#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.
La Laura López Granell (Barcelona, 1968) diu que el poema és repte i enigma, que demana que ens hi impliquem, i que no ens ho donarà mai tot perquè, si ho fes, deixaria de ser poema. Per a ella la poesia no ha de ser ni transparent ni previsible però pot ser el millor dels refugis. Quan va als instituts, a parlar-ne, sempre els diu: "Us porto una eina de supervivència!", convençuda que "davant d'un atzucac, la poesia ens treu del camí obsolet i previsible" i ens duu "a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles". Fa 19 anys que ensenya a llegir i a escriure poesia i narrativa, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (és tan obvi, que molts se n'obliden i per això ho recalca: per escriure'n, primer cal llegir-ne, saber-ne llegir i entendre'n les motivacions, els mecanismes, la música); fa 19 anys que desperta vocacions, que atia talents, que ajuda a canalitzar ànsies creatives, i que afina oïdes. Entrevistada per Jaume C. Pons Alorda, a Núvol, López reivindicava que "vint anys sense treure llibre no han estat vint anys sense escriure”. Des de la publicació d'Itineraris (Columna, 1993), amb què guanyà un premi per a joves poetes atorgat per la Generalitat, fins a Forat (Godall Edicions, 2014), ha estat vint anys sense publicar cap poemari, però no ha deixat d'"escriviure", com diu ella mateixa, a la manera de Ponç Pons. No ha deixat mai d'estar en estat receptiu permanent, d'anotar versos donats i de treballar-los, de recitar en vetllades i festivals poètics diversos, i de compartir obra al seu blog Jardins Verticals.
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu?
La poesia no ve a servir, sinó a ser servida. No serveix per a res, però quan cap altra cosa no serveix per a res, doncs allà la tenim, oi, i hi anem! Quan un roc enmig del pas ens impedeix seguir pel camí lògic, o un atzucac ens en fa qüestionar el traçat, la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges, marginal. A força d’imatges i de ritmes, el poema obre finestres on hi havia murs. Per a mi (no sé per als altres) la poesia és ritme significant, música projectiva, i imatge conceptual, és sentit intuït; és essencialitat i no sols brevetat o enginy, és gràcia sota pressió, és traçar clars els contorns de la fosca per evidenciar el forat, que calla. És silenci emmarcat. Pensar el sentiment i sentir el pensament, en deia Unamuno. Al capdavall, intel·ligència que commou i mou. I és el que perdura. Jo crec que és més fàcil dir el que no n’és. No n’és la prosa retallada, la il·lusió tipogràfica del tall de versos no fa el poema; tampoc n’és el sentimentalisme, no s’hi val empènyer a sentir emocions; cal atraure, no empènyer. No n’és l’explosió de sentiment que es vessa al full sense passar pel còrtex... Tota obra artística transforma els materials: d’un manyoc de fang, després del procés d’elaboració, el terrissaire en té, no el mateix manyoc de fang, sinó un gerro; igualment, el poeta ha de transformar els materials de partida, els sentiments, les vivències, i, per mitjà de totes les tècniques de l’ofici (ritme accentual, ritme gramatical, imatges, correlacions...) crear una cosa nova que en direm poema. I a més fer aquest procés és divertit, t’allunyes del dolor primer, i et sents feliç d’haver-lo convertit en decasíl·labs! Reduir la bèstia a força d’imatges, la por, sempre la por. I no sempre te’n surts.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig començar a llegir-ne a l’escola i en castellà: Bécquer. Als 12 anys vaig escriure el primer poema i anava, no t’ho perdis, de golondrinas! Neruda, també el llegia, i en duia poemes escrits a la carpeta. Primer en castellà, en català després, amb Salvat Papasseit, Estellés, aquests ja a l’institut; recordo que tenia l’antologia Poesia eròtica de VAE a la tauleta de nit, i el Poema de la rosa als llavis. Suposo que d’alguna manera aquella preadolescent que era ja tenia preguntes, foscors, i va trobar la claror de la música en el vers dels poetes. Jo ho dic sovint quan vaig als instituts a parlar-los de poesia: us porto una eina de supervivència! I molts dels joves ja l’han descoberta, rapegen, copien poemes a les cobertes de les llibretes o versos als seus instagrams... Ara de poesia en llegeixo molta, és el que més llegeixo. Poetes en català i traduccions. A més porto un grup de 'Llegir poesia per escriure poesia', a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, i preparar-ne les sessions setmanals em du també a llegir molt, també assaig, sobre poesia. No faria altra cosa. Escoltar-la en recitals també m’agrada molt, aporta altres coses, l’autor hi afegeix intencions, en subratlla ritmes. Si la poesia vol comunicació i alhora reflexió, jo crec que recital i lectura en solitari responen a les dues motivacions de poeta i lector.
Per què n’escrius? Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
N’escric perquè al full és on més em sento/penso a mi mateixa. Perquè quan els meus neguits, dolors, inquietuds projecten una ombra al full, i m’hi reconec, en la música i en les imatges, quan el poema troba similituds entre realitats allunyades, jo i un pètal, jo i un martell, doncs això em dona consol, i tot hivern viscut se’m torna juny en fer el poema, com deia Vinyoli. M’agrada molt dir el poema, tronar és molt agraït pel fet de rebre feed-back, amor, ens agrada que ens estimin, connectar i sentir-ho a la pell, i que el cos ho sàpiga. Però agraeixo molt les lectures en paper i aprofundides. De vegades, en alguna crítica o ressenya, he après coses, he vist coses que no sabia que hi eren, en els meus versos. Que algú et llegeixi així, escolti l’escrit de manera pregona, és un regal sense preu.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Hi ha hagut temporades de tot. Saber mantenir-se en estat receptiu permanent és la clau de la poesia, deia Brossa. Cal estar sempre oberts, per quan el vers vulgui venir. Ampliar la percepció, mirar amb ulls de poeta, divergents primer, convergents tot seguit. Però això demana anar connectat amb tu mateix i amb el món, i de vegades això fa mal. Hi ha hagut moments de la meva vida que no escrivia, perquè escriure segons què implicava haver de canviar de vida, i no m’hi veia amb cor. Però d’això en fa molt de temps. Ara mateix, tinc un moment molt receptiu, vaig connectada tothora a la poesia, escric al bloc de notes del mòbil, al metro, als fulls blancs dels llibres que estic llegint, a l’ordinador, de vegades un vers em surt a l’estat de twitter i he de córrer a guardar-lo, per elaborar-lo després. També és cert que personalment tinc un moment de canvi vital, em començo en molts sentits, i això ajuda a pensar els sentiments amb mirada nova. No hi ha res com un canvi personal per provocar/convocar el poema adormit! Creixem amb els versos i ells amb nosaltres.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Als 15 anys, als 17... escrivia tancada a l’habitació, amb la cadira interposada a la porta perquè no entrés ningú a destorbar-me. Després, durant la carrera, vaig escriure molt en bars, en biblioteques. I de nit, fins a la matinada. Ara mateix, però, qualsevol estona és bona, tot i que prefereixo les hores del dia. M’agrada escriure al meu estudi, amb el solet que hi entra, és el meu castell. Però ja et deia que ho faig al metro també, i als bars, amb un cafè. Sovint duc un vers al cap durant setmanes, vers que és so intuint sentit, o és ell qui em du a mi, ressons que m’arenguen, m’esperonen. Ara, per exemple, ja fa dies que em dic: “Salva’m, salvatge cor!...” I ja veurem si el vers donat em porta enlloc!
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Penso en poemes. Crec que d’entrada faig poemes i no llibres. El llibre ve després. Quan, intuïtivament, he aplegat ja uns quants poemes i veig que hi ha recurrències, interessos ja identificats, llavors completo el cicle ja amb el focus creatiu posat, ja conscient. És el que em va passar amb Forat. Sovint és llavors quan puc pensar en un títol. Foix deia, i és potser per tarannà que jo m’hi agafo o m’ho faig venir bé, que “els poemes no s’haurien d’editar aplegats en un llibre, ans, un a un, per fulls periòdics i amb un estudi dels blancs tipogràfics tan complet que ells sols ja constituïssin una obra mestra”. En tot cas, també és cert que quan llegeixes un llibre de poemes, un poema t’ajuda a comprendre el següent, a entrar en l’autor, en el seu univers.
Quan dones per enllestit un poema? Tens un temps mínim de maduració dels versos? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Sovint dono per enllestit un poema quan en trobo el tancament, és un moment de felicitat, d’epifania!, i d’anar-me’l repetint en veu alta, mentalment, pel carrer, al metro, a la dutxa... En molts casos el més difícil és tancar-los, m’hi estic molta estona, els entretinc durant mesos, en guardo embrions, embribrins, embribons (són els noms de les carpetes, versions diverses en desordre). Ara bé, donar-los per enllestits no vol dir que després vagin al llibre. És quan ha passat un temps que veig si informaven massa, si “em cal” encara aquell poema... i sinó, doncs al calaix.
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules? I a la televisió o a la ràdio?
Fer arribar als joves, des de la secundària o fins i tot abans, la poesia com una eina d’expressió i de comprensió del món; un joc, sí, però que a més serveix per dir coses que sentim i pensem, més enllà d’aprendre a comptar síl·labes o què és una catàfora, que també. Això ens caldria i molt. I per tant caldria explicar diferent la poesia, també als mestres, prèviament, i als llibres de text. I si comencem per picar un poema de mans, en lloc de comptant-ne les síl·labes? Hi trobarem el ritme accentual! UnCOPdeROC llanÇATambMAlaTRAça, diu La vaca cega; l’altre dia en un institut els joves provaven de picar/reproduir la mateixa música dient però altres coses: “esCRICfuTUR inCERTalFULLdeRUta”, va escriure un. Fantàstic! No rima, senyu, deia un altre. No cal que rimi, li deia jo! A primària: “Sóc com un núvol / m’agrada escoltar / no m’agrada estar sol / però no m’agrada parlar”, va escriure l’altre dia un nen en una escola on vaig anar a fer un taller. I una nena: “Estic trista perquè ma mare ha mort / però també tinc sort / perquè em guarda des del cel”. El dia que saps que mort i sort comparteixen tres de les quatre lletres, i que el blanc i el negre es toquen, pots entendre millor les paradoxes, els opòsits... i fins la natura, i que la poesia és vinculació. Així guanyem lectors des de la base! Igual que aprenem a comptar síl·labes, a l’escola ens haurien d’ensenyar a llegir poemes com a poemes. Aprendre què li hem de demanar a un poema i què no, què hi hem d’anar a buscar i què no ens donarà mai. Molta gent no se sent interessada per la poesia perquè no la llegeix com a tal, i quan no l’entén, doncs s’enfada. Un poema és repte i enigma, demana la nostra participació, no ens ho donarà mai tot i, si ho fa, deixarà de ser poema. Crec que hem d’aprendre el silenci. L’art de callar el vers més alt, per inefable. Potser desaprendre!
Continues alguna tradició? Et sents part d’una generació? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
No sóc capaç de veure’m continuant ni part de cap generació, tot i que és clar que hi ha molts poetes que m’han marcat: Teixidor, Vinyoli, Marçal, Casasses, i molt especialment Francesc Garriga, l’enyorat amic i mestre. Cronològicament formo part d’aquells poetes que els anys noranta ens vam dedicar a fer públic el poema des del recital, a l’Horiginal, als mercats municipals i a les places, amb l’Andreu Subirats, en Marc Romera, en Tomàs Arias, en Toni Gol... companys de facultat alguns i de generació. Però el poema és una cosa que passa escrivint en solitari, i pel fet que, a més, m’he estat molts anys sense publicar i més abocada a la docència, doncs no em sento formar part d’un grup poètic, tot i que m’agrada compartir en recitals, com darrerament a la Poeteca, aviat al Festival de Poesia de Sitges... escoltar i dir. Connecto amb poetes com Antònia Vicenç, Toni Clapés, Gemma Gorga, Sònia Moll, Isabel Ortega, Blanca Llum Vidal... i amb Frost, Handke, Blandiana, Jaccottet, Collobert..., els poetes transsilvans tot just descoberts; descobreixo poetes tothora, gràcies a editorials generoses i traductors i traductores que fan molt bona feina.
Cita’ns uns versos o un poema o un autor contemporani, i uns versos o un poema d’algun clàssic indispensable, que t’inspirin.
Joan Teixidor: El mar arriba a la muntanya / i la muntanya arriba al mar. / Això cercava: el que és immens, / delimitat.
Chantail Maillard: Escribir / porque es la forma más veloz que tengo de moverme.
I també de Maillard: Escribo / para que el agua envenenada pueda beberse.
Francesc Garriga: de mi a mi / quin llarg viatge!
I també de Garriga: de quina por provinc / i a quina por camino?
I també: A l’altra banda d’aquest fil de vida, hi ha algú?
Garriga no se m’acaba mai, tinc el Cosmonauta, l’obra completa, a la tauleta de nit, com qui té la Bíblia, i cada nit en llegeixo un vers-icle. És com sentir-lo.
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Un poema inèdit d’un sol vers, amb forat al mig, anomenat Veu:
I la corda vocal tremola sola quan el funàmbul mut hi balla.
Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
No, i penso que millor, que això ens fa més lliures, als poetes. Tant de bo aconseguim no perdre aquesta llibertat, no vendre’ns l’ànima per un like o per un selfie o per publicar abans que fulanet, o per la facilitat! Però és difícil, vivim al món que vivim i no hi ha ningú lliure. Jo tinc la sort de guanyar-me la vida amb la poesia i amb la narrativa, fent classes d’escriptura i de llegir poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, hi sóc des de la seva fundació, fa 19 anys. He sortit al món com a mestra, més que com a poeta, i el que faig a les aules em dona molt sentit. Quan a la sortida de les classes duia els alumnes de poesia a l’Horiginal, en Garriga els provocava: “Què us ha ensenyat avui la senyoreta?”. I ell va venir a les meves classes sovint. Enguany, hi he dut Clapés a parlar de Jaccottet, i Gorga i Farrés a parlar de la seva traducció de Hirsch. Gràcies a tots ells aprenem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada