El virus del ‘sapere aude’

El primer que recordo quan penso en l’institut és una de les últimes coses que vaig fer-hi, que ni tan sols va ser dins l’edifici sinó en un bar. Concretament a l’entresolat —gairebé clandestí— del bar Yucatán, situat als baixos del primer edifici alt de Buenos Aires. Escampats sobre la taula, apunts i resums d’història, de filosofia, de literatura, els cafès amb llet i el tabac. Preparàvem la selectivitat repassant els temes en veu alta, explicant-nos-els entre nosaltres a través del fum i la penombra del local. També recordo un raig de sol heroic aconseguint penetrar fins on érem i fent ballar les partícules de pols davant nostre, i, entre pipada i pipada de Fortuna, fer anells de fum, posant els llavis així com qui xiula i bufant: anells de fum hipnòtics que solcaven l’aire per sobre la taula, sobrevolaven aquella paperassa i es desfeien abans de tocar paret, efímers.

Hi havia hores que no teníem classe, i classes que no teníem ganes de tenir, que és quan fèiem cap a l’entresolat del Yuca, que potser no estava prou ben il·luminat però tenia l’atmosfera ideal perquè no ens semblés que estàvem estudiant —això també ho recordo. I la complicitat d’aquells anys, que encara dura, i fer com si res no ens importés prou i, alhora, com si ens hi anés la vida. Els fonaments de l’adolescència, i la seva ranera. Ens hi jugàvem el futur, insistien els pares. I nosaltres, com si res, enfilant rajos de sol en anells de fum, parlant de Valle-Inclán i Max Estrella, d’Unamuno plantant-li cara a Millán-Astray, d’Orwell a Catalunya, de la CNT i el POUM, de Nietzsche certificant la mort de Déu, de la Rodoreda i de la Víctor, de l’imperatiu categòric kantià, i del sapere aude —llatinada incandescent. I potser barrejo cursos, em passa sovint, tot i no haver fumat gaires cargolats la meva memòria és de paper d’arròs. Però tot això hi era, a les nostres converses. Érem així. Com els detectius salvatges de Bolaño, com uns bolxevics de fireta planejant l’assalt al Palau d’Hivern de la vida adulta. Érem uns nanos que encara no havien sortit de l’ou. Ens fèiem grans i la festa tot just començava.

Però no ens enganyem, d’aquella època a l’institut també en recordo la por del principi, els mals de ventre literals, la inseguretat que em grimpava freda per l’esquena, els punts negres a la cara i l’absència de vida sexual que no fos pura autarquia. I aquells alumnes grans, no tots, per sort, que feien ràtzies a la classe de primer per atemorir-nos, obrir motxilles, trencar coses o llençar-les per la finestra, empentar-nos i vacil·lar-nos. No eren tots i no passava cada dia, però passava. Tot plegat, forja el caràcter, i les aliances que encara duren.

El primer que recordo quan penso en l’institut és aquell entresolat del Yuca, sí, però també els bancs de davant del pavelló i els esmorzars del Teca i la complicitat amb persones que encara tracto i amb d’altres que fa anys que no veig però que també m’han fet com sóc. I alguns professors. Nosaltres no teníem el Merlí que tenen ara a la tele però teníem l’Andrés Martínez i el Josep Bernaus, el Pepe: amb ells vaig aprendre que els conceptes no t’entren perquè algú ho vulgui sinó perquè algú sap interessar-t’hi, sap despertar-te la curiositat. Que només és capaç d’engrescar qui està engrescat, qui ho viu. I que la guspira és sempre la curiositat, que fa obrir llibres, fa preguntar, fa voler saber-ne més, i voler compartir-ho. El virus del sapere aude.

Per això quan l’Andrés va preguntar-me si li podia escriure quatre ratlles sobre el que recordo de l’institut, vaig dir que sí. I vaig tornar a l’entresolat.

***El passat divendres 4 de maig l’Institut Pompeu Fabra de Martorell va celebrar a El Progrés els seus primers cinquanta anys d’història amb una festa que va reunir alumnes, professors i direcció del present i del passat. També es va aprofitar la gala per presentar el llibre ‘Àlbum de memòries’, un recull coral d’experiències viscudes al llarg d’aquestes cinc dècades, a càrrec d’Andrés Martínez. Jo hi vaig col·laborar amb aquest text.