19/1/21

​Ressuscitar Poe esmolant-ne els «Contes foscos»

Erudit i genial, violent i neuròtic, tafur i borratxo, són alguns dels adjectius amb què l'escriptor Víctor García Tur descriu Edgar Allan Poe, el pare del relat de terror psicològic modern. Pioner de la foscor truculenta i, alhora, poètica. Mort a Baltimore el 1849 amb quaranta anys, pocs dies després que el trobessin delirant al carrer, ben bé com si ell mateix s'hagués escrit aquest mutis tètric. "S'esqueia ressuscitar Poe", afirma García Tur, que n'ha seleccionat i prologat els quinze relats inclosos a Contes foscos (Comanegra, 2021), traduïts al català per Jordi Cussà i Anna Camps.

A la nota inicial, Cussà explica que ell s'aboca a la traducció amb la mateixa "passió i voluntat de transcendència" amb què escriu. I reconeix que, davant d'aquest encàrrec, primer va estarrufar-se d'emoció, i després va tremolar esporuguit. (I que va voler comptar amb la mirada sàvia de la seva professora d'anglès, Anna Camps.) "Poe escandeix poesia fins i tot quan perfila un conte", diu l'autor de Cavalls salvatges. "Ben relatats, la demència, el pànic, fins i tot el terror, poden ser sublims", afegeix. Només cal llegir el delirant i perfecte "La màscara de la Mort Escarlata" per comprovar-ho.

Segons l'escriptora i narradora oral Inés Macpherson, "pocs descriuen la foscor com ell. L'exterior, però sobretot la interior". Ella recorda que va descobrir-lo a l'institut, amb la traducció clàssica de Carles Riba (deutora de la de Baudelaire, amb qui l'obra de Poe va desembarcar fastuosament a Europa). Macpherson fa anys que el narra en públic. Diu que Poe "sabia jugar perfectament amb el crescendo: creava una mena de dansa mental". Diu que com més l'explica, més matisos hi troba, "tant a nivell psicològic com narratiu". I, també, que hi ha els silencis. Moments en què Poe (el narrador, ella) "mira directament al públic", sotjant-lo.

En aquesta tria han descartat el Poe més detectivesc, de resoldre enigmes i trencaclosques, i han apostat pel més llòbrec i psicològic, amb relats com "El cor delator", "L'enterrament prematur", "El gat negre" o "Berenice". El Poe l'obra del qual és un "intent de corrompre l'art —i de passada els ciutadans que s'hi interessin— tot abordant la follia, el crim i la mort", matisa l'autor d'Els romanents.

De fet, segons García Tur, calia ressuscitar Poe no tant per posar al dia el català literari de la traducció, que també, com per recordar-nos que obres que ara "formen part indestriable del cànon" van ser escrites "des dels marges". L'autor de La narració d'Arthur Gordon Pym (Proa, 2019) malvivia abusant de l'alcohol i del joc. Va ser "el primer a assumir l'horror, el grotesc i la repulsió com a context", subratlla Cussà. Era capaç de crear atmosferes "que se't queden a la gola", destaca Macpherson.

De fet, un altre motiu per (tornar a) llegir Poe és fer inventari dels camins que va obrir, de tots els passadissos tenebrosos, físics o mentals, on va atrevir-se, abans que ningú, a plantar un quinqué. Lovecraft el considerava un mestre. Baudelaire li resava cada matí. Faulkner va llegir-lo, Borges va llegir-lo, i Stephen King també. Bolaño deia que calia fer-ho de genolls. Hitchcock no hauria estat Hitchcock sense Poe. El nostre imaginari i alguns dels nostres vertígens, tampoc.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze

Cap comentari:

Publica un comentari