Els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns

Això és una entrevista selfie. Serà el propi Albert Forns qui farà tota la feina i respondrà les preguntes del qüestionari tancat i incontinent que va inventar-se ell mateix quan cosia a preguntes escriptors i poetes per al Time Out, al blog ‘Literatura barata’, no fa pas tant.

Albert Forns (Granollers, 1982) és periodista, poeta de la colla de l’Horiginal i escriptor. És autor dels poemaris Busco L que em gemini (Tarafa Edicions, 2007) i Ultracolors (LaBreu Edicions, 2013), i de les novel·les Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries, 2013) i Jambalaia (Anagrama, 2016). Amb aquesta última ha guanyat el primer Premi Llibres Anagrama de Novel·la; i per si això fos poc, ha aconseguit col·locar a la coberta una fotografia de Martin Parr.

Jambalaia és una segona novel·la sobre les peripècies i reflexions d’un escriptor que intenta parir una segona novel·la, amb estada en una granja per a escriptors de la costa atlàntica dels EUA inclosa. El resultat: 300 pàgines narrades en primera persona, que mantenen en tot moment l’atenció del lector (almenys la meva). Una barreja molt ben lligada d’autoficció (un escriptor que mira que les temptacions de la vida en general, i d’internet en particular, no l’allunyin del seu projecte); d’assaigs fragmentaris tan àcids com documentats (sobre el consumisme salvatge estatunidenc dels Walmart, Amazon, McDonald’s, etcètera, i sobre el propi procés creatiu); l’humor mordaç marca de la casa, i masturbació (malgrat els intents de defugir-la). Divertidíssima. 

Tot seguit, els secrets de l’escriptura de l’Albert Forns.

Albert Forns. BERNAT PUIGTOBELLA (Núvol)

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?

A casa m’és impossible escriure, hi ha massa distraccions, per tant recorro a les biblioteques. He escrit Jambalaia a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, aquella que té un mural del Frederic Amat a l’entrada –sense pírcings, això sí– i frescos neoclàssics als sostres. Quan no hi ha cap ramat de turistes visitant-la i retratant-nos com si fóssim part de l’atrezzo hi ha força silenci i s’hi treballa molt bé. A més està oberta els dissabte i diumenges, que és l’únic moment que els autònoms pluriocupats podem dedicar-nos a escriure.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?

Escriure és un procés global, holístic si ho diguéssim en termes esotèrics: escric a l’ordinador, però quan estic capficat en una novel·la tot hi té ressonàncies i estàs en un estat d’hiperreceptivitat. Crec que la Jenn Díaz s’hi referia l’altre dia com «l’estat de novel·la»: totes les converses, totes les lectures, tot té alguna cosa que podràs aprofitar en el llibre, i per tant has de córrer a anotar-ho si no vols que se t’escapi. Aquí és on entren les llibretes que duc sempre a sobre o les nombroses notes a l’iPhone amb frases que he caçat al vol o idees pels personatges i les trames robades dels llocs més insospitats.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?

Escric els dissabtes i diumenges, de 10 a 18, i quan puc, m’agafo els divendres de permís i escric seguint el mateix horari. Per tant, les meves setmanes es divideixen en els dies de feina real en què per molt que dugui la novel·la al cap no tindré temps d’escriure res, i els tres dies finals de posar-me a escriure a sac mentre la gent se’n va a la platja o fa el vermut. Perquè no ens enganyem, escriure el cap de setmana és una putada, no descanses mai, però he tingut la sort de compartir el tràngol amb la Gemma Ruiz, la meva parella, que també escrivia la seva novel·la (Argelagues, surt a Proa aquest setembre). Durant els últims tres anys hem estat dos corredors de fons animant-nos mútuament.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?

Gasto una aigua de litre i mig a cada sessió d’escriptura i no tinc ninots ni mascotes. Utilitzo molt la Wikipèdia, l’Optimot i d’altres diccionaris, però tot és online, a mà només hi tinc els llibres de documentació de la novel·la de torn.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 324? O si ets dels que escolta música, què escoltes?

Escric sense música i en silenci, i el meu secret per produir són les aplicacions que et bloquegen les distraccions. Amb Jambalaia he utilitzat el Self-Control, que em bloqueja les xarxes socials i em deixa navegar per la resta de webs, així puc fer consultes i documentar-me evitant caure al forat negre de Facebook i Twitter. Més manies? Darrerament m’agrada molt anar i tornar de l’Ateneu a peu. Són 50 minuts de passejada, però em serveixen per aclarir les idees de bon matí i repassar la feina feta al vespre, quan torno cap a casa.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?

Normalment escric unes sis o set hores efectives al dia, amb interrupcions, viatges al lavabo, cafès, etcètera. A partir de la setena hora el cap no carbura i haig de parar, per molt engrescat que estigui.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?

Escric vestit, almenys fins que algú de l’Ateneu impulsi els «dijous nudistes»…

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?

Llegir altres autors no m’interfereix: clàssics, novetats per ressenyar, llegeixo de tot. Durant el procés d’escriptura toco molta documentació del tema que m’ocupa, amb Jambalaia m’he fet farts de llegir assajos sobre l’obesitat, els supermercats, les tradicions de Montauk… I cap al final de l’escriptura sempre rellegeixo els meus autors de capçalera. És un fetitxisme, busco precisament que m’influeixin, amb la intenció, totalment il·lusa, que se m’enganxi alguna cosa d’ells. Sempre em passa, cap al final m’entra el canguelo amb el to de la novel·la, que si no és prou bo, que si no és prou contundent, i llavors rellegeixo Thomas Pynchon amb l’esperança que se m’enganxi l’esbojarramenta, rellegeixo American Psycho per empeltar-me de la fredor d’Easton Ellis, fullejo el primer Monzó, el primer Houellebecq, els primers Beigbeders…

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Còpies de seguretat: en fas? No en fas?

La construcció de les meves novel·les és caòtica. Començo a escriure sobre tot de temes que m’interessen, en paral·lel, fins que arriba un dia que, remirant-me els arxius, em dic «ah, ja ho entenc, la novel·la va d’això!». A partir d’aquest moment comença la quadratura del cercle, és a dir, l’intentar adaptar els textos que ja havia fet -anotacions i comentaris sobre el Montauk de Max Frisch, cròniques de les meves visites al Walmart o reflexions sobre el fet d’escriure en el cas de Jambalaia– per tal que tot plegat tingui sentit i construeixi una història llegible i coherent. Per tant, si algú revisés les cent versions que arriba a tenir una novel·la al meu disc dur veuria diversos processos d’escriptura per separat, amb documents de temes ben diferents que van creixent, i després diverses temptatives d’unir-los, a mesura que vaig trobant punts de contacte entre les trames, ordenant i reordenant una vegada i una altra totes les parts. Per mi escriure una novel·la és muntar un puzzle, i a més fer-ho a cegues, perquè la imatge final no la veus fins que no has acabat.

La reescriptura és constant durant el procés de tancar la novel·la, i un cop l’he acabada faig un mínim de tres passades completes al text –línia per línia, paraula per paraula– per tensar-lo, afinar la llengua i augmentar la coherència entre les parts.

Ah sí, i les còpies de seguretat (mare meva, quin qüestionari més llarg!). Mai he estat gaire fanàtic de fer-ne, però fa uns mesos vaig decidir fer un pensament i ara tinc tots els arxius de la novel·la sincronitzats amb el Time Machine de casa i amb un Dropbox a Internet. I funciona, des que sé que si mai em roben el portàtil no perdré ni una línia vaig molt més tranquil.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?

La meva primera lectora és la Gemma. No li deixo mai llegir res fins al final, però en el procés de revisió i reescriptura és una aliada impagable, i de fet algunes de les troballes més bones deJambalaia són seves. La gràcia de viure amb una escriptora és precisament que s’esborren les línies entre feina i oci, perquè ens passem el dia parlant de literatura i dels nostres textos respectius. És incisiva i implacable, i pràcticament sempre li faig cas amb tot. També li deixo llegir al Miquel Adam, amb qui ens fem d’espàrrings literaris i posem a prova els textos respectius. Al torero d’hivern també li compro quasi totes les recomanacions. I finalment, quan entra al procés l’editora i els correctors, també els faig cas en quasi tot el que em diuen. Amb la primera novel·la vaig escoltar molt poc les veus del meu entorn, no vaig fer cas als que em deien que escurcés el final, per exemple. Ara he après que les visions externes ajuden, et fan tocar de peus a terra, i ja no em sap greu desprendre’m de trames senceres o brometes privades, per molta estima que els hagi arribat a tenir.

Reposar els textos: M’agrada quan puc deixar-los uns mesos al calaix, però tant és el temps que hagi passat, sempre els tocaria, sempre canviaria coses o hi afegiria noves referències, de manera que em va bé tenir una data final.

I respecte a parlar de la novel·la mentre l’escric: ho faig contínuament, és inevitable, no puc parar de parlar-ne amb els amics. Em seria estranyíssim no poder parlar-ne! Els exposo en quin estat em trobo, què em preocupa, què voldria aconseguir: ho faig perquè ho necessito, però també perquè així els faig xerrar i desencallo el meu problema amb els seus consells. És el mètode Chuck Palahniuk, llegiu Jambalaia i ho entendreu.

Entrevista publicada per Jordi Benavente al digital de cultura Núvol.