i un bon poema és un viatge concentrat, intens, transformador. Una escapada poètica”.

Però tornem a aquell moment vital en què decideix abraçar-ho tot: ciències i lletres. “Vaig triar física. M'agraden les preguntes essencials que aquesta ciència intenta respondre. També com una espècie d'experiment amb el meu propi cervell. M'agraden els reptes, i aquest ho era”. I al contrari del que podria semblar, diu que a la facultat de Física les humanitats eren per tot arreu. “Hi vaig conèixer molts estudiants interessats per la filosofia, la història, la literatura; els debats que hi vaig compartir van ser molt enriquidors”.

I la poesia, ja ho hem dit, a l’Ateneu: la Laura, la finestra esbatanada, la taula parada. I, després, les pauses a mitja tarda i la llibreta. Tothom en duu una; els bons, sempre, vaja. Una llibreta sempre a punt, a l’infern de la jaqueta, o a la bossa. “Hi anoto de tot, idees absurdes, dibuixos, rimes, paraules, esquemes. Després, en els espais d'escriptura, l’obro i rellegeixo, cerco, desenvolupo”.

Espais d’escriptura, concepte interessant. Llegir, com un viatge; escriure, com una introspecció. “Escriure és la manera que tinc d'entendre millor el món i d'entendre'm millor a mi mateixa. En cap cas entenc l'escriptura com una evasió, escriure em serveix per anar al moll de l'os, no per fugir-ne. Per exemple, surto a fer un cafè o sec a un banc en un parc. En general, amb llibreta; l'ordinador l’empro per endreçar i en aquesta endreça de vegades apareixen nous embrions poètics; però l'escriptura inicial és analògica”.

Va triar triar-ho tot i ara és una professora de ciències que escriu poesia. “Tot està connectat, perquè tant la ciència com la poesia tenen la pretensió d'aproximar alguna veritat. Temps. Espai. Identitat. Origen. Sentit. Preguntes essencials que la ciència intenta respondre, preguntes essencials que sovint ballen entre versos. Poemes que són prismes d'observació de la realitat”.


Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

Anna Gual, Targaryen dels versos

Jo no hauria d’escriure aquestes ratlles. Sóc periodista i em xuto poesia sovint —la necessito, cadascú té els seus motius— però no sóc crític literari, ni podria exercir com a tal amb l’Anna Gual, en sóc fan (de fanàtic) i groupie. Un dia, en una sessió de signatures, vaig demanar-li que em signés no un llibre, que també, sinó un poema, i ella va fer: “Ostres, no havia dedicat mai un poema, però som-hi”, i s’hi va posar com s’hi posa ella, que quan escriu a mà ho fa amb l’esquerra i s’hi abraona, sorruda, com si volgués protegir les paraules fins a l’últim moment: “Per tots els forats, les coves i els mapes que ens descriuen”.

Jo no hauria d’escriure aquestes ratlles però m’ho van demanar i no m’hi vaig saber negar. I llavors començo Molsa (AdiA Edicions, 2016) i m’hi trobo una advertència: “No ho hem d’il·luminar tot. / No cal. / Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre. / Només viscut”. I, aclaparat, passo pàgina i llegeixo: “Percep la textura del peix / i ara vés / i narra-la”. I penso vet aquí el fracàs a què m’aboco, intentar copsar i descriure la textura del peix, l’orgull de la molsa, i acabar balbotejant. Però què hi farem, l’Anna s’ho val. Si cal, fracassaré somrient.

A banda de moltes altres coses que desconec i d’un currículum que inclou una llicenciatura en Comunicació Audiovisual, un màster en gestió de projectes culturals i el fet de ser l’actual responsable de Comunicació a l’Institut del Cava, l’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) és un somriure radiant que s’encomana.

Ho diu ella mateixa en la seva bio del Twitter, “somric sovint”; i és evident quan la tractes en persona. Somriu sovint i, alhora, com a poeta (la poesia de la qual ha estat traduïda al croat, l’italià, l’anglès, el castellà i el francès), és capaç d’engaltar-nos versos com ara: “Fins quan durarà / aquest somriure? / Disseca’l, / per si de cas”. O com ara: “I si hi ha dolor no és perquè es vulgui, / sinó perquè és intrínsec a l’aventura”. O com: “Suïcidar-se / és menys suïcidar-se / que viure”. Que no em direu que no són versos amb una llum estranya, i amb grapa.

Tanta grapa que algun emprenedor n’hauria de fer samarretes i vendre-les per internet —anant a mitges amb l’autora, s’entén. Jo compraria la dels tres últims versos de “Teoria del caos” —aquest vaig demanar-li que em dediqués—, inclòs a Implosions (LaBreu Edicions, 2008), el primer poemari que va publicar, amb vint-i-dos anys (22!): “No em calen ni perforacions ni tatuatges, / el meu cos / és un mapa”.

La poesia de l’Anna Gual és així d’espaterrant. I Molsa i El tubercle, ambdós premiats i publicats aquest 2016, en són els exemples més recents. El David Lynch de Mulholland Drive xiuxiuejant-li idees macabres, i belles, a la Mercè Rodoreda de Viatges i flors, que si aquesta trobada fos possible en destil·laria versos perfectes, i això només per citar dos dels referents que em vénen al cap, no sé si m’explico, lirisme i foscor, imatges incòmodes i magnètiques, com aquesta, de Molsa: “El cotxe del revés / només va ser un miratge. / L’animal sense corns / que llepava la sang del vidre, / també”.

Gual és aquesta estranyesa, i també pressió i precisió. La pressió fundacional, anunciada ja en el poema “Hipertensió” d’Implosions: “La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc. / Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?”, i que ara —anys i poemaris després— troba continuïtat amb exhortacions com: “Fes que els sacrificis / valguin la pena. / Què fas, / que no escrius?”. Sempre amb la llibreta a la butxaca, la mirada esbatanada, desenfundat el boli.

I precisió. A l’hora d’escollir els mots i de tallar els versos. Gual gasta un vers lliure però precís i un domini absolut dels blancs, dels silencis, que té controladíssims —si és que un drac es pot controlar, sovint me l’imagino com una “Mare de Dracs”, cada poema una d’aquestes criatures terribles, fascinants i impossibles però que existeixen (almenys a Joc de trons) i escupen foc i volen, majestuosos.

Més referents: Antònia Vicens, Francesc Garriga, mestres en això de separar l’or de la palla, d’esculpir amb paraules. Versos rotunds, “fogonades, esclats de poesia en plenitud”, que diu Gemma Gorga a l’epíleg de Molsa. Versos rotunds que, junts, fan els poemes que fan els poemaris que sumen ja cinc títols —Implosions (2008), L’ésser solar (2013), Símbol 47 (2015), Molsa(2016) i El Tubercle (2016)— d’una obra incontestable i hipnòtica com la mirada d’un drac, tornem als dracs, que l’Anna Gual té 30 anys però escriu com si portés 30 anys domesticant-ne. Controlant-ne el foc. Targaryen dels versos.

Jordi Benavente: Resulta escandalós el control que mostres, en la línia d’un Garriga o d’una Vicens.Anna Gual: És un honor que hi pensis i que facis aquesta correlació, però penso que és desproporcionada en tant que si m’hi comparo és evident que acabaré perdent. Em sento afalagada per la teva passió de lector però és massa bèstia que em comparis amb noms imprescindibles com els de Francesc Garriga o Antònia Vicens. Si escric poesia, si escullo aquest gènere, és perquè és on em sento més a gust. I sé que ells també s’hi senten. Quan els llegeixes ho notes, ho comproves. Les seves paraules t’ho confessen. És en aquest interès poètic on ens trobem. Com ells, vull propagar la passió per escriure poesia, com si fos un virus, com la molsa precisament, que és un organisme que batalla i que se supera. M’agrada pensar en la seva obra com un tot coherent que els ha acompanyat al llarg de les seves vides. Escriure un sol llibre, sempre el mateix, i que passin les dècades i seguir escrivint perquè no pots ni saps fer un acte de creació millor. Noms com en Francesc o l’Antònia, o el Màrius Sampere, la Chantal Maillard, el Lluís Calvo o la Gemma Gorga, per a mi són fars que m’inspiren i que em marquen el camí a seguir, sobretot el de la insistència, el de no defallir.

Sobre això de no defallir has escrit: “Fer és una lluita tenaç / contra un mateix”. Escriure, com l’antítesi del silenci còmode que seria no escriure i anar pel món sense llibretes?

Escriure com la lluita per trobar les paraules justes que descriguin el caos del viure. Fer com la voluntat de l’acció que avança. El que ens és fàcil és l’estaticitat, el silenci còmode, com bé dius, que impregna el cervell de l’home quiet. Escriure per a mi és sinònim d’avançar. De caminar. De construir. De cavar. D’anar cap a totes direccions. Escriure com un moviment; com el moviment primari. I no només amb paraules. Les paraules són el que veiem a primer cop d’ull. Però la tasca de l’escriptor —i del lector inquiet— és també apropar la lupa al paper i veure que dins del poema hi passa de tot. Que hi ha un univers amagat ple d’éssers que demanen, que increpen. En el meu cas, emprenc cada inici de poemari amb la voluntat de saludar aquests éssers, i sobretot de conèixer-ne de nous i d’abraçar-los tots i avançar amb ells cap al desconegut. Encara que hi hagi error pel camí. Sobretot perquè aquest error sovint justifica el camí. Per aquest motiu la meva obsessió es troba en les contradiccions de l’ésser que fa i que desfà per tornar a ell mateix. I escrivint, em trobo amb mi mateixa. Per això sempre cal fer i sempre cal escriure, encara que sigui només amb la ment.

Escriure. Sempre. Malgrat el risc que comporta. “He de vigilar més el que dic, / que potser s’entén / i potser fa forat / i si fa forat / vol dir / que també s’hi entra”.

Els riscos de què parlo són els riscos d’anar amb la veritat cap a l’exterior i també cap a un mateix, en qualsevol moment de l’acte creatiu, agafada de la mà del dubte. La veritat subjectiva; evidentment, la veritat que duem a dins. Per a mi escriure poesia és sinònim de treure’m la màscara. La que tots, en major o menor mesura, portem damunt. L’acte de l’escriptura real, el veritable, és l’acte més despullat que conec.

Per l’exposició que suposa.

Perquè em retrobo amb les meves entranyes i amb la salvatgia de l’animal que duc a dins. Em sorprenc a mi mateixa del que escric. Això em passava fa deu anys i em segueix passant també ara. I és en aquesta sorpresa, en aquest despullament, que apareix el risc. Perquè plantejo els poemaris des de l’ésser vulnerable que dubta i la societat contemporània recrimina aquest dubte, el mata. Vivim en un entorn on es prima l’afirmació, l’asseveració, el dir tot i sabent que no se sap. Justament per a mi el que més m’estimula de l’escriptura és el risc de qüestionar, de descobrir des del dubte i la pregunta.

I tot va començar amb un blog que tenies, que gairebé era una ampolla llançada al mar, i que algú va trobar per casualitat.

Sí, és ben cert! Vaig començar amb el blog ‘No caic, em tiro’ cap al 2003, amb disset anys, empesa per un amic que estava ben immers en el món dels blogs, un món que just començava. Em fascinava aquell suport digital. Sempre he estat molt tech jo! Al blog hi escrivia tot el que em passava pel cap. L’usava com si fos una llibreta d’anotacions. També hi publicava cites, hi penjava collages… Jo tenia molt clar que ho feia per a mi i per als quatre —literalment quatre— bloggers que també escrivien a la xarxa blogs literaris creatius. Així que No caic, em tiro era realment d’ús i gaudi privat. El vaig programar tot blanc, sense la possibilitat de publicar-hi comentaris, ni d’incloure-hi links ni comptadors de visites. La casualitat va fer que un vespre, a Barcelona, es trobessin un dels quatre lectors de ‘No caic, em tiro’, que jo coneixia personalment, amb l’editora de LaBreu Edicions, l’Ester Andorrà, que resulta que em seguia en format digital sense jo saber-ho. Després d’aquella conversa, l’Ester va aconseguir el meu contacte i em va demanar un llibre.

De pel·lícula.

Sí però, la veritat, jo no escrivia el blog amb la intenció de crear un poemari, així que va ser complicat respondre la petició. A més a més, no tenia clar que amb vint anys hagués de publicar un llibre, ho trobava massa precoç. Sobretot perquè hi havia versos forts, que no deixaven indiferent al lector, i no volia caure en l’error de penedir-me’n. Vaig estar varis mesos combatent amb les meves pors per saber què havia de fer fins que vaig entendre que tocava fer-ho. Així va néixer Implosions (LaBreu Edicions, 2008). I a partir d’aquí tota la resta. Inicis plens de màgia, aquests. Màgia que es va escampant al llarg dels anys.

I encara dius que: “La meva feina és intentar”. Com si l’objectiu fos només intentar-ho, tenir idees, per boges que puguin semblar, i dur-les a terme, o almenys intentar-ho. Per això he sentit que t’encaixa tant en Herzog.

Si en poesia em són imprescindibles els noms que abans t’esmentava, en l’art de la vida Werner Herzog té un paper molt destacat, perquè ocupa un dels espais més especials del meu imaginari. Admiro la seva força, la seva fe cega, el seu fanatisme per aconseguir coses aparentment impossibles però que en realitat no ho són. Els poemes dins Molsa i El tubercle volen ser aquesta crida per fer factible el que no ho sembla. També reconec que cinematogràficament és un referent ineludible. El seu cinema, tant si és ficció com documental, és un imant pels meus ulls. Recordo el moment de descobrir-lo quan estudiava Comunicació Audiovisual i l’impacte que em va provocar. És poesia valenta, poesia pura. Aguirre, la cólera de Dios; El enigma de Kaspar Hauser oFitzcarraldo, per exemple i com bé menciones, són llibres per a la vista. Autèntics manuscrits per entendre l’ànima. Cada vegada que veig una peça seva em reafirmo en la seva visió del món, sense filtres, directe a la vena, i vull ser-hi inclosa, perquè hi ha una connexió familiar, tot i no conèixer-lo en persona, evidentment. Passa de tant en tant. Sentir-te captivat per un creador/a i acollir-lo a la teva llar, pensar que és un germà, fer-li cas i que t’ajudi des de la distància.

I de sobte, a la pàgina 66 de Molsa, un paràgraf de prosa poètica, petit canvi de registre.

Sí, el poema “Dedicatòria evident” porta un petit fragment de prosa poètica, que en el fons és una manera d’intentar experimentar amb formes i registres que encara no havia tocat. Sento, d’alguna manera, que ja sé treballar els poemes a partir d’una estructura que em funciona i amb la que em sento còmoda, però també sento que he d’avançar cap a noves direccions. Una d’aquestes és la prosa poètica. En un primer esborrany, Molsa incloïa unes proses poètiques que al final vaig descartar perquè trobava que no encaixaven amb el conjunt. Tanmateix, eren proses poètiques molt potents. Per aquest motiu vaig començar un llibre, en paral·lel a la trilogia Arrel Trinitat, que és un volum de prosa poètica. El vaig treballant a poc a poc. És un projecte que està allà i que em fa feliç perquè és diferent al que he fet fins ara.

Molsa, El Tubercle; i el tercer títol…

Molsa és la primera part de la trilogia Arrel Trinitat, un intent per exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les parts que configuren l’univers, que ens configuren. Vaig iniciar l’aventura de la Molsa amb la intenció que tingués una segona i una tercera part. Molsa, el primer llibre, és un tractat que parla sobre les meravelles diminutes que viuen amagades en l’invisible. Des de la natura que s’arrapa a les roques, busco descriure tot allò que ens neix a dins, que lluita gairebé sense poder apreciar-ho. El tubercle, en canvi, es direcciona més cap a les profunditats de l’ànima. Aquesta segona part fa arrels, i hi camina. La trilogia es tanca amb Altres semidéus, el llibre més ambiciós dels tres. Encara no te’l puc explicar, perquè em portarà temps escriure’l i encara estic descobrint-lo. Però no hi ha pressa. Cada poemari té el seu propi tempo, i aquest veig que es dilatarà en el temps perquè demana molt de mi. Altres semidéus és el poemari de la trilogia que més m’increpa, i darrerament m’acompanya a tot arreu, dins del cap.

Molsa (AdiA Edicions, 2016), Premi Bernat Vidal i Tomàs.
El tubercle (3i4 Edicions, 2016), Premi Senyoriu d’Ausiàs March.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol. 

Tota la veritat pot ser demolidora. La meva lectura de la novel·la de Núria Cadenes

Mai no es llegeix impunement. La nit que vaig acabar Tota la veritat (La Magrana, 2016) em va costar dormir. Per la cruesa com la novel·la reflecteix realitats que tenim aquí mateix a tocar, tot i que gairebé sempre preferim mirar, viure, cap a una altra banda; i per la prosa que gasta la Núria Cadenes (Barcelona, 1970), de frases curtes i tallants però gens seca, torrencial, cadenciosa, excitant, amb el magnetisme d’una Rodoreda, i no cal salvar cap distància per afirmar-ho: llegiu-la. I parlem-ne. 

Troben mort un home de negocis, a la seva segona residència, a Dolmeriu, un poblet de 500 ànimes, rural, aïllat. Els protagonistes són el cadàver (i el seu passat), la seva dona, el seu advocat i un vell reporter. Tots quatre, amics de facultat, de temps d’assemblees, de ganes de menjar-se (o de canviar) el món, de tenir projectes... fins que la vida posa cadascú al seu lloc i passa el que passa.

Malgrat l’arrencada clàssica, que ningú no s’esperi una novel·la procedimental. Aquí no importa tant la investigació i qui l’ha mort, que també, com què en pensen els que l’envolten, com ho mastegaran, com ho celebraran, com ho pairan, si poden. Més enllà del crim hi ha les seqüeles d’anys de frustracions, cadascú les seves. I no només parlem de la dona, l’advocat i el periodista, narrats en tercera persona: Tota la veritat és una novel·la polifònica, molts veïns de Dolmeriu hi tenen veu, en primera persona, en capítols brevíssims que fan que l’acció avanci picadeta, arremolinada. Fins al sotrac final. 

Tota la veritat ha merescut el VII Premi Crims de Tinta. Però que sigui negra és el menys important. No la recomano als fanàtics del gènere negre, la recomano i punt. Per què? Entre d’altres coses, i tornem a la Rodoreda, perquè, com l’autora de La plaça del Diamant, Cadenes dota els seus textos d’aquella música, d’aquella força i d’aquella mala bava. Sap ser compassiva però només el necessari perquè no se’ns faci insuportable, i de vegades ni això: de vegades estripa, burxa, posa sal a la ferida. Ens fa patir, ens fa avergonyir, ens fa gaudir i vibrar. Domina. Més enllà dels gèneres. 

Núria Cadenes / Foto: ADRIÀ COSTA (Naciódigital)

Revelar gaire més sobre de què parla seria esguerrar-ho. Afegir si per cas, com deia Jim Thompson (i tanquem el cercle perquè l’autora es declara rodorediana i jimthompsoniana), que “només hi ha una trama: les coses no són el que semblen”. Que una cosa és el que mostrem i l’altra, el que som. El jo públic, i el salvatge de portes endins. I que hi ha salvatjades de tot tipus. De tot tipus. I que la veritat, tota la veritat, pot ser demolidora.

(Article publicat per Jordi Benavente a Catorze)