Carver, Txékhov, Pasternak, Johnson

Un dels contes que més m'agraden de Raymond Carver (que escrivia sempre amb un retrat de Txékhov a tocar) sembla un reportatge. Es titula "Tres roses grogues" (en castellà, a Anagrama) i, més que diàlegs, té declaracions extretes de dietaris o memòries d'alguns dels personatges reals que hi surten; i també escenes farcides de dades, de detalls, que en mans de Carver resulten reveladors. Hi narra els últims anys del metge, escriptor i dramaturg rus, que moriria tuberculós. Arrenca una nit del 1897, amb l'autor de Tres germanes o L'oncle Vània anant a sopar amb un amic al millor restaurant de Moscou, on va ser seure i, sense previ avís, "començar a brotar-li sang de la boca". I s'acaba el 1904, l'endemà que Txékhov morís al llit després de brindar amb la seva dona i l'últim metge que el va atendre, que, inspiradíssim, i veient que ja no podia salvar-lo, va ordenar que els portessin una ampolla de Moët i tres copes.

Un dels poemes que més m'agraden de Carver sembla un curtmetratge experimental. S'obre així: "Jivago amb un bigoti fi, / esposa i fill. Els seus ulls de poeta / presencien tota mena de patiment." I s'acaba: "(...) però les pujades i baixades del saxo / drenen la capacitat / de resistir." De fet, Edicions de 1984 tot just publica l'últim recull de poemes del Nobel de Literatura Borís Pasternak, Quan escampi (traduït per Esteve Miralles i Ricard San Vicente): "I cal tornar-se una ombra anònima, / cal ocultar cada pas fet, / tal com s'oculta dins la boira / l'indret, immers, que hi queda cec." El Pasternak autor de la famosa novel·la El doctor Givago (Edicions 62), que inspiraria el poema de Carver, i la mítica pel·lícula de David Lean. El Pasternak cèlebre poeta soviètic, immortal gràcies a set-centes pàgines de prosa que van portar-li tanta fama com maldecaps, fins a esclafar-lo. Va morir pobre, assetjat pel règim soviètic.

Un dels millors alumnes de Carver al màster de l'Iowa Writers' Workshop va ser Denis Johnson, de qui l'editorial Contra ha publicat Viajes a los confines del mundo: reportatges de guerra, i de viatges extrems, que semblen relats. Amb frases que recorden la precisió, la brutalitat i l'energia amb què els exploradors experts s'obren pas, incansables, a cop de matxet, per la jungla.

Una de les millors coses de llegir és això: quan cada porta s'obre a tres portes més i cadascuna d'aquestes tres portes, a tres portes més, insospitadament però quadrant com un puzle, i no t'hi pots resistir.

Publicat per Jordi Benavente a Catorze.