Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari. Seria una manera de dir-ho i de captar l’atenció dels lectors. Però seria inexacta, i em quedaria curt: mon pare és genealogista, format amb l’il·lustre Armand de Fluvià, i per a ell –així m’ho ha transmès– la genealogia és molt més que llistar components, vius i morts, d’una família. És cercar-los, posar-los nom i cognoms, situar-los en l’espai i en el temps, i gratar-ne tants esdeveniments vitals com sigui possible per integrar-los després, amb el màxim de detalls, en el relat familiar. Tot demostrable sempre amb papers, autoexigència gremial.

Per això en els darrers trenta anys mon pare ha visitat centenars d’arxius civils, eclesiàstics i particulars d’arreu. No s’inventa mai cap dada: les busca, les anota, les fotocopia o les fotografia, i a casa les filtra, les ordena i les arxiva. Té un programa informàtic dissenyat expressament, diversos discs durs externs per a còpies de seguretat, milers de documents i de fitxes.

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari amb l’ofici i la tenacitat dels bons genealogistes (de les aranyes sàvies). Els arbres que elabora són (com les teranyines més espectaculars) complexos, lògics, perfectes. I inacabats. Perquè sempre hi ha aquell punt en què la documentació s’acaba i el fil es trenca... el relat queda mut, ingràvid, sense connexió amb el passat remot. El darrer arbre que ha fet –25 generacions i set-cents anys– es talla en ple segle XIV. 

Podeu comprovar-ho al Celler d’en Xavi (c/ Mur, 88), fins a finals de mes. Aquest divendres 17 d'abril, a les 20 h, mon pare hi serà. La notícia publicada a la web de l'Ajuntament de Martorell, podeu llegir-la aquí: "Ramon Benavente exposa un arbre genealògic que abasta set segles i 25 generacions"
 

Si són els morts que tornen

Des que tenim el nen, que ja té mig anyet, a casa seguim cada vespre la mateixa rutina. Després de banyar-lo, jo vaig a fer el sopar a la cuina i l'Andrea li dóna el pit estirada còmodament al llit. El cas és que tot i ser-hi sols, a l’habitació, l’Andrea diu que hi ha dies que el nen, mentre xucla, es distreu mirant darrere d’ella; mirant i somrient, com si hi hagués algú allà mateix, en la penombra de l’habitació, fent-li monades i dient-li coses.

Es veu que quan eren bebès els cosins de l’Andrea feien el mateix, i que la seva tieta sempre fa conya amb la possibilitat que els menuts de la família siguin capaços de comunicar-se amb els morts –cosa que, no cal dir-ho, no ens entusiasma gens. Però jo em faig el valent, penso en positiu, i dic que tenim avis i besavis que ja no hi són, i que potser són ells que vénen a saludar el petit. L’explicació genealògica em consola més que la paranormal.

Tanmateix l’imaginari colla fort i el cap se m'omple d'arguments de sèrie B. L’edifici s’assenta sobre un antic cementiri, i els morts, pertorbats per la nostra intromissió, revenen; abans que hi arribéssim nosaltres, el pis va ser escenari d’algun assassinat macabre, d’aquells que esquitxen les parets de dolor; algú hi va practicar espiritisme i va deixar-se la porta mal tancada...

Són arguments de pel·lícula de por, que foragito aplicant la navalla d'Occam: em quedo amb l’explicació menys rebuscada. El nen somriu perquè sí. És tan petit que no necessita estímuls externs per fer-ho; ni per distreure's mirant cap a on –aparentment– no hi ha ningú.

Això voldria dir que tampoc no ens hem d'espantar quan es posa a cantar a mitja nit, sol a la seva habitació, amb una cantarella tan dolça com inquietant. I que no cal capficar-se més per aquella vegada que, a les tres de la matinada, la caixa de música amb forma de gosset, que tenim penjada al seu bressol, es va activar sola i va esgarrapar quatre notes, metàl·liques i esfereïdores, sense que li haguéssim donat corda.

Aquell so va arrencar-me del son. Tot era fosc. Vaig dir: “Ho has sentit?”. Ella: “Sí”. Vaig encendre el llum: només nosaltres dos i el nen, adormidet al bressol, ningú més a l’habitació; o jo no hi vaig saber veure ningú més, vaja. Els ulls del gosset de joguina –esmalt negre– tampoc no donaven cap pista del que acabava de passar.

Només espero que, si són els morts que tornen, sigui només per enyorança. Si és així, ja buscarem un dia que ens vagi bé a tots, i farem un sonat dinar familiar.

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.

L'última nit del forn Montserrat de Martorell, que tanca per jubilació

Joan Montserrat (Martorell, 1948) es jubila després de més de cinquanta anys fornejant de nit el pa, les coques i els croissants que l'endemà venia la seva dona, Carme Ramos, en el centenari forn Montserrat del barri de la Vila de Martorell. Dilluns quedarà tancat per sempre, patrimoni cultural que s'apaga. El meu avi ja hi comprava el pa –de quart, rodonet, llescat– i m'hi portava, quan jo era un marrec. Després, hi hem seguit comprant el pa, el pare i jo mateix. (A la Vila, hi queden encara els forns de Cal Garriga, Cal Xic i Cal Bonastre.) Avui he entrevistat el Joan, que va aprendre l'ofici del seu avi, Isidre Montserrat. Hem fet un cafè a la plaça de l'església i, després, he visitat la rebotiga i els forns, imponents i poderosos –que s'hi pot entrar dempeus i tot–, tantes nits a tota màquina. He fet unes quantes fotos, i n'he escrit aquest reportatget (que podeu llegir fent clic aquí).

Jaume Muxart, devastat per la grip però rotund: “Aquí qui mana és el color”

Visitat per feina el pintor Jaume Muxart (Martorell, 1922) al seu pis barceloní, un principal ampli i amb pati. Trobo un home de 92 anys devastat per una grip i sord però molt amable. Personatge magnètic. Gest torçat, somriu amb els ulls. Conceptes rotunds que transmet amb fermesa, la veu ofegada per la grip i els anys. Diu que en la seva nova mostra pictòrica (Flors i colors) més que flors hi ha “taques” perquè el que compta és el color: “Aquí qui mana és el color”. L’apassionen les flors “perquè totes són diferents, més grans o més petites, però de colors sempre diferents: una paleta que no s'acaba mai”. L’entrevista se’m fa curta. Fetes quatre fotos. Baixant les escales cap al carrer, sento passos gomosos i estridents que s'allunyen sobre l’enrajolat –les sabatilles de l'artista, que es recull. M’ha agradat poder passar una estona amb ell.

Albert Pijuan: “Els que gaudim d’aquests universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà”

Recordo que després de llegir el primer acte vaig pensar que havia de deixar-ho. Vaig aixecar-me i vaig llançar el llibre a la llar de foc (…) vaig arrabassar-lo de les brases i vaig carranquejar cap a la meva habitació, on vaig llegir-lo i rellegir-lo, i vaig plorar i riure i tremolar amb un horror que a vegades encara m’assalta.

“El reparador de reputacions” (El Rei de Groc) Robert W. Chambers

El Rei de Groc és un llibre dins d’un llibre. Un llibre –una obra de teatre, de fet– maleït i prohibit perquè fa embogir tothom qui el llegeix, i que narra l’arribada del Rei de Groc i la terrible amenaça que comporta. Va imaginar-ho el novel·lista Robert William Chambers (Brooklyn, 1865-1933), fill de terratinents de Providence (la mateixa Providence bressol de Lovecraft, sí).

Chambers va passar una època a París i Nova York. Feia d’il·lustrador per a Vogue i Life fins que decidí posar-se a escriure, i –allò que té saber trobar el teu públic– es va fer famós i ric amb una quarantena de novel·les roses. El “Corín Tellado amb bigoti” (diu Pijuan a la introducció), tot i que també cultivà la novel·la històrica, la infantil, el teatre… i el fantàstic.

Dels deu relats que conformaven el recull d’El Rei de Groc en el seu moment, Angle Editorial en publica ara quatre (“El reparador de reputacions”, “La màscara”, “Al pati del drac”, “El signe groc”), traduïts per Albert Pijuan, que també en signa una interessantíssima introducció, amb l’afegit del relat “L’habitant de Carcosa”, d’Ambrose Bierce.

Carcosa… Rei Groc… Les estrelles negres… Us sona, oi? De True Detective. N’hem parlat amb l’Albert Pijuan, autor d’El franctirador (Angle Editorial), i amb l’editora Rosa Rey.

-Fins a quin punt l’èxit de True Detective us va fer decidir a traduir i publicar El Rei de Groc, de Chambers?

-ALBERT PIJUAN: L’èxit de True Detective ha estat l’excusa per traduïr-lo. El fantàstic en català té molts buits, és cert, encara que dos dels mestres, Poe i Lovecraft, han estat força traduïts. En canvi Chambers, que fa de pont entre aquests dos autors, no té cap obra traduïda al català. Fa uns mesos vaig llegir un article a Núvol d’en Josep Sala que, aprofitant l’èxit de la sèrie, assenyalava aquest forat. I si dos ja pensàvem així, en debem ser uns quants més.

-Com va sorgir la idea d’incloure el conte “L’habitant de Carcosa”, de Bierce?

-AP: Si la idea era posar a l’abast del públic neòfit l’origen dels mites de groc, no pots evitar fer referència al relat seminal d’en Bierce. I és curtet. Per què no tenir un detall amb el lector?

-A la introducció parleu de “fangars”, dels “problemes i les mancances de la literatura catalana”.

-AP: El fangar de veritat seria intentar respondre això amb quatre ratlles. O fins i tot provar de respondre-ho com si l’explicació fos clara, o única. Ara bé: generacions de lectors s’han format amb llibres com El Rei de Groc, revistes de gènere, autors lovecraftians… Aquí, els lectors que gaudim amb aquesta mena d’universos hem hagut d’entrar-hi a través del castellà. Per tant, és un fet: hi ha una mancança en la literatura catalana, i el problema és relativament greu perquè la majoria d’aquest públic és jove, i es forma amb la idea que aquest tipus de diversió està vedat al català. I que comenci la barra lliure de prejudicis. Hi ha motius històrics i polítics que expliquen aquesta mancança, però no sé si tot es limita a això.

-Ens en sortirem?

-AP: Ens en sortirem, hi ha esperança, sempre hi ha un camí si es busca.

-Aplicar l’etiqueta de “fantàstic” a El Rei de Groc seria simplificar massa…

-AP: Doncs sí, perquè El Rei de Groc apareix abans que el gènere es tipifiqués. I justament per això és tan interessant. Llegit ara, ens sembla un pastitx de subgèneres… que és justament la tendència de les últimes dècades, els encreuaments impossibles, produir obres tan bastardes com sigui possible.

-A la introducció, també parles del clar referent que tenen “l’horror còsmic” i els “mites de Cthulhu” de Lovecraft en els “mites de groc” de Chambers?

-AP: El mateix Lovecraft admet que la seva inspiració per als mites del Cthulhu són els mites de groc. Encara que, estrictament, es converteixen en “mites de groc” per analogia amb els “mites del Cthulhu”, perquè Chambers no els va concebre en forma de saga, com Lovecraft, sinó que s’hi van convertir posteriorment amb les aportacions d’altres autors fascinats pel món de groc. I evitem confusions: el món de groc de l’Albert Espinosa no pertany, que jo sàpiga, als mites de groc.

-I Chambers va beure dels malsons literaris de Bierce, per això s’inclou el relat “L’habitant de Carcosa” en aquesta edició.

-AP: Chambers beu del món fantasmal que crea Bierce i el fa més terrible. I “L’habitant de Carcosa” és el referent clau per entendre aquest vincle. Un dels relats que no està inclòs en aquesta edició, “The Demoiselle d’Ys”, és pràcticament una variació del relat de Bierce. De fet, la topografia de Chambers està treta del relat de Bierce. Chambers parla de Carcosa, del llac de Hali i de les estrelles d’Aldebaran i les Híades com si tothom sabés de què parla. Pressuposa que coneixem Bierce. És un joc de referents. És diversió pura.

-Heu publicat ja El diccionari del diable, també de Bierce, i El vampir, de Polidori. Veurem més clàssics del fantàstic traduïts al català, com ara Lovecraft?

-ROSA REY: I tant! Tot i que el següent no serà Lovecraft. Estem preparant la traducció al català de la novel·la curta d’Elizabeth Gaskell, Lois the Witch. El gòtic i fantàstic són gèneres que ens agraden i on tenim camp per traduir al català.

-I Richard Matheson o Stephen King, els fareu parlar català algun dia?

-RR: La filosofia de la col·lecció és publicar clàssics o llibres de culte en un sentit ampli, i tocar tots els gèneres, així que per què no? M’encantaria haver editat Sóc llegenda de Matheson, però ja ho va fer Laertes fa temps. Stephen King sens dubte és dels grans però potser massa “modern” per a la col·lecció. Alfred Kubin també m’agrada molt i està per traduir al català, espero que algun dia aparegui al nostre catàleg. I en queden molts més… Espero que Fantàstik ens faci suggeriments!

*Publicat per Jordi Benavente a la pàgina Fantàstik.

LA DONA DE GRIS, d'Anna Maria Villalonga, "un Hitchcock" postmodern, barceloní, rodó

Llegeixo sobre crims per culpa de la mare. I crec que no li agrairé mai prou. Amb ella vaig veure de petit totes les pel·lis de l'Alfred Hitchcock. I seus eren els primers misteris que vaig llegir de l'Agatha Christie. I això (ganivetades, trets, estrangulaments, enverinaments) imprimeix caràcter i crea addicció. Començo així aquest apunt sobre La dona de gris (Llibres del Delicte, 2014) perquè la història m'ha recordat les del mestre del suspens... i m'ha portat als dissabtes a la tarda de la meva infantesa. Llegir-la ha estat una bonica manera de tancar el cercle, una baula més de la cadena, sense deixar d'endinsar-me en la negror. La primera novel·la de la crítica, professora, investigadora i escriptora Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) confirma el que ja sabíem: coneix molt bé el gènere que critica i té un imaginari literari i cinematogràfic amplíssim, que ha sabut abocar, molt ben dosificat, en aquest llibre.

La dona de gris és “un Hitchcock” postmodern (que aprofita molt bé l'imaginari citat), barceloní (tot i que no es diu en cap moment), breu (160 pàgines) i òbviament negríssim, passat pel sedaç de l'autora de Les veus del crim i Elles també maten, i amb un protagonista solter i solitari (la mare fa anys que falta, i el pare també ha mort, deixant la llar massa buida) que troba en la ficció l'únic refugi possible.

¿Us sona, això d'amagar-nos dins dels llibres o les pel·lícules? A mi sí. Molt. Per això de seguida vaig connectar amb el personatge, que, encert de l'autora, no té ni nom ni rostre, podria ser qualsevol, i que ens atrapa tant pel seu naufragi interior com per, malgrat tot, les seves ganes de jugar i d'estirar del fil quan, al principi de la novel·la, una dona en un bar s'oblida el mocador...

La dona de gris homenatja així el detectiu de fireta que la majoria de nosaltres portem dins, l'investigador aficionat (amb la imaginació encesa per lectures i pel·lícules) que més d'una vegada ha desitjat deixar-se arrossegar per un misteri... i protagonitzar la novel·la negra que està llegint. Així el joc entre realitat i ficció, i com es retroalimenten, està servit, i Villalonga l'explota. El protagonista decideix prendre notes, escriure's el seu propi llibre sobre la marxa, mentre es fica (i aquí és on neixen les millors aventures) on no el demanen.

Amb aquest mocador oblidat Villalonga aconsegueix encuriosir el personatge (i el lector) i convertir el llibre en un joc de pistes que de mica en mica bastirà la trama, negra, misteriosa, hipnòtica. Pocs personatges però ben dibuixats psicològicament. L'acció i la truculència justes perquè la història avanci, i el lector amb ella. Un escenari que, tot i que no es mencionin en cap moment ni carrers ni places, ens sona molt als que ens movem per la capital catalana. Un llenguatge molt curós i ric i alhora proper. I, sobretot, insisteixo, un imaginari comú a molts de nosaltres (el protagonista ha llegit novel·les i ha vist pel·lícules però també sèries que tots tenim a la retina; la més recent, Breaking Bad, per exemple) i això ajuda a crear empatia i complicitats. Una història rodona.   

Llibres del Delicte va publicar aquest 2014 La dona de gris de l'Anna Maria Villalonga, en la seva versió original, en català. L'editorial Navona negra publicarà el proper mes de maig La mujer de gris, traduïda al castellà per la pròpia autora.



(Publicat per Jordi Benavente a Núvol.)

ROSEANNA, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, primera novel·la de la sèrie de l’inspector Martin Beck

“Fins i tot en Hammar, que havia vist més crims a la seva vida que tots els altres junts, estava callat, tens i en actitud expectant”

Maj Sjöwall (Estocolm, 1935) i Per Wahlöö (Göteborg, 1926 - Estocolm, 1975), parella sentimental i literària, van escriure deu novel·les centrades en Martin Beck, inspector de la Brigada d’Homicidis de la policia sueca. Deu títols publicats entre 1965 i 1975 que van revolucionar i modernitzar el gènere negre amb un estil clar i concís –gairebé periodístic; ells ho eren– i molt realista, amb l’objectiu de descriure no només el procediment policial sinó també la pròpia societat sueca del moment, no tan idíl·lica com es pretenia. I tot en llibres que no excedien les 300 pàgines. 

L’expert llibreter de la Negra y Criminal, Paco Camarasa, i escriptors de la talla de Mankell, Larsson o Nesbo en reconeixen el mèrit i la influència. El pare de Kurt Wallander sosté que “qualsevol que escrigui novel·la policíaca avui en dia s’inspira encara en ells (...) Qualsevol que hagi escrit sobre crims com a reflex d’una realitat social ha sigut inspirat, d’una manera o d’una altra, per ells [que, alhora, s’inspiraren en el nord-americà Ed McBain]”. Per això recentment he llegit el primer títol de la sèrie: Roseanna (Columna, 2009, en català; RBA, en castellà). I segur que no serà l’últim.

“Tot al voltant es va congregar un grapat de curiosos que l’observaven, entre els quals uns nens que no hi haurien d’haver estat, però que ningú no va pensar a fer escampar la boira (...): mai no oblidarien l’aspecte d’aquella dona”

Roseanna narra la investigació d’un assassinat a partir de l’aparició del cadàver d’una noia, violada i estrangulada, nua i sense documentació, recuperada del fons fangós del Canal de Göta. El primer repte serà esbrinar la identitat de la noia. El segon sorgeix quan els inspectors de la Brigada Criminal conclouen que els sospitosos són les vuitanta-cinc persones (entre passatgers i tripulació) que viatjaven en el mateix vaixell que la víctima. Ja tenim servit una mena de misteri de l’habitació tancada, amb tocs d’Agatha Christie, dins d’un vaixell en ruta. Però els suecs, com dèiem, van anar més enllà de la simple resolució de l’enigma. 

El tediós tempo d'una investigació policial
Amb ambició documental, i fidels amb la realitat, Sjöwall i Wahlöö constaten el tediós tempo d'una investigació policial, lluny dels ritmes frenètics dels thrillers moderns i de la falsa precipitació de les sèries de televisió actuals, i aporten un valor afegit al joc de pistes i deduccions dels clàssics del gènere.

La feina dels investigadors està atapeïda d’esperes, temps morts i atzucacs, jornades i fins i tot setmanes senceres en què no es descobreix res de nou ni passa res, només el temps. Dies en què tots els fils que estiren els policies apareixen tallats; un reguitzell de desesperants assaigs i errors que menen a nous atzucacs, a més hores en blanc... fins a la resolució. Això és el que s’encarreguen de fer palès els suecs, sense pressa, amb un –insisteixo– realisme esparverant, quan hi entres i no t’ho esperes, però virtuós, quan entens que és que no pot ser d’altra manera. 

Els integrants de la Brigada Criminal (Beck entre ells) són humans, amb virtuts i defectes, enfrontats a d’altres humans, que han comés un crim, i que tal vegada cometin un error que en facilitarà la detenció. O potser no.

Beck s’obsessiona i treballa dur amb una barreja d’experiència, intuïció, paciència, resistència i cops de sort; avança una mica, s’estanca, s’enrabia... i es constipa. 

Perquè aquesta és una altra: els suecs van crear un inspector tan de carn i ossos que es passa mitja novel·la o bé amb mal de panxa o bé marejat o bé refredat. Però, malgrat tot, entestat a resoldre, amb els seus mitjans i la seva clepsa, un cas que s’arrossega durant mesos i que fa que fins i tot la dona (perquè Beck no està torturat pel seu alcoholisme o per un passat sòrdid, sinó pel desgast d’un matrimoni amb fills) li demana si pensa venir a sopar algun dia, que ni ella ni els nens saben ja quina cara té. 

“–Ara mateix no tinc temps –va dir irritat–. Fins després. No em truquis aquí. 

Després de penjar es va penedir del to que havia utilitzat amb ella” 

És curiós com sovint ens atrapa més la versemblança que la pirotècnia. (O un bon equilibri entre les dues, com en el cas d’un altre seguidor confés dels suecs, el noruec Jo Nesbo.) 

“-No deu ser vostè, per casualitat, qui la va matar?

-No, és clar que no. Vostè ho creu?

-Algú ho devia fer.”

Sense deixar de banda l’humor (la fina ironia que mostren, sobretot, entre ells, els policies), les duríssimes condicions climatològiques dels països escandinaus (sempre fosc, sempre pluja o vent o neu) i algunes escenes, comptades però presents, realment colpidores i estremidores: el desenllaç, per exemple, magistral. Si no els coneixeu encara, no us ho penseu. Valen la pena. 

“En Martin Beck es va recolzar a la paret mentre escoltava el so de les sirenes, que semblava que vingués de totes bandes alhora”

UN DISPARO, de Lee Child. Jack Reacher i franctiradors

“Un disparo, una muerte. Aquel era el credo del francotirador. Para lograrlo se requería control, sangre fría y calma. Tomó aire, lo expulsó. Se sintió relajado. Se sintió como en casa (...) La gente salía y caminaba de derecha a izquierda, justo frente a él. Se apiñaban en fila para cruzar el estrecho pasillo situado entre los dos muros junto al estanque. Como patos en una galería de caza. Uno detrás de otro”.

A les cinc de la tarda d’un divendres, un franctirador ocult a la segona planta d’un pàrking d’Indianapolis mata cinc persones que caminen per una concorreguda plaça. Sis trets, cinc morts, en menys de deu segons. Comesa l’atrocitat, l’assassí es fa fonedís. La policia indaga a fons fins que, aquella mateixa nit, detenen un home. Tot apunta que es tracta del tirador. Però les coses, com deia Jim Thompson, no són mai el que semblen. De fet, el detingut només diu que “s’equivoquen d’home”, i que li portin en Jack Reacher.

Així comença Un disparo (RBA, Serie Negra, 2005), magistral i frenètic thriller de 429 pàgines (traduïdes al castellà per María Fernández Gutiérrez). Un misteri amb diverses capes i girs, violència, acció i ritme, i una primera part per emmarcar, si us interessa la figura i la mística d’aquests excel·lents tiradors solitaris. Es nota que a Lee Child (Coventry, 1954) l’apassionen; i no és l’únic. 

Escrivint, Child és dur i expeditiu com el protagonista de les seves novel·les, en Jack Reacher, un ex policia militar de gairebé dos metres, rude però intel·ligent, que es dedica a vagarejar pel món cercant la pau, i que no dubta a utilitzar la força quan la situació ho demana. I com Reacher, Child no està per hòsties: el ritme que imprimeix a la narració és imparable, pam-pam-pam, si busqueu una història ben travada i ben musculada, la tindreu. 

Format com a guionista de televisió, la prosa d’aquest anglès resident a Nova York és molt visual, amb descripcions acurades, tant dels escenaris com de les accions dels personatges. Lee Child escriu amb fúria i ofici trames amb moltes sorpreses, i una mica d’humor, la ironia necessària per fer més digerible la violència que impregna la saga protagonitzada per aquesta mena de ronin o cowboy vagabund i modern, que encara conserva la contundència i l’astúcia del seu passat com a investigador militar. 

Llegida Un disparo, ja puc encarar Personal (RBA, 2014), Premi RBA de Novela Negra 2014, amb què Child va endur-se 125.000 euros, i la vuitena edició del guardó. Una novel·la, per cert, que també compta amb un franctirador i amb l’indispensable Jack Reacher.

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils

Estrella de rock

Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada

El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”

Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)

Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

CUADERNO DE SARAJEVO, de Juan Goytisolo

“Vivir estas horas cruciales es un privilegio terrible (...) La tragedia de Bosnia es una vía única del conocimiento de las posibilidades de luminosidad e ignominia de la especie humana (...) Nadie puede salir indemne de un descenso al infierno de Sarajevo”.

L’estiu de 1993, quan encara tronen els obusos i xiulen les bales dels franctiradors, Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) visita Sarajevo, on es troba amb el seu amic el fotògraf Gervasio Sánchez i amb una intèrpret de nom tan poètic com simbòlic, tenint en compte el panorama, Alma.

El resultat d’aquest viatge a les entranyes d’un dels escenaris més castigats de les Guerres de Iugoslàvia són uns articles publicats a El País en el seu moment, i aquest llibret (136 pàgines) precís i explícit, reportatge literari i lliçó d’història contemporània, que inclou fotografies de Gervasio Sánchez, que vaig trobar fa poc en una llibreria de saldos i ja he devorat: Cuaderno de Sarajevo. Anotaciones de un viaje a la barbarie (El País/Aguilar, 1993). 

L’arribada a la capital bosniana amb un helicòpter Hèrcules de l’exèrcit francès, des d’Split, prefigura ja la visió de l’horror on ha anat a parar el barceloní: 

“Tranvías rojiblancos, inmóviles y acribillados de metralla, enmohecen junto a las aceras invadidas por hierbas y arbustos (...) Casi ninguna vivienda conserva sus ventanas intactas (...) el vano ha sido púdicamente cubierto con parches de plástico (...) el estruendo ocasional de los obuses, el silbido de balas de francotiradores recuerdan oportunamente al visitante que su martirio continúa”. 

A través de les anotacions del quadern, revivim el sopar de Goytisolo amb Susan Sontag, David Rieff i Annie Leibovitz, al desastrat menjador del mític hotel Holiday Inn de Sarajevo (que acollia la premsa durant el conflicte), sense electricitat, amb espelmes i “un fondo sonoro de obuses y ametralladoras” (...); “metàfora de la ciudad, prisión de lujo plantada en medio de un vasto campo de concentración de presos en régimen abierto”.

"L'Avinguda dels Franctiradors" / http://tomstoddart.com/

Seguim amb l’escriptor i, a bord d’un vehicle atrotinat, travessem a tota velocitat la Vojvode Putnika (que creua el barri modern de Sarajevo), tristament rebatejada com “l’Avinguda dels Franctiradors”, per culpa dels tiradors d’elit emboscats en edificis i turons propers que disparen preferentment contra dones i nens, i que fan que, “como dicen los sarajevitas, toda salida al exterior –y todo el mundo ha de salir en busca de agua, leña o comida– es jugar a la ruleta rusa”. 

Visitem l’hospital de Kosovo, el més ben dotat de la ciutat, on no funcionen ni els aparells més bàsics per falta d’electricitat i necessiten “urgentemente anestésicos, vendas, antibióticos, jeringuillas” i on trobarà, entre molts altres pacients d’urgència, dues dones “heridas por bombas de mortero” i una tercera “alcanzada en el cuello por la bala de un francotirador” quan anava a buscar aigua amb bidons. “Cada caso una historia, cada historia un horror”. 

D’això es tracta en aquest viatge d’anada i tornada, de testimoniar l’horror i topografiar-lo: a l’abans luxós, ara bombardejat hotel Europa, convertit en alberg de refugiats; a la cèlebre biblioteca de Sarajevo, reduïda a cendres pels ultranacionalistes serbis, milers de manuscrits àrabs, turcs i perses calcinats, “memoricidi” sagnant per esborrar la petjada islàmica, i un tristíssim i dramàtic etcètera d'indrets i persones marcades de per vida.

La prosa de Goytisolo en aquest document és curosa i precisa i amb la dosi justa de lirisme –“en medio de esa geografia de la desolación, un reloj ha inmovilizado sus agujas a las ocho en punto (¿de qué día, qué mes, qué año?)”– i de denúncia, a la Comunitat Europea i l’Organització de les Nacions Unides per la seva complicitat en la massacre (la neteja ètnica perpetrada pels Milosevic, Karadzic, Mladic), per no haver fet res per aturar-la perquè “sus intereses vitales no entran en juego”, perquè aquella terra és “un país sin pozos de petróleo”.

Microrelats del setge (1714-2014), a 'La bona confitura'

Sumar ficcions per recordar un fet històric. Recrear a cop de microrelat el setge de 1714, tres-cents anys després. Aquesta era la idea que van tenir l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola, per retre un “modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona”. Per aquest motiu, van demanar a 31 escriptors (17 dones i 14 homes: 17/14) que escrivíssim un microrelat (de no més de 171 paraules, i no més de 4 per al títol: 171/4) inspirat en el setge que va patir la ciutat.

Entre les veus convocades, hi destacaven, entre d'altres, Andreu Martín, Núria Cadenes, Sebastià Bennasar, Elisenda Roca, Jordi Cervera, Bel Olid, Lluís Llort, Blanca Busquets, Antoni Munné-Jordà o els mateixos Jordi de Manuel, Jordi Masó i Anna Maria Villalonga, i un servidor. Des del dia 1 de setembre fins a l’11, els han anat publicant al blog ‘La bona confitura’, que gestiona Jordi Masó. El microrelat que segueix va ser la meva contribució a la causa. Us convido també a que llegiu la resta de microrelats, a 'La bona confitura'. 

---------------------------------------------------------

ARA HAS DE SORTIR?

Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.

---------------------------------------------------------