#Versirevers (4). Dolors Miquel: "Busquem explicacions per a tot, i res en té"

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

“Ho vaig perdre tot. (...) Amor, casa, família, fill, parella, van desaparèixer. (...) Era una dona abocada a escriure llibres o a morir”. Són fragments de l’epíleg del darrer llibre publicat per Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017). Una manera d’escriure que t’agafa pel coll amb la fermesa metàl·lica, freda i indefugible d’un cargol de banc, no exempta d’un cert lirisme, i d’una aspror vellutada, rodorediana.

I per això l’entrevistem. Per això i per tota l’obra precedent. I també perquè la primera entrevistada Vers i revers (la Maria Cabrera) ens va citar el seu Gitana Roc com un dels tres poemaris coetanis que més l’havien marcada. I ens agrada això d’anar fent xarxa, d’anar teixint teranyina. 

La poeta Dolors Miquel (Lleida, 1960) es va donar a conèixer amb El vent i la casa tancada (Premi Rosa Leveroni de poesia 1989). Després van venir Llibre dels homes, Haikús del camioner, Gitana Roc, Mos de gat, AIOÇ (Premi Ciutat de Barcelona de poesia 2005), Missa pagesa (Premi Gabriel Ferrater 2006), La dona que mirava la tele i La flor invisible (Premi Alfons el Magnànim de poesia 2011), entre d’altres.

Miquel diu que té un mètode infal·lible per saber què és poesia i què no. Diu que “és com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva”. I assegura que és justament quan l’artista acaba de crear el poema quan s’imposa aquell moment únic de dubte, aquell tot o res: “Plorarà o no plorarà”.

Aquesta lleidatana no sol mossegar-se la llengua. A les xarxes socials, sempre que pot burxa la nafra dels temes que la preocupen. La defensa dels drets dels animals i la natura, la memòria històrica, el jou espanyol que sotmet Catalunya, la hipocresia d’anada i tornada del gremi literari. En aquest sentit, ha volgut deixar clavada, aquí mateix, una pregunta, per torna al gruix de l’entrevista: “¿Per què, avui en dia, si no tens relacions i no adules al personal, desexisteixes, inexisteixes, o existeixes sense existir d’existència provada científicament? ¿Per què? A veure qui contesta”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Per a què serveix la vida? Les preguntes utilitàries m'espanten molt. Així que la passaré pels marges, no fos cas que em quedés enganxada enmig de l'asfalt atrapa-preguntes i petjades humanes, abans de l'explosió del volcà Krakatoa. Reconèixer-la sí que és senzill. És com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva. No es tracta de gènere mosca-prosa, poesia-gos, assaig-porc. Res a veure amb les formes, amb els ossos, amb la pell, amb la matèria... Sinó amb ànima i animació. (Eppur si muove! O no muove). Quan l’artista l’acaba de crear, és l’únic moment en què el dubte s’imposa. Cal saber si plorarà o no plorarà. Aquesta és una imatge maternal. Íntima. Però també hi ha gossos vius que semblen morts o gossos morts que semblen vius. O mosques vives que es fan les mortes. Però passat el primer estat d'estupor o d'enganyifa, és impossible no reconèixer vida o mort. Poesia o no poesia. Respiració. Pulmó en moviment. O poesia entubada a la sala de reanimacions impossibles. Impossible no reconèixer-les. Les reanimacions o les poesies. Ara, també hi ha poemes que queden en estat vegetatiu durant segles, i un dia retornen a la vida ferotges. No ens saben dir què va passar entretant. A l’interregne.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

No tinc memòria del moment. A mi m'agradaven les paraules. Escoltades, dites, escrites. Hi ha nens a qui els agraden els Legos, les Barbies, els jocs de màgia, córrer que se les pelen o pelar-se els genolls caient de les pereres i dels presseguers. Sé que m'agradaven molt les paraules. Cantades, la música de les paraules, els jocs de sentits impossibles de les cançons infantils, explorar els invisibles i la bellesa, les taques negres de les paraules sobre el paper, com petjadetes de potes de formiga. Com es veu, ara que ho descric, hi tenia predisposició.

Tot poeta llegeix. Tot caminant camina. Tot cantant canta. I tot animal, animala. Això de si és millor llegir-la o escoltar-la, trobo que són coses diferents. Tanmateix, si la poesia és dolenta, prefereixo gairebé escoltar-la. Llegir-la m’és impossible. Escoltar-la, de fet m’és més senzill. El cap em fa bromes, mentre l’escolto el cap ironitza. I si no pot recórrer a l’humor, desconnecta.

Per què n’escrius?

Jo què sé! Si hagués nascut a l'època prehistòrica, segurament no n'escriuria, almenys amb paraules, potser amb els ulls o amb les mans. O amb la pell. Potser seria un important ferrer de la indústria puntera de la metal·lúrgia. El prestigi i desprestigi d’oficis i professions em té la ment robada, m’al·lucina. És com un carrusel, ara uns són el top, ara no són res. O potser seria una dona dels segle XVI envoltada de fills pesats que tenen gana. Esprimatxada, pur nervi i tota bruta. La veritat és que busquem explicacions per a tot, i res en té.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Quan acabo d'escriure els poemes, prefereixo dir-los. Més que preferir-ho, necessito dir-los. Omplir els globus d'aire. Les síl·labes, ben plenes d'aire cap al cel, que volin. Passat el temps recent de l’escriptura, depèn. Si porto massa temps recitant-los em pren un gran cansament de mi mateixa. De les meves idees, dels meus poemes, de la bellesa que generen, de tot. Hi ha gent, en canvi, a la poesia, que sembla Narcís entotsolat amb el reflex de l'aigua. No paren de dir-se. No sé si els admiro o no. Narcís és un ofec del jo, un ofec líric i víric i viral.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Depèn de l'època. Ja són molts anys. He fet servir de tot. Al principi tot eren quaderns, alguns encara els tinc. Altres èpoques tot era pantalles d'ordinador, en tenia dues de grans per tenir diccionaris, informació, el que fos. També he usat el mòbil i la gravadora. Ara he tornat a les llibretes. Elaborar... la construcció del poema... és una expressió que queda molt bé... ¿Qui devia inventar-la? I a l’època de la raó, de la ciència. Com qui elabora una bomba atòmica. I tanmateix, tant dóna si l’elabores o no... hi ha poemes que et costen tres anys, o vint, i d’altres que et surten de tirada. Importa poc si són elaborats, construïts o vomitats. El cas és que siguin poemes. Si un poeta porta quinze anys fent una poema i és una merda, doncs és una merda elaborada.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric sempre mentre faig l’amor. Això no agrada gens als meus amants. Per això solc acabar sempre sola escrivint poesia. D’aquí la solitud del poeta.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Vaig restant. Després els divideixo i els elevo a la cinquena potència. Si passen la prova no els cremo. Si no, els torturo abans d’arrasar-los. M’inspiro en els mètodes d’Innocenci III i de Sor Teresa de Calcuta.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Jo no dono per enllestit el poema. És el poema qui, dictatorialment, es clava en el seu lloc i m’imposa la seva fi. O és el poema qui, com un nen malcriat i mimat, s’entesta a no voler marxar de la meva vida i em demana una atenció continuada (Fills! Fills malcriats occidentals!). I allí estem, el poema i jo. Dient-lo o no en veu alta. Allí estem. Fins que el llibre es publica i la tensió i l’atenció s’acaben. Per això ens agrada tant de publicar llibres als poetes: és l’única manera de posar-hi punt i final. I sí. Sí, tinc lectors de confiança. En particular dos. Els tinc tanta confiança que fins i tot una vegada vaig desistir de destruir un llibre, de la confiança que els tinc.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?

Una manera fóra fent regals a cada lector que comprés un llibre. Per exemple: un viatge en camió per Sibèria a qui compri els Haikus del camioner. Ben pensat, fins i tot jo me’l compraria! Aquestes campanyes que es fan del gust per la lectura i tota la pesca, irriten una mica el meu esperit i el meu cervell. L’ànima me la deixen indiferent. Trobo que l’antic sistema d’ensenyar la història de la literatura, amb petits fragments per fer salivera, era la millor manera. Que la gent sabés què havia ocorregut a la seva cultura, què havien fet els seus homes. I després ja llegiria.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

L’home del segle XX i del segle XXI no es pot concebre sense tradició. El pes cultural que duu a sobre ja només en el moment de néixer és tan absolutament bestial que no tindrà prou vida ni per conèixer aquest primer embalum. Vivim en l’època de l’excés, i és un excés que no coneix mestres ni directrius, com molt bé fa anys que exposa en Perejaume. Continuo la tradició catalana i occidental, amb els afegitons d’aquest cúmul de cultures en què no trigarà a desaparèixer la blanca cultura europea, com ja profetitzava al meu llibre poètic més narratiu: La dona que mirava la tele. Mestres, en tinc un munt, però sobretot March, Llull, el Capellà de Bolquera, Rodoreda, Verdaguer i Víctor Català. Parlo de la meva tradició, evidentment.  Contemporanis o de la meva joventut, citaria a Enric Casasses, Perejaume, Bauçà, Carmelina Sànchez-Cutillas, Albert Roig i Núria Martínez Vernis. Són gent que m’inspira. D’estrangers n’hi ha molts, seria llarg. El que sí que vull esmentar és el fet que hi ha personatges molt citats actualment, que ja només citar-los sembla que et doni prestigi. Gent com Maillard, Marçal o Alejandra Pizarnik, que no m’arriben tant. En alguns casos crec que estan sobrevalorats.

Et sents part d’una generació?

Totalment. Ara, la meva franja generacional descriu un arc d’uns cinquanta anys.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

A part dels poetes contemporanis esmentats, hi ha poetes joves que m’agraden força com la Maria Cabrera, la Laia Carbonell, la Raquel Santanera i la Maria Sevilla, per dir-ne quatre. Pel que fa als clàssics, a part dels catalans que ja he esmentat, en tinc un munt.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

La varietat de registres i temàtiques dels meus llibres és tan absolutament bèstia que això que em demanes ho trobo dificilíssim. Et posaré un poema meu, però no em defineix, senzillament m’exposa en una parcialitat.

Dels Regnes Sensitius

De les ocultes intencions del regne animal només podem intuir-ne vagament alguna cosa. / El moviment és animal. La paràlisi és mineral. La respiració és vegetal. L’home té en ell tots tres regnes. / Els sospirs són aeris. Els crits volcànics. Els plors són fluvials. Els naixements oceànics. Les morts, són totes quatre coses i alguna cosa més. / Sense sexe no existim. / El sexe dels vegetals és acte espiritual. El sexe de les roques és acte abstracte. / El sexe dels oceans té abismes desconeguts per a l’home. / El sexe dels volcans és agressiu, esclatant, creatiu i destructor. En els volcans hi ha el sexe més apassionat de la natura. També el més tràgic. / Per sexe, els animals, sentim en el cos, la natura operant a través de nosaltres. També ho sentim per somni i per defalliment. / La mort no la podem pas sentir. És un estadi imaginat.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Uns pocs poden viure’n bé. Aquests pocs solen ser gent molt ben relacionada, amb les institucions, amb els càrrecs, amb els funcionaris de les institucions, amb gent important del sector... A Espanya, n’hi ha quatre o cinc o vint, que viuen com a purs reietons. A través del Cervantes, van molt ben pagats i agomboiats. A Catalunya no l’abillem tant. Però també n’hi ha uns quants que estan amorrats a la mamella. Ara bé, hem de reduir els seus guanys a una quarta part del que arriben a embutxacar-se els espanyols. Potser quan siguem independents aquests quatre catalans guanyaran tant com els espanyols ara mateix. La independència promet! La resta malviuen i és un malviure molt i molt cansat. El cas del Carles HAC, exemplifica a bastament aquest malviure tan cansat.

#Versirevers (3). Anna Gual: "Cal dur dins d'un mateix una curiositat brava"

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

Una paradoxa brillant sobrevola tota l'obra poètica de l'Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986). Diu que no escriu pensant en llibres sinó en poemes que caminen però alhora confessa que l'emociona pensar que tots els llibres que va publicant en formen un de sol. I afegeix: "La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre".

Al principi va ser un blog (‘No caic, em tiro’). Poemes, pensaments i collages que eren gairebé missatges en una ampolla i que, des de l'anonimat, llegien, sembla ser, quatre gats... inclosa l’Ester Andorrà, editora de LaBreu. Andorrà ens explica que fa ja gairebé deu anys, "navegant i mirant blogs de desconeguts, vaig topar-me amb aquest, que em va fascinar: vaig trobar-hi una manera pura d'escriure, amb una gràcia i un estil inclassificables". Diu que el llegia i el rellegia fins que un dia, a través d'un conegut, va descobrir qui hi havia darrere d'aquella estranya bitàcola. "A vegades editar és això, topar amb paraules que t'arriben, i descobrir mons nous", conclou Andorrà.

Un any després, l’Anna Gual publicava a LaBreu el seu primer poemari, Implosions (2008), un recull de versos rotunds, alguns dels quals encara avui ressonen amb la potència d'un manifest: "La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc./ Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?". D'ençà d'aleshores, n'ha parit quatre més: L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), Símbol 47 (LaBreu, 2015), Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (Poesia 3i4, 2016), i ja està immersa en el sisè.

Diu que no és cert que ja estigui tot dit, que "hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir" i que "la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi". I reivindica la valentia dels escriptors, i concretament la valentia de tancar un poema: “Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu?
La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre. Que les millors coses no han de tenir un ús, no han de servir. Que les millors coses hi són només per a ser sentides. La poesia no és un estri. No té un profit. La poesia és una vibració constant a dins; un terratrèmol al cap, un parlar sísmicament de l’entorn (el palpable i el no palpable), atorgant al món un camp magnètic propi. Com l’artista cyborg Moon Ribas, que té implantat un sensor sísmic al braç amb el que percep tots els terratrèmols del planeta a temps real a través de vibracions, la poesia és aquest sacseig interior. T’arriba i et connecta a les realitats -no una sinó múltiples- sense previ avís.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
El meu cervell està dividit en dues meitats: la científica i analítica, que em permet obsessionar-me amb els números i amb la ciència; i l’artística, que em dóna camí per recórrer l’abstracte. L’interès per la poesia va néixer en aquest embolic amb el que convisc des de que tinc ús de raó. Si s’hagués de marcar un punt exacte a la cronologia, diria que va començar a l’adolescència, interessant-me per l’art, en busca d’un oxigen que no em donaven les xifres. En aquella època efervescent no parava de descobrir pintors, cineastes, i també poetes, i cada nou nom, cada nova creació, m’ofegava per excés de vida. El més sorprenent és que aquells tipus de sobresalts encara els visc ara. Que tot està dit és fals. Hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir i la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi.

Per què n’escrius?
Escric buscant descriure una veritat que se’ns escapa. Com diu Chantal Maillard, “Escribir / para no mentir / para dejar de mentir / con palabras abstractas / para poder decir tan sólo lo que cuenta.” Escric per intentar parlar del que realment importa. En el meu poema Fascinació dic “Un poema no és una certesa / sinó la mentida de la veritat.” Probablement sigui això, escriure per conèixer el revers de tot, la cara ombrívola, la fugissera. Com un espeleòleg, amb una llanterna frontal, m'agrada pensar que escric il·luminant la cova d’on venim. Costa d'expressar. Suposo que escric perquè escrivint descobreixo que es pot parlar des del no-temps i el no-lloc amb llibertat. Escric com a conseqüència de percebre que un forat pot escopir un cos i la fascinació que això em produeix, com a ésser viu contemplador, em mou a escriure. Com a persona solitària que sempre he estat, una solitud habitada, si vols dir-li així, la poesia m'acompanya perquè em fa explotar la imaginació.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
M’agrada obligar-me a vomitar els poemes, dir-los en veu alta titubejant, perquè la vergonya sempre hi és al fons del pou del dir cap enfora. És una sanació, donar-los so. Un poema és un ens viu, i si té amígdales cal que parli. Hi ha poemes muts, que mai han estat dits. També els estimo, aquests. Són ben curiosos els poemes, cada un tan diferent de la resta. Cada poema té unes necessitats i jo intento respondre-les. Alguns parlen des de la devastació, d’altres des de la bellesa, uns altres des de la incomprensió del propi autor, de jo mateixa. És potent dir-los en públic i veure les reaccions. El lector com a segon escriptor m’interessa i m’empeny a seguir recitant.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Cal tenir els ulls oberts dues vegades per veure-hi. “Només aquell que obri els ulls / i els torni a reobrir de bell nou / podrà desocultar / les meravelles minúscules”, que dic al poema Karnak. Per doblemirar, s’ha d’estar atent i sobretot portar en el si d’un mateix una curiositat brava. En el meu cas, tinc el costum d’anotar versos a fulls, quan em venen al cap, omplint llibretes que es van acumulant i que ja en són més d’una vintena. Totes datades, totes marcant un espai-temps que reconec com a propi, encara que passat. D’escriure, escric sempre; el que varia és la intensitat. Hi ha mesos d’hivernar i d’altres de sortir a la batalla. És senzill i gràfic: escriure és anar a donar sang, però tu la portes sempre a dins, la sang; la mirada poètica viu a l’ADN.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric -no parlo de versos dispars sinó de conjunts de poemes- quan disposo de temps, aquesta és la premissa i l'única condició forta. Si tinc temps, ja pot ser a casa, al bosc o de viatge. A ple hivern o a l’agost més salvatge. Sóc una persona diürna, així que el pensament m’és més lúcid de dia i és quan creo i quan estic més viva. Quan s'apropa la nit m'entren totes les sons del món, les petites morts, i no sóc apta per a quasi res. Primer, escric a mà. Després, a ordinador. Indispensables les dues fases i en aquest ordre. La mà esquerra, erràtica, escriu a la llibreta sobre una ferida al genoll per després escriure la ferida al teclat i, qui sap, potser degota la pantalla, potser la ferida passa a estar a una orella o potser el genoll passa a ser el títol del poema. L’ordinador em permet distanciar-me del meu traç, actuar a través de la tècnica del collage i posar ordre a les idees mentre experimento amb el discurs.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Escriure pensant en llibres no m’entusiasma. Jo penso en poemes que caminen. Els llibres no caminen, els poemes sí. Penso en fragments que es troben i que s’agraden, que construeixen, que encaixen. El llibre com a habitació de significats, endavant. Però no com a mur de contenció. La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre. Alhora, la paradoxa: és apassionant crear un significat que sobrevoli els poemes, d’aquí la trilogia Arrel Trinitat amb les seves tres parts en forma de llibres, Molsa, El tubercle i Altres semidéus. Però ull! El poema és el que camina, i el llibre si ha de ser, que sigui codi validat. T’ho diré: m’emociona pensar que tots els llibres que vaig publicant en formen un de sol.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
La valentia d’escriure és sovint passada per alt. Som valents els escriptors, que sigui dit ben fort. També mereix una valentia notòria tancar un poema. Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment. Ser valent per perdre. Ser valent per errar i seguir escrivint i seguir errant i seguir donant per enllestits els poemes que no volen ser enllestits, aquest és el gran repte. El temps que es triga en donar-los per conclosos varia: alguns ho poden estar el mateix dia que han estat començats; d’altres poden acompanyar-te oberts durant anys. Entremig, moltes lectures, reescriptures i un dir-los en veu alta perquè el cervell que capta el so s’hi acostumi. El lector de confiança més important és aquest cervell. Després ho mostro a dues persones gens condescendents amb el que escric: la meva parella, també escriptor, i al Lluís Calvo, un referent a nivell humà i literari. A ningú més. Vull ser jo el jutge i si m’equivoco, responsabilitzar-me a mi mateixa. És tan fàcil que tothom opini sobre el que un escriu! Poetes i editors m'han volgut canviar títols de llibres i versos per ser poc poètics o massa contundents. Oblideu-vos-en: qui firma el llibre és qui ha de defensar-lo i un és el millor lector d'un mateix. Cometrà errors. I n'aprendrà.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules?
La mania de fer entendre la poesia, el gran desencert docent. Que un nen entri en un poema com ho fa en un quadre: que oblidi comptar les síl·labes i obligar-se a que rimi... I que la senti. La poesia sobreviurà sense límits o no sobreviurà. En una societat tan canviant, tan etèria, les noves generacions s’allunyen dels models estàtics. La poesia és un ens que camina i muta, no es pot capturar sota normes estrictes. Captar això i transmetre-ho, l’objectiu que hauria de tenir tot professor de literatura. La idea de guanyar lectors comporta implícitament perdre’n. No es tracta de guanyar lectors, doncs, sinó senzillament fer veure a cada alumne que dins seu hi ha un jo poètic capaç de llegir poesia i emocionar-se amb l'inconegut. Que els joves estimin les paraules, aquest hauria de ser l'objectiu primer.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Em sento hereva dels poetes místics, els que descriuen l’invisible que ens passa desapercebut i que entenen la poesia com una via de coneixement. Em sento continuadora dels poetes que viuen la poesia com expressió d'allò mític. Parlo de poetes visionaris com Jose Ángel Valente, Sylvia Plath i Saint-John Perse, dels metafísics Juan Eduardo Cirlot (el seu meravellós Diccionario de símbolos), María Zambrano i Gemma Gorga o Chantal Maillard, per posar alguns exemples. L’imaginari de Samuel Beckett també em corprèn. En català, Màrius Sampere em commou, com ho fa Antònia Vicens. La contundència dels seus poemes m’excita i és el que busco, quan creo. Darrerament, discursos com el del filòsof Josep Maria Esquirol o la poeta asturiana Sara Torres també m'atrapen.

Et sents part d’una generació?
Costa de dir, però no em sento conscientment part de cap generació, més enllà que sóc nascuda al 1986 i que sóc dona i que hi ha qui ha volgut trobar en aquests dos ítems un element generalitzador. El temps dictarà; jo el que sé és que no encaro l'acte d'escriure com a jove escriptora, sinó com a humà/humana que escriu des del seu jo múltiple. És ben cert que hi ha un dinamisme poètic en efervescència entre els nous escriptors i és engrescador sentir-s’hi a prop, però també és ben cert que jo ja fa gairebé 10 anys que vaig publicar el meu primer llibre, Implosions, i que després n’han vingut quatre més i que han passat moltes coses des de llavors. Així doncs, qui dicta qui és jove? El DNI o la trajectòria literària? O n’Antònia Vicens, amb setanta anys i quatre poemaris publicats, tots ells en la darrera dècada, no és una jove poeta?

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Tots els versos que he escrit em contenen, d’alguna manera. Trio un llibre, Símbol 47, el més críptic dels que he escrit, i amb topo amb versos com “Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana.” o “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai.” Aquesta és la meva lluita.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Un novel·lista pot viure d’escriure més que un poeta, per les economies d’escala que representa una i altra condició. En el cas del poeta, escriure és com qui respira. No vull que em paguin per respirar, però accepto que hi hagi qui ho reclami. Per mi la poesia ens sobrevola. No m’interessa guanyar-me la vida amb la poesia, no és l'engranatge del meu motor interior. El meu equilibri radica en el fet de treballar i escriure, i fer que les dues àrees d'aquest jo múltiple m'omplin. Ara mateix és així. Treballo en temes de comunicació en el sector vitivinícola, i et puc ben dir que és apassionant. Tant com la poesia. Som éssers polièdrics. Ens fan creure que només podem ser una cosa, i llavors venen les frustracions. Jo sóc poeta, sóc responsable de comunicació, sóc nedadora, sóc gestora cultural, sóc pseudo-enginyera i sóc germana petita, entre tants altres papers. És el compendi de tot el que he viscut i tot el que visc el que em dóna el sou, perquè totes les cares del meu jo es retroalimenten.