#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.
Al principi va ser un blog (‘No caic, em tiro’). Poemes, pensaments i collages que eren gairebé missatges en una ampolla i que, des de l'anonimat, llegien, sembla ser, quatre gats... inclosa l’Ester Andorrà, editora de LaBreu. Andorrà ens explica que fa ja gairebé deu anys, "navegant i mirant blogs de desconeguts, vaig topar-me amb aquest, que em va fascinar: vaig trobar-hi una manera pura d'escriure, amb una gràcia i un estil inclassificables". Diu que el llegia i el rellegia fins que un dia, a través d'un conegut, va descobrir qui hi havia darrere d'aquella estranya bitàcola. "A vegades editar és això, topar amb paraules que t'arriben, i descobrir mons nous", conclou Andorrà.
Un any després, l’Anna Gual publicava a LaBreu el seu primer poemari, Implosions (2008), un recull de versos rotunds, alguns dels quals encara avui ressonen amb la potència d'un manifest: "La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc./ Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?". D'ençà d'aleshores, n'ha parit quatre més: L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), Símbol 47 (LaBreu, 2015), Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (Poesia 3i4, 2016), i ja està immersa en el sisè.
Diu que no és cert que ja estigui tot dit, que "hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir" i que "la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi". I reivindica la valentia dels escriptors, i concretament la valentia de tancar un poema: “Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment”.
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu?
La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre. Que les millors coses no han de tenir un ús, no han de servir. Que les millors coses hi són només per a ser sentides. La poesia no és un estri. No té un profit. La poesia és una vibració constant a dins; un terratrèmol al cap, un parlar sísmicament de l’entorn (el palpable i el no palpable), atorgant al món un camp magnètic propi. Com l’artista cyborg Moon Ribas, que té implantat un sensor sísmic al braç amb el que percep tots els terratrèmols del planeta a temps real a través de vibracions, la poesia és aquest sacseig interior. T’arriba i et connecta a les realitats -no una sinó múltiples- sense previ avís.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
El meu cervell està dividit en dues meitats: la científica i analítica, que em permet obsessionar-me amb els números i amb la ciència; i l’artística, que em dóna camí per recórrer l’abstracte. L’interès per la poesia va néixer en aquest embolic amb el que convisc des de que tinc ús de raó. Si s’hagués de marcar un punt exacte a la cronologia, diria que va començar a l’adolescència, interessant-me per l’art, en busca d’un oxigen que no em donaven les xifres. En aquella època efervescent no parava de descobrir pintors, cineastes, i també poetes, i cada nou nom, cada nova creació, m’ofegava per excés de vida. El més sorprenent és que aquells tipus de sobresalts encara els visc ara. Que tot està dit és fals. Hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir i la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi.
Per què n’escrius?
Escric buscant descriure una veritat que se’ns escapa. Com diu Chantal Maillard, “Escribir / para no mentir / para dejar de mentir / con palabras abstractas / para poder decir tan sólo lo que cuenta.” Escric per intentar parlar del que realment importa. En el meu poema Fascinació dic “Un poema no és una certesa / sinó la mentida de la veritat.” Probablement sigui això, escriure per conèixer el revers de tot, la cara ombrívola, la fugissera. Com un espeleòleg, amb una llanterna frontal, m'agrada pensar que escric il·luminant la cova d’on venim. Costa d'expressar. Suposo que escric perquè escrivint descobreixo que es pot parlar des del no-temps i el no-lloc amb llibertat. Escric com a conseqüència de percebre que un forat pot escopir un cos i la fascinació que això em produeix, com a ésser viu contemplador, em mou a escriure. Com a persona solitària que sempre he estat, una solitud habitada, si vols dir-li així, la poesia m'acompanya perquè em fa explotar la imaginació.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
M’agrada obligar-me a vomitar els poemes, dir-los en veu alta titubejant, perquè la vergonya sempre hi és al fons del pou del dir cap enfora. És una sanació, donar-los so. Un poema és un ens viu, i si té amígdales cal que parli. Hi ha poemes muts, que mai han estat dits. També els estimo, aquests. Són ben curiosos els poemes, cada un tan diferent de la resta. Cada poema té unes necessitats i jo intento respondre-les. Alguns parlen des de la devastació, d’altres des de la bellesa, uns altres des de la incomprensió del propi autor, de jo mateixa. És potent dir-los en públic i veure les reaccions. El lector com a segon escriptor m’interessa i m’empeny a seguir recitant.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Cal tenir els ulls oberts dues vegades per veure-hi. “Només aquell que obri els ulls / i els torni a reobrir de bell nou / podrà desocultar / les meravelles minúscules”, que dic al poema Karnak. Per doblemirar, s’ha d’estar atent i sobretot portar en el si d’un mateix una curiositat brava. En el meu cas, tinc el costum d’anotar versos a fulls, quan em venen al cap, omplint llibretes que es van acumulant i que ja en són més d’una vintena. Totes datades, totes marcant un espai-temps que reconec com a propi, encara que passat. D’escriure, escric sempre; el que varia és la intensitat. Hi ha mesos d’hivernar i d’altres de sortir a la batalla. És senzill i gràfic: escriure és anar a donar sang, però tu la portes sempre a dins, la sang; la mirada poètica viu a l’ADN.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric -no parlo de versos dispars sinó de conjunts de poemes- quan disposo de temps, aquesta és la premissa i l'única condició forta. Si tinc temps, ja pot ser a casa, al bosc o de viatge. A ple hivern o a l’agost més salvatge. Sóc una persona diürna, així que el pensament m’és més lúcid de dia i és quan creo i quan estic més viva. Quan s'apropa la nit m'entren totes les sons del món, les petites morts, i no sóc apta per a quasi res. Primer, escric a mà. Després, a ordinador. Indispensables les dues fases i en aquest ordre. La mà esquerra, erràtica, escriu a la llibreta sobre una ferida al genoll per després escriure la ferida al teclat i, qui sap, potser degota la pantalla, potser la ferida passa a estar a una orella o potser el genoll passa a ser el títol del poema. L’ordinador em permet distanciar-me del meu traç, actuar a través de la tècnica del collage i posar ordre a les idees mentre experimento amb el discurs.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Escriure pensant en llibres no m’entusiasma. Jo penso en poemes que caminen. Els llibres no caminen, els poemes sí. Penso en fragments que es troben i que s’agraden, que construeixen, que encaixen. El llibre com a habitació de significats, endavant. Però no com a mur de contenció. La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre. Alhora, la paradoxa: és apassionant crear un significat que sobrevoli els poemes, d’aquí la trilogia Arrel Trinitat amb les seves tres parts en forma de llibres, Molsa, El tubercle i Altres semidéus. Però ull! El poema és el que camina, i el llibre si ha de ser, que sigui codi validat. T’ho diré: m’emociona pensar que tots els llibres que vaig publicant en formen un de sol.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
La valentia d’escriure és sovint passada per alt. Som valents els escriptors, que sigui dit ben fort. També mereix una valentia notòria tancar un poema. Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment. Ser valent per perdre. Ser valent per errar i seguir escrivint i seguir errant i seguir donant per enllestits els poemes que no volen ser enllestits, aquest és el gran repte. El temps que es triga en donar-los per conclosos varia: alguns ho poden estar el mateix dia que han estat començats; d’altres poden acompanyar-te oberts durant anys. Entremig, moltes lectures, reescriptures i un dir-los en veu alta perquè el cervell que capta el so s’hi acostumi. El lector de confiança més important és aquest cervell. Després ho mostro a dues persones gens condescendents amb el que escric: la meva parella, també escriptor, i al Lluís Calvo, un referent a nivell humà i literari. A ningú més. Vull ser jo el jutge i si m’equivoco, responsabilitzar-me a mi mateixa. És tan fàcil que tothom opini sobre el que un escriu! Poetes i editors m'han volgut canviar títols de llibres i versos per ser poc poètics o massa contundents. Oblideu-vos-en: qui firma el llibre és qui ha de defensar-lo i un és el millor lector d'un mateix. Cometrà errors. I n'aprendrà.
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules?
La mania de fer entendre la poesia, el gran desencert docent. Que un nen entri en un poema com ho fa en un quadre: que oblidi comptar les síl·labes i obligar-se a que rimi... I que la senti. La poesia sobreviurà sense límits o no sobreviurà. En una societat tan canviant, tan etèria, les noves generacions s’allunyen dels models estàtics. La poesia és un ens que camina i muta, no es pot capturar sota normes estrictes. Captar això i transmetre-ho, l’objectiu que hauria de tenir tot professor de literatura. La idea de guanyar lectors comporta implícitament perdre’n. No es tracta de guanyar lectors, doncs, sinó senzillament fer veure a cada alumne que dins seu hi ha un jo poètic capaç de llegir poesia i emocionar-se amb l'inconegut. Que els joves estimin les paraules, aquest hauria de ser l'objectiu primer.
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Em sento hereva dels poetes místics, els que descriuen l’invisible que ens passa desapercebut i que entenen la poesia com una via de coneixement. Em sento continuadora dels poetes que viuen la poesia com expressió d'allò mític. Parlo de poetes visionaris com Jose Ángel Valente, Sylvia Plath i Saint-John Perse, dels metafísics Juan Eduardo Cirlot (el seu meravellós Diccionario de símbolos), María Zambrano i Gemma Gorga o Chantal Maillard, per posar alguns exemples. L’imaginari de Samuel Beckett també em corprèn. En català, Màrius Sampere em commou, com ho fa Antònia Vicens. La contundència dels seus poemes m’excita i és el que busco, quan creo. Darrerament, discursos com el del filòsof Josep Maria Esquirol o la poeta asturiana Sara Torres també m'atrapen.
Et sents part d’una generació?
Costa de dir, però no em sento conscientment part de cap generació, més enllà que sóc nascuda al 1986 i que sóc dona i que hi ha qui ha volgut trobar en aquests dos ítems un element generalitzador. El temps dictarà; jo el que sé és que no encaro l'acte d'escriure com a jove escriptora, sinó com a humà/humana que escriu des del seu jo múltiple. És ben cert que hi ha un dinamisme poètic en efervescència entre els nous escriptors i és engrescador sentir-s’hi a prop, però també és ben cert que jo ja fa gairebé 10 anys que vaig publicar el meu primer llibre, Implosions, i que després n’han vingut quatre més i que han passat moltes coses des de llavors. Així doncs, qui dicta qui és jove? El DNI o la trajectòria literària? O n’Antònia Vicens, amb setanta anys i quatre poemaris publicats, tots ells en la darrera dècada, no és una jove poeta?
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Tots els versos que he escrit em contenen, d’alguna manera. Trio un llibre, Símbol 47, el més críptic dels que he escrit, i amb topo amb versos com “Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana.” o “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai.” Aquesta és la meva lluita.
Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Un novel·lista pot viure d’escriure més que un poeta, per les economies d’escala que representa una i altra condició. En el cas del poeta, escriure és com qui respira. No vull que em paguin per respirar, però accepto que hi hagi qui ho reclami. Per mi la poesia ens sobrevola. No m’interessa guanyar-me la vida amb la poesia, no és l'engranatge del meu motor interior. El meu equilibri radica en el fet de treballar i escriure, i fer que les dues àrees d'aquest jo múltiple m'omplin. Ara mateix és així. Treballo en temes de comunicació en el sector vitivinícola, i et puc ben dir que és apassionant. Tant com la poesia. Som éssers polièdrics. Ens fan creure que només podem ser una cosa, i llavors venen les frustracions. Jo sóc poeta, sóc responsable de comunicació, sóc nedadora, sóc gestora cultural, sóc pseudo-enginyera i sóc germana petita, entre tants altres papers. És el compendi de tot el que he viscut i tot el que visc el que em dóna el sou, perquè totes les cares del meu jo es retroalimenten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada