#Versirevers (1). Maria Cabrera: “M’estimula l’exploració del llindar entre la narració i la poesia”

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

La Maria Cabrera (Girona, 1983) diu que no li interessa escriure per escriure. Que no s’hi posa si no en sent la necessitat profunda. I que quan finalment ho fa és perquè sent la pruïja de dir una cosa que percep amb claredat. Mentre l’escriu, la diu, perquè no pot fer avançar els versos si no en sent la cadència. Reescriu intensament. I, després, pot deixar reposar els poemes durant mesos. O anys. Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística, es va donar a conèixer guanyant el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits amb el poemari Jonàs (Galerada, 2002). Diu que només volia veure què en pensaven, fora del seu cercle íntim, d’allò que havia escrit. Tenia 19 anys. En comptes de fer-li perdre el cap, aquell reconeixement, aquella atenció exagerada, va afuar-li la mirada, la percepció dels engranatges del sector. D’ençà d’aleshores ha publicat dos poemaris més: La matinada clara (Papers amb Accent, 2009) i La ciutat cansada (Proa, 2017; 58è Premi Carles Riba). El 2013 va parir el fanzine Cor pelut amb la complicitat d’un bon grapat de poetes contemporanis. Forma part del grup El pèsol feréstec. I li han musicat poemes, entre altres, els Manel i la Sílvia Pérez Cruz. Amb tot, Cabrera conserva el mateix sentit (auto)crític dels 19: “De tots nosaltres, només perdurarà l’obra d’en Casasses”. 

1) Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu? 

Ostres, quina manera de començar! Diria que la poesia, l’art, no serveix per a res imprescindible a la vida, però fa que sobreviure tingui una mica de sentit. A mi, personalment, la poesia em serveix per mirar-me les paraules, que (des)gastem ininterrompudament al llarg del dia, com si fossin artefactes nous, estranys, com si fossin receptacles que poden reomplir-se de significat. I això només passa si me les miro molt de prop, i molt a poc a poc. Llegir poesia, doncs, em serveix per vibrar a una freqüència baixa, introspectiva ─que no pas relaxada ni complaent: la lectura de poesia per a mi sempre és atenta i (in)tensa, perquè empeny a qüestionar i qüestionar-se. Què és poesia i què no? Diria que és poesia tot el que tiba la forma de les paraules i en fa relluir, sonar i dissonar (això és important: sonar però també dissonar, també cruixir) la melodia. «La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música», diu Ezra Pound. I què determina què és poesia i què no? No ho sé, són uns límits que no tinc clars i que justament m’agrada d’explorar, perquè m’interessen els llindars entre els gèneres. Per exemple, al darrer llibre que he escrit, La ciutat cansada, hi ha poemes en vers però també hi ha moltes proses, i de menes diverses: n’hi ha que beuen clarament dels recursos formals de la poesia (rimes internes, cadència, alteracions de la sintaxi...) i n’hi ha d’altres que empren els recursos de la prosa, però posats al servei de la poesia, en el sentit que narren una història que no és, però, una història, sinó que s’erigeix en símbol. El que vull dir, en definitiva, és que l’exploració del llindar entre la narració i la poesia, dels punts de porositat entre ambdós gèneres, m’interessen i m’estimulen.

2) Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 

Vaig començar a llegir poesia d’adolescent, perquè em cridava l’atenció l’enigma, la forma closa dels poemes, i em captivava el joc de desfer-ne el sentit i apropiar-me’l. I en llegia, també, per la tendra raó per la qual comencen a llegir-ne els adolescents: perquè sentia un brogit de transcendència i gravetat que no sabia explicar i que m’espaordia. I em semblava que la poesia intentava abastar-lo o, més aviat, qüestionar-lo, i explicar aquest dubte i aquesta por. Encara en llegeixo, sí, i les raons, com ja he explicat, tampoc no han canviat gaire.

3) Per què n’escrius? Prefereixes dir-la o que et llegeixin? 

N’escric perquè de vegades tinc una necessitat lingüística: la necessitat de dir alguna cosa que l’ús normal de les paraules no abasta. De vegades sento la pruïja de dir una cosa que en aquell instant percebo amb claredat, una cosa que ja hi era, però que fins aleshores no havia constatat que hi era. Entenc que la poesia és només una manera de mirar, una deformació feliç de la percepció que es produeix en un moment de porositat entre el dins d’un mateix i les coses de fora. I, en aquest instant de sentits en flor, sento l’impuls de «capturar» aquesta percepció, de donar-li forma, per poder explicar-la i explicar-me a mi també. M’agrada dir la poesia en veu alta: en el mateix moment d’escriure-la la dic, per a mi mateixa, perquè si no en sento la cadència no puc fer avançar els versos. Després, un cop fet, paït, revisat i assentat el poema, m’agrada també de dir-lo als recitals: per a mi és part del procés de polir-lo, d’afinar-lo. Em cal mastegar els versos, dir-los en veu alta per sentir-ne el soroll, per poder concloure el procés de creació poètica.

4) Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica? 

Duc sempre una llibreta a sobre i hi prenc apunts de coses que em criden l’atenció –bàsicament, de lectures. No escric fragmentàriament, però, sinó que quan m’agafa l’escriguera –una paraula mallorquina que m’aprecio molt– acostumo a començar i acabar el primer esborrany del poema de cop; encara que tinc la sensació que les idees, les impressions i les imatges que hi apareixen han estat molt de temps fent pòsit.

5) Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric allà on m’agafen les ganes d’escriure, i amb el mitjà que tinc a l’abast en aquell moment. No tinc cap ritual ni soc gens mitòmana. Sí que em cal, en algun moment del procés, transcriure el poema a l’ordinador (si és que no l’he escrit directament a l’ordinador), perquè la pantalla m’ajuda a posar-hi distància. I no escric bevent o havent begut alcohol, perquè procuro sempre expressar-me amb molta contenció, i em sembla que l’alcohol no m’hi ajudaria. La resta de circumstàncies, com deia, em són força igual.

6) Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres? 

No penso directament en llibres, perquè escric molt poc, i molt a poc a poc: poden passar mesos entre un poema i un altre, de manera que l’arquitectura del llibre es perfila amb lentitud. Ara bé: no diria, tampoc, que sumi o acumuli textos, l’un rere l’altre, perquè tinc la sensació que no escric «reculls de poemes» esparsos, sinó llibres amb unitat de sentit. I això ho noto perquè m’és fàcil de veure-hi un fil temàtic i de saber, de manera intuïtiva, amb quin poema comença i amb quin acaba l’obra, que concebo com un bloc tancat.

7) Quan dones per enllestit un poema? Tens un temps mínim de maduració dels versos? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

El procés és gairebé sempre igual. L’escric tot seguit, i després passo un període de revisió i reescriptura intenses del text: en duc una còpia a la butxaca o a la bossa de mà, i el rellegeixo en veu alta un cop i un altre. Un cop enllestit, sovint el comparteixo amb un cercle reduït de lectors de confiança, i considero el que me’n diuen. Després el poema reposa, durant mesos o potser anys, fins que ─d’aquesta manera intuïtiva a què em referia en la pregunta anterior─ dono per acabat el llibre de què forma part. Superat aquest procés de revisió i refredament, m’és fàcil saber si vull que el poema formi part del llibre que he tancat o si l’he d’excloure, perquè tinc prou distància amb el text per prendre la decisió amb claredat.

8) Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules? I a la televisió o a la ràdio? 

No ho tinc gens clar. La poesia és un gènere minoritari per definició, perquè demana una disposició particular per a la lectura: cal tenir ganes d’entrar en el joc de descodificació que proposa i de participar activament de la construcció del sentit. Això també passa amb els altres gèneres literaris, esclar, però en poesia diria que és més accentuat, per l’absència d’una trama externa, d’un relat explícit que ens capti l’atenció i porti el pes de l’obra. No crec que sigui un gènere que interessi a tothom, la veritat, si bé és cert que hi pot haver lectures ben fetes que poden fer que els adolescents s’interessin per la poesia. Jo vaig tenir la sort de tenir bons professors de literatura catalana i de llatí i grec, a l’institut, i recordo que les primeres lectures de grans autors (penso en March, Verdaguer, Homer i Sòfocles) em van marcar molt, encara que en aquell moment no arribés a copsar-ne del tot bé el sentit. Vull dir que el que em sembla que és important no és triar uns textos determinats, suposadament senzills, perquè serveixin d’esca per interessar els adolescents, sinó que aquells adolescents que ja tenen una predisposició natural per a la lectura de poesia trobin l’espai per poder esplaiar-s’hi i tinguin algú que els guiï en les primeres lectures.

9) Continues alguna tradició? Et sents part d’una generació? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? 

La falta de perspectiva em fa difícil situar-me en un punt del mapa: crec que ara mateix estem massa imbuïts de les frases de l’època per poder-nos-en distanciar, reconèixer-les i definir-ne l’estil. Amb tot, sí que hi ha autors amb les quals sento més afinitats, com la Blanca Llum Vidal o la Dolors Miquel, i si he de parlar d’un poeta coetani que consideri veritablement important (no només per a mi, com a autora, sinó en general, com a poeta de la literatura europea dels segles xx i xxi) és l’Enric Casasses.

10) Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables? 

Tres poemaris d’autors coetanis que m’han marcat molt: Canaris fosforescents, de l’Enric Casasses; Gitana roc, de la Dolors Miquel, i Punyetera flor, de la Blanca Llum Vidal. Un clàssic que no se m’acaba mai, i que de vegades em penso que em sé però que després veig que no s’esgota: Ausiàs March.

11) Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim. 

Que difícil! Em costa molt de trobar-ne algun que s’ajusti al que em proposes, però et cito un fragment d’una prosa poètica que es diu «Taronja borda», de La ciutat cansada, que potser s’hi acosta: «[Q]ue sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap».

12) Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

No crec que pogués viure’n mai, de la poesia, però en qualsevol cas tampoc no m’interessa fer-ho, perquè, com ja he dit, escric molt poc i molt a poc a poc, i per a mi és molt important no fer-ho si no en sento la necessitat profunda. No m’interessa escriure per escriure, sense sentir que realment ho faig perquè tinc alguna cosa a dir: diguéssim que no vull contribuir a la contaminació acústica del planeta. Mentrestant, em guanyo la vida com a correctora, en diverses editorials, i com a professora, a la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya.

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.