Complexa, compromesa (“res humà no m’és aliè”) i tan tendra com ferma, Moll manté una columna a la Directa. Recentment hi parlava de Catalunya i citava l’escriptora luxemburguesa Anise Koltz: “Beneïda sigui la serp que em va ensenyar la desobediència”. En una altra ocasió bastia una mena de currículum ideològic, puny alçat, que enlluerna i emociona, “Feminista i”.
Si entrem en matèria, per acotar què és poesia i què no, Moll cita a León Felipe: “Deshaced ese verso,/ quitadle los caireles de la rima,/ el metro, la cadencia,/ y hasta la idea misma./ Aventad las palabras,/ y si después queda algo todavía,/ eso/ será la poesia”. Allò que queda, doncs, si és que queda alguna cosa, quan ja no queda res accessori.
Sobrevolar aquest misteri i flirtejar-hi, “passar almenys vora seu i quedar-se impregnat per la seva aroma”, és el que mira de fer Moll quan escriu poesia. S’hi va llançar un bon dia senzillament perquè “vaig deixar de creure que mai no podria escriure'n”. I perquè “el misteri m'interpel·la contínuament”.
La seva obra inclou una novel·la juvenil i una antologia; el volum de prosa poètica Creixen malgrat tot les tulipes (Viena, 2013) i els poemaris Non si male nunc (Viena, 2008) i el més recent I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, 2014), que ha estat traduït al castellà (Godall, 2017).
“Lingüista motivada, tieta motivada, feminista, poeta a estones”, com es presenta ella mateixa a Twitter, Moll treballa de professora de català per a adults i, amb la mateixa vocació, sempre que en té l’ocasió imparteix tallers d’escriptura.
Fades, monstres i una filosofia pròpia molt ben tallada: “Ser-hi./ I no escriure cap vers/ si no t’hi va la vida”.
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia serveix per a dir el que no es pot dir. La poesia busca alguna cosa que sap d'entrada que no podrà atènyer mai, que no podrà tenir ni retenir mai: el misteri, l'Ésser, l'intangible, el que està darrere de tot el que ens fa humans. Montaigne deia: “Jo no pinto l’Ésser, sinó el seu pas”. El pas de l’Ésser és el que queda impregnat de l'Ésser. I el poeta, la poeta, només pot aspirar a aconseguir que els seus versos quedin impregnats d’aquesta aroma, d’aquesta essència. Anise Koltz ho diu també en un dels seus poemes dard: "No em busqueu/ en els meus poemes/ No faig més que travessar-los/ Són la mar/ sobre la qual camine/ el tros de silenci/ que embolcalle amb els mots" (traducció d’Anna Montero). La poesia, de fet, no és si no és també silenci. El que la poesia persegueix, doncs, no és la idea, no és l’emoció, no és el ritme, no és la rima. No és ni tan sols la destresa a deconstruir el llenguatge per inventar-hi sentits nous. Per si sola, la deconstrucció del llenguatge no garanteix l’encontre amb el misteri. Si la deconstrucció del llenguatge no serveix per a crear-ne un de nou que aconsegueixi flirtejar amb el misteri, passar almenys vora seu i quedar-se impregnat per la seva aroma, només serà una ensulsiada de paraules. Ens quedarem igual. Per si sols, doncs, ni la idea, ni l'emoció, ni el ritme, ni la rima, ni la deconstrucció del llenguatge, no fan que un text sigui poesia. León Felipe ho expressava així: “Deshaced ese verso,/ quitadle los caireles de la rima,/ el metro, la cadencia,/ y hasta la idea misma./ Aventad las palabras,/ y si después queda algo todavía,/ eso /será la poesía”.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
A casa he escoltat sempre poesia recitada. Mon pare, poeta i llatinista, té una memòria privilegiada per als versos (que jo no he heretat), i ens n'ha recitat sempre, en castellà, català i llatí, a taula, al seu despatx, al carrer... Ens va transmetre una emoció i una veneració per la poesia que em va calar a fons. Tot i això, vaig començar tard a llegir poesia. Em costava. No era el mateix que quan el pare recitava versos que sovint ni entenia però que em transportaven a algun lloc d'on ja no sortia com hi havia entrat. Durant la carrera en vaig llegir la imprescindible per aprovar. Només vaig aconseguir connectar amb la poesia llegida amb vint-i-molts, quan treballava a Viena Edicions i m'encarregava de la col·lecció de poesia.
Per què n’escrius?
Em primer lloc, perquè un dia vaig deixar de creure que mai no podria escriure'n. I en segon lloc, perquè el misteri de què parlava abans m'interpel·la contínuament (en la mort, el desig, la por, la vida), i busco dir-lo perquè així em dic al mateix temps, i tot adquireix un sentit que no tenia abans d'haver sobrevolat el misteri. Escriure poesia em transforma, m'ordena, em recol·loca.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Dir-la. Si escriure-la em transforma, dir-la en veu alta dóna al que he escrit una volada que no tenia. Dir el poema és fer-lo passar pel cos en un ara irrepetible que mai no tornarà a ser i que per tant és, en aquell moment, en plena presència i essència.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Sí, faig servir llibretes i el mòbil per anotar idees, imatges, etc.; però no en faig res fins que no aconsegueixo connectar amb la mirada poètica. És com sintonitzar una emissora amb precisió fins que aconsegueixes que els mots arribin diàfans des de l'aire. I em sol costar. Sintonitzar, vull dir.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
La prosa poètica, els apunts al blog bàsicament, solen fluir fàcilment amb música de fons i a darrera hora, cap al vespre-nit, quan torno de la feina. A soles, sempre. Amb vi o sense, amb cigarret o sense. Però la poesia, ni idea. Depèn d'on, quan i com l'aconsegueixo sintonitzar. Una de les últimes vegades va ser mentre escoltava Oceanes, de Clara Peya, en directe, al SAT. Em va venir un vers, i el vaig apuntar en un paperet per no perdre'l. Després em va acompanyar dies i dies, i es va anar fent gran, fins que va fluir el poema. Em va molt bé conduir i nedar per donar espai als mots: les accions automatitzades em permeten connectar amb la part del cervell més intuïtiva, creativa, expansiva, no controladora, i és llavors que pot sorgir el poema.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Cada llibre és per a mi el resum d'una etapa vital. Escric, doncs, simplement, poemes, i hi ha un moment en què m'arriba la necessitat de fer un tancament, d'ordenar i situar les paraules que m'han acompanyat en aquell tram de trajecte. És un procés important, engrescador, que obre també possibilitats creatives que no oferien els poemes aïlladament. Però necessita temps de maceració, no ho sé fer (ni ho vull fer) sense que cada peça, cada poema, hagi tingut el seu espai i el seu temps també per crear-se i consolidar-se del tot.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Un poema està acabat quan sé que diu el que vull que digui, i no una altra cosa. I per saber-ho, necessito llegir-lo en veu alta i llegir-me'l endins, no una vegada, sinó moltes, fins que troba el seu lloc, el seu sentit, en mi. I sí que tinc lectors de confiança. Lectores, de fet. Però normalment no ensenyo un poema si abans no me'l crec molt. Només algun cop que m'he encallat i no he trobat, com em passa de vegades, motius per defenestrar aquells versos, he demanat ajuda. Em costa molt treballar els poemes com treballaria la narrativa, separant-me del text i veient-lo com un objecte que es pot manipular. El poema, mentre l'estic creant, està empeltat a mi, és jo mateixa, em toca cos. I no tant pel que hi expresso (no parlo d'aquesta mena d'intimitat), sinó pel que deia abans sobre allò que la poesia busca: si les paraules de què em serveixo per dir el que no es pot dir estan separades del que sóc, llavors s'allunyen també del nucli del misteri i no se n'enduen ni l'aroma, ni el silenci que batega endins.
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Guanyar lectors de poesia és sempre desitjable. Sí que cal. La poesia cal. Des dels instituts, crec que el més efectiu és que l'alumnat conegui poetes que els parlin de la seva experiència creativa i els acostin al procés d'escriptura. No hi ha res com donar testimoni d'allò que t'apassiona per poder despertar la passió en els altres. I cal llegir molt, a les aules, poemes amb què l'alumnat pugui connectar, poemes que els obrin maneres noves de mirar-se el món, que posin nom al que han percebut, sentit o pensat més d'una vegada --al misteri del desig, de la mort, de la por i de la vida.
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Suposo que sóc hereva de la tradició més clàssica de l'escola mallorquina, sobretot (Llompart i Alcover, bàsicament), i que això es nota en el ritme intern dels meus poemes; però tal com entenc la poesia, mestres són els que són capaços de dir l'inefable, els que em deixen amb l'ànima en suspens, els que em revelen alguna cosa que hi era però que no havia sabut veure i, per tant, que mai no hauria sabut dir. La poesia mestra és la que revela, la que et descobreix universos que pots reconèixer com a propis. Recordo uns versos inèdits de Màrius Sampere: "Un palau invisible, que mai no hem visitat, se'ns alça aquí mateix. Si tornàvem a néixer." Mestres són, sens dubte, el mateix Sampere, Víctor Sunyol, Anise Koltz, Teresa Pascual, Chantal Maillard, Samira Negrouche, Ángel González... per posar només els primers exemples que em vénen al cap.
Et sents part d’una generació?
No. De fet, ni per edat ni per tradició, no trobo que encaixi generacionalment. Però sí que em sento part d'una genealogia de dones poetes que han sabut anar més enllà dels estereotips de gènere aplicats a l'escriptura i simplement agafar el seu espai en comptes de pidolar-lo als homes que s'atorguen la potestat de decidir el que és bo literàriament parlant i el que no ho és, i que perpetuen, encara avui, l'estructura masclista en l'àmbit de les lletres.
Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Com ja he dit, Sampere, Koltz, Pascual, Sunyol, Maillard, Negrouche, González... i les veus poètiques que vaig descobrint i d'altres amb qui he compartit recitals i que admiro profundament: Mireia Calafell, Àngels Gregori, Teresa Colom, Míriam Cano, M. Josep Escrivà, Víctor Mañosa, José Antonio Arcediano, Kirmen Uribe, José García Obrero... Recentment he descobert la poeta gallega Lucía Aldao i el poeta basc Rikardo Arregi, i m'han fascinat. Directes a la capçalera.
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Potser, del poema inèdit "Invisibilitats", aquests versos:
El que escrius potser et fa eterna
però el que vius
t'ho emportes dins d'un sac
per on treuen el cap fades i monstres
i no se n'assabentarà mai ningú.
Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
De la poesia, tal com l'entenc i com he exposat aquí, no se'n viu, en el sentit de guanyar-s'hi les garrofes. No l'entenc com una ocupació. El que sí pot ser una feina que s'hi relacioni és ensenyar-la (en el sentit de mostrar-la), compartir-la, aconseguir que la gent s'hi apassioni. En aquest sentit, els tallers d'escriptura, quan puc fer-ne, m'omplen molt. Sóc professora d'adults, de català, des de fa molts anys. És del tot vocacional. Quan no he pogut dedicar-m'hi, ho he trobat a faltar molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada