Què és el primer que ha dit als membres de MUSSOL?
El primer que els he dit és que l'esforç burocràtic de formalitzar l'existència d'un grup només té sentit, per a mi, perquè em fa il·lusió treballar amb ells i buscar junts allò que veritablement ens mou i ens inquieta. Això no és retòrica: trobar companys i companyes il·lusionants és una sort i és excepcional. Penso que la constel·lació de gent que ha anat apareixent entorn del màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis té la virtut de no haver fet recorreguts vitals i intel·lectuals previsibles i que, per tant, estarà molt bé poder posar una mica en òrbita compartida les trajectòries d'alguns de nosaltres. A mi, almenys, m'interessa, i per la resposta de tots plegats, penso que a tots ells també. La motivació, doncs, està més en el pla del desig, la intriga i les ganes, que de la cobertura material i institucional, ja que la recerca pràcticament a tot arreu ha d'afrontar una realitat precària. És una situació que em fa mal i que hem de fer explícita, també. Al nostre país, tenim professors i investigadors excel·lents, que ja no són nens, i que estan en situacions penoses.
El nom del grup, MUSSOL, és una metàfora del compromís de fer guàrdia quan tothom dorm?
El mussol és l'au que acompanya Atenea, deessa de la saviesa, però també de la guerra, i a la cultura occidental s'ha considerat el símbol de la filosofia. Quan vaig fer dinou anys, durant el primer any de carrera, els meus companys de la universitat em van regalar un mussol de metall que m'ha acompanyat sempre. El mussol té els ulls oberts de nit, vetlla mentre tothom dorm, emprèn el vol quan la vida es replega i desafia la foscor. Ara estem en temps foscos, perquè ens costa llegir el present i imaginar el futur. Invocar la figura del mussol és una invitació a fer nostra la nit.
Fer nostra la nit i fer guàrdia, contra quin enemic?
La referència a Atenea ens recorda que la saviesa i la guerra no estan del tot separades. La filosofia és també un combat contra tot allò que no ens deixa pensar: els dogmatismes, l'obvietat, els sistemes tancats, la por, el càstig, l'estupidesa… Són elements de les societats humanes que ara prenen nous rostres, però que sempre hi han estat. Actualment, hi ha un reforçament de l'autoritarisme que pren forma de populisme, de lideratges forts, de nous conservadorismes, però també hi ha un autoritarisme de la productivitat, dels resultats, de la immediatesa i de la burocràcia. En l'àmbit acadèmic, aquesta segona forma d'autoritarisme és especialment greu i està estrenyent els marges del pensament. No em refereixo només al marge d'existència de les humanitats o de la filosofia. Em refereixo també a la possibilitat de fer una ciència que dubti, que escolti i que creï línies de recerca agosarades.
Els integrants de MUSSOL hauran de ser «insubmisos, incrèduls i alhora confiats», com les teixidores il·lustrades radicals del seu assaig?
Una de les coses que m'espanta més a la vida és la gent que ha perdut les preguntes, és a dir, la curiositat per allò que no sap, la inquietud per allò que no és fàcil, el desig de trobar l’estranyesa. Penso que la gent que ens hem trobat a MUSSOL compartim aquests desitjos. No sé si són virtuts, potser ens fan la vida més difícil, però per a mi són la condició per a un pensament que no es dediqui a reproduir fórmules.
«Hi ha en disputa l'interès de tots contra els interessos del capitalisme actual», ha escrit. Una frase rodona que em recorda allò que va dir Bukowski: que el capitalisme, després d'haver sobreviscut al comunisme, es devorava a si mateix (cosa que vol dir que ens devorem a nosaltres mateixos).
Estem en un capitalisme de la depredació. Més enllà de la destrucció creadora de la qual parlava Marx, ara el que tenim és depredació i devastació. En els aspectes ambientals això és evident, i ara tenim també la situació sanitària, però penso que també està passant respecte a les dimensions subjectives, afectives i relacionals de l'ésser social que som. El capitalisme actual ja no funciona des del temps de la promesa (d'una vida millor, encara que sigui desigualment millor), sinó des de la por de «quedar fora». Fora de joc, fora del país o de la ciutat on vius, fora de casa (literalment), fora del mercat cada cop més estret d'oportunitats en què s'ha convertit la societat. Això ens fa servils i orienta la nostra acció cap a algun tipus d'«almenys»: almenys tinc feina, encara que em paguin malament; almenys tinc casa, encara que sigui a un preu abusiu; almenys van a l'escola, encara que no sapiguem què hi aprenen, etc.
Als seus escrits aposta per la interdisciplinarietat. El grup MUSSOL també hi apostarà?
Tant el màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis com el grup de recerca MUSSOL entenen la filosofia com una cruïlla de sabers i de no sabers. No hi ha un camp tancat per a la filosofia. No es fa filosofia en un estadi de futbol, sinó en un encreuament de camins. Per tant, més que interdisciplinarietat en el sentit de sumar o barrejar disciplines, jo crec en una labor del saber i del pensament a partir de problemes comuns. La gràcia és saber-los elaborar més enllà dels llenguatges particulars.
«Ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal», una «indiferència inquietant», ha dit. El grup MUSSOL s'adreçarà també a la societat, doncs?
Ens estem plantejant fer la nostra feina col·lectiva a la cruïlla, també, entre l'entorn acadèmic, el cultural i el social. No creiem en l'autoreferencialitat del sistema acadèmic i entenem que la universitat és una institució social que es deu a la societat a la qual pertany. No solament li ha d'oferir resultats, sinó també maneres de poder-se pensar a ella mateixa, en conflicte i en tensió amb els problemes comuns del seu temps. La universitat ha d'aspirar a elaborar, però també a compartir les formes de coneixement i de reflexió més atrevides i fer-ho en col·laboració i en diàleg amb altres veus i entorns d'experiència. El dins/fora de la universitat s'ha convertit en un abisme que empobreix la societat, però que, sobretot, esterilitza la vida acadèmica. Per això el primer projecte que engegarem es diu «Ecologies de la imaginació» i vol estudiar, de manera teòrica i pràctica, com la filosofia pot contribuir, avui, a l'acció cultural i a la transformació educativa i social.
També ha escrit, parafrasejant Adorno, que «per curar cal destapar; per pensar cal deixar cridar». Què ens cal destapar, què està malalt?
Des d'El pressentiment, el darrer projecte llarg d'Espai en Blanc, dèiem fa anys que estàvem «malalts de normalitat»… Ara no sabem si volem tornar a aquella normalitat que ens emmalaltia o apostar, realment, per investigar altres camins de vida personal i col·lectiva. Estem en un punt en què es fa tan difícil imaginar un futur esperançador, que el passat més immediat sembla glòria. Però, és clar, és precisament aquest passat, les maneres com produíem, consumíem, viatjàvem, treballàvem, etc., el que ens ha portat fins aquí. Ens fa por posar-nos malalts de COVID-19, però encara ens fa més por enfrontar-nos a les causes reals d'aquesta malaltia.
Encara batega el projecte de pensament col·lectiu Espai en Blanc? En compartirà experiències amb els integrants de MUSSOL?
Sí! El batec d'Espai en Blanc ja fa anys que es concentra en El pressentiment, una publicació en forma d'una sola pàgina, entre el cartell i el full volant, entre la composició gràfica i l'aforisme. És una nova manera d'habitar l'espai buit entre discursos formatats que ens assetgen contínuament, des dels mitjans de comunicació, l'acadèmia, la indústria cultural, el sentit comú… Sempre hem dit: «una mica d'impossible o m'ofego», i la manera com ho hem anat experimentant és obrint forats, interrupcions i desviaments per poder-nos trobar. Ara, la pandèmia ens ha allunyat d'aquest terreny d'experimentació constant, de relació amistosa i de trobada oberta… És el que enyoro més en aquests moments.
Quina és l'última vegada que «va posar-hi el cos»?
L'última vegada que em vaig sentir en perill davant del poder va ser davant del jutge Marchena! Però, més enllà d'aquesta anècdota, paradoxalment penso que quan veritablement tots hi hem posat el cos ha estat durant el confinament i els semiconfinaments. És una paradoxa. Els nostres cossos empresonats a casa, obligats a no tocar-se, a estar lluny d'estimats i d'estranys, estan vivint una prova de resistència política, una acció col·lectiva de cura recíproca en forma d'aïllament individual que mai no ens hauríem imaginat. Trobo que és interessant pensar aquest moment d'aquesta manera, més que com l'expressió d'una obediència passiva i arbitrària. Una altra cosa serà com en sortirem. Oblidarem que el distanciament ha estat una manera de tenir cura dels altres? Guanyarà la por sobre la solidaritat? Aquestes preguntes m'espanten bastant.
publicat per Jordi Benavente a la UOC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada