 |
| Neus Català i Carme Martí, per Lourdes Rué |
“Totes
ens vam prometre el mateix, que no oblidaríem, que explicaríem el que havíem
vist, que ho devíem a les companyes mortes i ens ho devíem a nosaltres
mateixes. Mai més no havia de passar una cosa com aquella! S'acabava una
tragèdia que duríem sempre més a dins i començava una altra lluita, la lluita
de la memòria”. Qui parla és la Neus català (Els Guiamets, 1915), supervivent del
camp d’extermini nazi de Ravensbrück, però ho fa amb la veu literària —una
primera persona vibrant— amb què va dotar-la després de mesos d’entrevistes
l'escriptora Carme Martí (Montblanc, 1972) a la novel·la Un cel de plom. La vida de Neus Català
(Amsterdam, 2012).
“De
vegades pensava que potser no calia fer-li reviure esdeveniments terribles,
però quan l’escoltava m’adonava que això li permetia continuar amb la seva
lluita per la memòria”, diu Martí, que va conèixer Català quan va entrevistar-la
per un llibre coral sobre la vida al camp. “Camp de terra, no d’extermini, vaig
precisar”, recorda l’escriptora. Però, inevitablement, els camps de l’horror
van acabar sortint a la conversa i Martí va tornar-se’n a casa enlluernada: “No
me la treia del cap”. Va citar-s’hi de nou i va proposar-li d’escriure una
novel·la sobre la seva vida. Català va contestar-li que endavant, però només perquè
així “donava veu a les altres dones”.
Assaig
o ficció, el que compta és l’objectiu: rescabalar oblits, rescatar veus
silenciades. La premi Nobel Svetlana
Aleksiévitx va crear un gènere literari propi (la
“novel·la de veus”) per explicar-nos la història de l’URSS. Tan exhaustiva i
polifònica com la bielorussa, Montserrat Roig va entrevistar una cinquantena de
testimonis per a Els catalans als camps nazis
(1977), que Edicions 62 acaba de reeditar; el
que havien de ser només uns mesos de recerca van acabar sent tres anys, i el
resultat, un reportatge monumental de més de cinc-centes pàgines (annexos i
llistats a banda): “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de
tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat”, va
escriure Roig al pròleg.
El
detonant d’Un cel de plom va ser una
resposta de Català, quan Martí va demanar-li per les circumstàncies en què va
ser feta la famosa foto amb el vestit de deportada —les ratlles, el número al
pit, aquell rictus greu i aquella mirada viva malgrat tot. La supervivent va
contestar-li que ningú li havia preguntat mai allò. Els detalls del com, l’on i
el quan d’aquella imatge icònica surten a la novel·la.
Per
què novel·la i no biografia? Perquè “ja n’hi havia, de biografies seves”, diu
Martí, i perquè “creia que així podria arribar a més lectors i atansar-me, o
almenys intentar-ho, a la vessant més íntima”. Al final, cadascú tria el format
que més li ve de gust. Hi ha qui només llegeix llibres d’història i qui, en
canvi, no hi entraria mai de la vida si no és a través de la ficció.
La
peripècia vital de Neus Català dóna per a una novel·la, per a un grapat de
textos biogràfics (com els d’Elisenda Belenguer, Mar Trallero o la pròpia Roig)
i per a una pel·lícula del Spielberg o del Villaronga, si s’hi posessin. La
Guerra Civil espanyola li esclata als vint-i-un anys. Infermera vocacional, es
fa responsable sanitària d’una colònia de 182 nens, fins que s’ha d’exiliar
Pirineus enllà. A França, s’enamora, es casa i col·labora amb la Resistència. Els
nazis la capturen i la deporten primer al camp d’extermini de Ravensbrück i
després al camp de treball de Holleischen. Durant quinze mesos pateix la
barbàrie de l’Holocaust (la mort de moltes companyes: de gana, de fred, de cansament,
torturades, cremades als forns) i també descobreix una solidaritat granítica.
En surt decidida a dedicar la vida a difondre aquell episodi històric perquè no
s’oblidi mai. Perquè no torni a passar. Memòria antídot.
A
nivell de mètode, Martí explica que va presentar-se a cada cita amb la nonagenària
molt ben documentada i carregada de preguntes, “que és la manera d’estirar la
memòria”. Un any i mig de converses que després, a les nits, convertia en escenes
i diàlegs. Va començar la novel·la en tercera persona i de manera lineal però
no li acaba de rutllar. Fins que va adonar-se que havia de fer-ho en primera,
que s’havia de posar “a la seva pell”, i que, quan calgués, connectaria
diversos moments mitjançant flashbacks. Basant-se en fets reals, Martí va crear
“una veu de ficció per transmetre veritat”. Després li llegia els capítols a la
protagonista i ella els matisava o els aprovava. “Hi ha declaracions literals
que tinc gravades a la memòria com la descripció del cel del camp de
Ravensbrück, un cel de plom, que vaig agafar com a títol”.
Per pioner
i exhaustiu, Els catalans als camps nazis
és sens dubte el fil del qual han estirat tots els treballs posteriors. També
la novel·la de Martí, que descriu l’obra de Roig com “un llegat immens: des del
primer moment tenia el convenciment que ella també havia de sortir al llibre,
que aquest seria el meu homenatge”.
Joc
de miralls, resulta curiós llegir a Un
cel de plom l’escena en què Roig i Català es troben en un cafè de París a
mitjan anys setanta i la periodista, fascinada, li demana que li expliqui la
seva història —“Neus, parla’m de tu”— i després (re)llegir a Els catalans als camps nazis, publicat
més de tres dècades enrere, una de les conseqüències d’aquella petició: “Després
d’haver-me fet el que ella anomena la seva ‘confessió’ havia deixat de tenir
malsons i al·lucinacions com si s’hagués alliberat d’una terrible càrrega
moral”.
Roig
va escriure que de vegades durant les converses amb els testimonis hi havia
hagut “silencis densos, inquietants”. Una mena de dolor entravessat a la gola, que
Martí corrobora: “Silencis que no saps com expressar, sí. Però al cap d’una
estona, la Neus cantava, i el dolor s’esvania”. Què cantava? La Internacional,
Els Segadors, La Marsellesa, Lili Marleen, tangos i fins i tot la cançó de fer
cagar el tió.
L’escriptora
diu que aquest projecte va ensenyar-li que “qualsevol dificultat professional
t’enfronta a tu mateix i a les eines que tens, i això fa que les limitacions
siguin inspiradores i potenciïn la creativitat”. Va tornar-se més optimista: superat
el repte d’explicar tan bé com va saber l’experiència de la deportació,
“qualsevol altre tema el trobo més senzill”.
Ens descriu
la Neus Català, amb qui manté l’amistat, com “un exemple d’humanitat i de
lluita constant pels ideals. Una dona d’una maduresa emocional extraordinària,
persistent en la batalla de la memòria i de la igualtat, en tots els sentits. Reivindicativa
amb arguments, decebuda en molts casos, generosa i alegre. Tan alegre, malgrat
tot el que ha patit, que a la mínima canta. I això també és inspirador”.
PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A REPORT.CAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada