Fut, de Jim Dodge (llibret de culte)

Una cosa porta a l’altra i aquell vespre de seguida vam fer comptes i vam dir que per què no. Era dimecres, un dimecres fred, plujós, fosc. Acabàvem de comprovar que una pàgina de la novel·la Fut, de Jim Dodge (Santa Rosa, Califòrnia, 1945), es pot llegir —en veu alta i sense pressa, gaudint-la— en poc menys de dos minuts. Que vol dir que aquesta història de 70 pàgines, traduïda al català per Martí Sales i publicada per Edicions de 1984, es pot llegir sencera en encara no dues hores. Que vol dir que el 2022, un dissabte al migdia que faci bo, podríem fer la Marató Fut davant de Cal Llibreter, que és on vam fer la primera Festa Fut l’1 de desembre (amb whisky, i amb amics, com es fan les coses transcendents).

Aquell vespre érem al fons de la llibreria convocats pel magnetisme d’aquest llibret de culte (no conec ningú que l’hagi llegit i no el recomani amb fervor), que comença amb la mort del pare del protagonista quan aquest encara ha de néixer; i tot seguit, poc abans del tercer aniversari del nano, també mor la mare (no estem fent cap espòiler: són les dues primeres pàgines). I no estem parlant d’un drama, parlem d’una de les aventures petites més grans que llegireu mai, l’aventura de la relació entre un avi i un net únics.

L’avi Jake, noranta-nou anys, metre seixanta calçat amb les botes de cowboy, jugador empedreït, sorrut i de Kentucky, i posseïdor de la recepta per destil·lar Vell Sospir de la Mort (el whisky de la immortalitat), que va donar-li a Nevada City un indi moribund: “Collons, nano, doncs a mi no em sembla que t’hagi fet gaire servei”. I el net, el Menut, que, “com la majoria dels homes amb aquest sobrenom, feia quasi dos metres descalç i pesava un quintar”. Un avi i un net… I una ànega! Una collverd de nou quilos, tota caràcter, que no sap (no pot) volar: la Fut.

En una entrevista antològica de Kiko Amat, inclosa al final del llibre, Dodge explica que fa anys una dona atapascana va dir-li que a la seva cultura les històries “tracten de com et fiques en problemes i com te’n surts”. Això li va encantar. I en aquest sentit, diu, els seus personatges “lluiten per saber com estimar” i “com sobreviure al patiment que l’amor engendra inevitablement”.

Jim Dodge viu amb la seva dona en un ranxo aïllat enmig de boscos californians. Ha fet de llenyataire, de pastor, de jugador professional (pòquer, ruleta, etc.), de consultor mediambiental i de professor d’Escriptura Creativa a la universitat. I fins ara ha escrit tres novel·les (Fut, traduïda al català, i les altres, al castellà; totes espectaculars) i un fotimer de poemes. Les dues disciplines són igual de difícils, diu. I també que el sistema capitalista està fent “una guerra no declarada contra la imaginació”, i que l’escriptura és el seu “petit cop de puny públic contra l’imperi. Especialment si aconsegueix dir la veritat d’una manera bonica”. I vet aquí el moll de l’os.

Aquesta novel·leta està escrita amb tendresa; per això emociona i atrapa. Però també té aventures i juguesques i armes i personatges estrafolaris i històries rocambolesques dins de la història principal (la història d’un nano, orfe amb tres anyets, que no ens trenca el cor: ens l’eixampla). I també hi ha porxos i les converses que es tenen als porxos, fetes de silencis i complicitats. I tot plegat té un puntet màgic i irreal meravellós. I poesia. I obsessions. I filosofia oriental. I amistat. I humor. Sense humor no hi pot haver revolució, i Jim Dodge és un anarquista ecologista magnífic. I un narrador excel·lent.

Kiko Amat va dir: “Si heu de seguir un mestre (o un cogombre), seguiu-lo a ell, posats a fer. És el millor, i escriu com els àngels”. Thomas Pynchon va dir que llegir-lo era “com estar en una festa sense fi on se celebra tot allò que és important de debò”. A Cal Llibreter, aquell vespre fred de desembre, vam dir que llegir Jim Dodge és com estar assegut al seu costat, al porxo, és escoltar un amic poeta que t’explica una història bonica, divertida i tràgica, i gairebé real —tan real com la bona literatura.

No se’n surt intacte, d’aquesta novel·la; se’n surt somrient i agraït —“volant cap amunt com un bon ànec salvatge: una explosió d’aigua i ales”—, i amb la missió de propagar-la.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

Calamars de farciment místic (un xiuxiueig)

Els cuiners semblen déus quan el teu angle de visió és el de qui frega els plats, deia el xef mediàtic i punk Anthony Bourdain. Xesco Bueno (Barcelona, 1968) va començar així, des de baix, als disset anys, amb els braços a l’aigua tèrbola de la pica del restaurant del seu tiet Antonio. I no va fugir corrents: el nano trobava que la cuina era un escenari magnífic. Però el que ell volia, o començava a intuir que volia, era ser l’encarregat dels fogons; saber i controlar els temps de cocció, idear amanides, decidir salses, recuperar sabors i combinar-los; mimar, alimentar i fer feliços els comensals; cuinar, vaja, tenint sempre present el passat i sabent que el futur depèn del que mengem cada dia.

Després d’aquella pica van venir-ne moltes més, en bars, restaurants i hotels, fins que va entrar a l’escola Hofmann (on ha estat alumne i després mestre); allà va aprendre del tot la tècnica, el mètode, i va confirmar la vocació: l’amor per un ofici que ve de molt enrere i que ens és bàsic per motius evidents. Avui és cuiner, gastrobibliòfil i mestre arrossaire, i xef del restaurant Ca l’Esteve de Castellbisbal, a tocar de Martorell, amb Montserrat al fons i envoltat de vinyes. Aneu-hi, demaneu per exemple una amanida de l’hort, que també té allà mateix, i un dels arrossos que fa, per llepar-se’n els dits i sucar-hi pa, i una cerveseta, i, hosti, és que escric això i ja m’hi trobo… Salivera.

“Jo cuino per pur plaer, el meu i el dels altres quan els veig gaudir i després veig el plat net”, diu Bueno. (Hi ha un cognom millor per a un cuiner?) “Cuinar és també una forma d’expressió, que m’acosta a les persones. És compartir i confraternitzar, i és un honor; fins i tot servir després el plat, ho és”, diu mentre el sol baix i taronja del crepuscle entra radiant per les finestres de casa seva, on ens hem trobat, just a sobre del restaurant. El seu objectiu professional —que també és el seu objectiu vital—, expressat així de clar, tan net com aquesta llum.

Bueno defensa la cuina “de cassola i xup-xup”. Ha deixat enrere “la fase aquella de l’alta cuina, de la creativitat mal entesa, de buscar només i en tot moment el més nou i arriscat i fashion”. “Soy guisandero”, diu. I viu de les ensenyances rebudes: dels seus mestres, els seus companys, els seus alumnes, la mare, les àvies. Diu que busca l’excel·lència amb la cuina de sempre, la de casa, i amb productes d’aquí: gust, memòria, sostenibilitat, passat i futur. Aquesta és la seva (deliciosa) batalla.

Tot això és el que vertebra el llibre que Xesco Bueno acaba de publicar, Cuina catalana oblidada (Larousse). Un recorregut per la memòria culinària de Catalunya que, literalment, fa venir gana, fa que et vingui de gust halar; i també provar-ho tu mateix, per què no, posar-t’hi: cuinar. I ara podria farcir aquest article només amb els noms d’algunes de les receptes que inclou el volum, noms poètics i saborosos, carregats de significat, mireu: peus de xai amb samfaina, all cremat i esmarris, conill amb sípia, patates en escabetx, bolets a la llauna amb ou perdut i pernil, arròs a la catedral, bacallà a la catxipanda, cargols a correcuita, mongetes de traginer.

Receptes llamineres a més no poder, compilades i narrades pel Xesco Bueno i fotografiades per Marian Montoro i José Luis Sánchez, professionals també d’això seu, que és il·luminar i enquadrar i retratar plats de tal manera que, tot i que no puguem olorar-los, vulguem tastar-los (però de seguida, sisplau, que no ens facin patir més), volem seure a taula i clavar-los la forquilla o enfonsar-hi la cullera.

Al pròleg, Toni Massanés, director general de la Fundació Alícia, hi recorda el “Salvem els plats!” que entonava Manuel Vázquez Montalbán, i tot seguit afegeix que amb aquest llibre Bueno “contribueix decisivament a la causa”, perquè rescata receptes marineres, rurals, de muntanya i periurbanes, “variades, sorprenents, convenients i sostenibles”. També passa per aquí, el planeta viu i verd que volem, per cuidar el paisatge, els camps i el mar, per no estirar més el braç que la màniga i comprar d’aquí, respectant els productes de temporada i aprofitant tot el que pot donar-nos la terra, sense estressar-la.

Un llibre, doncs, que és un regal en tots els sentits: regalar-se’l per posar-s’hi un mateix; regalar-lo per totes les coses bones i les bones idees que conté; sobretot per la tasca de memòria que suposa, de preservació del patrimoni gastronòmic i natural. Tornem-hi, mireu: pèsols i carxofes ofegats, ous al caliu, granotes a l’allet crocant, patacó, allioli de codony, sopa de fredolics, calamars de farciment místic.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

L’ànima de Charles Bukowski

A mi no m’agrada parlar en públic; que no vol dir que, un cop hi soc, no ho surfegi tan bé com puc i que fins i tot en gaudeixi: l’adrenalina és llaminera. No m’agrada, però m’he trencat la cara amb el pànic escènic sempre que ha fet falta. Vaig ser-hi quan l’Anna Gual presentava el seu sisè poemari, Altres semideus, a l’Horiginal: vaig dir-hi la meva, la mà tremolosa, la veu explorant el vertigen; també hi vaig ser pels Auguris d’innocència, de Patti Smith, amb la poeta i traductora Laia Malo, tots dos títols de LaBreu. L’última vegada va ser dimarts passat, a la llibreria Finestres de Barcelona, presentant amb l’escriptor Martí Sales la seva traducció al català de la primera novel·la del californià Charles Bukowski (1920-1994), Correus, publicada per Quid Pro Quo.

Henry Chinaski, a la ficció; el vell Hank, per als amics. Un autor controvertit, llegit avui: titllat de masclista, enaltit per la seva tendresa, rude i empàtic al mateix temps. Abans d’escriure això vaig trucar a una amiga que també s’ho havia llegit tot, d’ell, quan érem joves, i que, com jo, encara en destaca la duresa i la noblesa del pària maleït, el foc de la seva literatura; però ara mateix, em va dir, el troba indefensable. En canvi l’escriptora francesa Virginie Despentes diu que va començar a llegir Bukowski als tretze anys i que hi torna sempre que se sent perduda o deprimida, perquè “els seus llibres són com amics”, malgrat la “merda masclista”.

Bukowski ha inspirat (ell que només volia que el deixessin tranquil: anar a l’hipòdrom, follar, emborratxar-se, escriure) una colla d’imitadors del seu estil enganyosament senzill, de frase curta i d’anar al gra; però l’energia de Bukowski és inimitable. La prosa descarnada, el nihilisme sorneguer i, alhora, l’èpica que era capaç d’imprimir-hi: “La música clàssica, els puros, l’ordinador, fan que l’escriptura balli, cridi, rigui —deia cap al final dels seus 73 anys—. Aquest malson de vida també hi ajuda”.

Ho veia tot molt negre però se’n fotia del mort i de qui el vetlla. I malgrat tot, era un vitalista, convençut que, quan tens clar l’objectiu, cal anar sempre fins a les últimes conseqüències (busqueu el seu poema “Roll the dice”). El seu objectiu era escriure, rotundament i amb la màxima simplicitat, sobre la classe treballadora de la seva època, parlant sempre en primera persona: misèries, somnis, desesperació, resistència. Reconeixia un mestre: John Fante (busqueu-ne Pregunta-ho a la pols; amb pròleg del mateix Bukowski).

Abans de fer de carter (Correus és una mena de crònica dels anys previs a dedicar-se de ple a l’escriptura), va treballar en escorxadors, supermercats, gasolineres, de rentaplats, fregant vagons de tren, de camioner, de peó de fàbrica. I tot això és el que retratava, sense floritures: “Podria usar el més sofisticat dels llenguatges, però crec que al final les paraules que se salvaran seran les petites paraules essencials que diem de veritat”.

Dimarts, vaig voler ser a la Finestres perquè quan era adolescent (i tot em semblava un caos o una nàusea) Bukowski em confortava: era sòrdid i lluminós alhora, era violent quan calia tornar-s’hi, però també era tendre (busqueu el seu poema “The bluebird”). A Correus —escrita en dinou dies—, s’hi renega, s’hi carda, s’hi pega, s’hi tornen bojos alguns personatges, “vaig fotografiar-hi la realitat sense sermons”, deia; però també hi ha empatia, i un narrador que no jutja, mostra. Bukowski bevia molt, follava tant com podia (no tant com bevia), treballava del que calgués, i escrivia, dinamitant els límits de l’autoficció. “El noranta-cinc per cent és veritat i la resta, narració”, deia; i també que “l’art és la seva pròpia excusa: o és un poema o és un tros de formatge”.

Sense l’editorial Anagrama, que va traduir-lo gairebé tot al castellà (Mujeres, Factótum, Peleando a la contra…), aquest idil·li nostre amb Bukowski no hauria estat possible: dimarts també vam brindar per l’Herralde. En català n’havíem pogut llegir el recull de relats La màquina de cardar (Edicions 62) amb traducció de Dolors Udina. Ara, Quid Pro Quo —catàleg eclèctic i brillant, que continua creixent— publica Correus, amb la veu de Martí Sales:

“M’emborratxava tant i tan sovint que semblava una mofeta pudent al purgatori. Una nit, a la cuina, fins i tot vaig acabar amb un ganivet de carnisser al coll i vaig pensar: ei, tranquil, nano, que potser la teva filleta vol que la duguis al zoo. Gelats, ximpanzés, tigres, ocells verds i roigs, el sol que es ponia i li tocava els cabells, el sol que es ponia i tocava els pèls dels teus braços, ei, tranquil, nano.

Quan vaig tornar en si, era al menjador del meu pis, escopia a la catifa, m’apagava els cigarros als canells, rient. Boig per tancar.”

Als divuit anys, Bukowski era el millor company de viatge que podia tenir. És, també, quan vaig devorar El mite de Sísif, d’Albert Camus, que deia allò que l’únic problema filosòfic realment important és el suïcidi; és a dir, valorar si val o no val la pena viure la vida. Jo tenia un 386 i em tancava a l’habitació i escrivia coses que no anaven enlloc, però almenys així no em quedaven a dins. I tot em semblava hostil, i buit, però tenia Bukowski al costat dient-me “recorda els gossos vells que van lluitar tan bé. Hemingway, Céline, Dostoievski, Hamsun. Si creus que no van tornar-se bojos, en habitacions minúscules, com t’està passant a tu ara, sense dones, sense menjar, sense esperança, és que no estàs a punt. Beu més cervesa.”

O això altre, tan actual: “El capitalisme ha sobreviscut al comunisme. I ara es devora a si mateix”. I el més fotut és que aquest “a si mateix” som nosaltres, i Bukowski ho sabia, perquè havia tingut moltes feines de merda, dures, alienants. I encara hi ha imbècils que volen supermercats amb treballadors (amb esclaus) que et portin la compra a casa en deu minuts.

“L’ànima d’un home, o la seva absència, es farà palesa quan estampi les seves paraules en un foli en blanc”, va escriure Bukowski. Llegiu-lo, i decidiu vosaltres mateixos si tenia o no tenia ànima. Jo hi estava en deute; amb la seva fúria, les seves contradiccions, la seva humanitat.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

La pell, l’agulla, la tinta, el valor

Un esquirol, un escurçó, una falç. Un plat —dentat, senzill, perfecte— de bicicleta. Un didal. Un casc de soldat imperial, una espasa làser, un X-Wing. El perfil únic de les agulles de la muntanya de Montserrat. Les nou lletres del riu Llobregat. Un collverd, potser la Fut, deixant-se portar corrent avall. El nom del whisky de la immortalitat: Vell Sospir de la Mort. El llampec de la M de Metallica. 2666 amb la tipografia d’Anagrama. Una bala, un llapis, una Pallarès oberta. Fa anys que hi rumio, i que vaig llistant què podria tatuar-me si mai tinc prou valor.

A l’avantbraç, a l’espatlla, al bessó, al coll, a l’omòplat. Amb diversos colors o amb una sola tinta. Tot i que potser no és valor, el que cal. Que tots ens hem de morir (amb sort, després de viure fort i d’envellir) i aleshores ja no importarà si ens havíem tatuat o el què. Però, amb tot, encara no m’hi llanço. I segueixo llistant.

Una petjada, menuda i negra, de gat. Horses, pel disc de Patti Smith. El disseny més simple possible de la cara d’un gat: un petit cercle coronat per dues diminutes V capgirades. Un Colt, una fletxa índia, un cavall al galop. Una oreneta en ple vol, només una, fugint. El nom del gat que dormia al teu llit quan eres petit. La S de Superman. Tekeli-li. La Moreneta. La runa “Pirr”, que protegeix les cases i els seus habitants del foc, del vent i de la bogeria.

Una gota d’aigua, una espiga de blat, un mussol molt quiet en una branca, una llàgrima. La A de L’Equip A, d’Andrea, d’Adrià. La A d’anarquia. “Born to Kill” i el símbol de la pau. Una calavera, un buda, una mitja lluna, uns ullals. Una guitarra elèctrica. L’Anell Únic, la pipa de Sherlock Holmes, la Marlin de la Margo Crane. El vuit cansat de l’infinit. Un far i un penya-segat i onades. La Campaneta de Peter Pan. O Peter Pan mateix. O el garfi del capità Garfi. Una G petita, de Guillem.

La llista és interminable, i em diu un amic tatuador, del barri, que el que costa és el primer, però que un cop obres l’aixeta ja pot ser un no parar… I jo li dic que, si mai dono la meva pell al ritual de l’agulla i la tinta, serà a les seves mans. I continuo la llista, per si arriba el dia.

El rostre barbut de Dostoievski. Una fulla de roure, una branqueta de romaní, una escampada de fenàs de marge a la vora d’un camí. Els monstres de Sendak, la balena de Davies, Moby Dick, Cthulhu. “Sympathy for the Devil” i un santcrist. Hawk Moon. On the road. Paris, Texas. La destral de Raskólnikov. La paraula Kentucky.

A vegades ho somio i tot: la pell, l’agulla, la tinta i, per fi, gravat, un dibuix, un símbol, una paraula.

I alhora sempre tinc al cap aquests versos de l’Anna Gual:

No em calen ni perforacions ni tatuatges,
el meu cos
és un mapa.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE. 

Els cavalls de Troia de Mariana Enriquez

Hi ha un moment molt boig i fascinant, a la presentació de Nuestra parte de noche (Anagrama, 2019) a la llibreria Gigamesh de Barcelona, en què l’escriptora i periodista Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973) confessa les històries que s’hi imaginava: volia escriure una cosa llarga, diu, però no sabia com de llarga (té 667 pàgines), i tot seguit afegeix que la primera història la somiava “molt Lovecraft, molt weird”; la segona, “molt It, molt Stephen King”; la tercera havia de ser una “novel·la anglesa victoriana, que va acabar sent rockera i dels seixanta”, i la quarta la volia “d’iniciació i terror modern, una novel·la urbana”. Però sobretot tenia clar que totes aquestes peces i més, ben imbricades, farien “una sola novel·la”.

Sense deixar respirar el públic, també diu que al final va veure que allò no era res més que la traducció de les seves obsessions. I les llista. La política, la dictadura, la repressió. La màgia negra. El rock. “Els homes així una mica espectaculars”, diu i somriu. I qüestions més fines. Com ara l’herència, la sang, i si és possible tallar amb un passat personal i històric, o si sempre acaba sent una condemna. Com ara ser jove en un moment i en un lloc determinats, la intensitat de les amistats juvenils. Com ara la malaltia i el que fa la malaltia amb els nostres cossos. I Donoso, i Sabato, i Clive Barker, i Shirley Jackson… I també una crònica periodística falsa (que és una de les parts del llibre): crònica pel format, pel llenguatge i pel punt de vista, però pura ficció, tot malèvolament i genialment inventat.

Tot plegat havia d’acabar armant un fris, diu, un sistema solar. Aquesta novel·la que no pot ser més fosca, vaja, ni més brutal, ni més sensual, ni més pertorbadora, ni més magnètica. I que, precisament per aquesta intensitat, només provoca o rebuig o adhesions apassionades com aquesta: que l’acabo de llegir i necessitava celebrar-la.

Hi ha un pare, Juan, que fa de mèdium per a una societat secreta (“la Orden”), gent poderosa que venera una deïtat terrible i antiga i sanguinària (“la Oscuridad”). Hi ha son fill, Gaspar, a qui Juan vol allunyar de tot això perquè no hagi de patir com ell, lligat a unes cerimònies que el consumeixen, a un poder que l’encadena. Hi ha la mare: no n’explico res expressament, ja ho llegireu. Hi ha la família, i també hi ha l’Argentina de la dictadura militar, i el Londres psicodèlic, i els orígens africans d’aquest ritu pervers. I un fotimer de referents històrics, literaris, musicals, antropològics, que Enriquez no va haver de documentar per a la novel·la perquè són coses que sempre li han interessat. I això es nota en el resultat final: la melodia que en resulta sona plena de matisos. Perquè no és que l’autora sàpiga de què parla, és que són obsessions que la vertebren.

Hi ha un altre moment molt boig i fascinant, en aquest cas a la presentació del recull d’articles El otro lado. Retratos, fetichismos, confesiones (Ediciones Universidad Diego Portales, 2020), amb Leila Guerriero, en què Enriquez diu que ella té una mena de panteó dins del qual va posant-hi gent, va inventant-se “germandats estètiques”, és a dir, va constel·lant interessos i esgotant filons que la porten a altres filons, i tot són troballes i tot li va formant un univers propi fosc i vibrant. És molt bo sentir-la. Veus com funciona una ment creativa que basteix els seus textos a partir de passions, i amb un talent fulgurant, i també amb ofici, esclar: l’ofici de la pedra que ha picat fent de periodista cultural des de molt jove i l’ofici, si se’n pot dir així, o potser és millor dir el múscul, que ha adquirit llegint de manera insaciable.

Un altre moment impagable és quan confessa que això d’usar formats periodístics quan escriu contes o novel·les, això de no tenir por d’empeltar la ficció d’estructures de la no-ficció, no li ve de la seva experiència laboral sinó d’haver llegit Carrie, de Stephen King, novel·la en què el de Maine intercalava notícies (inventades per ell) i funcionava: el resultat era encara més esfereïdor.

Tota l’obra d’Enriquez (relats, columnes, cròniques, novel·les) s’alça en aquest univers que ella mateixa s’ha anat construint, el panteó que dèiem, visceral, eclèctic, riquíssim, viu. Pels seus articles hi desfilen Joyce Carol Oates (“una fragilitat que emmascara la voluntat d’un tifó”), Kurt Cobain (“massa complex i problemàtic per permetre la síntesi”), Nick Cave (que “va de crooner seductor a predicador dement somiat per Flannery O’Connor”), Jack l’Esbudellador, Bram Stoker, Poe, Mark Ruffalo (“cap personatge és banal si li cau a ell”), Sylvia Plath, Charles Manson, River Phoenix… Una veritable festa.

Enriquez va ser addicta a la ouija durant anys, un plaer inigualable, pagà, adolescent, diu. Va arribar a tenir un quadern farcit de missatges del més-enllà, que va perdre en una mudança. Va escriure un conte, inclòs a Los peligros de fumar en la cama (Anagrama, 2017), en què filles de desapareguts durant la dictadura argentina (1976-1983) miren d’invocar els seus pares i mares. Diu que la realitat ofereix escenes i metàfores que remeten a aquells anys cada dia. Diu que, ara per ara, el terror és la seva manera de posar sobre la taula temes polítics, passats o presents, que impregnen la vida quotidiana del seu país: la dictadura, la repressió, les sagnants desigualtats socials, l’aporofòbia. Atenció: no vol dir que cada relat seu sigui un relat polític, vol dir que, de tant en tant, les seves històries fosques duen, sota la pell, un petit cavall de Troia.

“La casa de Adela” (de Las cosas que perdimos en el fuego, Anagrama, 2016), per exemple, és una obra mestra de només 16 pàgines, de pur terror, de què passa quan enmig d’una situació quotidiana s’hi desplega —molt lentament, però imparable— una cosa insuportable. I alhora és també la llavor d’una de les trames de Nuestra parte de noche. Que ja ho hem dit, que tot suma i tot alimenta l’horror, en l’univers Enriquez: “Ella se entusiasmó: una casa embrujada tan cerca, en el barrio, a dos cuadras apenas, era la pura felicidad. Vamos a verla, dijo”.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE

Caminar (filosofia de vida, ànsia, deliri)

Werner Herzog, el director de cinema que va fer pujar un vaixell de vapor al capdamunt d’una muntanya, també hauria de sortir al llibre que ens ocupa. I no per la bogeria del vaixell, sinó perquè per a l’alemany caminar també és un misticisme. Parlem d’algú que va anar a peu tot sol de Munic a París, en ple hivern, creient que fent-ho salvaria una amiga malalta. Algú que diu que no somia mai de nit, sinó caminant. Algú que era íntim de l’aventurer Bruce Chatwin, l’única persona amb qui podia parlar de tu a tu sobre “l’aspecte sacramental de caminar”.

Herzog sortiria al llibre de Frédéric Gros Caminar, una filosofia (Cossetània, 2021; traduït ara al català per Francesc Roma), si no fos que Gros només hi invoca personatges morts ja fa temps, filòsofs, poetes i escriptors, com ara Nietzsche, Rimbaud, Rousseau, Thoreau, Nerval, Kant, Kerouac, Benjamin, Baudelaire, Hölderlin, Wordsworth, Sòcrates (l’excepció és Gary Snyder, que, fort com un puma, als seus 91 anys encara trisca). Tota aquesta marrada per dir que el llibre de Gros detalla i exalta una filosofia de vida: la dels que creuen que caminant només importa “la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges” i que no cal anar gaire lluny, que el sentit de caminar és la llibertat i l’autoconeixement, i situar-se al marge de la civilització.

Gros és professor a la Universitat de París, filòsof i assagista, expert en Michel Foucault, i un gran caminador: aquest llibre no es podia escriure des del sofà. Jo n’havia llegit i subratllat follament l’edició castellana de Taurus (2014); ara per fi ens arriba en català. Stevenson: “Una caminada s’ha de fer en solitari, perquè la llibertat és essencial”. Rousseau: “Mai no he pensat tant, existit tant, viscut tant, estat tant jo mateix, si puc dir-ho així, com en els viatges que vaig fer tot sol i a peu”. Nietzsche: “Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix”.

O el tràgic Rimbaud: “Fugir de la vil estupidesa dels asseguts”. L’etern adolescent de qui Gros sosté que en només cinc anys va transformar la literatura per, tot seguit, deixar d’escriure per sempre. El que no va deixar de fer mai va ser caminar, obstinadament. Hi ha una ànsia interior, en Rimbaud i en d’altres, que els empeny a marxar, diu Gros, i no és la crida dels grans espais, ni la dèria de trobar tresors o veritats, sinó el dolor d’estar-se aquí, la impossibilitat de quedar-se quiet, no voler de cap manera enterrar-se viu. “Caminar, com una decisió contínua del deliri”, diu, de Nerval.

Kerouac i els pòtols místics dels camins (“rodamons celestials que refusen l’obligació de consumir”). Benjamin i els flâneurs de les ciutats (en el seu cas “la subversió no consisteix a oposar-se, sinó a esquivar”). Kant i les seves passejades diàries, sempre les mateixes passes i sempre a la mateixa hora. Triscadors de cinc o sis hores diàries, com Thoreau i Nietzsche, incapaços de pensar res tancats en una habitació; com Rousseau: “No faig mai res si no és caminant, el camp és el meu gabinet”. Les marxes de Gandhi. El vagabundejar melancòlic de Nerval. O el cas del Camí de Sant Jaume, en què el mateix camí va acabar sent tan sagrat com el santuari. I més exemples.

És escandalós, com n’arriba a estar de farcit, aquest llibre, i el millor de tot és que Gros escriu molt bé: sap ser èpic sense enfarfegar, sap estar a l’altura dels gegants que retrata. Caminar, una filosofia és molt fàcil de recomanar. Si mai heu sentit que tot us engavanyava i necessitàveu sortir a caminar, deixant-ho tot enrere, i que només importessin el que dúieu a la motxilla i tot l’espai que s’obria davant vostre; si mai heu sentit, o fins i tot heu comprovat, que podríeu estar en camí no ja uns quants dies, sinó setmanes o mesos; si mai heu cridat com una persona feliç, o com un animal feliç, mentre caminàveu lliures pel bosc: amb aquest llibre comprovareu que no esteu sols. Que ens precedeixen els exemples. I que “caminar no és cap esport”. És una filosofia de vida, una ànsia, un deliri, i un acte suprem de llibertat.

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE. 

«Vida, Sylvia. Vida», li diu Patti Smith

Una de les millors anècdotes que explica Patti Smith a M Train és la d’aquella tarda d’hivern que va anar a visitar la tomba de la seva admiradíssima Sylvia Plath, al cementiri de Heptonstall (Anglaterra), i que, després d’estar-s’hi una bona estona fotografiant-ne la làpida, el cel gris i la neu, li van venir moltes ganes d’orinar, diu. I tot seguit escriu: “Vaig imaginar-me deixant-hi caure un rierol; una part de mi volia que ella sentís aquella escalfor. Vida, Sylvia. Vida”.

Una anècdota poca-solta i tendra alhora, rodona. A poques persones se’ls perdonaria aquest sacrilegi, però Smith és única (“una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, diu Nick Hornby), i també és una de les millors ambaixadores de Plath, des que als vint anys van regalar-li Ariel, que de seguida va convertir-se en un dels seus llibres de capçalera, fascinada per una poeta amb “una cabellera digna d’un anunci de xampú” i amb “la incisiva capacitat d’observació d’una cirurgiana que s’arranca el seu propi cor”. Ningú celebra el tiberi, i l’encimbella, com Patti Smith; això també és així.

És sabut que Sylvia Plath (Boston, 1932 – Londres, 1963) va suïcidar-se l’11 de febrer del 63 a la cuina de casa seva, mentre els seus dos fills dormien a l’habitació, mentre, a fora, glaçava. Com glacen aquests sis versos del seu poema “Lady Lazarus” traduïts per Montserrat Abelló (dins el recull Sóc vertical, Proa, 2006): “Morir / és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé. / Tan bé, que sembla un infern. / Tan bé, que sembla real. / Podríem dir que en tinc vocació”.

Recordo la presentació de la novel·la de Plath La campana de vidre (Periscopi, 2019; traduïda per Marta Pera Cucurell), a La Tribu del barri de Sant Andreu de Barcelona; el debat que va sorgir; els detalls de la mort de la poeta, i de quina manera —sempre passa— un suïcidi modifica la visió que tenim de l’obra. Recordo aquelles dues frases terribles i belles, de les moltes que tinc subratllades en aquesta novel·la que es llegeix gairebé com una crònica del temps que va passar de jove, a Nova York, com a redactora d’una revista de moda: “A aquella hora vaga entre la foscor i l’alba, el terrat de l’Amazon estava desert. Silenciosa com un lladre, amb el meu barnús estampat de capblaus, em vaig enfilar a la barana”. Recordo l’escriptora i periodista Míriam Cano desplegant davant nostre la seva traducció del poema “Ma Mare” que va escriure Frieda Hughes, filla de Plath, farta de reviure-ho una vegada i una altra a través de tots nosaltres: “L’estan tornant a matar / Ella va dir que ho feia / un any de cada deu / però ells ho fan un cop l’any, o cada setmana, / alguns fins ho fan cada dia (…)”.

Recordo haver dit, amb tot el respecte, que entenc la Frieda, i que no puc ni imaginar-me el seu dolor. I que entenc també que som així, la resta, que encara ara aquesta manera de morir, en artistes, provoca morbo, pena, fascinació i llegenda. Que ens cal airejar-ho, no amb els famosos, sinó en general: escoltant els professionals de la salut mental, que recomanen parlar-ne (amb coneixement de causa) per trencar el tabú, i perquè parlar-ne sense por pot ajudar a evitar-ho.

Recordo haver pensat que el millor homenatge que podem fer-li a Plath és llegir-la; i també que no podem fer-ho sense tenir present com va morir (“He sofert l’atrocitat dels crepuscles”). Però llegir-la. Perquè era viva —molt viva— quan s’entestava genialment a escriure “amb curtes descripcions on les paraules tinguin una aura de poder místic… Dir-les sempre en veu alta. Fer-les irrefutables”. Ho diu al seu dietari, citat per Abelló.

Llegir-la, subratllar-la, citar-la i recitar-la. Ella, que, com recorda Abelló, insistim-hi, creia que la poesia és per dir-la en veu alta: “Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s’enlairen com globus”. O això altre, de La campana de vidre, quan fantasieja amb la idea d’“escriure poemes que la gent recordaria i repetiria quan estigués trista o malalta i no pogués dormir”. Irrefutables.

Nota 1: No tenim versió catalana del M Train de Patti Smith; n’he llegit la traducció al castellà d’Aurora Echevarría (Lumen).

Nota 2: De Sylvia Plath, en català, també en tenim el poemari El Colós, traduït per Núria Busquet Molist (Cafè Central / Eumo Editorial).

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE. 

Postal d’estiu extraviada per Correus

T’hauria encantat, el concert. I tenies raó, a la seva manera única el Ferran Palau és un poeta. I de fet, canta tan a poc a poc que gairebé podia subratllar-ne les lletres. Em va arribar a l’ànima allò de “Ja sé que si fos per tu tots els arbres floririen / tal com fan els ametllers i la por no existiria. / Apareix el cavall blanc i del no-res una guspira”. I allò altre de “Somio que estem sols al mig de l’univers / i volen orenetes a càmera lenta / i qualsevol preocupació desapareix”. Els hauries d’haver vist, la banda i ell, tocant sota una enorme lluna groga que semblava dibuixada per Akira Toriyama.

“Estem molt contents de ser aquí, Martorell. Quin lloc més increïble. Això és el Festival de Peralada del Baix Llobregat, queda confirmat”, va dir. I de sobte se’ns havia ficat a la butxaca. El lloc eren els jardins del pont del Diable; el festival, el PAS, i l’atmosfera que va crear —amb aquest estil tan seu entre el pop i l’electrònica— era pura màgia. Vaig pensar que farien bona parella amb la Miranda July (que tots dos tenen un món interior i una manera molt particular de transmetre-ho). Vaig pensar que ens ho mereixíem, que tot just se’ns acabava de cremar la muntanya i era molt benvinguda aquella petita catarsi.

Que va ser molt trist, ja t’ho vaig explicar per telèfon. Mitja serra de l’Ataix arrasada, gairebé dues-centes hectàrees de pins, negres com mistos consumits, alguns encara drets i d’altres abatuts, tots morts, sobre una terra grisa de cendra i de la tristor dels fantasmes del romaní, la ginesta, la farigola, els espàrrecs, els esbarzers, tot el verd que ja no hi és. Això, entre Martorell i Castellví de Rosanes. Per una negligència, van dir. Estem fent malbé el planeta. No només aquesta muntanya, que no era gran cosa però era la nostra i ens era el paradís. El planeta sencer. Cremat. Esgotat. Per negligència, per cobdícia, per estupidesa, per maldat. És per fer-s’ho mirar —per no dir-la més grossa.

Després van venir, ja ho saps, altres incendis arreu del país —i del món. Un estiu nefast. L’estiu que moren ofegades desenes de persones sota les aigües crescudes de rius alemanys i belgues. L’estiu dels rècords mortals de temperatura al Canadà. L’estiu que a bona part de l’Àfrica no se’n surten amb la vacuna, el segon estiu de la pandèmia. L’estiu que milers de persones han de marxar de casa seva per sobreviure. A l’ànima, aquell “Ja sé que si fos per tu tots els arbres floririen / tal com fan els ametllers i la por no existiria.”

Per una estona sagrada, gràcies al Palau i al PAS, vam flotar en l’aire fi d’aquella nit d’estiu… Com floten les volves de cendra d’incendis més o menys llunyans que no paren d’arribar-nos al pati. Com flota la certesa que se’ns desfan els pols. Que cal actuar ja, dràsticament, tots plegats. Si és que encara hi som a temps.

PUBLICAT A CATORZE.

Tu porta’ls bona poesia i l’entendran

Ricard Garcia (1962) és poeta i és catalitzador; hi ha gent així, gent que sap fer que passin coses. Una de les seves dèries és fer difusió oral de la poesia fora dels circuits i el públic habituals, i ho fa reunint persones al voltant d’altres persones que reciten versos. Amb aquest esperit va crear –al juliol ha fet quatre anys– el cicle Poetes a la Bassa Gran, al seu Sant Llorenç d’Hortons natal, combinant un bon cartell amb la reivindicació d’un espai emblemàtic del poble. “Tornar allà on vam ser nens i sentir / la carnadura de les veus i un fil de font / que torna a ser font d’aigua que tremola”, diu a La llum més alta (Edicions del Buc, 2021).

Poesia, locus amoenus i un públic que no cal que sigui el dels grans festivals consolidats: l’èxit de convocatòria de les quatre edicions ja celebrades a la fresca de la Bassa Gran li ha confirmat que “paga la pena portar bona poesia allà on els prejudicis ens deien que potser no calia”. I d’això es tracta, diu Garcia, de fer volar pels aires la cantarella que “no ho entendran, que la poesia és només per a iniciats: és l’obligació dels poetes anar a buscar els lectors i mimar-los, fer-nos entendre”.

I això no vol dir, atenció, “ni abaratir ni banalitzar la poesia: la gent és molt més sàvia que no ens pensem”. Així de clar ho té, aquest martorellenc d’adopció que ha fet de pagès, de mosso en un taller, de cambrer i “del que hagi calgut”, fins que, després d’estudiar Filologia Hispànica, va fer-se professor de secundària. Ara, a La llum més alta, obre foc amb aquest “Desert”: “T’ho ha pres tot, / sense dret a rèplica, / i has entès que el temps / no és res més que atzar… / Sobreviure és un desert estrany.”

Els seus cinc poemaris publicats fins ara (tots cinc emparats per premis) són Els contorns del xiprer, De secreta vida, El llibre que llegies, On la sang, i el que ens ha dut fins aquí, La llum més alta (Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi, publicat per l’editorial valenciana de la Nobel Louise Glück, sí), que serà a La Setmana del Llibre en Català d’aquest setembre.

Garcia hi combina vers lliure i prosa poètica; peces polítiques (sobre els migrants que moren al mar, per exemple: “plorarà en silenci / mentre s’escarrassa a fer-li un bressol de sorra i sal”) amb d’altres on recupera la memòria de la terra i de qui la treballa (“La suor àcida de les bèsties. / La força imponent dels matxos. / El ferro roent a la fornal. L’enclusa / i el dringar del martell a l’enclusa”) o descriu les vinyes just després de la pluja (“Els lloms de la terra que l’aigua amara terròs a terròs. Els rengles de ceps i la podridura humida dels pàmpols. El temps entre fumeroles blanques sota el cel acerat de novembre”).

Destaquen també els poemes que dedica al pare (“Mans” o “Un feix de branques”); i, en tot moment, el seu sentit del ritme. Que no és en va, la seva obsessió per transmetre-ho, sempre que es pugui, de manera oral. “És més fàcil arribar a la gent a través de l’oïda”, diu. I ho té comprovat, imparteix tallers literaris i de lectura tant a adolescents com a adults. “Una bona recitació convida a després agafar el llibre i llegir-lo en silenci i amb calma. Gaudeixo tant d’una bona recitació com de la lectura tranquil·la, però no amagaré que la comunió que es crea a vegades amb el públic, recitant en veu alta, té alguna cosa màgica.”

Recitar poesia a grans i petits, doncs. Recitar poesia a tothom que s’acosti a escoltar-la, si pot ser en un raconet bucòlic mig oblidat, millor que millor. Tu porta’ls bona poesia i l’entendran, ve a dir Garcia. L’entendran i hi ballaran i s’enlairaran, i potser d’un poeta passaran a un altre, i a un altre… i haurem obert camí. “Jo ja no hi seré. / El cant de les cigales, però, t’omplirà encara l’estiu.”

PUBLICAT A CATORZE

Quentin Tarantino (l’escriptor)

Quentin Tarantino és sobretot un escriptor. I també un mitòman, és a dir, un nostàlgic virtuós i obsessiu. Les seves pel·lícules són la música que recupera de la seva discoteca particular, i també plans (seqüència, americans, generals, zenitals, laterals o primeríssims) rodats amb caràcter i mestratge, i tota la història del cinema que el paio té gravada a la retina i a la memòria i que canibalitza amb orgull postmodern, i també uns actors que semblen nascuts per al paper (algunes vegades rescatats de l’oblit pel director), però sobretot sobretot, són diàlegs descordats, trames com puzles perfectes, fucks a tort i a dret, i un humor i una violència (ara continguda, ara espectacularment coreografiada) marca de la casa: les pel·lícules de Tarantino són els seus guions.

Quentin Tarantino (Knoxville, Tennessee, 1963) és sobretot un escriptor i un mitòman, i per això no em sorprèn gens que ara publiqui una novel·la… I no una novel·la qualsevol. Hi havia una vegada a Hollywood (Columna; traduïda al català per Núria Parés) parteix del seu film homònim, l’últim fins ara, però n’amplia l’univers, presenta personatges nous i explora fils argumentals més enllà del que ja vam veure a la pantalla. La seva afició per les pel·lícules novel·lades que llegia de jovenet l’ha portat a voler homenatjar el gènere.

Que de què va? D’aquell estiu tòrrid que va ser l’estiu del 1969 a Los Angeles; de l’amistat entre Rick Dalton, un actor pràcticament acabat, i Cliff Booth, el seu doble en escenes d’acció; de la matança que va dur a terme la Família Manson a casa de Sharon Tate i Roman Polanski (uns dies que ell no hi era), i del Hollywood daurat i lisèrgic d’aquella època: dos personatges de ficció i uns quants de reals, doncs, i una atrevida, corprenedora i emotiva reescriptura d’aquells fets macabres.

El responsable de l’escena de l’orella tallada per Michael Madsen a ritme de “Stuck in the middle with you”, o del mític monòleg de Samuel L. Jackson (el d’Ezequiel 25,17), per destacar només dos moments icònics de la seva filmografia, va dir fa temps —i ho manté— que escriuria i dirigiria deu pel·lícules, i que després es retiraria. Parlava de l’energia: tot el que li cal posar en solfa per rodar una pel·lícula li requereix molta energia, per això s’imposa aquest sostre de deu títols, per poder, quan arribi el moment, deixar el llistó a dalt de tot.

Comptem-los: Reservoir dogs, Pulp fiction, Four rooms (que no compta perquè només hi va dirigir un dels capítols), Jackie Brown, Kill Bill (Vol. I i II, que és una sola pel·lícula), Death proof, Maleïts malparits, Django desencadenat, Els vuit odiosos i Hi havia una vegada a Hollywood. Són nou pel·lícules. Que vol dir que encara ens en falta una —que hauria de ser apoteòsica, diu el fan que signa aquesta columna.

Mentrestant, però, aquest estiu tenim a mà aquesta novel·la. Que alguns diran que no se l’ha escrita ell, que no se l’imaginen, al costat de la piscina de la seva mansió, treballant-hi, que segur que ha contractat un negre (seria un irònic homenatge al gènere). Però no. Ni s’ho ha fet fer, ni s’ha limitat a transcriure les imatges al paper. El mateix Tarantino ha detallat que “no es tracta només d’agafar el guió i desglossar-lo en forma literària. He tornat a explicar la història com una novel·la. No és allò de ‘bé, és evident que li sobraven unes quantes escenes, així que va agafar el guió i el va novel·lar i va incorporar-hi algunes escenes addicionals’. No. Va ser un replantejament complet de tota la història que ha comportat molta investigació.”

El llibre està dedicat a la seva dona i el seu fill, però també “a tots els actors dels vells temps que m’han explicat històries tremendes” d’aquella època. I passa llista: “Bruce Dern, David Carradine, Burt Reynolds, Robert Blake, Michael Parks, Robert Forster i, especialment, Kurt Russell”.

Encara recordo com em va explotar el cap quan als 15 anys vaig veure per primera vegada Pulp fiction (en vídeo) a casa dels meus tiets Toni i Conxita. No saben què van fer (o sí), i els estic molt agraït. Després l’he vista tantes vegades (també al cinema) que ja he perdut el compte. Tantes, segurament, com he vist La gran evasió (el pla, els túnels, la sorreta, la nevera, la moto de l’Steve McQueen), pel·li que també és homenatjada a Hi havia una vegada a Hollywood… Tot quadra.

PUBLICAT A CATORZE 

Radicals del Dostoievski Futbol Club

Jo, que fins i tot incorporo alegrement les nostàlgies dels altres (frase de Martí Sales), ja trigava a declarar-me un hooligan del Dostoievski FC, fent cas de Kerouac, Bolaño i Bukowski, per anomenar només tres dels autors que he devorat i que no se n’estaven, de mostrar-s’hi en deute. Al maig, vaig comprar la versió més recent de Crim i càstig (La Casa dels Clàssics), traduïda amb nervi i múscul per Miquel Cabal, i des d’aleshores m’imparteixo un intensiu, que em durarà tot l’estiu, perquè m’ho penso llegir tot. Ja he estat tancat a la cofurna amb en Raskólnikov o voltant enfebrat amb ell per Petersburg; m’han entendrit Les nits blanques (traduïda també per Cabal, a Angle); he tret escuma per la boca llegint els Apunts del subsol (ídem), i ara soc amb Els germans Karamàzov (traducció de Joan Sales, revisada per Arnau Barios, Club Editor).

I quina torrentada espectacular, la prosa de Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881): “Agafà el cordill del timbre i el va estirar. Era la mateixa campaneta, el mateix so de llauna! Va estirar-lo dos cops, tres. Escoltava amb atenció i feia memòria. (…) A cada estrebada s’esgarrifava, i cada vegada se li feia més agradable.” I alhora quina capacitat, també, de clavar-ho llançant directes a la mandíbula: “Estimen ben bé com si odiessin.” O això altre (tots tres són fragments de Crim i càstig): “El cul d’espelma ja feia estona que s’extingia al candeler tort. Amb una llum velada il·luminava en aquella cambra miseriosa un assassí i una perduda que s’havien aplegat estranyament per llegir el llibre etern”.

Cabal, que recull el testimoni de la versió clàssica d’Andreu Nin, fa dringar el rus de Dostoievski amb un català clar i modern, que llisca i peta que dona gust. “Una idea estranya li brotava al cap, com un pollet quan surt de l’ou, i el tenia molt i molt absorbit.” I el setè capítol de la primera part: el crim, vaja. Que és acció frenètica i patètica, violència i flux de consciència, talent per a la descripció i el ritme, i que, en el meu cas, va ser llegir-lo i pensar en com l’han anat rebent (i incorporant al seu imaginari) lectors, escriptors i cineastes, des de la seva publicació als seixanta del XIX. M’imagino Kubrick prenent notes i xalant. I Hitchcock, Bret Easton Ellis, Ginzburg, Capote, Guerriero, Lynch, Scorsese, els Coen, els tres escriptors que he dit al principi i moltíssims més. Farà dos-cents anys que va néixer, i encara crema com el primer dia, el que va escriure, dictant-ho, sense deixar de caminar per la cambra: “Ho deixarà tot per anar-se’n a Jerusalem a pelegrinar i a guanyar la seva salvació, o bé calarà foc al seu poble natal; o potser farà totes dues coses alhora” (Karamàzov).

Bolaño no sabia on havia anat a parar l’edició barata a doble columna que havia llegit de Crim i càstig, però de Raskólnikov no se’n va poder oblidar mai. Kerouac va rellegir Els germans Karamàzov mentre reescrivia A la carretera, i va estudiar obsessivament els Apunts del subsol (aquell malaltís to confessional) mentre coïa Els subterranis. Bukowski el considerava un “GEGANT” (així en majúscules), i afirmava que les seves tres novel·les preferides eren Pregunta-ho a la pols, de Fante, Viatge al fons de la nit, de Céline, i Crim i càstig. “Els quatre més grans (mons complexos i inexhauribles, ambigus, moderns) són Plató, Dant, Shakespeare i Dostoievski”, diu Pavese a L’ofici de viure.

En aquest intensiu que m’estic administrant, hi tinc un mestre convidat: Stefan Zweig, que dedica un llibre a Balzac, Dickens i Dostoievski (Tres maestros, Acantilado, traducció de Joan Fontcuberta), però ja des del principi hi deixa clar que cap novel·lista del XIX aguantava el cos a cos amb el rus. La passió que li professa Zweig és diamantina: el primer que provoca Dostoievski és por, diu, i la segona impressió és de grandesa.

Parlem, ja se sap, d’un home que va ser condemnat a mort, acusat de conspirar contra el tsar. A l’últim moment, ja li havien tapat els ulls i tot, van commutar-li la pena per uns quants anys de treballs forçats en un presidi de Sibèria, experiència que detalla a Memòries de la Casa Morta (Adesiara, 2011, amb traducció de Jaume Creus) i que va destrossar-li la salut i va canviar-li la manera de mirar el món —més fonda, més fosca— i, per tant, de narrar. Se li va morir la (primera) dona, se li va morir el germà, els deutes el tenallaven, i el masegava l’epilèpsia. Però, amb tot, escrivia. Fins que l’espelma ja només desprenia fum: escriure era la música que tensava els seus afligits nervis fins al gaudi suprem, diu Zweig.

Escrivia sobre la religió cristiana i sobre tota mena de crisis de fe. Sobre que podem ser capaços del millor i de tot el contrari, perquè som contradictoris (càndids i miserables). Dubtava i, alhora, era rotund i torrencial. Els seus personatges eren monjos, prostitutes, estudiants, jugadors, borratxos, assassins, innocents. Va morir als seixanta anys havent sacsejat els fonaments de la literatura universal: sensible, excessiu i modern a més no poder.

Era “Dos” per a Bukowski. “Dosty” per a Kerouac. “Dosto” per a nosaltres. I senzillament “Dostoievski” per a Zweig, que assegura que igual que els seus personatges el rus va viure volent-ho tot, i volent-ho molt fort, amb un fanatisme que vorejava el deliri. I així ens entra, encara ara, cada glop d’aquesta literatura d’alta graduació que és l’obra de Dostoievski (“la seva idea de l’home i de la llibertat”, diu Ricard San Vicente en una nota al final dels Karamàzov, on també cita una carta on l’escriptor es descrivia “assedegat de fe com d’aigua l’herba seca”).

Tanco el meu article pels dos-cents anys del seu naixement (els fa al novembre) que tot just en rebo un altre títol en català, El somni d’un home ridícul (Godall), cinc contes, tria i traducció de Marta Nin, que també va fer la d’Un arbre de Nadal i una boda (Comanegra). Sempre més, mai menys, que deien mons avis.

I la idea per a dos possibles tatuatges: el rostre barbut i greu de Dostoievski a l’espatlla esquerra, i la destral de Raskólnikov a l’avantbraç. Una autèntica febrada.

PUBLICAT A CATORZE

«La morta enamorada» o la sensualitat subjugadora dels vampirs

No tothom pot dir que li han dedicat Les flors del mal. Théophile Gautier, sí. I no amb un senzill “Al meu amic…”, no: Gautier i Baudelaire havien fumat haixix junts, a l’Hotel Pimodan, amb Balzac i companyia, eren col·legues de local, vaja, amics, còmplices. “AL POETA IMPECABLE”, va dedicar Baudelaire el mític llibre. I, sense abandonar les majúscules, va afegir: “AL PERFECTE MAG DE LES LLETRES FRANCESES. / AL MEU MOLT ESTIMAT I MOLT VENERAT / MESTRE I AMIC / THÉOPHILE GAUTIER / (…) AQUESTES FLORS MALALTISSES”. Proa en publica ara la traducció de Pere Rovira: el revolucionari recull de Baudelaire —escrit, segons ell mateix, “amb furor i paciència”, “un llibre que es vendrà sempre” i que “quedarà com a testimoni dels meus fàstics i del meu odi a tot”— torna a ser a les llibreries, amb llom taronja.

Però avui som aquí pel (relat vampíric del) seu col·lega. Pel “perfecte mag de les lletres franceses”, nascut deu anys abans que Dostoievski i que el mateix Baudelaire, i trenta-sis abans que Bram Stoker, Théophile Gautier (1811-1872), de qui l’editorial Quid Pro Quo ha publicat La morta enamorada, una novel·la breu (49 pàgines de prosa, més 12 fotografies d’Aina Perelló) perfecta, i meravellosament traduïda al català per Marta Marfany:

“Mentre pelava una fruita, sense voler em vaig fer un tall bastant fondo al dit. La sang, color porpra, va començar a rajar i alguna goteta va esquitxar Clarimonde. Els ulls se li van il·luminar i el seu rostre va adoptar una expressió de joia ferotge i salvatge que no li havia vist mai. Va saltar del llit amb una agilitat animal, una agilitat de mico o de gat, i se’m va abraonar a la ferida i la va començar a xuclar amb una voluptuositat increïble.”

Voluptuositat és la paraula. La morta enamorada és la història de la relació sentimental i sexual, necròfila, del jove mossèn Romuald amb l’estranya i fascinant Clarimonde, narrada pel mateix capellà, ja de gran, des del calfred i la nostàlgia: “Em demaneu, germà, si he estimat mai. Sí. (…) Durant més de tres anys vaig ser la joguina d’una quimera extraordinària i diabòlica.”

Un autèntic festí literari (i plaer culpable) que, en el seu moment, no només jugava amb la moralitat de l’època (per l’escandalosa doble vida d’un capellà rural de dia, amant llibertí de nit) sinó que perfilava el mite de la subjugadora sensualitat dels vampirs, que després hem vist tantes vegades en altres llibres, pel·lícules i sèries: “En ella, la mort semblava un flirteig més. (…) Jo la deixava fer amb una complaença culpable, mentre ella anava parlant amb una xerrameca encisadora.” I el que no és parlar, també, ja ens entenem.

Sense oblidar-nos d’un secundari amb poc paper però de luxe, mossèn Sérapion, que s’avançava unes quantes dècades al personatge del pare Merrin de L’exorcista, de Blatty, advertint Romuald que el diable només “us ronda com un llop encisador (…) per atraure-us”, i al professor Van Helsing de Dràcula: “Mossèn Sérapion va arreplegar un pic, un alçaprem i un fanalet i a mitjanit ens vam dirigir cap al cementiri.”

Vaig parlar amb la traductora Marta Marfany just després de llegir aquesta obreta rodona de Théophile Gautier, i no me’n vaig saber estar de donar-li les gràcies per la bona feina, mig culpable com és ella de com em va arribar a flipar aquest text, parit fa gairebé 150 anys, però encara tan modern, pertorbador, esmolat i excitant.

Ideal per a una nit tòrrida d’estiu.

“Tenir-la a ella era tenir vint amants, era tenir totes les dones, perquè era variable, canviant i sempre diferent, un autèntic camaleó!”.

PUBLICAT A CATORZE.