Amb l’AFONIA, la veu: Núria Domènech presenta el seu primer poemari

Arriba un moment en què has de triar, lletres o ciències. La Núria Domènech (Martorell, 1987) va triar no triar. O millor: va triar triar-ho tot. Batxillerat de ciències i poesia. “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”, que diria el seu admirat Vinyoli. O ella mateixa que diu que “tot està connectat”, que “tant la ciència com la poesia tenen la pretensió d’aproximar alguna veritat”.

Ara és Doctora en Física i Màster en Nanociència i Nanotecnologia i fa de professora de ciències i matemàtiques en un institut barceloní. I va seguir estudiant música (clarinet) al conservatori. I va estudiar cant i va perdre-hi la veu i la va recuperar, que no és en va que el seu primer poemari es tituli Afonia. Un poemari que enguany ha merescut el 41è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat i que ara li edita Viena Edicions. 48 poemes; pròleg de David Castillo; vaixell aparentment fràgil en un mar embravit, a la coberta.

48 poemes que parlen de solitud (que és “la mirada que busca / entre els píxels d’una pantalla”). De punts d’ebullició i d’instants gèlids (“se sent l’eco de la teva veu / en la impertinència del silenci”). De la devastació que provoca el pas dels anys, fins i tot en ella que encara no ha estrenat els trenta (“la lletra petita del contracte / que vam signar amb el temps”). De la cerca d’una veu. De la pèrdua d’una veu. De la forja d’una mirada poètica pròpia: “Per fonaments, / els ossos dels pares. / Per parets, / versos robats. / Per finestres, / forats de l’ànima. / Per foc, / foc (...)”.

Però no ens avancem. Abans d’acabar un poemari, abans no te’l premiïn, que és un bonic corol·lari, has d’haver llegit molt, saber què han dit i com s’ho han manegat els que s’hi han posat abans que tu. Domènech explica que aquest bagatge ─les coordenades─ van donar-li a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Concretament una professora, una poeta, la Laura López Granell. “Va ser una revelació; a l’Ateneu hi vam obrir la finestra i la poesia va entrar, i venia tan ben acompanyada per la Laura que no vaig poder evitar parar taula. I vam començar a degustar delícies que ens portava la xef. Recordo especialment Joan Vinyoli, Felícia Fuster, Carlos Marzal, Anne Sexton, Màrius Sampere”.

Una llista que, òbviament, es queda curta. Domènech és lectora omnívora i voraç, em consta. I és molt d’aprofitar les pauses enmig del ritme frenètic del dia a dia: atura les hores amb la mà, a mitja tarda, demanant-se un cafè. Espera que l’hi facin, se l’enduu que fumeja, busca una taula fora del brogit, s’hi asseu; i obre llibres prims, de versos rotunds. Vinyoli, sempre Vinyoli, Gual, Sampere, Salvat-Papasseit, Plath, Pons Alorda, Vicens, López Granell, Garriga, etcètera. (I l’etcètera, aquí, no és cap recurs buit, són prestatges i prestatges atapeïts de llibres, amb paperets que fan de punt, poemes que vol recordar.) Fa un glopet, llegeix, assaboreix; temporalment i estratègicament lluny de tot. Pren cafè i poesia. En calma.

I amb aquesta mateixa calma, quan troba un vers que la interroga o que la il·lumina (que sovint són sinònims d’una mateixa cerca), el fotografia, tassa inclosa, i ho piula. I, sense esperar a veure si té molts retuits, ni llegir què diuen els altres al TL, s’acaba el cafè, s’embossa el llibre i es reincorpora a la tarda. Torna del viatge. “Llegir poesia de vegades és fugir, de vegades és tornar. A mi m'agraden els viatges, i un bon poema és un viatge concentrat, intens, transformador. Una escapada poètica”.

Però tornem a aquell moment vital en què decideix abraçar-ho tot: ciències i lletres. “Vaig triar física. M'agraden les preguntes essencials que aquesta ciència intenta respondre. També com una espècie d'experiment amb el meu propi cervell. M'agraden els reptes, i aquest ho era”. I al contrari del que podria semblar, diu que a la facultat de Física les humanitats eren per tot arreu. “Hi vaig conèixer molts estudiants interessats per la filosofia, la història, la literatura; els debats que hi vaig compartir van ser molt enriquidors”.

I la poesia, ja ho hem dit, a l’Ateneu: la Laura, la finestra esbatanada, la taula parada. I, després, les pauses a mitja tarda i la llibreta. Tothom en duu una; els bons, sempre, vaja. Una llibreta sempre a punt, a l’infern de la jaqueta, o a la bossa. “Hi anoto de tot, idees absurdes, dibuixos, rimes, paraules, esquemes. Després, en els espais d'escriptura, l’obro i rellegeixo, cerco, desenvolupo”.

Espais d’escriptura, concepte interessant. Llegir, com un viatge; escriure, com una introspecció. “Escriure és la manera que tinc d'entendre millor el món i d'entendre'm millor a mi mateixa. En cap cas entenc l'escriptura com una evasió, escriure em serveix per anar al moll de l'os, no per fugir-ne. Per exemple, surto a fer un cafè o sec a un banc en un parc. En general, amb llibreta; l'ordinador l’empro per endreçar i en aquesta endreça de vegades apareixen nous embrions poètics; però l'escriptura inicial és analògica”.

Va triar triar-ho tot i ara és una professora de ciències que escriu poesia. “Tot està connectat, perquè tant la ciència com la poesia tenen la pretensió d'aproximar alguna veritat. Temps. Espai. Identitat. Origen. Sentit. Preguntes essencials que la ciència intenta respondre, preguntes essencials que sovint ballen entre versos. Poemes que són prismes d'observació de la realitat”.


Publicat per Jordi Benavente a Núvol.