#Versirevers (7). Martí Sales: “La poesia és anticapitalista fins al moll de l’os”

Martí Sales, per Maria Dias.

“Primer sempre la dèria: és des d'on estires els fils, és per on et descabdelles. Una dèria és una palanca, un trampolí, i si no se t'endú no és una dèria. L'has d'alimentar, t'hi has de deixar emportar”. Vet aquí com ho pela en Martí Sales (Barcelona, 1979) en un fragment de Cremen cels (LaBreu, 2017). Precisament, una de les seves dèries és escriure i quan s’hi posa, que s’hi posa sovint, esgota el significat del verb: fa poesia, narrativa, assaig, teatre, periodisme, traducció, cançó. Diu que l’escriptura, “la brega amb el llenguatge, l’aventura de la creació”, li permet pensar millor.

Li agrada moure’s per la ciutat com s’endinsen a la jungla els exploradors. Diu que deixar-s’hi perdre és indispensable per apamar-te-la, per descobrir-ne racons, clarianes, cims, culs-de-sac, perspectives. D’aquesta manera de fer —que també és manera de viure i d’escriure, tot va junt—, en diu xandalisme i en va encunyar divisa: “Sempre més enllà pel camí desconegut”.

Xandalista, detectiu salvatge i watusià, si la cosa va de lletres, s’apunta a un bombardeig. Dispara versos en festivals, llibreries, teatres, tavernes. Ha fet costat a la Isabel i l’Abel de la Calders des d’abans que obrissin la llibreria: posant lleixes, ajudant a bastir la secció de poesia, venent el primer llibre —ho expliquen ells mateixos a l’interessantíssim Informe de lectura (Comanegra, 2017). Ha impartit amb la Núria Martínez-Vernis un taller d’escriptura a la Beckett per ensenyar els alumnes a dir versos de “la manera més salvatge”. Ha reivindicat fins a l’exaltació l’obra de Carner, amb la Maria Cabrera, al primer capítol d’Els més venuts.

És autor dels llibres Huckleberry Finn (Moll, 2005), Dies feliços a la presó (Empúries, 2007), Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans (Ara Llibres, 2012), Principi d'incertesa (Males Herbes, 2015) i La cremallera (Males Herbes, 2016). I coautor del Cremen cels ja esmentat. I ara podríem etiquetar-los per gèneres, però ell mateix diu que els encara tots igual, com una aventura plena de possibilitats.

Ha estudiat Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha dirigit festivals de poesia dels grossos. Ens ha traduït al català Jim Dodge, Kurt Vonnegut, John Fante, Shirley Jackson i Ray Bradbury. Ha militat en grups de música com Els Surfing Sirles o els Convergència i Unió. I fins i tot ha parit un poema-arenga titulat ‘Fora Catalans dels Països Catalans’. I ens deixem coses. Sempre més, mai menys, Martí! Nec spe, nec metu. Avui, respon el qüestionari vers i revers.

—Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Crec que és precisament perquè la poesia no té cap utilitat en el sentit més estricte i mecanicista, perquè no “serveix per res”, és a dir, que no la llegeixes o escrius per aconseguir cap cosa, precisament per això, la poesia és tan important en una societat com la nostra, en la qual res es fa en sí ni perquè sí, tot és per aconseguir no sé què, arribar a no sé on o sentir-se d’una manera determinada. La poesia és revolucionària perquè no serveix per res. És anticapitalista fins al moll de l’os.

—Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

No ho recordo clarament: en la nebulosa de lectura permanent en la que estic sumit des de petit, suposo que devia ser cap als tretze o catorze que Brossa i Foix em van trastocar. En segueixo llegint i en seguiré llegint: és un vici de per vida. En directe, és a dir, en veu alta, té un component d’efímer i d’atzar que atrapa.

—Per què n’escrius?

L’escriptura —la brega amb el llenguatge, l’aventura de la creació— em permet pensar millor, és un camp per córrer que mai no s’acaba i l’anem desplegant per aquí i per allà: expansió contínua col·lectiva. El nostre gran big bang.

—Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Tot juga!

—Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Qualsevol superfície guixable. La mirada poètica mai no es desactiva: és una certa direccionalitat de l’experiència vital. Un cop t’hi enfoques, és com si t’haguessin incrustat unes lentilles especials a la còrnia.

—Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

No sé exactament d’on ve la dèria, d’un temps ençà, a fixar-se —a preguntar— més en allò circumstancial de l’escriptura —o de la creació— que entrar en matèria i discutir versos, arsenal i estimballs concrets. Que en Carner fes servir llibretes ratllades o paper d’estrassa, que anés begut o escrivís a mitjanit, no m’aporta gaire res sobre el seu ofici. Els textos crítics d’en Ferraté o els articles d’en Cornudella, en canvi, sí.

—Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Al Huckleberry Finn, que va ser el primer llibre que vaig escriure, vaig saber que formarien part d’un mateix llibre quan ja tenia la meitat de poemes fets. La resta van respondre als primers i van acabar travant l’estructura de bildungsroman que tindria finalment. La cremallera, que és el segon i últim, va partir de quatre versos donats i un raig d’escriptura com una crescuda de riu incontrolable, com un petit diluvi. Després d’anys en guaret, la idea d’un poema narratiu en octosíl·labs em va convèncer per capbussar-me en aquell primer raig, veure on em portava i fer-ne un llibre.

—Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Cauen pel seu propi pes. Els deixo reposar, marcir-se, podrir-se, florir. I després ve que els cullo, els passo per la llengua, els magrejo i sant tornem-hi. Quan tinc alguna cosa amb una certa consistència ho envio a mitja dotzena d’amics que en saben. Els poemes s’airegen i veuen món. Quan tornen, ja no es volen quedar a casa.

—Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Si et toca un professor —o mare, o germà, o amiga— apassionat per la literatura, ja ho tenim tot fet. És a dir, que fan falta dues coses: passió i transmissió. I això només es fa de tu a tu, no hi campanya ni pla d’estudis que valgui. Sí que estaria bé acostar als alumnes de cada edat llibres que els poden tocar més i, sobretot, facilitar-los literatura de la bona, no succedanis sense ànima. Hi ha una tendència generalitzada a considerar que els nens i els joves no són capaços d’entendre segons què i que la majoria d’autors i llibres són massa complicats. De cap manera. Per començar, no hi ha res a entendre (com deia la meva tia quan li preguntaven què entenia de Xenakis: “i tu què entens, de Mozart?”). Un cop dit això, tot el material creatiu valuós al que exposis l’alumnat, els arribarà d’un manera o altra. Donem-los teca de primera i hi creixerà de tot.

—Et sents part d’una generació?

Sí, la que em toca per edat, la que m’uneix, per amistat, al Pedrals, l’Altaionet, l’Escoffet, la Vernis, la Cabrera... No es tracta de cap moviment estètic concret: més enllà de la post-modernitat, es fa difícil enquadrar res, i ja em sembla bé. Les úniques etiquetes útils són les que indiquen a quina temperatura has de rentar els pantalons.

—Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

No ho tinc compartimentat: Miró crida Vinyoli que encalça Valente que la Merini contradiu mentre Richter pinta funerals i Casasses es trastoca amb Dylan, Jacob, March i Llull, la Vernis salta amb en Valls, sona Cecil Taylor amb Minor Threat i tot és un embolica que fa fort de potències empeltades, de Ponç a la Kane, passant per Koltès i Carner, la mort i la primavera, els Jardins de Samarcanda, Mason & Dixon i la bomba del Blood, Sugar, Sex, Magik: no s’acaben.

—Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Tot pot ser santuari: només cal devoció.

—Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Aquesta és realment una pregunta estranya de debò, encara que no ens ho sembli perquè tothom la fa constantment. Diu molt de l’època en què vivim. No crec que a cap poeta anterior, posem per cas, al 1970, li haguessin preguntat mai això. Té molt a veure amb una concepció laboral, pecuniària, de l’existència i en canvi, la poesia no té res a veure amb el treball ni amb els diners: el seu àmbit és molt més enllà o molt més ençà, com prefereixis. Que s’hagi volgut sotmetre totes les facetes de la nostra vida al jou de la feina fins a fer-ne dogma és terrible. Mentre lluitem col·lectivament perquè les condicions materials de la nostra existència siguin el menys embrutidores possible, cal que corregim aquesta tendència generalitzada a considerar-ho tot una ‘feina’ i, sobretot, a pensar que tot ha de ser remunerat: ens estalviarem molts maldecaps, desmuntarem moltes falses expectatives i podrem començar a parlar d’altres temes que tenim totalment abandonats com a societat enquimerada en la pela. 

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A LA LLANÇA.