Això avui és un capítol de Black Mirror i la Maria Sevilla (Badalona, 1990) respon amb còctels Molotov fets de metàfores ciberpunk i dissidència. Diu que la poesia és “una mena de hack lingüístic, un virus programat per desencallar el sistema tornant el codi estrany, opac i, per tant, finalment visible”.
Diu que perquè un vers li funcioni necessita sentir-lo amb l’orella, i que soni. Ho colla afegint que “la poesia és molt més que eufonia i també és eufonia”. I tot seguit destaca el feedback immediat amb el públic, als recitals, i “l’enorme paper que juga el cos (amb la seva inherent vulnerabilitat) a l’hora de defensar un text”.
Sevilla ha begut del punk, del thrash, de l’electro i del trip-hop que escoltava la seva tieta, a tota castanya, mentre ella feia els deures a casa dels avis. I del llenguatge cinematogràfic. I del dibuix. I dels assajos i de la poesia llegits amb febre adolescent. I, sobretot, de la Rodoreda i de la Marçal, deus primigènies que encara ragen ara.
Els dos últims anys, Sevilla ha publicat dos poemaris: Dents de polpa (Adia Edicions, 2015) i Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017). I ha estudiat a fons La passió segons Renée Vivien: parlem doncs d’una poeta que prepara una tesi sobre l’única novel·la que va escriure una altra poeta —i quina novel·la, i quina poeta.
La Lisbeth Salander de la poesia catalana contemporània (“una forma de dissidència, una manera de hackejar la llengua”) reivindica una mirada poètica “bonyeguda i estràbica” que desmunti “tantes comoditats representacionals com sigui possible”.
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Darrerament m’agrada imaginar el què de la poesia com una fantasia cyborg (amb reminiscències sci-fi molt dels noranta però que jo prefereixo imaginar-me, més aviat, com un capítol de Black Mirror) segons la qual la realitat, en tant que fenomen que produïm amb el llenguatge, no seria sinó una virtualitat feta de línies de codi que podríem fer i desfer (programar i desprogramar) en mirar-la i en dir-la sempre i quan, però, fóssim plenament conscients del codi. Sempre i quan el codi fos visible. Altrament, passaria com ens passa a la gran majoria amb el llenguatge informàtic: convivim cada dia amb dispositius que treballen amb i per a nosaltres, però el llenguatge o codi amb què estan programats opera calladament i críptic rere les interfícies i les pantalles —la qual cosa ens converteix en meres usuàries desposseïdes d’una tecnologia que, aleshores, només sabem reproduir. El llenguatge, per defecte, també ens limitaria a la reproducció: a la representació d’experiències desgastades, travades en la repetició en bucle de patrons molt poc capaços d’incorporar les singularitats i la diferència. Seguint amb aquesta metàfora tecnocognitiva, diria que la poesia seria llavors una mena de hack lingüístic. Un virus programat per desencallar el sistema i que ho aconseguiria, precisament, tornant el codi estrany, opac i, per tant, finalment visible. La funció de la poesia, amb tot, és de crear una falla comunicativa, una crisi de control que atempti contra els sentits convinguts i que celebri l’espai de l’anomalia. Poètic, aleshores, deu ser tot el que impedeix el re-coneixement unívoc i estable d’allò (encara) no-dit, que és la poesia.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Suposo que, de poesia, vaig començar veient-ne i, sobretot, escoltant-ne. El fet és que de petita mai vaig ser una gran lectora (de llibres), però en canvi sempre em va atraure molt la música i el dibuix. En tornar de l’escola, a casa dels meus avis, a ell el recordo sempre dibuixant al menjador mentre la meva tieta pintava i escoltava thrash, punk, electro o trip-hop a tota castanya a la seva habitació... i potser és per això que vaig començar experimentant una sensibilitat especial pel llenguatge audiovisual que no se’m va despertar, en el terreny de la lletra escrita, fins als darrers anys de l’institut. Vaig començar llegint molt d’assaig i molta poesia, però no gaire prosa de ficció, i va ser tot un descobriment: als joves se’ls acostuma a provar d’encomanar el plaer per la lectura proposant-los obres de narrativa, però a mi la narrativa escrita em resultava molt insuficient en comparació amb la narrativa cinematogràfica. M’avorria. De sobte, però, havia descobert dues possibilitats no narracionals de la llengua que em servien per verbalitzar i donar cos a tota la poesia plàstica i sonora que fins aleshores havia llegit sense haver trobat, encara, la manera de posar-hi nom. Havia descobert la llengua com a matèria prima del fet artístic —i una llengua, potser, també molt propera al llenguatge audiovisual perquè, encara ara, perquè un vers em funcioni, necessito sentir-lo amb l’orella (i que soni!). Això no vol dir, esclar, que em desentengui de la forma escrita dels poemes (del seu potencial en veu baixa) ni que no m’interessin els poemes que no sonen: la poesia és molt més que eufonia i també és eufonia, així que no crec que hi hagi una millor manera de rebre-la.
Per què n’escrius?
Perquè la poesia és un repte enunciatiu que m’ensenya a mirar el món i que m’ajuda, també, a veure quin és el meu lloc en aquest món —i, per tant, quin és el punt d’enunciació des del qual participo d’allò altre. En fer intel·ligible el codi font amb què representem la realitat, la poesia és, per a mi, una forma de dissidència, una manera de hackejar la llengua per forçar i incomodar la mirada. Com un psicoactiu que alterés verbalment la percepció, amb la poesia trobo noves maneres, per exemple, de dir l’amorfia sense la idea d’allò amorf. De dir el fàstic sense la idea de l’abjecció. De dir el desordre sense el caos, la pudor sense la brutícia o el trastorn, per exemple, sense tampoc tenir ni idea del que deu ser la malaltia.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
M’encanta el contacte amb el públic, m’encanta la possibilitat del feedback immediat amb les lectores i lectors i m’ha encantat —en aquests darrers dos anys que fa que participo habitualment en recitals de poesia— descobrir l’enorme paper que juga el cos (amb la seva inherent vulnerabilitat) a l’hora de defensar un text. Ara bé, justament perquè dir-la o que em llegeixin són dues possibilitats fantàstiques i no necessàriament antagòniques que tinc (que tenim) amb la poesia, no em paga tampoc la pena de preferir-ne cap.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Tu mateix ho has dit: la poesia és, en bona mesura, mirada. I és una mirada, a més, bonyeguda i estràbica, que té com a objectiu sobresaturar tot el que rep per tal de desmuntar tantes comoditats representacionals com sigui possible. Algun dia, doncs, potser acabaré tenint ganes de desactivar la mirada poètica per punyetera, perquè no sempre has de tenir ganes de problematitzar-ho tot. Per ara, però, he tingut l’enorme sort de tenir feines conciliables (o, fins i tot, relacionades) amb la creació, així que sí: sempre duc el mode poètic on i sempre porto la llibreta dels esborranys a sobre.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Les anotacions esparses i els esborranys acostumo a fer-los, com he dit, sobre paper, però la resta del procés d’escriptura he de fer-lo necessàriament a ordinador: depenc de la distribució mòbil i reversible de l’espai en blanc de l’editor de textos quan del que es tracta no és de deixar el rastre d’un pensament, sinó de fer-li lloc o de deixar-li espai perquè es concreti en alguna cosa. A part d’això no tinc gaires més exigències... però sí algunes preferències. He de dir, en aquest sentit, que confio plenament en el potencial bioquímic dels processos (endògens o exògens, indistintament) d’alteració de la pensa i de la percepció com a eines precioses i fins i tot determinants en el procés de creació. M’estic referint, aquí, a una forma de hacking corporal amb repercussions bioquímiques que és, de fet, indestriable de la poesia entesa com a hack lingüístic amb incidència representacional.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
El primer llibre, Dents de polpa (AdiA, 2015), va sortir de manera inesperada i fou el resultat de la suma d’un seguit de poemes que havia estat escrivint de manera molt esporàdica, sense preocupar-me gens de la unitat del conjunt. Quan em vaig decidir d’estructurar-los en forma de poemari, però, sí que vaig sentir la necessitat de justificar-los (tant els poemes com l’estructura), i va ser llavors que vaig construir-ne el relat —del qual vaig voler deixar constància explícita mitjançant la introducció de nombrosos epígrafs, peus de pàgina... Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017) ja ha estat tota una altra història, perquè des del començament he partit d’una veu poètica amb antecedents (i, per tant, més fàcil d’identificar) que ha tingut molt clar la mena de coses de què ha volgut parlar. Tot i així, segueixo sense treure’m de sobre el vici de saturar el text mitjançant porositats paratextuals que testimoniïn la construcció del relat.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Els dic en veu alta, sí: perquè necessito que sonin perquè funcionin però també perquè les meves lectores i lectors de confiança, des que participo en recitals, són el públic dels mateixos recitals. Dents de polpa només va tenir un lector de confiança que, malauradament, no va arribar a veure’l publicat, així que el llibre va anar bastant a pèl als membres del jurat del Premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí. Recordo que aleshores, els tempos de (re)escriptura també eren més lents i deixatats. Amb els poemes de Kalàixnikov, però, crec que l’ànsia de recitar poemes nous m’ha superat, així que els textos (en general) els he enllestits quan m’ha semblat que ja eren dignes de ser recitats.
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
D’acord amb la meva fantasia cyborg d’abans (segons la qual allò poètic no té res a veure ni amb cànons ni amb propietats invariables de cap mena, i segons la qual la poesia ni tan sols no es limitaria a la paraula escrita en vers), et diria que el que cal no és guanyar lectores i lectors ni provar de convèncer de res a ningú a les aules. Et diria que no crec que la lectura com a tal sigui inherentment més beneficiosa que cap altra activitat i, en definitiva, et repetiria que la poesia és desobediència i que, per tant, no hi ha pitjor manera d’ensenyar poesia que a cop de «lectura obligatòria» i bla-bla-blà. Per sort, però, i fora d’aquell ideal, les circumstàncies socials i culturals de cada individu i de cada context s’imposen i generen necessitats que, si ens dediquéssim a desconstruir en excés, acabarien portant-nos a la perpetuació de desigualtats que recaurien, com sempre, sobre els grups més vulnerables. Del que es tracta, aleshores, és de garantir uns horitzons mínims (o «coneixements bàsics») però de fer-ho sense atemptar contra el gaudi estètic, que és també una forma de «coneixement bàsic» que, malgrat tot, no ens prenem gaire seriosament ningú. Suposo que, en general, cal començar a parar més atenció a l’educació dels afectes (de tota mena) en el camp de la docència.
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
«Continuar» alguna cosa és inevitable perquè la veu (poètica, en aquest cas) surt sempre d’un cos amb unes coordenades molt concretes i arbitràries (és a dir: parcials i situades, però no necessàriament anecdòtiques, intimistes o circumstancials) que són indestriables, per tant, de la poètica de cada obra. Personalment, les reflexions d’aquesta mena (reflexions sobre el cos que escriu, sobre la representació del jo i del món amb la paraula i, també, reflexions sobre el caràcter socioconstruït de la Literatura i sobre la seva presumible universalitat) les tinc sempre molt presents i, en el meu cas, això és degut a Maria-Mercè Marçal i a la(s) teoria(s) (trans)feminista(s). A diferència del que molta gent es pensa (i del que es divulga des d’alguns mitjans: a La Llança, per exemple, hi ha més d’un article d’opinió amb visions molts esbiaixades al respecte), aplicar la teoria feminista a la literatura no vol dir parlar (únicament, o en absolut) de literatura de dones o de literatura escrita per dones, sinó que té a veure sobretot amb la identificació i la desnaturalització de pressupòsits socioculturals en textos literaris (cosa que pot afectar tant la caracterització dels personatges com la sintaxi narrativa d’un relat) partint de la base que les qualitats literàries són, elles mateixes, pressupòsits susceptibles de ser desnaturalitzats. La meva poesia, almenys fins ara, és deutora principalment d’aquesta tradició crítica. Pel que fa a les tradicions literàries, però, diguéssim que sóc molt més dispersa: reconec autors, però depèn del moment en reconec uns o uns altres i, en qualsevol cas, no són identificables en conjunt amb cap tradició literària concreta.
Et sents part d’una generació?
Generació és el nom que, des de la crítica, hom dóna a un conjunt significatiu. Com que el valor i els límits del conjunt, però, els posa el/la crític/a, sembla evident que la crítica és prèvia a la generació (i no al revés), així que el terme “generació” —i potser també el d’època, període, moviment, gènere...— no em sembla funcional per parlar de literatura, sinó de crítica literària. Avui dia, per exemple, es parla molt de «poesia jove en català» i suposo que jo entro dins d’aquest sac, però en tot cas «poesia jove en català» és una etiqueta que diu alguna cosa sobre la crítica literària en català actual —però que no diu res sobre el fet literari a què es refereix. La crítica acostuma a parlar d’ella mateixa així que, com a poeta, no em sento part de cap generació mentre que sí que em sento part, com ja he dit, de certes escoles crítiques.
Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
No tinc cap «clàssic indispensable» en el sentit estricte del terme “clàssic” perquè crec que encara no he après a gaudir plenament de la literatura que canònicament es regeix per sentits i sensibilitats poètiques tan diferents de les meves. Suposo que és una qüestió de prejudicis i espero esmenar-ho tard o d’hora, però ara per ara Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal són els clàssics catalans (del segle xx) més indispensables que tinc. De contemporanis destaco molt fort l’obra de Maria Cabrera (la seva matinada clara fa anys que m’acompanya i, per a mi, ja és com un clàssic) i em sento molt atreta pel discurs poètic de Míriam Reyes, Yolanda Castaño, María Salgado... i pel de boníssims amics com són la Raquel Santanera i en Guim Valls. Em sento més lluny, en canvi, d’un Jaume Coll Mariné o d’un Carles Dachs que alhora em semblen, també, indispensables.
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
«Perquè jo / no tinc paraules per descriure / l’horror de ser la meva policia / dins la roba». Aquests versos es corresponen amb el final del poema «Crip is sexy» (Kalàixnikov), que és un poema que celebra la bellesa —i que reivindica la possibilitat de la bellesa— en aquells cossos que no s’adeqüen al sentit normatiu de bellesa ni, potser tampoc, al sentit hegemònic de cos (o, almenys, de cos funcional). En part, doncs, el poema és representatiu perquè, amb la poesia, sempre provo de celebrar i de reivindicar d’alguna manera la perifèria del signe, la marginalitat dels sentits convinguts. Tot i així, crec que la meva poesia també està marcada per la contradicció de l’experiència subjectiva, i és per això que malgrat la celebració i la reivindicació sempre hi ha (com en aquest final de poema) un jo horroritzat per la vergonya o pel dolor de l’autocensura.
Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Potser sí que pots anar passant si t’ho muntes bé i fas recitals o altres espectacles sovint, si organitzes cursos en escoles d’escriptura, si demanes subvencions per a projectes diversos... però, en tot cas, parlo d’anar passant i de fer-ho d’una manera molt precària. En el meu cas, he combinat aquestes activitats amb la investigació i la docència universitària (fins fa poc gaudia d’una beca predoctoral) i ara hauré de combinar-la amb l’ensenyament secundari, si tot va bé.
Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.
Només m’agradaria reblar la meva fantasia cyborg o tecnocognitiva sobre la poesia amb una mirada historicopolítica, perquè quan dic que la poesia és una mena de hack lingüístic, de crisi de control o d’estat d’excepció dels sentits convinguts, penso tota l’estona en una entrevista a Itziar González publicada a Vilaweb, on explica que «Catalunya s’avança a la resta de l’estat perquè ha estat un poble sense estat molts anys. I això li ha donat musculatura de resistència i autorepresentació, que és molt interessant. És paradoxal: no haver pogut ser estat ens dóna unes condicions per fer i avançar-nos en qualitat democràtica». Si valorem la qualitat excepcional de la poesia als textos, valorem-la també als carrers, amb la família i amb les nostres veïnes i veïns —i tinguem sempre present que, malgrat tot, cap estat ens farà lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada