La Senyora d’una de les últimes torres del poble. La torre d'en Malla de Martorell

Podríem dir que l’Anna Maria va venir al món des del mateix ventre de la torre. Potser seria un començament una mica massa literari però, al cap i a la fi, seria fidel a la realitat. “Vaig néixer a la planta baixa, que en aquella època era la dels masovers, els meus pares, el Manel i la Pepeta”, diu, mentre dues papallones fan tombarelles en l’aire, entre nosaltres dos, mestressa de la torre i periodista.

Som al jardí de la torre d’en Malla, al 130 del carrer del Mur. És la una del migdia d’un dia de primavera. Estem asseguts en unes cadires metàl.liques, davant d’una taula de marbre sobre la què prenc notes en màniga curta. Fa uns minuts, quan m’ha vingut a obrir la porta reixada que dóna pas a aquest petit altre món, l’acompanyaven la seva néta Meritxell, de 9 anys, i sis gats sense nom, mansos i simpàtics, d’aquells que se’t refreguen i ronquen.

L’Anna Maria Queralt (Martorell, 1943) és la propietària d'una de les últimes torres senyorials del segle XIX que queden dempeus i habitades a Martorell. I sí, tot plegat sona així com molt pompós, però ella li treu importància. “No em sento més que ningú per viure aquí, no tinc cap grandesa, jo. Sóc una persona de Martorell, una més”, diu amb naturalitat, i amb molta més elegància que qualsevol de les habituals de les revistes ¡Hola! o Lecturas.

Floïd i clatells pelats
L’Anna Maria és la vídua del barber Pere Fabregat (Pinell de Brai, 1933 – Martorell, 1995). “Era molt bo i conegut, el meu marit, tots els homes del poble havien passat per les seves mans. L’alcalde i tot”, explica ella, ara sí, amb tot l’orgull del món. I jo de seguida m’imagino patilles i clatells retallats al mil·límetre, el sorollet hipnotitzant de les tisores i la pinta, cabells caiguts sobre les rajoles fredes i l’inoblidable flaire del massatge Floïd (“para hombres de honor, con principios y valores”) que, com molts altres clients del Pere, també usava el meu avi.

¿Què se sent, vivint en una torre?, li pregunto. Per arribar fins al cantó est de l’edifici, on ara seiem, mig al sol, mig a l’ombra, hem recorregut un camí de pedretes flanquejat per dues fileres d’arbustos i hem pujat unes escales. L’Anna Maria em mira protegida per unes ulleres de sol de color Coca-Cola: “És estupendo! S’hi està molt bé, aquí, sobretot ara que fa bon temps”, diu, mentre jo fantasiejo que també tinc una torre construïda el 1898, i somio en barbacoes i festes nocturnes al jardí... “Aquí estàs dins però alhora fora del poble, i s’hi està tan bé que a vegades no en sortiria”, afegeix.

No costa de creure que sigui així. ¿I el pitjor? ¿Hi ha un cantó negatiu?, pregunto. “Que implica molta feina”, assegura. “Però anem fent. Un dia netegem una cosa i un altre dia, una altra”. L’Anna Maria diu que tan aviat té cura de l’hortet, com rega les plantes o escombra les fulles que arrossega el vent. “Però a l’hivern em costa molt escalfar-ho i penso que amb una casa més petita ja passaria”, admet. Des de que es va quedar vídua, fa més de quinze anys, viu sola a la primera planta. La seva filla, el seu gendre i els seus dos néts, viuen a la segona. La planta baixa, on va créixer, amb els seus pares i les seves germanes, Rossita i Eulàlia, està deshabitada, coberta de pols i records.

Sis torres al mapa
Un dels llibres més interessants i exhaustius que va deixar-nos l'Isidre Clopas és la Toponímia Històrica de Martorell. Són 150 pàgines que poden llegir-se com un inventari de pous, fonts, molins, hospitals, masies, edificis, camins, roques, mines, safareigs i torres del poble; però també com una mena de mapa del tresor que senyala centenars de punts d'interès històric, molts dels quals ja no existeixen més enllà de les pàgines del llibre o la memòria dels més grans.

A la pàgina 81 de la Toponímia, Clopas parla de la mitja dotzena de torres edificades a Martorell a finals del segle XIX: la torre Betlla i la de l'alcalde Vicenç Ros i Batllevell, ja desaparegudes; la torre de les Hores (actual seu de la Fundació Francesc Pujols), la de l'arquitecte Josep Ros (avui convertida en residència), la de l'àngel (deshabitada), i la torre d'en Malla, que ens ocupa.

En el seu moment eren residències d’estiu de senyors benestants de Barcelona en què els arquitectes “expressaren les inquietuds de l’ambient artístic del moment”, va escriure Clopas. Avui, les que queden dempeus, són vestigis d’un passat remot, que sura com un vaixell de paper en un present inquietant... Al costat d’aquestes belles torres de les darreries del XIX, s’hi alcen blocs de pisos d’obra nova, encara per estrenar, que van arribar tard a “la bombolla immobiliària” que va esclatar-nos a la cara fa pocs anys.

Al final de l’escala de cargol
Ara som a la petita terrassa de la “torreta” que corona la torre. Una miranda privilegiada, amb l’antena de televisió que dóna senyal a la casa i el parallamps que la protegeix, i vistes als quatre vents. S’hi accedeix per una escala de cargol, des de les golfes. La Meritxell ens acompanya. “Des d’aquí es veuen molt bé els eclipsis”, diu la nena de sobte, i ja és com si la veiés, petita observadora d’estels fugaços, dalt de tot de la torre de l’àvia, estirada panxa enlaire sota el cel nocturn.

Però ara és migdia i fa un sol que peta i sembla que puguem tocar l’autopista, de tan a prop que la tenim... També es veu el carrer del mur, l’autovia, les vies de Renfe i els FGC, la carretera de les Carpes, la de Terrassa, la del Congost. “Totes les carreteres i vies del món. Som un poble ben comunicat, potser massa i tot”, sospira l’Anna Maria. I llavors me l’imagino quan tenia l’edat que té ara la seva néta, abans que la faraònica presència de l’autopista AP-7 li tallés a la torre el seu accés natural a la muntanya. Un castell als peus d’un paradís.

L’Anna Maria era la filla petita dels masovers dels Malla. El seu pare, Manel Queralt, era paleta. Tant podia aixecar una paret, com col.locar unes rajoles, podar els arbres del jardí o ensulfatar els camps, que també era pagès. Mentrestant, les seves nenes vagarejaven amunt i avall d’aquesta casa enorme, tres plantes de quatre habitacions cada una, més golfes i “torreta”, on els senyors només venien a estiuejar. Els masovers feien vida a la planta baixa. La resta de l’edifici romania buida.

Però les nenes no tenien por, es coneixien la torre de pe a pa. Per a elles no hi havia ni ombres ni fantasmes darrere les portes, ni sorolls desconeguts provinents de les plantes superiors que poguessin espantar-les. “No em fan por les golfes, perquè sóc valenta”, diu la Meritxell. Tan valenta com la seva àvia fa seixanta anys.

Quan als 19 anys, ja crescudeta, es va casar amb el Pere, l’Anna Maria va anar-se’n a viure a una casa del carrer Francesc Santacana, just on ara hi ha La Mandarina. Allà, a l’entrada mateix, van instal·lar-hi la barberia. Porta vidriada, sostres alts, miralls i converses de futbol (que a les barberies sempre s’hi ha parlat de futbol... i de política, que sovint és el mateix), i també una mica de ciclisme, una afició que el Pere practicava cada cap de setmana.

Vint anys després, quan els Malla ja els hi havien venut la torre, l’Anna Maria i el seu marit van tornar al carrer del Mur “amb molta il·lusió” de retrobar-se amb l’escenari de la seva infantesa, explica ella. I fins avui. A l’entrada encara hi ha un pi altíssim que va plantar el seu pare.

Publicat per Jordi Benavente (text i fotos) a L'Informador de Martorell, el maig de 2012.

Notes com si se t'hagués ficat una cosa a l'ull, i és el segle XXI en forma de llibre electrònic

Apreté el gatillo del revólver, pensando: Ahora no disparará, es una pistola de Derry y no disparará. Pero lo hizo.
22/11/63, Stephen King

Això del futur funciona així: un bon dia et trobes preguntant preus i prestacions d’un llibre electrònic, que notes com si se t’hagués ficat una cosa a l’ull, i és el segle XXI. No te n’has adonat i resulta que acabes de passar per sobre d’un punt d’inflexió (un d’aquells esdeveniments que marquen un abans i un després a la teva vida) i ja no hi ha volta enrere. El teu cervell nascut al XX ha quedat atrapat irremeiablement, enfangat en ple segle XXI.

Mires enrere, i recordes el teu avi explicant-te que quan era petit i anava a la vinya amb el seu, d’avi, aquest, nascut al segle XIX, mirava el cel i deia coses com “cel rogent, pluja o vent” o “al cel clapetes, al terra pastetes”. Saviesa popular, traspassada de generació en generació, amb què endevinaven quin temps faria l’endemà o l’altre. Mires endavant, i et veus capaç d’encabir una biblioteca sencera (cadascú s’imagina la seva ideal, la meva té lleixes que arriben fins al sostre i butaques de cuir amb coixins i làmpades de llum càlida i centenars, milers o potser milions de llibres) dins d’un dispositiu petit i lleuger com la caràtula buida d’un DVD.

Sona Highway to Hell dels AC/DC dins del meu cap, i jo sento realment que vaig de cap a la perdició, com si adquirint aquest petit gadget del dimoni estigués condemnant a la foguera tots els llibres (centenars, milers o potser milions) que he anat comprant, robant o rebent al llarg dels anys. Llibres que he llegit, fullejat, subratllat, repassat, marcat, ensumat, abraçat, adorat. Objectes de culte, fetitxes, tresors. Però què voleu que us digui (what the hell!), fa massa dies que sento a dir (a diverses persones, sense relació entre elles) coses com “és tan pràctic, des de que el tinc, ja no en compro de paper...”. I també hi ha allò de poder llegir en el format i la mida de lletra que més t’interessi. I, en el fons i malgrat tot, com deia Bradbury a Farenheit 451: l'important no eren els llibres en sí, sinó allò que contenien.

En fi. Aquest post quedarà tallat aquí. Això no és cap espai publicitari, ni un assaig sobre noves tecnologies, ni tan sols puc explicar com em sento amb el meu nou, primer llibre electrònic, perquè encara no el tinc. (Això del futur funciona així: un bon dia et trobes preguntant preus i prestacions d’un llibre electrònic, que notes com si se t’hagués ficat una cosa a l’ull, i és el segle XXI.) Encara no l'he comprat, deia... Però estic a punt, a punt, a punt de fer-ho. “High-way-to-Hell!”.

Text i foto: Jordi Benavente. (La mà, les ulleres, el rellotge i el joc de l'oca de la imatge són del meu avi Jaume, que va morir l'any passat. La foto li vaig fer un dia en què junts reflexionàvem sobre el pas del temps...)

La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (Zenobita, 2012) - el llibre del periodista Jordi Benavente per a aquest Sant Jordi

Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...

El meu primer llibre és una mena de viatge al passat recent del poble, de 130 pàgines, titulat LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, publicat per la manresana Zenobita Edicions, que el ven a 12 euros (a les llibreries Miró i Bernadàs, de Martorell, i al Celler d'en Xavi, al carrer del Mur). No és res més, ni menys, que catorze reportatges periodístics i dos relats de ficció, amb un tema comú: el passat recent de Martorell. Històries i personatges del poble, sobretot del segle XX, tot i que també hi ha les peripècies d’una bruixa del segle XVII i l’explicació de l’origen d’unes barraques misterioses del XIX.

Per LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; soldats nacionals; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.

També hi he reconstruït alguns episodis que han deixat una empremta especial en la memòria dels martorellencs. Com el d’un vespre que va marxar la llum i semblava que una de les químiques del municipi havia d’explotar, de tan alta i terrible que resultava la flama d’una de les seves xemeneies, per causa de la foscor regnant; o el d’aquella nit d’estiu en què van ploure bitllets, així, tal com sona, al barri del Pont del Diable, arran d’una fugida que va sortir malament (tot i que pels afortunats que eren allà aquella nit, va ser genial omplir-se’n les butxaques, és clar).

Us adjunto la portada, que ha dissenyat el meu cosí Joan Benavente, un artista.

‘22/11/63’ d’Stephen King, o la troballa d’un túnel del temps a través del qual es podria evitar l’assassinat de JFK i canviar la història

Resulta que Al Templeton té un túnel del temps (una mena de “forat de cuc”) al rebost de la seva hamburgueseria. Unes escales invisibles que duen al passat; concretament a les 11.58h del matí del 9 de setembre de 1958. “Era una época muy diferente, Jake. Puedes leer acerca de ella en los libros de historia, pero no la comprenderás del todo hasta que hayas vivido allí una temporada”.

Aquesta és la premissa que utilitza l’escriptor nord-americà Stephen King (Portland, Maine, 1947) per bastir la trama de la seva darrera novel.la, 22/11/63 (Plaza & Janés, 2012), un totxo de 859 pàgines amb què el mestre del terror ret homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imagina què passaria si algú fes servir aquesta escletxa temporal per alterar el passat i canviar la història, evitant que Oswald mati el president Kennedy.

Al principi, Templeton utilitza aquest “cau de conill” màgic, només per anar i tornar del passat, a comprar carn per al seu restaurant a preu dels anys cinquanta i a guanyar-se un sobresou, apostant sobre segur en alguns esdeveniments esportius... Fins que conclou que potser hi ha “un motiu superior” pel qual s’ha trobat aquest túnel del temps. Malalt de càncer de pulmó, Templeton comparteix el secret amb el seu amic Jake Epping, professor de llengua a l’institut del poble. I, finalment, és Epping qui accepta la missió de travessar la porta que duu a 1958... i, entre d'altres coses, mirar d’evitar l’assassinat de JFK, el 1963.

Una vegada més, King demostra que és capaç d’ensarronar-nos amb les històries més fantàstiques, gràcies a la seva capacitat de construir personatges que resulten creïbles, fins i tot en les circumstàncies més inversemblants. “En els seus millors moments, fa que l’impossible sembli possible”, diu un crític de The National. “La premissa podria semblar estranya, però de la mà d’Stephen King funciona perfectament”, diuen a Book Review.

Aquest expert narrador ha publicat ja més de cinquanta llibres (ficció, assaig, terror, misteri, fantasia), entre els que destaquen clàssics contemporanis com It (a què fa referència 22/11/63, quan Epping viatja a la terrorífica Derry de finals dels anys 50 i hi coneix algun dels nanos que van enfrontar-se al pallasso malèfic) , Carrie, Misery, Un saco de huesos, Apocalipsis, Cujo, El resplandor, Mientras escribo o la saga de La Torre Oscura, entre d’altres. En aquesta nova aventura, King mescla el mite dels viatges en el temps amb un transcendental episodi històric, i el resultat és... Bé, llegiu la novel.la i ja m’ho direu.

“¿Se puede cambiar el pasado? No me preocupaban las consecuencias, al menos en un primer momento, sino sólo si podría hacerse o no”. (22/11/63 – Stephen King)

**********Afegit (octubre, 2014): Warner Bros i Bad Robot (J. J. Abrams) projecten una sèrie de TV basada en 22/11/63, segons Entertainment Weekly.**********

Amb MARTORELLENCS 2012, el fotògraf Carles Porta vol captar “com som, què fem i quina diversitat ens acompanya” en 500 imatges en blanc i negre

El fotògraf Carles Porta (Martorell, 1965) busca 499 martorellencs per congelar-ne la imatge amb la seva càmera per a la posteritat... i tu, lector, podries ser un d’ells. Si et trobes aquest Richard Avedon català pel poble, corres el risc que et convidi al seu estudi del carrer Lloselles i et retrati en un elegant i gens artificiós blanc i negre amb fons clar, un context que “no distreu” l’atenció, segons Porta, i ajuda a captar l’essència de cadascú, tal com raja.

Martorellencs 2012 és el nou projecte d’aquest fotògraf obsessionat amb reflectir la societat martorellenca “tal i com és actualment, per poder transmetre-la a les generacions futures”. “Si ho haguéssim fet fa 100 anys, ara ens sorprendria veure que hi havia més barrets, bigotis i barbes que avui, que els pentinats tenien una determinada estètica, que molts portaven bastó o que els rellotges penjaven d'una cadena”, diu Porta. El projecte pretén incloure a qualsevol persona que visqui o treballi a Martorell, o que, sense viure-hi ni treballar-hi, sigui del poble d’arrel, encara que circumstàncies l'hagin portat a alguna altra banda.

Bufandes, jaquetes, gorres, ulleres, cistells de la compra i diversos objectes que, en alguns casos, defineixen l’ofici de la persona fotografiada: una metro, un cabdells de llana, pintura, unes botifarres... La intenció de Porta és retratar els models (persones del poble) sense cap tipus de retoc, maquillatge o impostura, a pèl, ja sigui figurada o literalment. “Si algú vol que el fotografiï despullat, tampoc passaria res, però encara no m’hi he trobat”, bromeja Porta. “Per ara, n’hi ha que es treuen la jaqueta i d’altres que se la deixen posada”.

“Un dia vaig gaudir de la proposta de Richard Avedon (fotògraf nord-americà), que va recórrer la costa oest dels EUA per captar com era la gent d'aquella zona en aquell moment. La idea va impressionar-me i per això vaig pensar que podia aplicar-la al Martorell d’avui”, diu el fotògraf.

Porta va arrencar el projecte a principis de febrer i té la intenció de fer-lo durar fins a finals d’any o quan arribi a la xifra que s’ha marcat, de 499 models. “El número 500 és sorpresa, serà per a algú molt especial” que, per ara, diu que no vol revelar. En aquests moments, el treball de Porta es pot consultar al seu blog, però quan estigui enllestit mirarà de muntar-ne una exposició, en un lloc encara per determinar, i fins i tot editar-ne un llibre, “que, com que es pot tocar, arriba a més gent”.

Per triar els models, improvisats i voluntaris, Porta segueix diversos criteris. Per una banda els ho proposa a martorellencs “carismàtics, de tota la vida, que han participat socialment, comercialment o de qualsevol altra manera” al poble; per altra banda, es fixa també en “persones immigrants” que ara mateix mostren “la diversitat del poble”; i finalment, “miro de recollir aquells que, pel que sigui, ja no són al poble però que n’han estat molt significats en el passat”.

Fins ara, de 100 persones fotografiades, assegura que només cinc s’hi ha negat per timidesa. Però el fotògraf no es rendeix. “Tinc la sort de tenir un ofici que, a més a més, és la meva afició”, diu, i se li nota que ho gaudeix. L’Avedon martorellenc està treballant pel poble, si te’l trobes, tu podries ser el següent.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012.
El projecte, al blog del fotògraf: AQUÍ.

'La mort del corredor de fons' de Jordi de Manuel. L'inspector Marc Sergiot contra una xarxa de traficants d'òrgans, a Barcelona

La mort del corredor de fons (Edicions 62, 2012) no és cap manual de morts sobtades en el món de l’esport, sinó l’últim cas de l’inspector Marc Sergiot, “el Colombo català”, creat pel biòleg, professor i escriptor Jordi de Manuel (Barcelona, 1962).

Aquesta vegada, Sergiot topa amb una perillosa xarxa de traficants d’òrgans que ha estès els seus tentacles fins a Barcelona. La novel.la arranca amb la troballa d’un cadàver enterrat –i gairebé buit per dins– per part d’un metge jubilat que passeja el gos per la serra de Collserola. Arran d’aquest escabrós tret de sortida, que planteja a la policia els interrogants habituals en aquests casos, La mort del corredor de fons s’articula amb una triple trama.

Per una banda, la investigació que endeguen la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó dels Mossos d’Esquadra, en la qual hi acaba ficant el nas l’inspector Sergiot, del Cos Nacional de Policia. Per l’altra les peripècies d’un xoriço de baixa estofa, que sobreviu donant petits cops, fins que li roba un sobre ple de bitllets a la persona equivocada. I finalment la història d’un jove magrebí que arriba a Europa seguint la ruta de la clandestinitat amb el somni de convertir-se en atleta professional i viure de córrer.

De Manuel, gat vell en el gènere negre, mou els fils de les diverses trames amb la mateixa destresa amb què mouen els fils de les marionetes els experts. Organitza la novel.la en capítols curts; dosifica la informació; accelera o alenteix l’acció, i, quan li convé, fins i tot canvia el punt de vista per tornar-nos a explicar una escena o una altra, amb el qual provoca un interessantíssim i complex joc de perspectives.

La pista que segueixen els Mossos no trigarà a complicar-se, amb l’aparició de més cadàvers. Al mateix temps, la investigació d’aquestes morts s’entrecreuarà amb una persecució a vida o mort entre un petit delinqüent i uns mafiosos implicats en una perillosíssima trama.

L’autor de Mans lliures i El raptor de gnoms ens submergeix amb aquesta nova novel.la, dura i violenta, en la crua realitat de la immigració clandestina, les màfies de crim organitzat, els centres d’acollida i el submón de delinqüència que, més o menys ocult, respira i malviu sota el maquillatge de la ciutat de Barcelona.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012. I a Championchip.cat.

A la memòria de Fermí Vidal Cuscó, germà del meu avi Jaume

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora sensible i maco, maco de collons. I aquesta prosa encesa no és la típica d’un panegíric pòstum, perquè tots els que coneixien el Fermí coincidiran en que era un gran conversador, intel.ligent, afable, atent, curiós, elegant i obert de ment, tot i la seva edat.

Fermí Vidal Cuscó (1934-2012) sabia escoltar i al mateix temps tenia el do de protagonitzar anècdotes interessantíssimes. L'última vegada que el vaig veure (ja a l'hospital, valent però realista, entomant la crua realitat del mal que se l'ha endut) encara ens en va explicar una de quan, sent jove, va haver de parar-li els peus a un camioner malcarat. Un tipus que no només li va aixafar la moto fent marxa enrere amb el camió, sinó que a sobre va insultar-li la mare, i li donava la culpa de tot plegat, precisament a ell, que n’era la víctima.

Tot i que de víctima res, és clar. El Fermí era un d’aquells homes de postguerra que, des de ben joves, s’han esculpit un caràcter ferm, que no es deixa doblegar per res ni per ningú. Sentir-lo era com veure'n una de vaqueros, on el camioner era un pinxo qualsevol i ell en Kirk Douglas, en John Wayne o en Clint Eastwood. Un parell de cops de puny ben donats, un llavi trencat i un ull de vellut, perquè el mal educat aprengués la lliçó, i aquí pau i després glòria.

Però el Mín no només parlava de batusses. Aquell dia, a l’hospital de Reus, també vam parlar de cinema, del Liceu, de la fusteria, de la vinya, de la família, dels geranis que tenia al balcó de casa seva... i de la seva dona. La seva estimada Núria. Perquè tot Bogart té la seva Bacall, i sempre ens quedarà París o Vilanova i la Geltrú. Va parlar-nos de quan anaven a la platja amb moto... De dies de sol, sorra, rialles i complicitats. De quan tot estava encara per fer. Imatges de dies feliços que quedaran per sempre als àlbums de la memòria...

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora maco, maco de collons. Una persona, un tiet, un amic, un company, que es feia estimar i que no oblidarem. Gràcies per tota l’experiència transmesa, guapo. Abraça’m ben fort l’avi, quan el vegis, si és veritat que els bons aneu a un lloc on els mals desapareixen i tot torna a començar i els cels són tan espectaculars com a les pel.lis de l’Oeste.

Publicat per Jordi Benavente Vidal a L'Informador de Martorell, 1.487, de març de 2012.

El nou cartutx de dinamita encès de Jair Domínguez és 'Hawaii Meteor' (TRIA Lllibres, 2012): assassinar el rei i proclamar la independència

Jair Domínguez escriu com qui llença un cartutx de dinamita encès dins d’una habitació i posa cara de murri, a veure què passa. La seva opera prima comença amb un Chevrolet Corvette circulant a 300 per hora per una carretera secundària, amb quatre paios vestits de paramilitars, el cabell greixós i una missió suïcida ficada al cap: matar el rei i acomiadar-se d’Espanya.

El guionista, escriptor, periodista i lluitador amateur de sumo Jair Domínguez (Barcelona, 1980) presenta la novel·la Hawaii Meteor (TRIA Llibres, 2012), una road movie apocalíptica, situada en un futur distòpic i protagonitzada per quatre terroristes que pretenen assassinar el rei d'Espanya i proclamar la independència de Catalunya, i que no dubtaran a estripar-ho tot per aconseguir-ho.

L'autor de Jesucrist era marica (i altres contes) ha parit un thriller inflamable i provocador amb ecos de les cròniques lisèrgiques de Hunter S. Thompson; les ficcions apocalíptiques de Chuck Palahniuk; les subversives lletres de Def Con Dos; la violència de Quentin Tarantino o les històries de carretera de Jack Kerouac, entre molts altres referents, barrejats amb el seu propi imaginari salvatge.

Domínguez, que actualment forma part de l’equip del programa La segona hora, de RAC1, ha escrit per a Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria Absoluta, entre d’altres. També ha escrit guions de pel·lícules de sèrie Z, ha treballat en publicitat i ha fet de reporter en diaris comarcals.

Amb Hawaii Meteor signa una història d’acció i violència, sàtira i humor negre, tan irreverent com necessària i devastadora, que, com diuen els de TRIA Llibres, “generarà seguidors fervents i detractors a parts iguals”. La metxa del cartutx s’esgota... Podeu llegir el principi de la novel·la aquí: BUUUM!

El dibuix de la portada és obra del martorellenc Oriol Malet.

Arcadi Alibés segueix ‘Les petjades dels herois’ (Ara Llibres, 2012) de les maratons olímpiques

Una bona idea, sorgida del dolor. El març de 2004, mentre corria els últims quilòmetres de la marató de Roma amb els peus plens de butllofes, Arcadi Alibés va pensar en Abebe Bikila, que 44 anys enrere havia guanyat aquesta prova olímpica corrent descalç (!) sobre aquelles mateixes llambordes. En aquell precís moment, Alibés va concebre un projecte tan boig com engrescador: córrer les maratons de totes les ciutats que han estat olímpiques...


El periodista esportiu de TV3 i corredor de fons Arcadi Alibés publica ara Les petjades dels herois (Ara Llibres, 2012), un llibre sobre l’esperit dels millors maratonians de la història i, alhora, sobre les seves experiències en els 42 quilòmetres i 195 metres en cada una de les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics. Ple de l’èpica de les llegendes de l’atletisme i de vivències personals, agradarà tant als corredors més experts, que ja han tastat les llargues distàncies, com als més novells.

La prosa clara i directa d’aquest reporter avesat ens fa reviure la primera marató de la història, a Atenes 1896, que només va comptar amb 17 corredors; la gesta d’Emil Zátopek, que va guanyar els 5.000 metres, els 10.000 i la marató en un mateixos Jocs, a Hèlsinki 1952; l'heroïcitat d'Abebe Bikila, que va batre el rècord del món corrent descalç, a Roma 1960, o el naixement de l'atletisme popular, amb Frank Shorter, a Munic 1972, entre moltes altres històries d'aquesta prova èpica.

‘Córrer per ser feliç’
Expert en ciclisme i atletisme, Arcadi Alibés (Ametlla de Merola, 1959) va publicar Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer, l’any 2010, també a Ara Llibres, que ara l’edita en butxaca. En aquella ocasió, s’interrogava sobre els perquès de la fal.lera dels corredors populars i compartia amb el lector la seva dèria: “córrer maratons per tot el món, conèixer gent i buscar nous reptes”.

En aquell primer llibre, el periodista parlava del seu amic Andreu Ballbé (olímpic a Mont-real 76, maratonià i actual responsable de Championchip Catalunya), amb qui va coincidir el 1998 a la Marató de Disney World, a Florida. “Vam córrer plegats i després ens ho vam passar com nens petits a les atraccions del parc”, va escriure Alibés.

Encomanar la passió pel córrer
“Abans d’acabar de llegir aquell primer llibre, molts lectors van anar a comprar-se unes sabatilles per preparar la seva primera marató”, diu Andreu Ballbé. “L’Arcadi és un enamorat declarat de les curses, i està clar que, amb la seva força mediàtica, promou l’esport de córrer molt més que la mateixa federació d’atletisme”.

En el capítol sobre la marató de Mont-real de Les petjades dels herois, Alibés torna a tenir unes paraules per al responsable del cronometratge de la majoria de curses catalanes. “Quan l’any 2007 vaig programar la meva participació a la marató de Mont-real li vaig dir que l’hi dedicaria, i que pensaria en ell quan entrés a l’Estadi Olímpic”, escriu.

Alibés és a un pas de convertir-se en el primer corredor del món que completa les maratons de les vint-i-dues seus olímpiques (només li falta Los Ángeles). Presentarà Les petjades dels herois el proper dijous 1 de març, a les 19 hores, al Corte Inglés del Portal de l'Àngel, en un acte que comptarà amb la presència de Ballbé.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.Cat i a Atletisme Català.

Història de la Lliga Internet Championchip

Valbonne, sur de Francia, 8 de febrero de 2012. Un hombre flaco pero duro, como muchos otros atletas veteranos, entra con un maletín al auditorio del hotel Mercure de esta localidad gala. El encuentro anual del grupo Mylaps-Championchip ha reunido en ese lugar a un centenar de empresas europeas dedicadas al cronometraje de carreras multitudinarias.

Dentro del maletín, Andreu Ballbé (Barcelona, 1952), olímpico en los 800 metros de Montreal 76, maratoniano y actual responsable de Championchip Catalunya, lleva un portátil, un puñado de chips y una buena noticia: el sistema de cronometraje desarrollado por el grupo holandés e importado a Catalunya por él mismo, hace 16 años, se consolida como el preferido por corredores y organizadores de carreras populares y masivas.

Y todo gracias a la combinación de la tecnología holandesa con el atractivo del proyecto XIPS GROCS (chips amarillos) y los extras que conlleva. Ballbé asegura a sus colegas de Mylaps que lo que ha convertido a este pequeño dispositivo en un fenómeno de masas son sus múltiples posibilidades, más allá del hecho de ser un infalible sistema de cronometraje.

Su uso, explica Ballbé, permite al corredor inscribirse a las carreras por internet; ahorrarse colas; consultar sus resultados y el de sus amigos on-line; recibir SMS con sus marcas, y participar gratuitamente en la Lliga Internet Championchip, que ya va por su XII edición y cuenta con 5.500 participantes.

(...)

Podeu llegir el text sencer, publicat per Jordi Benavente al blog de running del diari SPORT: La bolsa del corredor.

‘Nascuts per córrer’ de Christopher McDougall (La Campana, 2011). A la recerca dels corredors llegendaris, a les profundes Barrancas del Cobre

Un bon dia, el periodista i corredor de fons nord-americà Christopher McDougall (1962) va anar al metge perquè el peu li feia un mal horrible. Un especialista va dictaminar que s’havia lesionat el cuboide, un grup d’ossos paral.lels a l’arc del peu, i que, tenint en compte la seva alçada i el seu pes (un metre noranta-dos i cent quilos), el millor que podia fer era... comprar-se una bicicleta i oblidar-se de córrer.

Al mateix temps, McDougall va rebre un encàrrec de la revista Runner’s World, tan apassionant com complicat: endinsar-se a les Barrancas del Cobre de Mèxic, per escriure un reportatge sobre els indis tarahumares, uns llegendaris i tímids corredors de llargues distàncies, que poblen aquella zona inhòspita i gairebé innaccessible del nord-oest mexicà. I vet aquí un escriptor dels EUA, tot coix però decidit, a la recerca d’una tribu mítica en un territori salvatge i infestat de narcotraficants, fantasmes i abismes.

De fet, Nascuts per córrer (La Campana, 2011) arrenca amb McDougall recorrent la Sierra Madre i seguint el rastre, fonedís, d’un “fantasma conegut amb el nom de Caballo Blanco”, sobre qui corrien els rumors més estrafolaris. Que si era un pròfug de la justícia; que si un boxejador que fugia perquè havia matat un home; que si un buscador d’or embogit; que si un místic cercant noves revelacions... Fos el que fos, també deien que era capaç de córrer distàncies impossibles sense descansar, i que tenia una relació especial amb els tarahumares. Així que calia trobar-lo.

En poc més de 300 pàgines, McDougall narra la seva particular caça de l’home, d’aquest misteriós Caballo Blanco; i, alhora, també comparteix la seva descoberta d’una tribu formada pels millors corredors del món, i dels seus secrets (que els permeten córrer centenars de quilòmetres sense perdre el somriure). I acaba constatant que era cert allò que deia Tao Te Ching, que “el millor corredor no deixa petjades”.

Així, Nascuts per córrer –amb pròleg de Kilian Jornet en persona– esdevé una veritable aventura a l’interior d’un territori abrupte, i, al mateix temps, la crònica d’una carrera d’ultraresistència que congrega els millors atletes del món, i en què també hi participen aquests indis extraordinaris.

McDougall és un excorresponsal de guerra d’Associated Press i col.laborador de The New York Times, Esquire i The Times. Actualment també escriu a la revista Men’s Health. Viu en una zona rural de Pennsylvania, per on, ja recuperat de les lesions, surt a córrer sovint.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat.

“Això del gènere negre és una moda amb trenta anys de tradició”, diu Àlex Martín Escribà, director de la nova col·lecció crims.cat

Una nova col·lecció negra ha arribat a la ciutat: crims.cat. Coberta fosca amb tocs grocs i unes gotes de vermell; mida reduïda, i un suggerent aire clandestí i pulp són els seus trets distintius. L’edita Alrevés; la dirigeix el sospitós habitual i expert en gènere negre Àlex Martín Escribà, i compta amb dos padrins de luxe pel seu bateig de sang: Andreu Martín i Agustí Vehí. Amb aquests antecedents, compartint mercat amb La Negra de La Magrana (RBA) i recollint d’alguna manera el testimoni de la mítica La Cua de Palla (Edicions 62), crims.cat aglutinarà tots aquells que cultiven “allò que Raymond Chandler va anomenar ‘el simple art de matar’”, diu l’Àlex Martín Escribà. Hem aprofitat la celebració de la BCNegra, la trobada de novel·la negra de Barcelona, per interrogar-lo i saber-ne una mica més.


– És una col·lecció tancada o anireu publicant novel·les mentre hi hagi collita?
– De tancada, res. És una col·lecció oberta que anirà decidint els títols cada any. En principi estan previstos sis títols per any. Hem començat amb Història de Mort (1), d’Andreu Martín, i Torn de nit (2), d’Agustí Vehí. Els propers dos títols sortiran entre juny i setembre i seran Crònica dels bons trinxeraires (3), del portuguès Mário Zambujal, i Pluja negra (4), de l’italià Flavio Soriga. El número 5 serà una novel·la inèdita del català Jaume Benavente.

– Sembla doncs que publicareu autors d’arreu.
– En principi autors europeus. La idea és oferir al lector títols que no hagin estat mai traduïts a cap llengua de l’Estat. I exceptuant el llibre de l’Andreu Martín, seran tot títols inèdits i actuals. Els clàssics ja són prou coneguts. No tindria massa sentit.

– Coeditor del llibre de relats Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català (Alrevés, 2010), coautor de La cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011) i ara aquesta col·lecció. Què t'ha fet especialitzar-te en aquest gènere?
– Un dia vaig llegir Joc brut, d’en Manuel de Pedrolo, i ja no vaig parar. Crec que el motiu principal és que la novel·la negra m’atrapa com a lector.

– Tenim prou escriptors sospitosos habituals i prou addictes al gènere, a Catalunya, perquè sigui viable una col·lecció tan específica?
– Tenim una producció excel·lent amb grans autors de molta qualitat. I sí, està clar que ara és el millor moment per treure una col·lecció amb criteri i una numeració, que aglutini negre, policíac, enigma, detectivesc, espionatge...

– Aquesta fal·lera pel gènere negre és una moda passatgera o una tradició arrelada?
– És una moda que ja porta trenta anys de llarga tradició a Barcelona. Des de Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán, la novel·la negra o policíaca s’ha convertit en tot un gènere de masses.

– ¿I per què quatre fletxes, matant la silueta de l'emblema de la col·lecció? No hagués estat millor una arma de foc?
– És que en realitat no són fletxes. Simbolitzen les quatre barres. Que quedi clar!